Eivissa i Tarragona: dos enclavaments íntimament relacionats

L’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE) ha realitzat diverses excursions per les terres valencianes i també a Mallorca. A poc a poc va eixamplant els seus horitzons cap a altres llocs amb una estreta relació amb la nostra cultura. Ara, a Tarragona. Foren 55 les persones que participaren en el viatge.

LA CONQUISTA DE LES PITIÜSES.

El desembre de 1234 el rei Jaume I va fer donació de les Pitiusas en favor de tres senyors: Guillem de Montgrí, sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona; Nunó Sanç, comte del Rosselló, i Pere de Portugal. Disposaven fins el dia de Sant Miquel, 29 de setembre. Conquistada Eivissa el 8 d’agost de 1235, els tres consenyors havien de complir el pacte: erigir una església parroquial, el saqueig de la vila havia de permetre el pagament de les despeses bèl·liques, la producció de sal es repartiria proporcionalment segons l’aportació de cada un d’ells. El Castell i la Vila s’establia que Sanç i el de Portugal serien feudataris de Montgrí i quedaven sotmesos a la seua jurisdicció.

Montgrí havia estat designat administrador apostòlic de la seu de Tarragona i en la conquista va actuar com a arquebisbe electe, encara que mai va prendre possessió d’aquesta dignitat.

El 1237 Guillem de Montgrí renunciava als drets que podia tenir sobre l’arquebisbat de Tarragona, quedava com a sagristà de Girona; però el papa Gregori IX li concedí el privilegi de poder seguir actuant com a senyor de les Pitiusas la resta de la seua vida. L’arquebisbat es quedava una part de les rendes i Montgrí es comprometia a testar els seus drets feudals a favor de l’arxidiòcesi. I així, a la mort de Montgrí, el 1273, els seus béns a les Pitiusas passaren a la mitra i al capítol de la seu de Tarragona.

Quan va morir Nunó Sanç, el quartons que li corresponien (Portmany i Portossalè) foren comprats per Guillem de Montgrí, però no com a arquebisbe electe de Tarragona, sinó en nom propi. A la seua mort, els seus béns passaren al capítol catedralici de Tarragona i el 1410 a l’ardiaconat de Sant Fructuós i, posteriorment a la pabordia de Tarragona.

L’ARQUEBISBAT DE TARRAGONA SENYOR DE LES PITIÜSES.

Com se sap, les qüestions econòmiques són les que es troben més ben documentades, i els arquebisbes de Tarragona eren ben conscients que tenien bona part de les Pitiusas i així l’arquebisbe Bernat d’Olivella ordenà el 1376 que es fes un capbreu de les rendes i dels drets que posseïa l’arquebisbat de Tarragona. Torres Peters el va publicar el 2008 amb el títol de ‘Llibre Verd de Tarragona’.

Una de les primeres tasques que hagué de fer el primer bisbe d’Eivissa, Abad y Lasierra fou aclarir les propietats que posseïa Tarragona a les Pitiusas, les quals havien de passar integrament a la nova diòcesi per al seu corresponent manteniment.

Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i digne successor dels arquebisbes cosenyors de Tarragona, va voler rebre els excursionistes.

PITIÜSOS TARRAGONINS I TARRAGONINS PITIÜSOS.

Alguns eivissencs ben destacats de la nostra societat tenen una estreta relació amb Tarragona. Ara pensam en la figura de Josep Roig Pijuan, que tothom coneixia com a Pepe Pi, havia nascut al poble d’Altafulla el 1859; el seu pare era originari de Sant Miquel de Balansat. Al poc de néixer passà a Eivssa. Fou un dels comerciants més importants del 1900, dedicant-se al negoci navilier i a l’exportació de productes agrícoles. Va comprar la hisenda de sa Fontassa a Santa Gertrudis, una de les més importants de l’illa i que adquirí a la família Lavilla, quan l’explotació de les mines de s’Argentera feren fallida. Però la iniciativa més destacada fou el muntatge de la segona central elèctrica de la ciutat d’Eivissa, tenia el nom de Luz y Energía i comptà amb l’associació de Joan Wallis Llobet o Joan Torres Roig, Batlet; era situada a l’actual carrer de Ramón y Cajal. La desgràcia va fer que Roig morís als dos mesos d’inaugurar-se, l’any 1917, la família no va poder dur endavant els projectes associats a aquesta indústria i als pocs anys fou venuda a Abel Matutes Torres, que posseïa l’altra central, Elèctrica Eivissenca, al racó des Moll.

