La labor educativa dels religiosos a Eivissa

Aquí s’ha parlat alguna vegada dels dominics, que al llarg de 350 anys tengueren escola oberta en el seu convent de Dalt Vila. Molt menys temps es dedicaren a aquesta tasca els jesuïtes, que foren molt pocs anys.

Alguns rectors de poble dedicaren molts d’esforços a ensenyar les primeres lletres als infants. Sempre es diu el mateix, uns anaven a la parròquia per aprendre les primeres nocions; altres, acudien a algú vesí que sabia de lletra i impartia els pocs coneixements que tenia. També aquí s’ha d’apuntar en aquesta tasca la que realitzaren els farers -farolers els deien a les Pitiüses- en els pobles que tenien far, com és el cas de sa Cala de Sant Vicent, el Pilar de la Mola o Sant Antoni de Portmany. Els farolers també s’aplicaven en l’estudi dels seus vesins més joves.

Les Preocupaciones del bisbe González Abarca

L’asturià Felipe González Abarca fou preconitzat bisbe d’Eivissa el 1816 i el desembre d’aquell any arribà a Eivissa. Realitzà una visita a quasi tots els indrets de les illes i, després, va redactar una carta pastoral que portava la data de 24 de juliol de 1817 i que s’hagué d’imprimir a València ja que, aleshores, Eivissa no disposava d’impremtes. Aquella carta pastoral tenia, a més d’algunes consideracions sobre temes religiosos, unes reflexions sobre dos assumptes que el preocupaven: un, la millora dels treballs dels pagesos; l’altre, l’ensenyament i la instrucció dels feligresos.

Demanava el bisbe que els mossènyers de les parròquies foranes s’aplicassin a l’ensenyança de la doctrina cristiana entre els infants de cada poble. Aquesta ensenyança havia de ser en llengua castellana, ja que havia comprovat que no coneixien aquesta llengua. Els instava a dedicar tot el temps possible a aquesta docència i els assegurava que serien convenientment recompensats.

De manera tangencial, hem d’apuntar, pel que fa a l’agricultura i com anècdota, proposa la cria de bous i vaques per poder-los emprar també per llaurar els camps: aquestos animals feien els solcs més profunds, donaven llet, una quantitat important de fems i, quan fossin vells, la seua carn es podia aprofitar com aliment, cosa que no succeïa amb la dels equins. Aquí hem de pensar en l’origen asturià del prelat. No se sap que la seua iniciativa tengués gaire èxit, ja que únicament es recorda alguna estampa de bous llaurant els terços de l’altiplà de la Mola.

Les primeres escoles

Quan el 1833 els dominics foren exclaustrats del convent eivissenc, es tancava l’escola de primeres lletres que tenien en les dependències del seu monestir, únicament quedava el Seminari, que en la primera meitat del segle XIX tenia un nombre important d’alumnes. Hem d’esperar a l’any 1846 perquè l’Ajuntament d’Eivissa inauguri la primera escola pública, regit pel mestre escola mallorquí Joan Company Gornés. Una quinzena d’anys després, obria escola per a nenes, també a Dalt Vila, que era regentada per la mestra Antònia Riquer.

Les escoles nocturnas

Poc se sap de les escoles nocturnes, ni tal sols si n’hi hagué a Eivissa. Amb aquest estat, el 1891 hi ha un fet destacat, el papa Lleó XIII publicava l’encíclica Rerum Novarum (De les coses noves) on es plantejava la problemàtica dels obrers en el mon de la revolució industrial, que quedaven indefensos davant del nou sistema productiu. Deia que l’Església s’havia d’implicar en la defensa dels més pobres i més dèbils. A partir d’aquell moment el catolicisme animava a formar organitzacions de tipus social. Una manera d’aconseguir que els treballadors tenguessin una formació integral, i això passava per la fundació d’entitats que ajudassin a l’alfabetització de la classe obrera. L’encíclica de Lleó XIII es complementà amb la nova encíclica que va promoure Pius XI, Quadrigesimo Anno. (1931) que renovà la idea primigènia.

