La vida té etapes, i el que en una època desitges amb força també s’acaba amb el pas del temps. Tot i que em sembla ahir, ja queda lluny aquell any 1982 treballant a Palautordera (Barcelona) i el 1983 començant a Eivissa.

L’odontologia va ser, per a mi, un enamorament a primera vista quan la vaig descobrir, primer com a estudi i després com a professió.

És una feina que he viscut amb intensitat i dedicació gairebé plena i que, després de la família, ha estat la meua prioritat en la vida. No m’ha fet peresa mai treballar-hi una, dos o deu hores de més quan ha set necessari, i l’he viscut sempre en primera línia. No hauria sabut fer-ho de manera diferent.

Han set molts anys de feina, intentant estar sempre al dia, alhora que atenent els pacients. He viscut amb orgull veure com el meu primer pacient —gracias, José Luis— continuava sent-ho encara el dia del comiat i com venien a la clínica els nets dels pacients que eren al·lots quan vaig començar.

Sabeu que en gairebé quaranta anys de professió només he deixat de treballar un dia per estar jo malalt? En part perquè he tengut sort, és clar, però també per tossudesa i voluntat de no fallar. 

Però sempre he tengut clar també que jo no podria fer les coses a mitges, i que el dia que ho deixàs, seria del tot. Crec que jo no m’hauria avesat mai—com em suggeria algú— a “anar-hi menys”, o a dir que no a una urgència o a qualsevol feina que s’hagués de fer. No, crec que no hauria sabur canviar uns hàbits de feina ja ben arrelats.

I això acaba, òbviament, passant factura; i arriba el dia que s’ha de pensar en el relleu. El moment era ara; i quin millor relleu que la gent que fa molts anys que treballa a la mateixa clínica? El meu desig era, tot i les altres ofertes, que la clínica quedàs en mans de gent d’Eivissa i, a poder ser, de la casa. Per això l’entesa va ser fàcil, i les facilitats, màximes.

L’odontologia és una professió amb la qual m’hi sento plenament identificat, i pens que serà així mentre visqui, però la feina toca ara que la facin uns altres. Sempre he cregut que els comiats han de ser breus i sense gaire parafernàlia, i així he procurat que fos el meu. 

La Clínica Mayans té ara nova direcció però gairebé la mateixa gent. A ells els toca avui seguir estant al dia i atenent els pacients. Saben que poden comptar amb la meua opinió sempre que la necessitin. Els desitjo tots els èxits. Sé que ho faran bé i pens que van per bon camí.