El telègraf a les Pitiüses

Queden com a reminiscències el burofax i el gir postal telegràfic. Aquest aparell de comunicació va tenir una rellevància especial en temps passats, quan era l’únic medi de comunicació que tenia Eivissa i del qual els periòdics extreien les notícies, que succintament arribaven a les redaccions i que els periodistes inflaven fins a donar-li la forma de notícia llarga. Tenia el seu mèrit. Com que es pagava per paraules, eren el més breu possible.

L’aparell creat per Samuel Morse el 1843, que mitjançant senyals elèctrics i amb codi alfabètic de punts i ratlles, enviava un missatge que rebia l’operador i que passava a llenguatge convencional quan es lliurava al seu destinatari, amb unes tiretes de paper que s’aferraven sobre un paper blau. Un bon operador de telègrafs podia arribar a transmetre fins a 120 paraules per minut. Calia molt d’entrenament per arribar a aquest nivell.

El telègraf arribava a Eivissa l’any 1860 quan s’establiren dues línies. Una, des de la Cala de Sant Vicent i que connectava amb Mallorca. L’altra, amb la Península, sortia de Xàbia i arribava a Cala Vedella.

La línia de sa Cala

De sa Cala sortia cap a Santa Ponça, a l’illa de Mallorca, i tenia una extensió d’unes 52 milles nàutiques. Cal dir que en el llenguatge oficial es deia que sortia de la Punta Grossa, per la seua proximitat a aquest promontori. La profunditat màxima que assolia era d’uns 450 metres. De sa Cala, sortia de la casa des Fil o sa Casassa, vora can Roig, a la platja de sa Cala, i per una línia sostenguda per pals, arribava a la ciutat d’Eivissa; tenia una extensió d’uns 25 quilòmetres. L’estesa del fil telegràfic va donar lloc a topònims com és el cas del Camí des Fil, encara ben present en la memòria de molts dels habitants de Sant Llorenç i de Sant Carles. El fil telegràfic passava per les vendes de Morna i des Figueral i aquest camí des Fil marcava la divisòria entre els municipis de Santa Eulària i de Sant Joan. A grans trets, resseguia el camí que va de Sant Carles a sa Cala.

El llibre de derrotes de la Marina advertia que calia tenir la precaució de respectar el cable en ancorar les embarcacions. Al llarg de la seua vida, va tenir diverses interrupcions, unes per ruptures accidentals i altres per la vellesa del cable.

Se sap que alguns dels telegrafistes que habitaven a sa Casassa impartien classe a al·lots, cosa que també feien els farolers de la Punta Grossa, quan encara no hi havia escola a Sant Vicent de sa Cala.

La línia de Xàbia

Eivissa estava unida al continent mitjançant un cable que s’estenia des de Xàbia (Alacant) fins a Cala Vedella. Tenia una extensió semblant a la de Mallorca, unes 52 milles nàutiques, i la línia aèria fins arribar a Vila era d’uns 19 quilòmetres. Posteriorment es canvià el punt d’arribada i es passà a Cala Molí. A les darreries del segle XIX es tornà a canviar el lloc d’amarrament i ara s’escollí Porroig, amb la qual cosa s’allargava el cable submarí fins a unes 60 milles nàutiques, però s’escurçava la línia terrestre que quedava en uns 14 quilòmetres. La profunditat era quasi bé el doble de la de Mallorca, uns 800 metres de profunditat.

Com a curiositat, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria dona el nombre de telegrames despatxats i rebuts durant el quinquenni de 1881 a 1886: s’enviaren un total de 20.175, cosa que dona una mitjana d’uns 4.000 telegrames anuals. Es reberen 16.021 telegrames, cosa que dona una mitjana d’uns 3.200, anuals.

