La llarga vida de l’Hotel Montesol

El solar que donà lloc al Gran Hotel fou comprat per la Societat del Cercle Artístic i pel Casino d’Ibiza, aquestes dues societats s’havien unificat i pensaven afegir-hi un incipient Club Nàutic, que s’acabava de constituir. El 1925 el Casino tenia aparaulada la compra d’un solar que en aquell moment situaven a la cantonada de la carretera de Santa Eulària amb la de Sant Antoni, és a dir, al passeig de s’Alamera. El solar tenia una extensió de 648 m2 i s’estimava un preu de 26.400 pessetes. Procedia de la segregació de diversos solars de la hisenda coneguda com sa Tanqueta o sa Tanqueta d’en Ramon. Els encarregats de negociar la compra eren el militar Ramon Losada i Joan Torres Roig, Batlet, presidents de les dues societats, respectivament.

Amitjan any 1925 el nou president del Casino, Antoni Juan Bonet comunicava que la societat tenia un deute de 8.300 pessetes que eren del tot inassumibles amb les quotes dels socis i proposava vendre el solar del futur edifici que pensaven aixecar a s’Alamera.

Finalment, el solar fou adquirit pel metge Joan Villangómez Ferrer, que tenia la intenció de dedicar l’edifici que pensava construir a consulta mèdica, residència de la seua família i, la resta de l’edifici, a ús turístic.

EDIFICI D’ESTIL COLONIAL OBRA DE ‘CAMPOS’

El mestre d’obres que es va fer càrrec d’aixecar l’edifici fou Joan Gómez Ripoll, que tothom coneixia amb el nom de Campos, que era el segon llinatge del seu pare. Campos s’havia Format com a picapedrer a Ibiza i Palma; però amb trenta i pocs anys emigrà a Cuba on continuà durant nou anys exercint l’ofici i on conegué els entrellats de l’arquitectura colonial de l’illa caribenya. Retornat a Ibiza el 1929, iniciava una carrera amb multitud d’edificis; de tots ells destaca el que es conegué en els seus orígens com el Gran Hotel. Com moltes de les seues obres i seguint l’estil colonial, té molts elements classicistes que havia conegut a Cuba. N’és un exemple la façana de l’hotel amb les columnes que la sostenen. Altres obres de Campos, com cas Saboner, can Paco des Selleter, habitatges del carrer de la via Romana... varen merèixer que el 2001 el Consell d’Ibiza i Formentera declaràs el seu llegat arquitectònic bé d’interès cultural. Gómez Ripoll va tenir un tràgic final al termini de la Guerra Civil.

INICIATIVA DEL METGE VILLANGÓMEZ

A començament dels anys trenta hi ha una revifada de turistes que s’interessen per Ibiza. El dibuixant Josep Costa Picarol, ja instal·lat a Palma després d’una fructífera estada a Barcelona on col·laborà amb els cercles modernistes, visitava freqüentment la seua illa natal i en un article deia que tots els que havien visitat Ibiza tornaven encantats i posava com exemple a imitar l’illa de Capri,al golf de Nàpols que, sent molt més petita que Ibiza, tenia un nombre important d’hotels. Els visitants que venien a Ibiza es queixaven de la manca d’establiments hotelers de categoria. Parlava en l’article del projecte arquitectònic del seu amic Villangómez. Fou el consell de Picarol, fou que el metge va veure el futur turístic de l’illa, el cert és que a les darreries de 1931 ja es dona com a cosa certa que tot l’edifici es dedicarà a hotel i així ho demostrava la distribució interior que es feia en aquell moment.

El consultori mèdic de Villangómez va romandre al llarg de la seua carrera professional a l’edifici vora es Piló, a Dalt Vila, oficialment carrer d’Ignasi Riquer; la casa del metge Villangómez tenia el número 23 d’aquell carrer.

A començament de 1933 l’edifici ja rep el nom d’Hotel Villangómez o Hotel Ibiza; però hem d’esperar a l’abril d’aquell any quan ja apareix el nom de Gran Hotel Ibiza.

