El naixement del Mercat Vell

El primer mercat de la Vila d'Eivissa es trobava a la plaça de la Catedral, justament on es troba el Mirador, que sembla que disposava d’uns porxos on s’instal·laven els venedors. Amb el temps, el mercat passava a la plaça de Vila, que també va rebre el nom de plaça del Mercat, tot recordant la seua funció. Després se li posà el nom de plaça de Lluís Tur i Palau, fins que el 1981 recuperà el seu nom tradicional.

Primers intents de mercat cobert

El 3 d’agost de 1857 el governador civil Leandro Villar presidia el plenari de l’Ajuntament d’Eivissa, l’alcalde era Ignasi d’Arabí, abans Llobet. El governador es queixava de l’estat de la ciutat, de la neteja; l’acta de la reunió emprava la paraula ornar, que és més delicada que dir que trobava la ciutat descuidada. També es queixava que els carrers no tenien nomenclatura ni les cases, número.

Recomanava que s’aixecàs un mercat cobert, com tenien altres poblacions. L’Ajuntament s’excusà dient que s’hi oposava l’enginyer militar de la província amb el pretext que podia perjudicar la fortificació de la plaça, ja que es pensava construir propera a la murada; s’acordà que la municipalitat instruiria l’expedient corresponent dirigit al govern de la província perquè l’aprovàs. En la mateixa reunió, ordenà que el dia següent es tornàs a posar la placa de la plaça de la Constitució "a la plaça pública del Raval", on havia estat sempre i que per a major solemnitat hi assistissin les autoritats i els seus dependents. Cal dir que la plaça tenia aquest nom des de la Constitució de Cadis de 1812 i sempre va mantenir aquest nom, fins i tot en temps de dictadures, poc amigues de constitucions.

Comencen les obres

Com que el nucli de la ciutat s’anava desplaçant cap a la Marina i el Poble Nou, aviat es va veure la necessitat de muntar un mercat on hi havia la major part de la població. Isidor Macabich diu que el 1860 l’Ajuntament decideix que es redacti el projecte i pressupost per a la construcció d’un mercat cobert. Com es veu, la recomanació del governador encara va haver d’esperar alguns anys.

En el plenari d’1 de gener de 1861 es diu que per millorar les condicions del mercat públic, en el qual falten carnisseria i pescateria, per la neteja i comoditat pròpies de ciutats com la nostra, s’acorda sol·licitar a la reina l’autorització per tombar el tambor del principal i donar una sortida recta cap a la plaça de la Constitució i que es puguessin edificar a l’espai que quedaria buit a la plaça del Carbó. Aquí naixien la carnisseria i la pescateria.

Als pocs mesos, el març de 1861, s’aprovaven els plànols de l’agrimensor Josep Pie i Bover, que proposava una rampa recta des del Portal de les Taules i la plaça de la Constitució i la construcció d’un mercat cobert. En un primer moment s’acordà vendre els terrenys del futur mercat a particulars i que aquestos pagassin uns cànons sobre les vendes. Aviat canviaren de parer, ja que l’ajuntament no podria exercir les seues competències sobre mercats. Pie i Bover és un personatge ben curiós i del qual se’n tenen poques notícies: aquest mediador de terres tengué una gran activitat a la segona meitat del segle XIX, amb multitud de treballs realitzats tant a Ibiza com a Formentera. Vocal de la junta del cadastre de les Pitïuses. Era d’idees republicanes, fou vocal del comitè Republicà Federal d'Eivissa, partidari de Pi i Margall, que estaven encapçalats a Ibiza per Joan Arabí Respeto.

L’alcalde Pere Calbet Garcia, el gener de 1873, va rebre una comunicació de la Diputació Provincial que comunicava que segons el dictamen de l’arquitecte provincial, es podia fer la recepció de les obres del mercat cobert, executades per l’empresari Joan Juan Ramon. Tot seguit es formà una comissió formada per l’alcalde, els regidors Josep Sala Ferrer, Zoil Bonet, Antoni Prats Company i el síndic Miquel Viñas Planells per prendre possessió de l’edifici.

Problemes amb la construcció del rastrillo

El contractista Joan Juan Ramon el febrer de 1873 comunicava a l’Ajuntament que el 18 de desembre de 1870 es remataren al seu favor les obres de la peixateria, carnisseria i nou mercat, que era tot acabat, i que únicament quedava l’esplanació d’una petita part de la roca que existia a la plaça del Carbó, vora el pou del Portal, a causa d’haver-se oposat el governador militar a poder enllestir l’obra. Demanava que se li pagàs la resta de la subhasta i la devolució de la fiança. Se li contestà que l’Ajuntament no tenia res a veure amb l’esplanació, que els militars no es varen oposar en la seua totalitat, que el municipi havia marcat el tros a esplanar i que una vegada acabats els treballs resoldria. Se li recordava que si en 20 dies no continuava amb els treballs, ho faria l’Ajuntament i li passaria la factura.

