Juliol 1930. Inundacions a Ibiza

A començament de juny de 1930, un mes abans que una torrentada fes molt de mal a Eivissa, altres ciutats havien patit greus inundacions. Una de les més afectades havia set Burgos, on el riu Vena es va desbordar i va inundar els carrers del centre, arribant l’aigua a un metre d’alçada a la plaça Major. També va passar a Madrid, on les pèrdues per a les petites indústries del voltant de la capital es calcularen en 500.000 pessetes de l’època. A Segòvia, varen ser arrasades collites i parres, com a Àvila. A Sevilla varen quedar inundats els barris perifèrics de la capital andalusa i a Màlaga es va desbordar el Guadalhorce mentre a Jerez de la Frontera ho feia el Guadalete. Com passaria a Eivissa el mes següent, es varen perdre moltes collites i varen morir molts d’animals.

Més a prop, a terres germanes com ara València, reiteradament atacada per pluges i torrentades, també varen patir les conseqüències d’un estiu amb un temps inusual.

Aquell estiu de 1930, a Eivissa els majors encara recordaven les inundacions que havia patit l’illa l’any 1888, tan sols 42 anys abans, quan l’aigua també havia fet molt de mal i l’illa havia rebut la solidaritat dels vesins de Mallorca. D’aquells fets en parlarem en un altre article.

L’Ibiza i Formentera de 1930

L’any 1930 era batle de Vila Manuel A. Escandell Ferrer. Aquell any que marcava el principi d’una nova dècada es publicava la primera guia telefònica de les Illes Balears. Aleshores tenir telèfon era un luxe que molt pocs ciutadans s’ho podien permetre.

La població

La dècada començava amb una població total a l’illa de 28.646 habitants. Formentera no arribava als 3.000: concretament eren 2.929 vesins i 668 cases. Mentrestant, Mallorca arribava als 293.447 habitants i Menorca tenia molta més població que Eivissa: 41.490 vesins. Això no obstant, la nostra illa ja marcava una tendència a l’alça que es desbocaria a partir de la segona meitat de segle: l’increment de la població era superior a la mitjana de les Balears. Els percentatges de creixement per illes és el següent:

Eivissa: 17,03%

Formentera: 16,78%

Mallorca: 8,77%

Menorca: amb un decreixement de l’1,55% perdia població.

El percentatge de creixement de població a les Balears era d’un 7,86%. Eivissa creixia més del doble que Mallorca.

La taxa de natalitat era alta, un 25%, però quedava una mica contrarestada a causa dels illencs que emigraven. Si no hi hagués hagut emigració es calcula que la població hagués set superior en més de 3.000 vesins.

La taxa de mortalitat també era alta: 13,8%, a causa sobretot de la mortalitat infantil: un 10% eren infants de menys d’1 any i un altre 10% d’infants d’1 a 2 anys. 

Aleshores les famílies nombroses eren freqüents tot i que el subsidi públic no arribava a cobrir mínimament el que tants de fills (havien de ser legítims) necessitaven. Moltes famílies arribaven als deu fills.

La població per municipis es distribuïa de la següent manera:

Vila: 7.616 vesins

Santa Eulària: 6.305

Sant Josep: 5.099

Portmany: 5.014

Sant Joan: 4.612

Mentrestant, Vila exercia una forta capitalitat.

Aquell any de 1930 s’inaugurà a Eivissa la Caixa de Pensions i el Crèdit Balear. Per altra banda, l’illa ja era escenari del rodatge de pel·lícules com una al voltant del ball pagès i un ball que havia organitzat Narcís Puget a Sant Josep. La pel·lícula es projectaria a les galeries Costa de Palma.

Una altra fita important va ser el fet que la Societat central de foment de les races canines de l’estat va reconèixer oficialment la denominació de podenc eivissenc.

Sanitat

Des del punt de vista sanitari, les Pitiüses vivien feia anys una relativa tranquil·litat fins que es va trencar durant la primavera d’aquell any quan va tornar a produir-se una passa de pallola a Formentera. A l’inici de l’estiu la malaitia s’havia estès per Eivissa i tot i que en un primer moment, com ja havia passat a Formentera, semblava que tendria caràcter benigne, a principi de juliol ja s’havien produït alguns morts i s’havia escampat pel camp i tal com assegurava Diario de Ibiza «rara es la casa en que no haya alguno pequeño y no se dé algún caso».