FRANCISCO FRANCO EL PRIMER HOSTE

El 1933 el ministre de la Guerra, Manuel Azaña, designà comandant militar de les Balears el general Francisco Franco i el mes de maig d’aquell any, aquest militar realitzà una visita de tres dies a Ibiza amb la finalitat de conèixer les instal·lacions militars de les Pitiusas. Es deia que Azaña l’havia enviat a les Balears per apartar-lo dels nuclis de poder militar de la Península. L’illa no comptava amb cap establiment de la categoria del visitant, per la qual cosa, apressant les obres, es pogué allotjar al Gran Hotel que encara no havia entrat en funcionalment, cosa que es va fer al cap d’un mes, el mes de juny. Franco i companyia únicament dormien al Gran Hotel, la resta de serveis de restaurant els realitzaven a la clàssica Fonda de la Marina.

LA INAUGURACIÓ

A començament del mes de juny, finalment, es podia inaugurar l’hotel. La distribució és semblant a la que té actualment. La planta baixa: hall, bar, menjador, biblioteca i cuina. Els pisos primer i segon es destinaven a habitacions, algunes amb bany complet. En el moment de la inauguració tenia 60 habitacions i quedava el tercer pis per habilitar, amb la qual cosa s’arribaria al centenar d’habitacions. Els mobles eren estil renaixement mallorquí i altres d’estil modernista. Amb el temps, va perdre habitacions per fer la resta més grans i habilitar banys.

El metge Villangómez feia també de director encara que comptava amb professionals que portaven el maneig diari de l’establiment. També hi havia un enigmàtic personatge, Thomas Schlichtkrull, professor d’idiomes i guia turístic, que organitzava excursions per tot l’illa. Aquestos dos personatges i coincidint amb la inauguració, editaren una guia turística d’Ibiza, amb 50 pàgines. També fou Villangómez un dels impulsors de la creació del Foment de Turisme, per a la qual cosa comptaren amb la col·laboració d’altres personatges. L’agost de 1933 es constituïa la primera junta directiva, presidida per Ignasi Wallis.

MARIÀ VILLANGÓMEZ AJUDA A L’ADMINISTRACIÓ

El juny de 1933, uns dies després de la inauguració de l’hotel, Marià Villangómez, fill del metge Villangómez, acabava els estudis de Dret a Barcelona, però no tenia mica clar el seu futur, així que el pare el posà com a ajudant en l’administració de l’hotel: principalment es dedicava a contestar la correspondència dels potencials clients, ja que dominava el francès i una mica d’anglès. Més d’una vegada Marià va confessar que no li agradava la idea i amb els anys, deia que el seu pare s’havia enderiat o obstinat amb el negoci, encara que la família tenia una visió diferent del pare.

Començava un curt període d’escassament tres anys amb un funcionament més o menys exitós. Tot acabà de manera abrupta el juliol de 1936 amb el començament de la Guerra Civil. Tancaren la totalitat dels hotels i, en el cas del Gran Hotel, fou requisat per exèrcit de Franco i fou habitat per les forces militars i fins i tot hi tenia la seu el jutjat militar. Tot, com és fàcil d’entendre, sense pagar res a la propietat, que encara devia bona part de la construcció i del mobiliari. Deixà la família Villangómez en una difícil situació econòmica.

LA DURA POSTGUERRA

Joan Villangómez va recuperar la propietat de l’hotel, però ja era una persona que havia perdut tot l’interès per les qüestions turístiques. Tampoc l’ambient era gaire favorable per als viatges de plaer, així que l’edifici no tenia una funció clara.

El 1946, finalment, reobria l’hotel, ara amb el nom d’Hotel Ibiza. I ho feia de la mà d’un grup d’empresaris eivissencs encapçalats per Ildefons Pineda Ramon, que també figurava en els papers com a director. Era un temps que no era fàcil obtenir les mercaderies necessàries ja que les restriccions de productes alimentaris eren molt fortes. La manca de força elèctrica no permetia tenir els frigorífics encesos en tot moment, ni tampoc tenir aigua corrent al llarg del dia. Planells Ferrer afirmava que l’hotel havia perdut en menys de quatre anys més de 450.000 pessetes en l’explotació, a més de les aportacions que havien fet per poder posar-lo de nou en marxa. Cal apuntar que les comunicacions, únicament marítimes, eren molt escasses i en vaixells de molt poca comoditat. El fracàs era cantat, però l’amor cap a Ibiza va fer que hi deixassin el coll en aquesta empresa.