Les oficines de telegràfs

Al llarg del temps, les oficines de telègrafs han passat per diversos locals. Primerament, quan s’establí el servei, l’Ajuntament d’Eivissa cedí un local que també emprava Correus, a l’edifici municipal de Dalt Vila, que era la cantonada de la plaça de l’Ajuntament i del carrer del General Balansat. Era l’antic convent dels dominics, que a més de l’Ajuntament i telègrafs, era també la seu de la presó i dels jutjats. Aviat Correus passà a un local proper al port, ja que la correspondència arribava amb vaixell i era més pràctic situar-se vora les andanes. Telègrafs es va mantenir a Dalt Vila fins que el 1915 es traslladà al passeig de s’Alamera, a l’edifici aixecat pel pintor Narcís Puget Viñas, cantonada amb el carrer de Vicente Cuervo. El canvi a unes noves i més cèntriques oficines es deia que era gràcies a la intervenció d’Enric Fajarnés Tur, que fins a la seua jubilació, el 1923, fou subdirector general de Correus.

Aquí, ara que parlam del comandant de marina Vicente Cuervo, que el 1908 va arribar a Eivissa, fou qui ordenà l’obligació de telegrafiar per comunicar l’hora de sortida dels vaixells amb destinació a Ibiza, per conèixer l’hora aproximada d’arribada.

Amb els anys, els locals de Telègrafs i Correus es varen quedar petits i l’Estat pensà en poder disposar d’un local propi. Correus era també a s’Alamera, amb entrada també per la plaça del Parc, un local petit, on desenvolupaven la seua activitat deu persones. El mateix nombre que el que hi havia abans de la Guerra Civil. Cinc eren els de Telègrafs. Durant una petita temporada, Correus es traslladà provisionalment a uns locals del carrer de Felip II, comunicats amb Carles III, a la zona des Pratet.

Una petició que s’havia plantejat durant la II República d’unificar Correus i Telègrafs en un únic edifici que situaven a l’extrem de ponent del passeig de s’Alamera, no es materialitzà fins al 1964 quan s’acordà comprar un solar on aixecar un edifici que acollís la Delegació del Govern, la Comissaria de policia i Correus i Telègrafs. El solar escollit era un tros de l’antiga hisenda coneguda com sa Creueta, que era propietat de les famílies Tur de Montis i Tur Vidal. Tenia façana principal a l’avinguda d’Isidor Macabich i laterals als carrers Madrid i Arquebisbe Cardona Riera. Les negociacions d’adquisició s’allargaren més del previst, a causa de la complexitat de la propietat. El projecte de l’edifici es presentà la primavera de 1967, l’avinguda Macabich es trobava en plena febre urbanitzadora.

El 1960 s’abandonaren gradualment els cables telegràfics submarins i s’utilitzava la telegrafia sense fils.

El 1985 s’aprovà la fusió dels cossos de Correus i de Telègrafs en un únic organisme i el personal passà a realitzar el treball de manera conjunta. El servei de telègrafs tenia cada vegada menys demanda a causa de l’aparició de les xarxes de dades i, després, d’Internet.

L’enllaç amb Formentera

Durant molt de temps es va manifestar la necessitat d’enllaçar les dues illes pitiüses. El 1907 ho demanava l’Ajuntament d’Eivissa; més endavant la Cambra de Comerç de les Pitïuses, reiterava la petició. S’insistí davant d’Antoni Maura, quan era president del Consell de Ministres. Sempre s’apuntava la necessitat del servei per poder atendre un possible naufragi a les costes de Formentera, del qual no se’n tendria notícia fins que un vaixell traslladàs la notícia, amb gran pèrdua de temps per al rescat.

El 1914 Lluís Tur Palau, que acabava de ser elegit diputat per les Pitïuses, s’interessà pel tema i es traslladava la seua petició al Ministeri d’Hisenda per tal que disposàs de la partida pressupostària corresponent. El 1920 es diu que el vaixell cabler ‘Electra’ que es trobava reparant el cable entre Eivissa i Xàbia, que d’allí passaria a estudiar el projecte. Finalment s’aconseguí estendre el cable. S’inaugurava la connexió el 1923 i es diu que fou gràcies a la insistència de l’empresa Salinera Espanyola, que tenia molts bons contactes. A la platja de sa Trinxa o de ses Salines i vora els pins de l’inici de la platja es muntà una caseta i el cable arribava a Formentera a la Savina, vora sa Sequi, allí es construí una casa, la casa des Fil, on arribava. L’oficina era a la plaça de Sant Francesc de Formentera. Durant molts d’anys el responsable de l’oficina fou Antoni Juan Ferrer, Pujada. Interinament, a les darreries dels anys seixanta, fou substituït per Jaume Pascual que es desplaçà des de l’oficina d’Eivissa.