Aquell agost, el metge Emili Darder, futur batle de Palma que seria assassinat pels feixistes durant la Guerra Civil Espanyola, visitava l’illa en qualitat de cap d’Epidemiologia de l’Institut Provincial d’Higiene, per tal de donar indicacions per lluitar amb més eficiència contra l’epidèmia que des del mes de maig afectava les Pitiüses. No era aquesta l’única malaltia que afectava sobretot la població infantil d’Eivissa. Mentre s’extingia la passa de pallola, apareixien nous casos de diftèria, que tant de mal havia fet les darreres dècades del segle anterior.

Un rapte

Uns dies abans del temporal, l’Audiència provincial de Palma enviava una requisitòria a Eivissa demanant per una al·lota, Antònia Rosselló Palmer, que havia set raptada. Les accions i sospites anaven contra Andrés Garcia Abad de 23 anys, fadrí, xofer de professió, nascut a Almeria i vesí de Palma que es trobava desaparegut.

La tempesta del dilluns 7 de juliol

El mal temps s’anunciava des del mes anterior, tot i estar a les portes de l’estiu. Així, el 13 de juny, Diario de Ibiza es feia ressò de la tempesta que s’esperava: «Durante el dia de ayer volvió a estar el tiempo amenazador, reinando un régimen tormentoso, impropio de la estación que atravesamos. Esta noche llovió en abundancia, quedando algunes calles inundadas, principalmente en el barrio de la Bomba, Alameda y Muralla de detrás de la calle Aníbal». De fet, no es podia transitar pels carrers de sa Penya perquè s’havien convertit en torrenteres. A les 8 del matí d’aquell dia de juny continuava plovent.

Però la gran turmenta es va desfermar setmanes després, el 7 de juliol. «No se recuerda haber visto aquí nunca en esta isla una tromba de agua de la importància de ayer».

El temporal va començar poc abans de les 10 del matí, tot i que ja es veia venir el mal temps des de l’albada, amb uns núvols popularment dits torres i algunes gotes. Ràpidament, l’aigua corria en torrentada pels carrers de Vila. Alguns punts de l’eixample, l’hort del Bisbe -actual confluència dels carrers de Castella i Abad i Lasierra- i, per descomptat, des Pratet (antigues feixes) varen quedar completament envaïts d’aigua, que arribava a una alçada d’un metre i mig.

Segons testimonis, al migdia l’aigua arribava fins a l’entrada de Vila, des de l’antiga carretera de Sant Joan, avui avinguda de Santa Eulària, fins a l’edifici que ocupava l’empresa Eléctrica ibicenca. L’aigua arribava també fins a la porta de s’Escorxador, en la mateixa via. Tant la carretera com ses Feixes havien desaparegut a la vista. A la carretera hi havia gairebé un metre d’aigua i la del port tenia color de terra mentre hi suraven hortalisses, carbó, carrasca de pi, fustes i feixos de blat. També ho feien molts albercocs procedents de l’assecament que es feia per la zona.

Passatgers que havien arribat aquell matí amb el vapor correu de Mallorca varen dir en baixar del vaixell que ja des de Santa Eulària la mar estava tenyida de vermell terrós. Un grup de dones que feinejaven a ses Feixes varen ser evacuades per un soldat, tot i que una d’elles va patir un lògic atac d’ansietat. «una de ellas sincopada». Més de 25 embarcacions navegaven per ses Feixes, convertides en un llac, intentant salvar el bestiar.

La Creu Roja va enviar ajuda a la Casa Cremada. El torrent de sa Llavanera passava per damunt tot el que trobava al seu pas. El de ses Dones portava tanta aigua que tapaven el pont.

En un primer moment es va pensar volar un tros de la carretera, però finalment es va resoldre obrir uns forats a la paret que tancava la via a la mar, donant així sortida a la badia de tota aquella aigua que ho inundava tot. Tot el pla de Vila va quedar tapat d’aigua. La zona central anava des del camp de futbol de sa Palmera fins a la casa Cremada i des d’aquesta al prat de ses Monges. Una dona que menava un carro amb un ruc va ser arrossegada, ofegant-se el pobre animal i salvant-se ella, per sort. L’aigua es va emportar també les parets de l’hort de Can Bufí. Els camins des Gorg eren autèntics rius i alguns porcs aguantaven dalt el terrat d’algunes de les casetes de ses feixes.

Els feixers, gent que treballava a ses Feixes o tenia algun tros de terra, animals o caseta a la zona, eren els que estaven més en perill. Molts d’ells havien pujat al terrat de les casetes per no ser engolits per l’aigua. Molts d’ells també, varen perdre tot el que tenien. Molts propietaris de petites barques amarrades a s’Astillero varen córrer a rescatar tant a persones com animals. Poc després, la drassana es convertia en el dipòsit on es deixaven els animals rescatats.

