Història: Aquilí Tur Oliver, un eivissenc dissortat

Aquilí Tur Oliver és de la generació d’altres eivissencs que hagueren d’abandonar l’illa a l’acabament de la guerra, com els germans Palerm Vich, Just Tur Puget i altres, que destacaren a l’altra banda de l’Atlàntic i que tant podrien haver aportat a les Pitiusas. Just Tur i Aquilí eren cosins. Altres, com Jordi Joan Riquer, quedaren a Eivissa en un exili interior.

LA FORMACIÓ ACADÈMICA

Aquilí Tur va néixer el 1908. Era el menor de quatre germans. El pare, Andreu Tur Tirados, era secretari judicial i el seu avi, Zenó Tur Guillon era torrer de fars. D’acord amb la sempre valuosa informació de Planells Ripoll, aquestos Tur se’ls coneixia com Damià, ja que Damià Tur, a les darreries del segle XVI, tenia una hisenda al quartó de ses Salines, situada a l’entrada els Rafal Trobat i que actualment manté el nom de cas Damians, tot recordant aquell primer propietari. Un descendent d’aquestos Damians, es casà a les darreries del segle XVII amb Àngela Ferrer Ventimilla, filla de Marc Ferrer, el repoblador de Formentera. Aquesta família era popularment coneguda com els Zenons, a causa del nom de l’avi.

Inicià els estudis amb el mestre Joan Mayans Marí, persona que admirava i a qui dedicà una magnífica necrològica en ocasió de la seua mort, publicada en el Excelsior, periòdic catòlic fundat per la Congregació Mariana de Jóvens.

La facilitat que tenia Tur Oliver per a les llengües es manifesta el març de 1927, no tenia encara dinou anys, quan presentava una instància sol·licitant una plaça de professor de llengua anglesa del Col·legi Municipal de Segona Ensenyança, amb caràcter gratuït. La plaça, que s’hagué de sotmetre a votació al plenari de l’Ajuntament d’Eivissa per haver-hi més d’un peticionari, fou per a Ramon Medina Tur.

L’octubre de 1929 va obtenir el batxillerat universitari, del qual s’examinà a Barcelona. Tot seguit es matriculà a la facultat de Filosofia i Lletres. Va viure plenament la Universitat Autònoma de Barcelona i fou l’únic eivissenc que sabem que va tenir com a professor Pompeu Fabra. També Carles Riba fou professor seu. Per la cronologia veim que inicià els estudis universitaris més tard que els seus companys eivissencs universitaris, entre els quals cal apuntar: Joan Villangómez, Mariano Marí Castelló, Marià Villangómez, Màrio Tur de Montis, Fernando i Manuel Ferrer Roig, Vicent Ferrer Guasch...

En acabar la llicenciatura, el 1935, Aquilí Tur fou premiat per Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País de Barcelona, juntament amb un estudiant de Farmàcia, amb una recompensa de 300 i 800 pessetes, respectivament. S’apuntava que se’ls concedia per ser de procedència social modesta i haver obtengut unes qualificacions excel·lents al final de la seua carrera. Cal apuntar que en el llibre ‘Compromís i progrés. La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País’, d’Albert Balcells, el nom de pila d’Aquilí s’apunta com Agustí.

L’extraordinari coneixement que Tur Oliver tenia de la gramàtica de la llengua catalana, va fer afirmar a Marià Villangómez que l’obra ‘Dialectals’ d’Isidor Macabich fou supervisada i corregida per Aquilí. Aquest llibre, editat a Barcelona el 1933 per les Publicacions de La Revista, fou la consagració de Macabich entre els cercles intel·lectuals catalans. L’editorial era la més important del moment. El seu director, Josep Maria López-Picó, noucentista destacat, mantenia molt bona relació amb el canonge eivissenc. Fins a aquell moment, els poemes esparsos publicats a diversos llocs i escrits sense cap normativa ortogràfica, Macabich solament intentava reproduir la fonètica eivissenca. Ara tenien una unitat i d’aquesta labor s’encarregà el seu amic Tur Oliver.

