Història: L’evolució de les Feixes del prat

Avui, el prat de Vila quasi bé ha desaparegut engolit pel creixement de la ciutat. Antoni Costa Ramon que va estudiar la badia i la ciutat, deia que tenia una extensió de 306.000 metres quadrats, dividits en vuitanta-quatre parcel·les o feixes. La major, de deu mil metres, i la menor no arribava als mil. La mitjana de les feixes era de 3.640 metres quadrats, incloent-hi la superfície ocupada per les sèquies. Aquestes tenien una longitud de 17.240 metres lineals.

Com a curiositat, cal apuntar que els camins que travessaven aquest pla de Vila, reben el nom de carrera i així hi trobam la carrera de can Murtera, la carrera de ca na Glaudis o la carrera des Puig d’en Valls. Aquest prat de Vila anava des del port fins a la carretera de Sant Antoni. El seu límit sud era l’antic escorxador.

Pel que fa al prat de ses Monges, situat vora la platja de Talamanca, tenia una extensió de 307.000 metres quadrats, molt similar al prat de Vila; dividits en seixanta-una feixes, per la qual cosa tenen una extensió superior a l’altre prat. El prat de ses Monges es divideix entre els municipis de Santa Eulària des Riu, la part septentrional, i d’Eivissa, la meridional.

L’aportació hídrica a les sèquies era en bona part deguda a dos torrents: la sèquia Llavanera, el segon torrent en importància de l’illa d’Eivissa i pel torrent des Fornàs, que en la seua part final rep el nom de Torrent de ses Dones. Petits rierols també aporten les seues aigües, quan corren.

El nom de Prat de ses Monges

El nom de Prat de ses Monges es deu al fet que el convent de Sant Cristòfol de la ciutat d’Eivissa, regit per les monges canongesses de Sant Agustí, era el propietari d’aquesta porció de territori. Aquest convent es fundà l’any 1600. No se sap quan el Prat passà a ser propietat de les monges, però és segura la seua propietat i així en moltes de les notes registrals de final de segle XIX consultades, es troba que les feixes d’aquesta zona tenen un cànon emfitèutic que s’havia de pagar al dit convent. Fins i tot hem trobat una feixa que era propietat de convent i que les monges varen vendre l’1 de novembre de l’any 1846: «Francisco Rabell, presbítero, administrador de las religiosas Agustinas de esta ciudad, otorgante; y José Ventura (Verniola), vecino de la misma acceptante. (...) Un pedazo de tierra inculto de prado de las Monjas, conocido por la feixa número tercero. Valor quinientos un reales, treinta y tres maravedises vellón. Cargas: 15 reales vellón anuales al convento de Agustinas de esta ciudad1». Aquesta mateixa feixa, que en primer moment no tenia nom i era coneguda com la feixa número tres, fou venuda al cap de vint anys (1866) i dividida a parts iguals entre els dos nous propietaris: Antoni Torres de Josep i de Maria Joan, que era saig del jutjat, i Antoni Marí de Jaume i de Francisca Ferrer, jornaler; les dues porcions foren dividides per una sèquia. Al cap de dos anys, una de les dues feixes fou venuda a Joan Riera i Torres. Aquestos canvis de propietaris fa que el nom de les feixes canviï contínuament, segons es van alternant els propietaris o el majorals de les feixes.

El nom de Talamanca sempre ha mogut la curiositat per no ser corrent a Eivissa. D’on ve el nom de la platja més gran del municipi d’Eivissa? Macabich va publicar una nota d’un registre de 1396 de les propietats de l’arquebisbat de Tarragona que diu que Ramon Avinyó va presentar els seus títols d’unes feixes situades a l’horta d’Eivissa; una d’elles confrontava amb un tros de prat que era propietat del venerable Ramon de Talamanca, mitjançant una sèquia. Aquest Ramon de Talamanca fou lloctinent de governació de la Corona d’Aragó, és a dir, governador, entre 1397 i 1405. Talamanca procedia de la localitat de Talamanca, avui és un municipi de la comarca del Bages, Barcelona, proper a Manresa.