També el zelador de fortificacions denuncià que l’Ajuntament no tenia permís per a l’esplanació de la cortina entre els baluards de Santa Llúcia i de Sant Joan i insistia que aquella obra no es trobava compresa en la RO de 21 d’abril de 1870 per la qual s’autoritzava la construcció de certs edificis municipals. Davant d’aquest fet, el consistori acordà enviar una exposició al govern de l’Estat demanant l’autorització per rebaixar les roques que es trobaven al peu de la murada.

Una vegada obtengut el permís per retirar la pedra, dos mestres en escairar pedra, Joan Muntaner i Ramon Casas, calculaven un volum de 894 metres cúbics i valoraven els treballs en 3 pessetes el metre que es podia rebaixar a 2,25 pessetes si podien emprar barrobins; s’acordà que es podia emprar dinamita per trencar la pedra. La subhasta quedà deserta per tres vegades i l’Ajuntament acordà que es faria per administració i es demanà el concurs del mestre picapedrer Joan Juan Ramon per si encara es trobava interessat en els treballs, però rebutjà la proposta. Amb tot això, l’Ajuntament tenia pressa, ja que havia venut un solar a Bartomeu V. Ramon i Tur i no havia pagat l’import en la seua totalitat, ja que no podia ocupar el solar adjudicat. L’import del solar era de 2.334 escuts.

El rastrillo i la moderna

Poc temps després d’acabada la rampa, es projectà i s’executà la construcció de dos retrets, un a cada banda; vora aquestos retrets es trobava el dipòsit de detenguts que tenia la policia municipal, on solien passar la nit els perjudicats en excés per la beguda. A aquest dipòsit de detenguts s’hi realitzaren importants millores durant la II República, amb la construcció d’uns llits d’obra, per a major comoditat dels detenguts, cal dir, que alguns dels regidors proposaven suprimir aquest lloc, però continuà en ús fins ben avançat el segle XX. Cal dir que el petit quarter dels municipals, adossat a l’edifici de la Pescateria, no permetia tenir aquest espai. La Moderna es trobava a la banda de la dreta pujant la rampa.

Sota el Rastrillo, l’Ajuntament establí que s’hi situassin els revenedors de pollastres, gallines, ous, formatges i altres articles i, d’aquesta manera evitar que es trobassin dispersos pels voltants del Mercat. Això era 1920 i en aquell moment, encara tenia el nom de carrer de Vara de Rey, que es canvià pel de Bisbe Torres Mayans.

Una vegada acabades les obres del Rastrillo, l’Ajuntament es proposava urbanitzar i subhastar els solars de la Zona Polèmica, és a dir, l’illa de cases que avui es troba entre el Rastrillo i la plaça de sa Font (que durant molts anys va dur el nom de plaça de José Canalejas). Es va dividir el solar en sis parts, cada una d’elles tenia una mitjana de 85 palms d’ample per 80 de fons i el preu mitjà de licitació era d’uns 850 escuts; eren més cars els solars més propers al Mercat. L’Ajuntament tenia molta pressa per tancar la subhasta ja que amb part dels diners que pensaven obtenir, pagarien la redempció de soldats de les quintes. Únicament s’adjudicaren quatre solars.

El nucli urbà. Proposta de nova casa Consistorial

El Mercat i la plaça de la Constitució eren el nucli principal de la Marina i, com no, de la Ciudad. Al voltant del Mercat s’aixecaren sòlids edificis i així fou fins ben avançat el segle XX, quan la ciutat es desplaçà cap a l’eixample.

Alguns regidors pensaven que calia dur l’Ajuntament al nucli urbà i en el plenari del mes de març de 1926, l’alcalde, Vicent Pereyra i Morante, proposava cercar un lloc on aixecar la casa consistorial. Els regidors Pere Matutes i Eugeni Bonet Riera proposaven que s’edificàs sobre el mercat de verdures. La proposta passava a la Comissió de Foment i, per sort, no se’n parlà més del tema.