Relacionat amb el tema d’avui, s’ha de dir que el telegrafista mallorquí Pio Cormenzana, destinat a Formentera, fou qui en els anys trenta va introduir el futbol a aquella illa.

El telègraf arriba als pobles

L’estiu de 1953 s’inaugurava l’oficina de telègrafs a Sant Antoni de Portmany, ocupava un petit espai en el mateix edifici de l’Ajuntament. El cap de l’oficina fou durant molts d’anys Josep Sala Cardona, Llucià.

El 1960 s’inaugurava el telègraf a Santa Eulària des Riu, integrada en l’oficina de Correus. L’anterior alcalde, Ricard Curtoys Gotarredona, havia lluitat intensament per aconseguir-ho. En aquell moment, el cap de la nova oficina integrada era Miquel Planells Ramon.

El personal de telègrafs

El primer cap de telègrafs d’Eivissa de qui coneixem el nom és el mallorquí Antoni Vidal, que el 1893 ocupava aquest càrrec.

El 1898 era cap de l’estació Josep Cardona Tur, que abans havia passat per Maó i Felanitx. El 1916 fou ascendit a cap provincial de Telègrafs i s’hagué de traslladar a Palma i retornà el 1919, ja jubilat. Era germà del bisbe de Sió. Substituí Cardona en l’estació d’Ibiza l’oficial González Baidal que aviat demanà trasllat a Lloret de Mar. Passava a dirigir de manera interina Josep Soriano, arribat a Ibiza el 1901 i que ben aviat s’integrà en la societat eivissenca; era també músic i intervengué en molts dels actes públics del moment.

Josep Zornoza Lloret, nascut a Elx, arribava a Eivissa com a oficial de telègrafs el 1917. Fou cap d’oficina de l’estació d’Eivissa. Exercí al llarg de 40 anys i en el moment de la seua jubilació fou ascendit a cap d’administració. Destacà també com a pintor.

El nou cap de l’oficia fou el mallorquí Francesc Florit Togores, que ocupà el càrrec per un període d’uns deu anys, fins a 1967, que fou substituït interinament per Antoni Cardona Marí.

L’octubre de 1968 el gironí Ramon Carbó Boné era designat cap de l’estació. Però la seua prefectura acabà de manera tràgica al cap de poc: l’abril de 1970 i durant una visita d’obra acompanyant uns inspectors que verificaven el progrés de les obres del nou edifici de la delegació del govern i de Correus, Carbó va caure per una escaleta que duia al soterrani; es desnucà i va morir als dos dies. Joan Roselló Juan el substituí.

El 1971 Joan de Déu Bueno fou designat cap de l’estació; havia entrat en el cos el 1957.

Un altre personatge relacionat amb el telègraf fou Josep Guasch Vich, Jordi (1863-1920), advocat i administrador de penals, que fou també subinspector de Telègrafs. El 1928 fou proclamat fill il·lustre del municipi de Santa Eulària des Riu.

Fou també oficial de telègrafs Manuel Verdera Ferrer, que guanyà la plaça el 1913. Era cap de negociat de telègraf. Aviat abandonà el càrrec per passar a regentar els negocis familiars: navilier, comerciant i destacat membre de la petita burgesia eivissenca. Un cas semblant fou el de l’industrial Rafel Marí, que començà com auxiliar de Telègrafs i que al poc temps creà l’empresa d’electricitat del seu nom.

Suscríbete para seguir leyendo