Si pocs anys després de la conquista catalana de 1235 ja es parla de feixes, sèquies etc. cal col·legir que era un espai agrari emprat pels àrabs, com a primers agricultors d’aquesta zona.

L’aprofitament agrari

Tot el conjunt de les feixes es caracteritzaven per tenir un sòl molt fèrtil ja que procedien de terres d’al·luvió. Les sèquies que les envoltaven eliminaven l’excessiva humitat del sòl i, per altra banda, permetien la infiltració de la humitat del sòl, amb la qual cosa no era necessari regar els cultius. Les sèquies desembocaven a la badia d’Eivissa, unes, i a la platja de Talamanca, les altres. Sempre tenien unes comportes de fusta en els seus extrems, que en èpoques de sequeres es tancaven i elevaven el nivell de l’aigua i afavorien la infiltració al subsol. Per contra, també es tancaven en moment de mar plena, per tal d’evitar la intrusió d’aigua de mar.

Un antropòleg nord-americà, George M. Foster (1913- 2006), esperonat pel també antropòleg eivissenc Àngel Palerm visitava Eivissa a la postguerra, el 1950, per estudiar aquest espai agrícola i en va fer una descripció que encara avui admiram. El 1952 publicava a la revista Geographical Review, editada per la societat geogràfica de Nova York, el treball ‘Les feixes d’Ibiza’, que tots els geògrafs que s’han interessat per temes eivissencs han consultat i que s’ha publicat en castellà. A Eivissa va tenir l’assessorament d’Isidor Macabich i de Pere Ferragut Arabí, que era delineant de l’Ajuntament, a més de diversos pagesos que cultivaven alguna de les feixes. Diu que les sèquies s’excavaven per permetre el fluir de l’aigua; tenien una profunditat d’un metre, aproximadament. La terra extreta per fer aquestos canals, es tirava sobre la feixa i també el fang que es treia quan es netejaven les sèquies cosa que ajudava a elevar el sòl de cada feixa. Aquestos canals tenien entre un i tres metres. Com que les feixes no tenien parets que ajudessin a aguantar la terra, solien sembrar parres al voltant d’elles.

Les sèquies desembocaven a la badia d'Eivissa, unes, i a la platja de Talamanca, les altres

D’entre els molts cultius que es donaven a les feixes, cal apuntar el moniatos. El 1964 s’anunciava la collita d’un moniato, a la feixa d’en Fèlix, del prat de ses Monges, de 8,5 quilos, exhibit als aparadors de Rango, la botiga d’objectes de luxe que tenien Otília Tarrés i Leoncio Gordoncillo al carrer de Riambau cantonada amb comte del Rosselló.

A l’inici del segle XX poques feixes eren habitades, no disposaven de cases. Els propietaris o els majorals eren persones que vivien a la ciutat i acudien a la feixa per a les tasques agrícoles. Com a molt, disposaven d’un petit cobertís on guardar les ferramentes i a la vora, un corral on es criava un porc, un parell de cabres i unes poques gallines. Aquestos animals, a més procurar aliment per als propietaris, també proporcionaven els fems necessaris per als cultius.

Les feixes es regien pel contracte de mijoral, en cas que en tenguessin, de mijoral, com a resta de les hisendes de l’illa, sempre tenia el caràcter de verbal, amb testimonis. Sabem que després del preceptiu avís, fet davant dos testimonis i per les festes de Nadal i sempre abans de començar l’any nou. I havia d’abandonar la hisenda el dia de Sant Joan. En el cas de les feixes era costum desallotjar-les i prendre-les el dia 15 d’abril. No n’hi havia gaires de mijorals, ja que solien ser cultivades pels propietaris.