MEMBRE ACTIU DE LA CONGREGACIÓ MARIANA DE JOVES

Aquesta organització religiosa havia estat fundada per Isidor Macabich i tenia com a finalitat exalçar el culte a la Verge Maria. Després d’uns anys de decandiment, amb l’arribada del bisbe Huix va agafar altra vegada volada i Macabich li donà una espenta ben decidida i multiplicà les activitats.

El 1928 era president de la Congregació Mariana de Joves. Altres membres que destacaren de la junta directiva eren Joan Marí Cervera, Antoni Roig Roig, Josep Tur Soler, Enric Juan Hernàndez, Salvador Tur Prats, o Cosme Vidal Llàcer, entre molts altres. Bona part dels seus membres foren els homes que destacaren a la postguerra, excepte Aquilí, que per les seues idees hagué d’emigrar a Amèrica.

Com a congregants, octubre d’aquell any els joves, encapçalats per Aquilí Tur, realitzaren una excursió a Montserrat i a Vic. Aquí hem d’apuntar que l’interès per visitar Vic era que l’acabat de nomenar bisbe administrador d’Eivissa, Salvi Huix, procedia d’aquella diòcesi i la Congregació era una formació que el bisbe tenia especialment en compte i per aquest motiu insistí en què visitassin Vic, i preparà diverses visites. També cal recordar que el seu cunyat, Domingo Viñets Deordal, era natural de Vic.

El bisbe Huix va organitzar un certamen catequètic entre les escoles de Vila, i a més de diversos sacerdots, el secretari del concurs va ser Aquilí Tur.

Aquilí destacava entre tots el joves congregants per la facilitat de paraula i era un orador que no mancava en cap de les funcions cíviques i religioses de l’associació. Era un dels components destacats del quadre escènic que tenia la congregació; el protagonista de l’escenari, sense dubte, era el jove Pepe Ramon.

La congregació era presidida per Isidor Macabich. Alguns dels actes se celebraven també, a més del local social, en el col·legi de Crist Rei, al carrer de Castelar.

Tur Oliver fou un dels membres la taula presidencial de la conferència que el dia abans de Nadal de 1933, pronuncià al Centre d’Acció Social el seu amic Marià Villangómez i que versava sobre la labor social de l’Església, que emanava de l’encíclica Rerum Novarum, de Lleó XIII, que tanta transcendència va tenir en el cercles eclesiàstics eivissencs del moment. Al cap de pocs dies, al voltant del dia dels Reis, li tocà a Tur Oliver fer la següent conferència que versà sobre l’ànima humana.

L’ASSOCIACIÓ CA NOSTRA

Macabich fou una persona que insistí en l’arribada de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis a Eivissa. S’havien produït les fallides de diverses entitats d’estalvi i els eivissencs eren reticents en posar els seus diners en bancs que eren propensos a fer fallida. Les garanties que oferia la Caixa eren molt superiors a altres entitats.

Una manera d’ajudar a la seua implantació a Ibiza i de la mà de Macabich fou la constitució d’una entitat cultural que batejà amb el nom de Ca Nostra i que tenia com a finalitat fomentar a realçar la personalitat cultural de l’illa. El president honorari era Francesc Moragues, director general de la Caixa i el president efectiu Macabich. La seu era la Casa de Cultura i Biblioteca de la Casa. Eren socis les personalitats més rellevants del món cultural eivissenc, entre els quals no faltava Aquilí Tur, que en el moment de la fundació, desembre de 1930, ja era estudiant de Filosofia i Lletres.

Fou també procurador dels tribunals i com a tal fou nomenat secretari assessor de l’associació empresarial La Patronal, constituïda el març de 1933. Encara era estudiant. Cal conèixer la directiva: president, Manuel Pineda Puget, armador; Pere Matutes Noguera, comerciant; Joan Marí Mayans, fabricant de licors; Joan Marí Castelló, ferreter; Josep Tarrés Palau, tèxtil i Joan Verdera Mayans, arts gràfiques. I el seu germà Amador que era l’assessor legal.

El 1931 es constituïa l’Orfeó Eivissenc i Tur Oliver va ser designat secretari de la junta directiva, el president era Narcís Puget.