Els voltants de la Casa vermella, edifici aixecat les darreres dècades del segle XIX i tirada per avall quan va fer nosa per executar el projecte d’urbanització del passeig Marítim de la ciutat i que havia acollit una fusteria i una botiga a més d’una casa, presentaven un aspecte devastat i convertit en un llac on suraven animals ofegats, estris i productes del camp.

Cap a les 17 hores el temporal va començar a minvar. S’implicaren en el rescat dels afectats tant el batle com el cap de línia de la guàrdia civil, el Sr. Erasmo, el caporal Comte així com els guàrdies civils sota les seues ordres i molts de vesins. També hi va ser present el Sr. Losada, cap del destacament d’Infanteria, l’ajudant d’Obres Públiques, el Sr. Guasp així com diversos carrabiners, quan els dos cossos encara estaven separats. El servei de rescat i transport d’afectats va ser a càrrec de les ambulàncies de la Creu Roja i els pocs particulars que tenien cotxe.

Un mort a Formentera

Tot i que després dels primers moments de por va arribar la tranquil·litat que no hi havia hagut cap desgràcia personal, cap al vespre va arribar des de Formentera la notícia que s’havia ofegat una persona. Segons sembla, dos homes, blonco i nebot, havien embarcat a la vela en el seu falutx per venir cap a Evissa i els va sorprendre l’aigua quan feia poc que havien sortit.

Els danys

Immediatament, el batle de Vila va enviar un telegrama al governador civil de la província: «Pongo conocimiento V.E. esta mañana durante 3 horas una violenta tempestad agua granizo descargado toda la isla. Valle Ibiza completamente inundado. Cosechas perdidas. Gracias auxilio vecindario y guarnición evitándose desgracias personales logrando abrir pretiles carretera facilitar desague al mar que continua momento telegrafio. Imposible calcular momento cuantiosas pérdidas siguiendo tiempo amenazador. Continuaré telegrafiando sucesos ocurran». El governador va respondre que donava compte a Madrid. La notícia va ser també recollida per mitjans de Mallorca com ara el diari la Ultima Hora.

L’endemà, els llocs inundats, com ara els voltants de la Casa vermella, apareixien ja gairebé sense aigua, però en el port i avantport encara es podien veure envaïts d’objectes que havia abocat la torrentada d’aigua. A les andanes s’havien anat dipositant la gran quantitat de garbes de blat que l’aigua havia arrossegat des dels camps així com els encanyats que s’empraven per assecar albercocs.

De manera immediata es varen haver d’implementar mesures sanitàries d’urgència per evitar mals majors com ara enterrar els animals morts per part de les brigades municipals.

Aquell matí el batle va enviar un segon telegrama al governador, Constantino Vázquez, informant-lo de la situació i de la seua visita als llocs afectats. També li va fer arribar diverses fotografies, tant a ell com al president de la Diputació, que documentaven l’abast de la situació. El governador aprofità en la seua resposta per esmentar el bon record que guardava de la seua visita a l’illa: «Tengo un cariñoso recuerdo de mi estància demasiado ràpida entre Udes. Y puedo asegurarle que tan luego como mis ocupaciones me lo permitan deseo ir a esa, a descansar ahí unos dias». En termes similars s’expressava, sense comprometre’s a res, el president de la Diputació provincial, Joan Massanet Moragues: «La hermosura incomparable de esa isla hermana». (La Voz de Ibiza).

On l’aigua va fer més mal va ser en els horts de Jesús i a ses Feixes. També varen patir danys d’importància les poblacions de Santa Eulària i Sant Gertrudis, tal com va confirmar el secretari municipal Miquel Tur Roig. Ja s’estava fent una relació de les cases que havien patit algun desperfecte per poder demanar indemnitzacions al govern espanyol. A la ciutat la relació l’estava elaborant el secretari de la Corporació, Joan Matutes.

Després del desastre

Ben aviat es va començar a adobar la paret que vorejava la carretera de Sant Joan i que s’havia romput expressament perquè l’aigua pogués arribar a la mar. Aquestes obertures en el mur que recorria l’entrada a Vila per la banda del port hi varen ser fins a les darreres dècades del segle XX.

