L'estrany cas del robatori d'un mocador i dos moltons

1845. Roben un mocador i dos moltons a Sant Rafel

Personatges de l’Eivissa de 1845

L’any 1845 era batle de la ciutat l’advocat Josep Maria Ferrer Cirer, pare de la futura escriptora Victorina Ferrer Saldaña i copropietari de la primera impremta que hi va haver a Eivissa. Tenia 33 anys i estava casat amb Antònia Saldaña Riquer, de 28. Entre 1846 i 1848 sortiria de la seua impremta el setmanari El Ebusitano, primer periòdic publicat a l’illa.

El governador d'Eivissa i Formentera era el coronel Manuel Montes. Tenia 54 anys i estava casat amb Mariana Borràs. El matrimoni tenia tres fills: dues al·lotes de 19 i 15 anys i un boix de quatre.

La cúpula militar establerta a Eivissa era:

-Governador: el coronel Manuel Montes. Sou mensual: 1.336 rals.

-Sergent major: el comandant Angel Mouly, que abans havia participat a les guerres carlines. Sou mensual: 890 rals.

-Ajudant del governador: el tinent Andreu Tur. Sou mensual: 279 rals.

A l’altre extrem es trobaven els infants i adults que vivien a la Casa de la Beneficència: trenta-sis persones en total, 25 de les quals eren dones, algunes d’elles boixes (hi havia 23 infants). Està molt clara quina era la part fràgil del sistema.

L’any anterior, el 1844, s’havia creat la guàrdia civil per un costat i el ram de protecció i seguretat del cos de la policía del reino —el que avui és la policia nacional—, per l’altre. El cos de policia s’havia creat el 1824 a través d’una Reial cèdula de 13 de gener d’aquell any signada per l’absolutista Fernando VII i els seus integrants depenien del governador.

A Eivissa, el cos de protecció i seguretat estava integrat per:

-El comissari: Gaspar Alonso Sevillano, el primer comissari que hem pogut documentar a l’illa perquè el que hi havia el 1824 era el subdelegat de policia.

-El zelador: Marc Tur.

-El secretari del tribunal: Rafel Oliver Planells.

-Els agents o personal de seguretat: Bartomeu Montserrat i Josep Ribes Botigues.

També estaven destinats a l’illa alguns empleats del cos d’enginyers: era el cas de l’enginyer Pedro Carreño, del zelador de la fortificació, és a dir, de les murades, que era Vicente Rebolledo i el mestre d’obres Josep Mesquida.

Basili Antoni Carrasco Hernández, de 61 anys, era el bisbe de la diòcesi i amb ell vivien tres nebots i un jesuïta enclaustrat. Joan Marí, de 30 anys, era el campaner de la catedral.

L’estudiant de 15 anys Bernat Calbet Juan, era fill del cirurgià Bernat Calbet Garcia i tres dècades després, de 1875 a 1877, seria batle de la ciutat substituint el seu oncle Pere Calbet Garcia.

El futur escriptor, advocat i polític Felip Curtoys i Valls encara era un nen de set anys i vivia a la casa familiar de Dalt Vila. Era fill de Felip Curtoys, militar retirat de 48 anys i Josepa Valls Goterredona, de 44. Amb ells també vivia una criada nascuda a Jesús. Dècades després, concretament l’any 1908, amb 63 anys, escriuria un poema de benvinguda a un grup d’excursionistes catalans que visitaren l’illa per commemorar el 700 aniversari del naixement de Jaume I, els coneguts versos que dècades després musicaria el grup UC :

"Volen veure aquest bocí de la terra catalana que arrancà la tramuntana i enmig de la mar va florir"

El padró de riquesa

El mateix any que un jove de Sant Rafel va acabar a la presó per furtar un senzill mocador durant una vetllada de joc a una casa, l’Ajuntament d’Eivissa elaborava el padró de la riquesa immoble, de conreu i ramaderia, en compliment d’un Reial decret de 23 de maig de 1845 que havia set impulsat pel Ministeri d’Hisenda amb un indubtable afany recaptador i establia una contribució territorial sobre immobles i l’activitat agrícola i ramadera. Per això era necessari elaborar els coneguts com a padrons de la riquesa. En el cas d’Eivissa, la llista començava amb l’hisendat Antoni Ignasi Bardaixí, que era propietari d’una casa al carrer Major de Dalt Vila. Tenia 86 anys, estava casat amb Maria Josepa Balansat Orvai, de 72 i amb ells encara vivien tres fills a més d’un criat i una criada.