Una altra diferència important entre les feixes i les hisendes era que aquestes últimes solien mantenir-se en mans de la mateixa família i es transmetien de pares a fills al llarg de generacions. Les feixes, contràriament, canviaven freqüentment de propietat i es compraven i venien amb molta més assiduïtat. El fet que fossin majoritàriament propietat de gent de Vila, afavoria veure la feixa com un objecte venal al qual recórrer en cas de necessitat o per dedicar els diner a altres negocis.

El Prat de ses Monges passa a Vila

Des de temps immemorials, el municipi d’Eivissa acabava on avui comença el passeig Marítim, a la rodona dels podencs, com algú diu. Vila feia molt de temps que demanava ampliar el seu terme municipal i hi ha diversos intents d’eixamplar el territori de la capital de l’illa. Foren intents vans, fins que l’imminent construcció del passeig marítim, que quedaria en territori del municipi de Santa Eulària des Riu, va fer que s’accelerassin les gestions.

El juny de 1963 les comissions d’ambdós municipis aprovaven el nou límit pel qual part del territori que corresponia a la parròquia de Jesús passava a Vila. La nova línia fronterera l’establiren els tècnics de l’Institut Geogràfic d’Espanya i es publicava al BOE el novembre d’aquell any. El nou límit començava vora el Pouet de Talamanca (ses Figueres) i cercava el camí de ses Feixes del Prat de ses Monges. La part de migjorn passava a Vila i les feixes de tramuntana quedaven per a Santa Eulària.

Freqüents inundacions

El fet de ser un espai voltat de muntanyes que circumden l’extens pla de Vila, fa que l’aigua de pluja en moments d’intenses, el prat de Vila i el de ses Monges s’inundassin amb certa freqüència.

És recordada la tempesta de setembre de 1904, que la intensa pluja causà grans mals als feixers. Les cròniques deien que el port apareixia tenyit del color de la terra a causa de la gran quantitat de terra que arrossegà. També s’apunten parets derruïdes, gran quantitat d’arbres arrencats, cultius desapareguts... i molts de porcs morts ofegats per l’aigua que baixava de les muntanyes dels voltants.

Una altra tempesta que causà mals, no tan grans com la de 1904, fou el juliol de 1918. Ara les grans pèrdues foren les garbes de cereals que encara eren sobre les eres.

Però la gran tempesta fou el 7 de juliol de 1930. La intensa pluja convertí tot el pla de Vila en una llacuna. Per donar sortida a l’aigua, l’Exèrcit va rompre, a trams, la paret de la carretera de Santa Eulària per donar pas a l’aigua. Algunes xalanes de la drassana i del port s’endinsaren pel pla per recollir els feixers que es trobaven sobre el terrat de les cases. Fins a la casa Cremada, era tot una llacuna i les destrosses foren immenses. La turmenta durà escassament tres hores, però les conseqüències foren enormes. El setembre d’aquell any es va produir una tempesta també grossa.

Des Gorg diverses feixes del voltant tenien dret a aigua per a reguiu

Molts dels alcaldes d’Eivissa publicaven bans obligants els propietaris o arrendadors de les feixes a efectuar la neteja de les sèquies que les envoltaven. El 1900, l’alcalde Ricard Gotarredona anunciava que el mes de maig era el moment oportú per la neteja de les sèquies i proposava una multa de 25 pessetes als propietaris negligents.

El 1912 aleshores alcalde Recared Jasso reiterava la petició de les sèquies, principalment la que discorria paral·lela a la carretera de Santa Eulària, dita sèquia Mestra i també les transversals, amb prohibició de tapar el pas de l’aigua. El 1925 l’alcalde Francesc Medina reiterava la neteja de les sèquies per part dels propietaris. El maig de 1936 Vicent Colom insistia sobre el tema com a alcalde. Sempre es repetia que era per evitar la propagació del paludisme.

Per contra, cal dir que també plenamars més grans del normal, també causaven danys per entrada d’aigua de mar. Algú es queixava que la paret que es va fer paral·lela a la carretera de Santa Eulària no deixava sortir l’aigua sobrant de les feixes però es deia que es va fer per evitar la intrusió de l’aigua de mar.

Suscríbete para seguir leyendo