Mentrestant, una brigada municipal va començar a cremar i enterrar els animals morts per evitar epidèmies o problemes sanitaris mentre el batle de Vila enviava un nou telegrama al governador civil i signava un Ban on instava a propietaris, arrendataris, majorals, etc a fer declaració dels danys causats a les finques especificant la naturalesa i la xifra «advirtiéndoles que deben ajustarse a la realidad huyendo de exageraciones que podrian redundar en perjuicio de todos.» Per tal d’evitar abusos es crearia una comissió que comprovaria els danys causats.

Els afectats podien presentar la documentació a la secretaria de l’Ajuntament entre els dies 9 i 15 de juliol entre les 9 i les 13 h. Els vesins que no sabessin llegir ni escriure, serien ajudats per la secretaria de l’Ajuntament a fer relació dels danys.

Els diputats feien d’intermediaris entre Madrid i les institucions locals. Així, l’aleshores diputat Pere Matutes Noguera informà el batle de la ciutat que el governador civil havia comentat els fets a Madrid. El també diputat Wallis envià un telegrama a l’Ajuntament informant que havia demanat a la diputació provincial que donàs suport a totes les peticions que fessin els ajuntaments afectats.

A poc a poc les institucions s’anaven fent una idea de la magnitud del desastre. Moltes de famílies varen quedar a la misèria. Les finques més afectades varen ser lògicament les que s’ubicaven a zones baixes i humides: parets caigudes, camps arrasats i sembrats devastats. Molts de propietaris varen perdre tot el bestiar i molts majorals varen perdre també tots els seus estris de feina. Dos dies després del temporal els camps afectats encara estaven negats d’aigua.

Dies després, el 18 de juliol, es reunia la Comissió Permanent presidida pel batle Manuel A. Escandell. La completaven els tinents de batle Miquel Marí Pol i Josep Costa Torres i tots ells acordaren enviar la relació de propietaris, majorals i arrendataris perjudicats pel temporal que havien demanat ajuda «que solicitan socorros de los poderes públicos» on es feien constar els danys patits a cada finca així com la quantitat estimada dels danys.

Finalment, la suma total dels danys va pujar a 50.940,50 pessetes.

Santa Eulària

Per la seua banda, el batle de Santa Eulària Francesc Ribas Noguera va fer el mateix explicant que pretenia demanar al govern de Madrid que condonàs el pagament de la contribució territorial als perjudicats pel temporal. En aquest cas, els vesins de la vila del riu podien presentar les seues declaracions de danys entre els dies 10 i 16 de juliol entre les 8 i les 12 del matí «advirtiendo que pasado dicho plazo no podrà incluirse a ninguno de los que. No se hubiesen presentado». Això sí, per facilitar la tasca als afectats, de 15 a 17 hores d’aquella setmana, personal municipal de Santa Eulària també prendria nota dels danys en el Café Garruvés de Vila, segurament per facilitar les coses a tantes persones que no devien saber ni llegir ni escriure i no haguessin pogut emplenar la documentació. Aquest establiment era un dels punts on l’Ajuntament de la vila des Riu solia establir com a lloc de cobrança dels impostos municipals un dia a la setmana durant el període establert per a la recaptació. L’altre era Can Pep Benet a Sant Carles. Els dissabtes es cobrava a Can Garruvés i els diumenges a Can Benet.

L’institut local Santa Maria d’Ibiza

La situació de l’únic centre d’ensenyament secundari de l’illa passava, com gairebé sempre, per una situació delicada. Tots els ajuntaments havien de contribuir en part al seu sosteniment. La Diputació provincial aportava una petita part que sempre costava que arribàs. Per juliol, Joan Ferrer, batle de Sant Joan, dirigia un escrit al de Vila informant-lo que havia de prorrogar per al 1931 els pressuposts d’aquell any «por lo que no puede consignar en el cantidad alguna con destino al Instituto de 2ª enseñanza».

El mes següent, la Diputació provincial recordava a l’Ajuntament de Vila que havia lliurat 1.320,25 pessetes que corresponien a:

-469,18 pessetes per al 4t trimestre d’aportació forçosa del 1929 i

-851,07 a compte del 1er trimestre de 1930.

Un jutge municipal i la presó d’Ibiza

Mentrestant, l’eivissenc Mariano Marí Torres prenia possessió del càrrec de jutge municipal d’Ibiza nomenat per l’Audiència provincial.

Sovint es demanava els batles informes de conducta dels ciutadans. Així, a principi de setembre el d’Ibiza va ser requerit per informar sobre un jove confiter de 18 anys, Joan T.E. Pel novembre li va tocar el torn a un jove de 16, Andreu, fill de pares desconeguts.