El seguia Agustí Ferrer Arabí, de 66 anys, que a més d’administrar alguns immobles, era propietari de tres cases: una al carrer del Cementeri, una altra al carrer Major a Dalt Vila i una tercera al carrer de l’Astillero, via que després passaria a dir-se d’Eugeni Molina i actualment és la de Lluís Tur i Palau. Amb ell vivien el seu fill Josep Ferrer, el batle, amb la seua família i tres criats, dos d’ells de Formentera i el tercer de Sant Cristòfol.

El tercer propietari de la llista, Antoni Bardaixí Balansat, que la dècada anterior havia set diputat a Corts, era el fill del primer i també tenia tres cases, una al carrer Major de Dalt Vila, una al carrer de la Mare de Déu i l’altra al carrer del Nord a sa Penya.

El prevere Antoni Sebastià Puiggrós Noguera, de 40 anys, no quedava enrere perquè tenia una casa al carrer Ample, una al carrer de s’Estacada, avui de Guillem de Montgrí, i una tercera al carrer de la Bomba, a més d’una feixa a Sant Cristòfol i altres censals. L’eclesiàstic era també el marmessor d’una casa al carrer de Sant Rafel de Dalt Vila i amb ell vivien dos criats, Esperança Mayans Juan, de Formentera, i Llorenç Ripoll, alacantí.

La història. Robatoris al Fornàs

Aquell any 1845 s’havien produït robatoris a algunes cases des Fornàs, però el que va motivar que s’obrís causa criminal va ser la desaparició d’un mocador durant una vetlada de joc a Cas Felius la nit del Corpus de 1845 (en alguna pàgina del procés es diu que fou el 1844). Per això l’any 1847 es va incoar causa contra el jove de 22 anys Antoni Costa, natural de Corona i vesí de Sant Rafel, perquè el mocador s’havia trobat a ca seua durant un escorcoll per un altre cas.

La història. Una vetlada a Cas Felius.

Joan Cardona Parent era el propietari del mocador, vivia a Sant Rafel i tenia 24 anys. Li havien robat en la nit del darrer Corpus i aquest és el seu relat:

«...hallandose varios jovenes en cierta velada trataron de jugar al Per a Vicent o del pare Vicent [Cau, recau i San Vicent?] y se fueron por el campo, é inmediato al tronco de un olivo dejó cada cual el gorro y alpargatas que llevaba lo que tambien realizó el declarante poniendo junto á su ropa el pañuelo (...): Que en el sitio del juego é inmediato al punto donde colocaron la ropa havia el Antoni (Costa) den P. y Miquel Domingo, quienes no quisieron jugar, y á los pocos momentos se marcharon: Concluido el juego cada uno tomo su ropa y echando de menos el que declara el repetido pañuelo, pregunto á todos á la vez y en alta voz, si alguno involuntariamente se lo habia tomado y contestando unànimes que no y viese el declarante que se habian ausentado el Palau y Domingo, el dia siguiente les encontró en la Iglesia Parroquial y llevandoles detras de la misma les pregunto si tenian el pañuelo y le contestaron que no...». Entre els assistents a la vetlada s’hi trobaven Josep Planells de Josep Sènia, menor, i Antoni Cardona Cardonet.

Entremig roben dos moltons.

Sis mesos després, mentre s’investigava el robatori de dos moltons ocorregut la nit del 23 de desembre, va aparèixer el mocador durant un escorcoll practicat a la casa on vivia Antoni Costa, el sospitós.

Així, la nit de l’1 al 2 de gener de 1846, en presència d’Antoni Rosselló, batle de Portmany i propietari dels dos moltons, de Joan Cardona Parent, propietari del mocador, i dels policies Bartomeu Montserrat i Josep Ribes Botigues, agents de protecció i seguretat pública, es varen realitzar escorcolls a les cases del Furnàs on hi vivien Mariano Labraña i Josep Verdera, sospitosos d’haver-se emportat els animals.