ANTONI PLANELLS FERRER ES FA CÀRREC DE L’HOTEL

L’estiu de 1950 l’advocat i arqueòleg Antoni Planells Ferrer es va fer càrrec de l’explotació del negoci. Dedicà molts d’esforços a aixecar l’establiment amb importants campanyes publicitàries, principalment a Barcelona i Palma. La promoció d’Ibiza s’estengué per Europa i redactà diversos articles ponderant els tresors naturals i paisatgístics de les Pitiusas. Fou el gran promotor del turisme d’Ibiza en aquells foscos anys. Els problemes que havien tengut els seus predecessors es multiplicaren en tenir una major ocupació i, a més, es queixava que els «moralistes» eivissencs encalçaven les turistes que anaven lleugeres de roba i les denúncies eren constants. Els que estiguin interessats en el tema, basta que llegeixin les pastorals del bisbe Antoni Cardona, Frit, sobre qüestions de moralitat en aquells anys, amb aquest tema tenia l’ajuda del governador civil ,Honorato Martín-Cobos. La gestió de Planells acabà el 1958. Se’ns dubte l’havia convertit en el millor hotel d’Ibiza.

PASSA A HOTEL MONTESOL. LA FIGURA D’ANTONI BONET RIERA.

Una companyia madrilenya que tenia un hotel anomenat Montesol a Madrid va arrendar l’hotel i li posà el mateix nom del que tenien a la capital. El nom s’ha mantingut fins avui.

Un personatge clau d’aquesta època fou Antoni Bonet Riera, que abans de dedicar-se al turisme havia destacat com a atleta. Fou el primer eivissenc de categoria nacional i únic en l’àmbit internacional fins a 1994. A més de l’atletisme també practicà altres esports en els quals també sobresortí.

Bonet professionalment es dedicà al turisme i el 1957 començà a la recepció de l’Hotel Noray, al port d’Ibiza, acabat d’obrir. El 1960 passà a l’Hotel Montesol, d’on va esdevenir director al cap de poc temps. Sota la seua direcció, l’hotel i principalment la cafeteria assoliren un important prestigi dins del món hoteler eivissenc. El 1969 la mateixa empresa que gestionava el Montesol inaugurava l’Hotel El Corso i simultaniejà la direcció dels dos establiments. Quan el 1982 la companyia per a qual treballava i de la qual també era accionista, passà a administrar l’Hotel Los Molinos, també en fou director, juntament amb els altres dos anteriors.

Bonet Riera al llarg de la seu vida professional va tenir diversos càrrecs en el Foment de Turisme, en la Federació Hotelera i en quantes organitzacions relacionades amb el turisme que demanassin la seua col·laboració.

ELS ÚLTIMS ANYS

Pels voltants dels anys noranta, la propietat va permetre una important reforma i es renovà el contracte, cosa molt favorable per a tots. Record que Marià Villangómez, com a copropietari, juntament amb els seus germans, aconseguiren rescabalar moltes de les pèrdues que havia causat al pare. L’Institut d’Estudis Eivissencs, entitat a la qual es trobava molt unit passava una delicada situació econòmica i com a mostra d’agraïment pel bon negoci, va fer una important donació a l’Institut.

Més endavant la família Villangómez se’n desfé de l’hotel. El 2011 l’edifici fou subhastat a causa de les desavinences entre els nous quatre socis propietaris. Fou adquirit per un import de 7 milions d’euros per l’empresa Turisme Balear SA que ja posseïa un 25% de l’edifici. L’immoble té una superfície construïda de 2.175 m2, distribuïts en planta baixa i tres plantes elevades, amb una sèrie de casetes al terrat. Tenia en aquell moment 56 habitacions amb bany, una de les quals s’havia transformat en oficina.

La planta baixa tenia la cafeteria, la recepció un magatzem i altres instal·lacions. La primera planta tenia 17 habitacions i l’oficina. La segona i la tercera tenien 19 habitacions cada una; en total eren 84 places distribuïdes en 29 habitacions dobles i 26 individuals. Tenia la categoria d’una estrella. Al terrat hi havia la bugaderia, la maquinària de l’ascensor i els quadres elèctrics.

Després d’una gran reforma, tornà a obrir el juliol de 2016, de la mà de la cadena hotelera ADH, del grup Avintia i ara, amb una categoria de cinc estrelles.

Suscríbete para seguir leyendo