A la tardor, des de la Direcció General de Presons s’instava l’Ajuntament, propietari de l’edifici on s’ubicava la presó d’Ibiza, a posar en condicions la seguretat de les cel·les que donaven a les dependències de l’institut: ambdós espais compartien edifici a l’aleshores dita plaça d’Alfonso XIII a Dalt Vila i el compartirien durant dècades. Poc després la plaça passaria a dir-se de la República.

Els preus

Els preus dels productes més bàsics eren regulats. Així, els d’aquell any eren els següents:

-Arròs 52 ptes. el quintar (1 equivalia a 41,6-42,3 kg)

-Patates 25

-Mongetes 90

-Cigrons 150

-Faves 45

-Oli 205

-Bacallà 300

-Sucre blanc 175

-Carbó vegetal 120

-Blat 50

-Farina 60

-Pa 44

-Civada 36

-Blat de moro 45

-Garroves 13

-Alfals 16

-Llet 40 cèntims el litre.

Era freqüent que es retiràs algun d’aquests productes del mercat —sobretot carn, pa i llet—, si no complien els requisits sanitaris del moment.

A final d’any el govern civil de la província dirigia un ofici al batle de la ciutat instant-lo a prohibir que els forners venessin pa blanc extra o de luxe si no tenien també a la venda el pa blanc corrent. A més, el preu d’aquest no podia ser superior a 60 cèntims el quilo.

Per la seua banda, l’empresari Abel Matutes Torres demanava autorització a Obres Públiques de les Balears per ampliar el seu varador al port de la ciutat.

La banda de música i la falua dels carrabiners

La banda municipal era una realitat des de cinc anys abans. El 8 de setembre de 1930, l’Ajuntament d’Ibiza nomenava provisionalment el músic, mestre i compositor Joan Gamisans director de la banda i de l’Escola de Música amb un sou anual de 2.500 pessetes fins que s’anunciàs el corresponent concurs per a la provisió en propietat de la plaça. Gamisans acabava de fer 51 anys i moriria tan sols 3 anys després.

El cos de carrabiners, que encara no s’havia fusionat amb el de la guàrdia civil, comptava amb una falua per a les feines de vigilància, la San José.

Mentrestant, un grup de vesins de sa Penya es queixaven davant l’Ajuntament del comportament d’un vesí, Miquel J.C., que vivia a una placeta que donava al carrer de Vista Alegre. Dos mesos després, el cap de la guàrdia civil de l’illa, Antoni Escandell Torres, va presentar denúncia perquè aquest individu havia molestat una vesina del carrer de sa Pedrera i havia intentat raptar una nena de 10 anys «prometiéndole le daria dos pessetes y tratando de llevarsela con engaño a su domicilio, a lo que esta se negó». També havia protagonitzat un incident davant la botiga de Josep Marí Marí Pardal.

Quan els emigrants érem naltros

Aquella dècada que just començava, l’emigració minvaria respecte del segle anterior, però encara n’hi havia. Tal com va escriure fa anys Enric Fajarnés Cardona, no hi havia família que no tingués un membre emigrat i, segons el mestre Joaquim Gadea, el 40% dels homes eren fora de l’illa. En els anys 30 era sobretot a Algèria igual que en el segle anterior i les primeres dècades del XX havia set sobretot a Amèrica: Nova York, Cuba, Puerto Rico, Uruguai —sobretot de formenterers, tal com va explicar Jaume Verdera a Formenterers a Montevideo—, etc. 

El setembre de 1930, el Ministeri de Treball informava l’Ajuntament d’Ibiza del Reial decret que regulava l’emigració. Els punts principals eren els següents:

Art.1er: qualsevol persona que pretengués emigrar a determinats països d’Amèrica, perquè fos autoritzat el seu embarcament, havien de presentar com a requisit indispensable a les autoritats d’emigració del port un contracte de feina al país de destinació. Al contracte s’havia de fer constar les condicions de feina i una retribució convenient.

Art. 2n: els treballadors no qualificats, a més de presentar el contracte, havien de presentar un resguard acreditatiu d’haver ingressat en la caixa de depòsits l’import del passatge de tornada.

Art. 3er: els obrers qualificats no havien de fer aquest dipòsit, però, en canvi, havien d’acreditar la seua aptitud professional.

Les dones i els infants, com en tot, tenien unes condicions específiques. Tenim una memòria molt curta.

Suscríbete para seguir leyendo