També varen anar a la casa d’Antoni Costa, per si s’aclarien els robatoris pendents i, ves per on, es trobaren «entre las ropas de una arca (...) el pañuelo que se le habia quitado en la citada noche, reclamo su devolución (...) la que no contradijo Costa».

Així les coses, el 16 de gener de 1846 va comparèixer davant la justícia Antoni Rosselló Simó, de 40 anys, vesí de la parròquia de Sant Rafel, que va contar que en la nit del 23 de desembre de l’any anterior li havien robat dos moltons que tenia tancats a l’estable. Els seus vesins Pere València i Bartomeu Planells podien confirmar que els tenia. No sabia qui ho havia fet, però sospitava de dos homes que havien fugit de la presó, Mariano Sabraña i Josep Verdera Mateu, «por andar vagando por aquellas inmediaciones» i sospitava que un altre vesí de Sant Rafel, Antoni Costa P., podia ser-ne còmplice per anar sempre amb els dos anteriors i festejar amb la filla de Mateu. De tot això en podia donar compte un tal Covetes de la vinya llarga. A més, el batle portmanyí va apostillar que Toni Costa «es de mala fama y se le encontró un pañuelo que habían robado a Joan (fill) den Vicent Parent ».

Se li va preguntar si en aquells reconeixements «se examinaron las casas ó si en ellas havia alguno de los efectos robados» i si havien trobat armes prohibides. El testimoni va respondre que sí s’havien practicat els deguts reconeixements però que no s’havien trobat armes, cosa difícil de creure perquè n’hi havia a cada casa. Sabia escriure i va poder signar la seua declaració.

Els testimonis

El 10 de març de 1846, mesos després dels fets, va comparèixer Josep Marí, fill de Joan Covetes, de 31 anys, vesí també de Sant Rafel i va dir que l’únic que sabia, perquè era públic i notori, era que Antoni Costa festejava amb la filla de Mateu «y que ha navegado en compañia de este una porcion de tiempo». Com hem dit altres vegades, els illencs no eren gaire de donar a la justícia més informació de l’estrictament necessària.

El 27 de març Bartomeu Planells, de 28 anys i també vesí de Sant Rafel, va declarar que « sabe y le consta por ser vecino del Roselló que este tenia rebaño en el que habia carneros y que de oidas sabe que estos le fueron robados ».

Pel que fa a Pere Rosselló, de 46 anys i també de Sant Rafel, havia comparegut el 10 d’abril de 1846. A ell també li constava que Antoni Rosselló tenia moltons en el seu ramat i que sabia els hi havia robat, però ignorava qui. Tampoc va poder signar.

El promotor fiscal del cas del mocador va fer un al·legat gairebé idèntic al del propietari, per la qual cosa no el repetirem.

El 22 d’agost, Joan Cardona Parent aportava els noms d’una sèrie de persones podia testificar que el mocador era seu. Eren Antònia Rosselló, la seua filla Maria Bonet, Antoni Cardona i Francesc Torres. Varen ser citats immediatament.

El 29 d’agost de 1846 compareixia Francesc Torres, de 27 anys i natural de Sant Jordi. Va dir que havia vist a Joan Cardona Parent emprar un mocador igual que l’objecte d’aquella causa «però ignora si se lo han robado ni si se ha encontrado en la casa del procesado». No va signar per no saber.

Dues setmanes després, el 14 de setembre, ho feia Antònia Rosselló, vesina de Sant Rafel i de 40 anys. També va declarar que havia vist a Joan Cardona emprant un mocador exactament igual al robat, tot i que tampoc podia dir si era el mateix. Havia sentit a dir que Parent l’havia perdut a Cas Felius i que després s’havia trobat a la casa d’Antoni Costa. Tampoc va poder signar. El mateix dia també va declarar la seua filla, Maria Bonet, de 18 anys i de Sant Rafel. Ho va fer en el mateix sentit que sa mare. Tampoc va poder signar.