Durant l’alcaldia d’Eugeni Bonet Riera (1926-1930) i que substituí Pereyra a causa de la deficient situació econòmica del municipi, proposava demanar un emprèstit de 300.000 pessetes que es volien destinar a tres obres prioritàries per al municipi: finalitzar les obres de l’escola Graduada, que anaven molt a poc a poc; aixecar una caserna per a Guàrdia Civil i poder substituir el quarter del carrer del Bisbe Azara i aixecar un segon mercat a la plaça del Parc, ja que es veia impossible traslladar-hi l’església de Sant Elm, com s’havia proposat feia temps. Com saben els lectors, ni la caserna ni el mercat anaren endavant, únicament s’acabà la Graduada, però calgué més d’una dècada perquè entràs en funcionament.

Casa de Correus

Però hi hagué altres propostes també ben ocorrents, com en el plenari de juny de 1931 quan es parlava de construir la casa de Correus sobre el mercat de verdures. Algun regidor afirmava que l’eivissenc Enric Fajarnés i Tur, que havia estat subdirector de Correus, deia que el govern volia dedicar cent mil duros per a aquest edifici. Es parlava que en el cas que no fos possible sobre el mercat, es proposava el solar de darrere del Teatre Pereira, la futura plaça del Parc. La proposta tampoc va tenir més recorregut. El mercat no reunia les condicions per a casa de Correus i el solar de darrere del teatre s’havia oferit per a graduada de nenes. .

Els intel·lectuales s'oposen a la reforma

Tot això era perquè el mercat, batejat per algú com el partenó eivissenc, s’havia quedat petit i calia ampliar-lo. El plenari del 3 de setembre de 1931 acordà per majoria ampliar el mercat. Únicament dos regidors, Cèsar Puget i Alexandre Llobet, s’oposaren a l’ampliació, cosa que significaria canviar totalment la fisonomia de l’edifici. Un empresari es faria càrrec de les obres a canvi d’obtenir una concessió per vint-i-nou anys. Volia ampliar el mercat amb petites construccions lleugeres al voltant del mateix.

Als pocs dies, el dia 8 d’aquell mes, quaranta persones, molt destacades de la societat eivissenca, publicaven un manifest que lamentaven la reforma que es volia fer de l’edifici. Ho consideraven un atemptat al patrimoni, pobre, però era el nostre. Si no era artístic, almenys era tradicional i típic. El mercat i els seus voltants havia estat atracció per multitud d’artistes que hi veien un valor. Conjunt harmònic, amb un fort color local i que la seua reforma causaria un mal en el seu aspecte artístic. Acabaven apuntant altres necessitats més peremptòries. Entre els signants hi havia: Narcís Puget, Marià Tur de Montis, Josep Tarrés, Manuel Sorà, Ramon Medina, Leandre Juan, Just Tur Puget, Jordi Joan, Isidor Macabich, Marià Villangómez, Aquilí Tur, Ernest Castelló, Joan Gómez Ripoll, Marià Torri o Josep Zornoza Lloret.

Als pocs dies Fernando Viscaí també s’associava a la petició dels anteriors, deia que únicament portava un any a Ibiza, però proposava fer un mercat més modern vora l’escorxador.

Nous intents d'aixecar un altre mercat

El gener de 1936 el plenari municipal deia que des de feia anys, es pensava dedicar la plaça del Parc per a un nou mercat, però com sol passar en l’Administració, molts de projectes i escasses realitzacions. Cap al 1900 es parlava de derruir l’església de Sant Elm, que sempre va tenir una fàbrica molt defectuosa i semblava que podia caure en qualsevol moment. El solar que quedàs de l’església es pensava dedicar a una plaça urbana vora el port. L’església es volia traslladar a la plaça del Parc, però passaven els anys i la diòcesi no feia res, per la qual cosa es pensava en donar-li altres utilitats, com un mercat, que seria complementari de l’anterior. S’intuïa que la població s’anava estenent cap al nord-oest del nucli de la Marina.

El Mercat Nou

L’alcalde Antoni Guasch Juan, gestionà la compra de la hisenda de sa Bodega, que es trobava entre el carrer d’Aragó i l’avinguda d’Isidor Macabich, cantonada amb el carrer d’Extremadura. Segurament que anteriorment havia format part de la hisenda des Clot. Aquesta hisenda havia pertangut al patró Mateu Calbet, a la família Wallis i el 1955 Ernest Hernàndez Sorà la va vendre a l’Ajuntament d'Eivissa per 600.000 pessetes, cosa que va permetre construir el Camp Municipal d’Esports i més endavant, el Mercat Nou i l’escola de sa Bodega.

Suscríbete para seguir leyendo