Era tarragoní el pintor Francisco Carreño (1908-1993) que a la postguerra fou depurat iobligat a demanar destinació com a professor, elegí Eivissa i durant sis anys residí a l’illa, pintor d’un realisme social i compromís polític.

També va tenir una relació important amb Tarragona el músic formenterer Pius Tur Mayans (1932-2009) que fou professor de música de l’Escola Universitària del Magisteri de Tarragona i allí es casà. Fou director d’aquesta escola entre 1976 i 1983.

Va exercir la carrera docent a Tarragona el formenterer Antoni Tur Ferrer, Toni Xica (1945- 2025), catedràtic de Filosofia de la Universitat Laboral de Tarragona, i a altres centres educatius, i amb diverses obres de la seua especialitat publicades a indrets ben diferents.

Era nascut a Tarragona el mestre Francesc Masdeu Giménez, que exercí durant trenta anys a l’escola unitària de la Mola. Hi ha altres tarragonins que han exercit a Eivissa, però sense tanta dedicació: es pot apuntar el mestre Lluís Roig Gavaldà, que exercí cinc anys a Sant Llorenç, entre la dictadura i la II República.

És també tarragoní l’arquitecte José Antonio Martínez Lapeña, amb important obra a les Pitiusas i soci de l’eivissenc Elias Torres.

També han tengut una forta relació amb Tarragona dos escriptors eivissencs: Josep Manuel Cardona Montero (1928-2018) que va viure els anys de joventut i els primers de professional de l’advocacia en aquella ciutat i Enric Fajarnés Cardona (1918-2003) que exercí de funcionari i es casà amb Magdalena Ferrer Tràver. Justament allí, a Tarragona, començava a redactar la seua gran obra ‘Viaje a Ibiza’.

ELS VISITADORS.

Travessar la Mediterrània era ben perillós i que un arquebisbe pogués caure en mans de pirates era una cosa que no es podia permetre, per això calia posar uns navilis de guerra potents i així sabem que al corsari Jaume Planells, Sit, se li encomanà transportar i donar escorta a l’arquebisbe Juan Larió, en la seua visita a Formentera el 1771. El deure de la visita pastoral corresponia a l’arquebisbe de Tarragona, diòcesi a la qual pertanyia l’església parroquial de Santa Maria, però les dificultats de la mar i altres impediments, feia que l’arquebisbe delegàs en altres clergues.

Vegem alguns dels visitadors que al llarg de la història vengueren a les Pitiusas, sense voler ser exhaustius. El primer visitador que tenim és de 1392: Joan de la Mata era visitador per encàrrec de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra.

Joan de Setcastells arribà a Eivissa el 1410 i era enviat per l’arquebisbe Pere de Sagarriga. Durant dos mesos va realitzar la inspecció de rigor amb especial atenció a les obligacions i costums dels preveres i de l’observança dels jueus i musulmans conversos. Les pertinences de l’arquebisbat a les Pitiusas eren considerables; per aquell temps hi havia un centenar de partides propietat de Tarragona, que s’ampliaren amb els anys.

El 1423 fou visitador el prevere Berenguer Prats, comissionat per l’arquebisbe Dalmau Mur. L’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta designà el prevere Jaume Solsona visitador i el 1570 realitzà la visita a la parròquia de Santa Maria. 1435 ve com a visitador Lluís Palanca enviat per Domènec Ram

L’arquebisbe Joan Terès visità Ibiza el 1594, urgit pel rei davant del desempar que patia Eivissa. Administrà la confirmació a la població. Davant la pèssima situació, decidí reservar una beca en el col·legi d’estudis majors que havia fundat a Tarragona, per un estudiant eivissenc.

Joan d’Ossó visitava Eivissa el 1577 per mandat de l’arquebisbe Antoni Agustí.

El 1614 vengué com a visitador de Joan de Montcada l’eclesiàstic Nicolau Llop.

El 1674 era visitador Jeroni Solivera, bisbe de Tranàpoli, en nom de l’arquebisbe Juan Manuel de Espinosa; realitzà la inspecció i administrà el sagrament de la confirmació. El fet més important de la seua estada fou que la comunitat de Santa Maria va rebre de mans dels dominics l’església de Jesús.