El robatori d’un mocador era un delicte greu «aun cuando el pañuelo sea del infimo valor que aparece del justiprecio, cuyo delito es de alguna gravedad por el abuso que hizo de la confianza que se le dispensó y la mala conducta (...) era compañero de los reos fugitivos, sugetos de las mas perversas circunstancias bajo todos conceptos». El fiscal demanava se’l condemnàs a sis mesos de presó, pagant la seua manutenció i les costes del procés judicial, com estava regulat, afegint la fórmula habitual «apercibiéndole de mayor rigor si renicidiere en otras demasías, devolviendose el pañuelo ocupado á su legitimo dueño».

Declaració de l’acusat

Antoni Costa havia comparegut el 7 de maig. Com solien fer els acusats de qualsevol delicte, declarà que ignorava per què se l’havia citat.

Se li va preguntar si sabia que la nit del 23 de desembre anterior li havien robat dos moltons a Antoni Rosselló de Sant Rafel i si sabia qui eren els autors. Va respondre que ho havia sentit a dir, però no sabia qui ho havia fet. Quan se li va demanar què havia fet i amb qui havia estat aquella nit, va respondre que no ho recordava perquè ja havia passat molt de temps.

Quan se li va demanar si festejava una filla de Josep Verdera Mateu va respondre que havia anat amb ell «unos cuantos dias que ambos hicieron carbon en los bosques del Furnas».

Se li va preguntar també si coneixia Mariano Labraña i si el freqüentava. Va respondre que el coneixia però que «no se acompañó jamas con el declarante y Mateu, solo si le veian alguna vez vagar por los montes del Furnás».

També se li va demanar si la nit del 31 de desembre l’esmentat Antoni Rosselló, com a batle del districte i acompanyat d’altres persones havien practicat un reconeixement a ca seua i havien trobat el mocador. Va respondre que efectivament «se encontro un pañuelo en su casa, procedente de cierto hallazgo del declarante por el campo, y que lo guardava en su casa á motivo de no saber su dueño».

Li varen preguntar si algú havia vist com havia trobat el mocador. No ho sabia.

Declaració dels assistents a la vetlada de joc

Josep Planells de Josep Sènia tenia 21 anys, també era vesí de Sant Rafel i la nit del robatori del mocador era un dels presents a la vetlada. Quan se li va preguntar si va sentir a Joan Cardona dir que li faltava un mocador quan es varen retirar del joc va contestar que no. Tampoc va poder signar.

El 22 de juny va declarar un altre dels assistents a la vetlada, Miquel Costa Domingo, també vesí de Sant Rafel i de 33 anys.

Intervenció dels dos ajudants de policia

El 3 d’agost el jutge Pedro de Olarri y Adalid manava incorporar el robatori dels dos moltons a la causa del mocador per haver-hi indicis que Antoni Costa havia cooperat en els fets. El 10 d’agost ho va ratificar l’Audiència Territorial de Mallorca.

El 23 de setembre de 1846 el jutjat de primera instància va fer constar que: «algunos dependientes de Proteccion y Seguridad publica de este distrito asistieron al reconocimiento practicado en la casa del procesado Antoni Costa y otros por D. Antoni Rosselló, a fin de hacer constar que el pañuelo que posteriorment presentó Juan Cardona Parent es el mismo que se halló en el acto de practicarse aquella diligencia». Els agents Josep Ribas Botigues de 49 anys, i Bartomeu Montserrat de 43, varen ser citats. Tots dos varen declarar que el mocador era el mateix que el que es va trobar a la casa de l’acusat. Ribas no va poder signar per no saber, però Bartomeu Montserrat sí.

El valor del mocador

El 23 de setembre, el jutjat manà que es procedís a la descripció i just i preu del mocador per part de Bartomeu Ramon i Joan Clapés Poll com a pèrits. El seu dictamen va ser: «El valor que daban al pañuelo inspecsionado era el de tres reales vellon». Va signar «el que supo», és a dir, Bartomeu Ramon.

L’acusat fuig a Algèria

El 9 d’octubre el jutge va ordenar que un dels agutzils dels jutjats anàs a detenir Antoni Costa per portar-lo davant seu. Sis dies després, l’agutzil Josep Serra va informar el secretari del jutjat Zoil Bonet que havia anat a la casa i la família li va fer saber que havia marxat de l’illa.