CANVI D’IDEARI

L’estada a Barcelona va fer un canvi radical en l’ideari de Tur Oliver, allí conegué el marxisme filosòfic i canvià totalment. Retornat a Eivissa va tenir alguna polèmica amb Isidor Macabich i altres sacerdots, quan eren aquestos els seus amics i confidents dels anys anteriors. Rebutjà el cristianisme militant de la seua joventut.

Quan els republicans ocuparen les Pitiusas, el Front Popular va incautar Diario de Ibiza i al front del consell de redacció quedà Jordi Joan Riquer com a director i els redactors eren Vicent Ferrer Sorà, Aquilí Tur Oliver, Ramon Medina i els germans Joan Antoni i àngel Palerm Vich.

Amb l’arribada el setembre de 1936 de les forces nacionals, diu Villangómez que fou condemnat a mort. No ho he trobat en la Causa General de les Pitiüses. Fou empresonat a Mallorca i la seua família es va moure molt i cap a 1937 li commutaren la pena de mort. Fou internat a la presó de Can Mir, de la ciutat de Palma i allí, fos per passar el temps o per poder conèixer de primera mà l’obra de Friedrich Nietzsche, que sembla que era el seu propòsit, aviat es pogué defensar en aquesta nova llengua.

Per insistència de la família, passà una temporada al Camp de Concentració de Formentera i, quan l’alliberaren, fou desterrat d'Eivissa.

En l’esquela del seu germà Amador, el desembre de 1938, Aquilí es diu que és absent, devia estar ja tancat a Formentera. Amador Tur, nascut el 1905, era procurador dels tribunals i fou assessor de l’associació La Patronal. També fou directiu de la Societat Ebusus el 1935 i fins a la seua mort. En la guerra fou alferes de complement i, pels seus coneixements jurídics, fou jutge instructor contra diverses persones contràries al règim que implantà l’exèrcit de Franco; va signar diverses requisitòries. Moria de malaltia el novembre de 1938. Romangué fadrí tota la vida. En el moment de la seua mort, estava acabant els estudis de Dret com a alumne lliure.

Com a desterrat, Aquilí no podia residir a Ibiza, es tornà a instal·lar a Formentera i allí, un dia que havia begut més del compte- cosa que li agradava- va dir en un comentari de la barra d’un bar: «Me’n fot des militars». Algú que ho va sentir el tornà a denunciar i una altra vegada hagué de comparèixer davant d’un consell de guerra. El mateix jutge militar va demanar que Macabich i Villangómez traduïssin aquesta frase al castellà per incorporar-la a l’expedient. La traducció que feren els dos vells amics d’Aquilí fou més o menys «Me son indiferentes los militares». Macabich, a pesar de les diferències que havien tengut abans de la guerra en la polèmica periodística, va fer tot el possible per exonerar-lo i va aconseguir que fos absolt.

A L'ARGENTINA

El 1949 es traslladà a Barcelona i va impartir classes a una acadèmia i com que la seua situació econòmica era molt precària, emigrà a l’Argentina, concretament a Santa Fe, on es trobava el seu germà major, Arseni. Allí donà classes i col·laborà en diverses publicacions. Morí el 1981.

Estant a l’Argentina, participà discretament en les celebracions que realitzava el Centre Balear de Santa Fe, cada vuit d’agost, data de la conquista catalana d'Eivissa, acostumaven celebrar un banquet al qual assistien la major part dels eivissencs establerts en aquella ciutat argentina.

Durant tot el temps, Villangómez i Tur mantengueren l’amistat, el poeta admirava el coneixement que tenia de gramàtica, cosa que va fer que moltes de vegades li comentàs dubtes que tenia sobre qüestions de llengua. Dissortadament per a la nostra llengua, establert a l’Argentina, va haver de dedicar els seus coneixements filològics a la llengua castellana

Publicà 'La acentuación ortogràfica al día', a Edicions Colmegna, Santa Fe, el 1958, que era l’aplicació pràctica de les normes de 1952 de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. També es dedicà a traduccions i de l’anglès, va traduir 'La montaña de los siete círculos', de Thomas Merton, i 'De la sabiduría de Norteamérica', de Lin Yutang.

Aquilí enviava a Villangómez les obres que publicava o que traduïa i, amb la finalitat que no s’oblidàs de tan destacada personalitat, publicava una crítica a la revista 'Ibiza'.

Suscríbete para seguir leyendo