Josep de Mora per mandat de l’arquebisbe Josep Sanxis, visitava Eivissa el 1691.

El 1726 arribava Manuel de Samaniego en visita pastoral. Feia 132 anys que cap altre arquebisbe de Tarragona visitava les Pitiusas. Fou ell que manà construir capelles al coll de Cala Vedella (Sant Josep) i al coll de Labritja (Sant Joan). Castigà algun prevere per mala conducta i en va recloure sis a un monestir de clausura de Tarragona. També es referí al costum de les fuites de les joves, quan els pares no acceptaven algun pretendent.

L’últim arquebisbe que visità les Pitiusas fou Joan Larió. Una primera estada fou com a bisbe titular de Leta, el 1760, en representació de l’arquebisbe Jaume de Cortada. El 1771, ara ja com arquebisbe de Tarragona tornà i en la visita a Formentera, autoritzà l’edificació de l’església de la Mola, tal com li demanaren els molers en la primera visita. Ara com arquebisbe podia autoritzar la construcció.

Una prova de l’abandó que patien les Pitiusas per part de l’arquebisbat de Tarragona en temes espirituals és la nota que es té d’un personatge italià que, designat arquebisbe de Lanciano, regne de Nàpols, el 1609, anava de Dénia a Itàlia per prendre possessió del càrrec, de manera inesperada arribà a Eivissa. A precs del vicari general i del paborde acceptà administrar el sagrament de la confirmació a la parroquial de Santa Maria.

LA PETICIÓ DE DESMEMBRAR-SE DE TARRAGONA.

La llunyania i la manca d’atenció dels arquebisbes de Tarragona va fer que a les darreries del segle XVI els eivissencs començaren a reclamar amb insistència que la parroquial de Santa Maria es convertís en diòcesi. Aquesta petició l’encapçalaven els jurats de la Universitat, ja que els eclesiàstics eren súbdits de Tarragona. Les raons eren espirituals, culturals i financeres. En aquest últim apartat cal recordar que rebien els censos i els delmes de tres quartes parts de les Pitiusas. La petició fou reiterada al llarg de dos segles, fins que s’aconseguí desmembrar-se de Tarragona.

Una reproducció del sarcòfag on reposa Guillem de Montgrí, semblant al que es troba a la catedral de Tarragona, encara que l’original és a la catedral de Girona, fou donada per la Diputació Provincial de Tarragona a l’Ajuntament d’Eivissa. S’aprofitaren les festes de la terra de 1970 i a bord d’un vaixell de guerra fou duta a Eivissa i es col·locà a un jardinet vora l’entrada de l’església del convent de Dalt Vila. Al cap d’uns anys se li donà una nova ubicació, ara al mirador de la plaça de l’Ajuntament, on cada 8 d’agost, en commemoració de la conquista catalana s’hi realitza una ofrena floral. El parlament de recepció havia de ser pronunciat per Isidor Macabich, però per malaltia, ho va fer el catedràtic Bartomeu Escandell.

LES RELACIONS MARÍTIMES.

Un armador eivissenc, Pau Ferrer Marí, s’havia establert a Tarragona i un vaixell seu, ‘Correo de Cartagena’, fou venut als germans Wallis i canvià el nom per ‘Ibiza’.

El vaixell de fusta ‘Joven Dolores’, que durant anys serví en la línia entre Formentera i Eivissa, va ser construït, per encàrrec d’un grup d’empresaris formenterers, a les Drassanes Tarragona SA el 1965. Prestà servei fins a 2002, que passà a altres feines i acabà els seus dies a Dénia.

El 1985, amb motiu del 750è aniversari de la conquista catalana de les Pitiusas, i per invitació del bisbe de les Pitiusas, Josep Gea Escolano, vegeu la mà de Joan Marí Cardona, l’arquebisbe de Tarragona Ramon Torrella presidí la missa a la Catedral, el dia vuit d’agost, en memòria de la pertinença de les Pitiusas a Tarragona durant segles. Aquí hem de recordar que quan el 1782 fou constituïda la diòcesi d’Eivissa, per la butlla de Pius VI fou posada com a sufragània de Tarragona. La parroquial de Santa Maria sempre havia pertangut a Tarragona. Aquest estatus es va mantenir fins al concordat de 1851, que passà a ser sufragània de València, com encara continua.

Suscríbete para seguir leyendo