On havia anat es va aclarir gràcies a un ofici de mitjan octubre signat pel comissari de protecció i seguretat pública d’Eivissa, Gaspar Alonso Sevillano, de qui ja vàrem parlar en un article sobre el robatori de dues truges, on aquest informava que el setembre anterior havia expedit passaport a nom d’Antoni Costa de Francesc per partir cap a Alger a buscar feina de jornaler. No s’hi va quedar gaire temps.

Tres pregons dirigits al pròfug

Davant aquesta notícia, el 19 d’octubre, el jutge va dictar un primer pregó que s’havia de penjar als llocs públics acostumats, és a dir, a la porta de l’Ajuntament i altres edificis públics i esglésies, donant nou dies a l’acusat perquè es presentàs a la presó per respondre dels càrrecs que l’imputaven:

«Por el presente cito llamo y emplaço por primer pregon y edicto á Antonio Costa de Francisco P. vecino de San Rafael contra quien estoy procediendo criminalment sobre robo de un pañuelo y atribuirle complicidad en otros cometidos en el Furnas».

Antoni Costa no es va presentar a la primera crida. L’endemà, el jutge va dictar un segon pregó on li tornava a donar nou dies. En aquest cas ja s’avisava que de no fer-ho s’obriria causa de rebel·lia contra ell. Tampoc va comparèixer. El mateix dia el jutge va emetre un tercer i darrer pregó. El 17 de novembre, havent passat els dies, es va tornar a demanar si l’acusat s’havia presentat. La resposta va ser que no, però justament l’endemà dia 18, un nou ofici del comissari informava que el jove en qüestió es trobava ingressat a la presó «por haver sido capturado por los empleados del ramo tan pronto como se tubo noticia de su arribo de Argel».

Un Reial decret d’indult general

Entre mitges, el ministre de Gràcia i Justícia, Joaquín Díaz, havia signat el 17 d’octubre un Real Decreto de Indulto general i l’Audiència territorial va informar els jutjats de les Illes per si era d’aplicació en algun cas en tramitació.

El promotor fiscal va considerar que el delicte del mocador no entrava. De fet, l’article tercer especificava que quedaven fora de l’indult qui hagués comès el delicte abans de la publicació del Reial decret a més dels que haguessin comès «... parricidi, homicidi, incendi, sacrilegi, blasfèmia, sodomia -l’homosexualitat era delicte, de fet ho va ser fins anys després de mort el dictador Franco-, corrupció, falsificació de moneda i de documents públics, falsedat documental, resistència a la justícia i a les forces armades, rapte, robatori, estafa, malversació per part d’empleats públics, abusos, insults a superiors, insubordinació dels militars, etc». Per tant, la causa continuava i Costa continuaria a la presó.

Declaració d’Antoni Costa

El 19 de novembre de 1846, la comitiva judicial es va presentar a la presó per prendre declaració a l’acusat. Se li va demanar si reconeixia el mocador que se li presentava davant. Va respondre que sí, que era el que havien trobat a ca seua.

Els càrrecs contra ell, després de descrits els fets, eren de «presunsion vehemente de haver Hurtado dicho pañuelo». Costa negà els càrrecs, reiterant que se l’havia trobat, però l’acusació va ser confirmada amb la següent argumentació:

«Como niega (...) pretestando segun anteriorment declaró que procedia de haberlo encontrado por el campo é ignorar quien era su dueño cuando resulta en autos justificado por las declaracions de Josep Planells de Josep Sènia, Antoni Cardona Cardonet y otros, que el dueño del pañuelo publicó su falta en alta voz reclamandolo de los jovenes concurrentes; y aunque es cierto que el confesante ya se había ausentado con Miquel Domingo tambien resulta de la declaracions de este que despues le pregunto el espresado Cardona Parent, si tenia el pañuelo de que se trata» .

A aquest punt se li va afegir el càrrec del robatori de dos moltons propietat d’Antoni Rosselló la nit del 23 de desembre de l’any anterior. Costa també va negar aquest càrrec. La rèplica judicial va ser: «Como niega el cargo cuando dichos indicios proceden de que en aquellos dias anduvo el confesante en compañia del profugo José Verdera Mateu, á cuya hija cortejava, vagando por los montes del Furnas, e inmediaciones de la casa robada, y estando dicho fugitivo indiciado en el robo [persona de la qual se sospita és l’autora d’un delicte, però encara no està inclosa dins una causa judicial i no ha set notificada]».

Molts de mocadors iguals

El defensor, Josep Costa, a més de destacar que l’acusat era «notoriamente pobre» i per tant s’entenia que no podia pagar costes ni altres despeses judicials, argumentà que no hi havia proves del robatori i ningú l’havia vist robant el mocador, a més de que «son muchos los pañuelos que hay iguales por el sinnumero que contiene una pieza (de tela) y por las muchas de estas que hay de un mismo dibujo» així que el mocador desaparegut i el trobat a la casa de l’acusat podien no ser el mateix. Ja era el 2 de desembre de 1846.

La gent de l’Ibiza de 1846

Aquell any Josep Cirer Tur substituiria a Josep Ferrer Cirer com a batle. Aleshores la plantilla de treballadors de l’Ajuntament estava integrada per:

El secretari,

un oficial de primera i un de segona,

un escrivà,

un porter macer de primera i un de segona,

un agutzil major i diversos agutzils,

el depositari i

el secretari particular del batle.

El personal facultatiu estava integrat per:

Un metge titular,

un cirurgià,

un arquitecte i

l’encarregat del rellotge de la ciutat (el de la Catedral).

A més dels dependents:

Els conductors de la correspondència pública,

el timbaler i el clariner i un pregoner per als bans i anuncis municipals que s’havien de cantar per places i carrers.

Un altre servei municipal era el de beneficència, que s’ocupava entre altres coses de les despeses que ocasionaven els presos amb pocs recursos que no podien pagar la seua ‘estada’ a la presó pública. Aquell any eren 16:

Sebastià Sabater, natural de Vinaròs

Josep Llorenç, de Cadaqués

Pau Moragues, de Premià de Margalida.

Naturals d’Ibiza eren:

3 vesins de Jesús

2 de Sa Cala

2 de Sant Carles

2 de Sant Miquel

1 de Santa Eulària

1 de Sant Llorenç

1 de Santa Gertrudis

1 de Sant Josep que feia sis anys que residia a Vila. Es deia Josep Miquel i era un expòsit.

Tots ells estaven empresonats des de l’any anterior, a excepció d’un dels dos vesins de Sant Carles, Antoni Torres, que havia ingressat el febrer de 1846, dies abans de l’elaboració d’aquesta relació de presos.

La tinença d’armes

Quant al costum de tenir armes a casa, des de la seua creació, la guàrdia civil es va dedicar a requisar armes que no tinguessin la preceptiva llicència. Diverses normes ho regulaven. Així, el 30 de maig d’aquell 1846 s’havia aprovat una Reial ordre signada per Isabel II, on la reina manava complir l’article 123 del Reglament de policia de 20 de febrer de 1824 on es regulava que les llicències per a ús d’armes i per a caçar expirava el darrer dia de l’any, tot i que moltes persones no en feien cas. Per això, a final d’octubre de 1846, en compliment d’aquesta Reial ordre, el governador civil i cap superior polític de les Balears, Joaquim Maximiliano Gibert Alabau, manava als batles de tots els pobles de la província que «refrenden sin percibir por ello retribucion alguna, todas las licencias para cazar». A final d’any els propietaris d’armes que volguessin caçar havien de renovar la llicència. També s’havia d’actuar igual amb les llicències per a l’ús d’armes, que s’havien de presentar davant el comissari del cos de protecció i seguretat pública. Els vesins que no complissin haurien de pagar una multa. La requisa d’armes era un fet habitual que no aconseguia acabar amb el costum de tenir-ne.

1847. La sentència

La sentència del cas del mocador va arribar a començament de l’any següent. Dictada el 3 de gener de 1847, condemnava a Antoni Costa a quatre mesos de presó «mantenido á sus espensas, al pago de todas las costas del proceso si llegase á mayor fortuna», però va quedar absolt del robatori dels dos animals.

Tot seguit la comitiva judicial va passar a la presó del partit per notificar la sentència. Costa va poder presentar la fiança que se li demanava i fou alliberat. Tot aquest calaportal per un mocador. El mateix any, el mateix jutjat de primera instància va obrir també causa criminal pel robatori d’unes espardenyes. Un segle després algú va dir que les presons eren per als roba gallines. Idò això.