El Cercle Catòlic

Poc temps després de la publicació de l’encíclica, el 1892 i per iniciativa de Joan Torres Ribas, Batlet, que en aquells moments era canonge (el 1902 fou designat bisbe de Menorca), creà el Cercle Catòlic amb la finalitat d’impartir lliçons per a la classe treballadora. Batlet va comptar amb la col·laboració del que era rector del Seminari, Joan Palau Torres, que al poc temps també fou designat canonge, i del mestre d’escola Joan Cardona Tur, que era germà del bisbe de Sió. El seu local primerenc, segons recordava Isidor Macabich, fou en un pis del carrer del Poble Nou, avui del Bisbe Cardona. D’allí passà el 1900 a l’antic Cafè d’en Bossa, on amb els anys s’establí el Casino des Moll. Finalment, ocupà un pis de la plaça de sa Tertúlia. Com que Batlet havia passat a Ciutadella, el jove sacerdot Joan Planells Torres, natural de Sant Miquel de Balansat, de can Pep d’en Pere i vicari de la propera església del Sant Elm, passà a dirigir les escoles nocturnes. Joan Planells, que també exercia de professor de matemàtiques en el Seminari, demanà la col·laboració d’algun seminarista i a la crida acudiren Isidor Macabich i Antoni Cardona Riera, Frit (que arribà a la dignitat de bisbe d’Eivissa), entre altres. Quan Planells va obrir un col·legi amb el nom del Sagrat Cor, i Cardona fou cridat a files, Macabich es va fer càrrec de la direcció. Per problemes econòmics, el Cercle Catòlic passà a un petit pis de carrer d’Antoni Riquer i aviat hagué de tancar portes per manca de capacitat.

El gener de 1901 es renovà la directiva. Palau continuava de president; el sacerdot Antoni Pades Riera era vicepresident; secretari, Josep Guasch Ferrer, custodi de Sant Domingo; vicesecretari, Joan Planells Torres, vicari de Sant Telm; tresorer, Salvador Cardona Tur, capità i germà del bisbe de Sió, i bibliotecari, Antoni Vidal.

Com a nota important, cal dir que l’abril de 1902 Antoni M. Alcover, que era vicari general de la diòcesi de Mallorca, donà una conferència en el Cercle per llançar la idea de redactar un diccionari de la llengua catalana. La mesa presidencial era ocupada pel vicari capitular Joan Torres, que poc després fou preconitzat bisbe de Menorca. D’aquella reunió, Alcover va sol·licitar la col·laboració d’Antoni Pades, que passà a ser el seu contacte a Eivissa; una ràpida malaltia, aquell mateix 1902 el portà a la mort, per la qual cosa el canonge manacorí hagué de cercar nous col·laboradors a la nostra illa. Aquí entren en joc Vicent Serra i Orvay i Isidor Macabich, entre molts altres. Un altre personatge destacat en les classes del Cercle Catòlic fou Josep Felicó Serra, que el 1903 passà a Eivissa, on havia nascut, des de la canongia doctoral de Solsona. Però també tengué una curta durada, ja que el 1905 també moria.

Cal veure aquesta actuació de l’Església com una reacció a escoles laiques, com la de Francesc Ferrer i Guàrdia, que s’estaven imposant entre la classe obrera a llocs de la Península, com és el cas de Barcelona..

El Centre d’Acció Social

Macabich va tancar el Cercle Catòlic, però a la vegada, creava el Centre d’Acció Social (1909), amb els mateixos objectius d’ensenyament per a treballadors, però hi afegí, amb el temps, el sindicat d’oficis diversos Joventut Obrera, el periòdic Nuestra Hoja, quadres escènics i l’organització de diversos actes relacionats amb la cultura popular. També obrí una secció de Boy Scouts, encara que sense gaire èxit. El local del Centre era un edifici a les andanes del port, que, derruït en els anys seixanta, albergà l’Hotel Noray. (En aquell moment era el carrer d’Eugeni Molina, 16, 2n pis). El primer president del sindicat fou el comerciant Josep Ferrer Sala, Piset. L’objectiu era la formació de la joventut dins de la disciplina cristina i també, afavorir el temps d’esbarjo de la joventut obrera.

Un altre dels primers presidents fou Joan Mayans Marí, qui, juntament amb el seu germà Vicent, amenitzà musicalment molts dels actes del Centre.

Macabich se sentia molt partidari de les idees que propugnava el jesuïta català Gabriel Palau, que el 1907 fundà a Barcelona Acció Social Popular per tal de promoure l’educació i l’acció social catòlica. Animà la fundació de sindicats obrers catòlics, principalment de caire agrícola. Una obra de referència per a Macabich era el llibre de Palau que portava el títol ‘La acción social del sacerdote. Un campo de acción’ (1907)

Les ganes de donar major esplendor al Centre, va fer que Macabich negociàs amb el general Joan Pereyra la compra d’un solar vora el Teatre Pereyra, per unes 250 pessetes, que finalment no es va portar a terme per no acceptar l’Ajuntament el projecte arquitectònic, per manca d’altura. L’esbós del projecte arquitectònic el realitzà el pintor Narcís Puget. Pereira i Morante feia anys que vivia al poble valencià de Requena, però va venir a Eivissa per a la campanya electoral, (1912) que guanyà de manera abassegadora, sense contrincant.

Però a pesar d’aquestos i altres entrebancs, Macabich i molts altres seminaristes o ja sacerdots, com Josep Riera, Trui; Josep Serra, Coques; Rafel Juan; Joan Torres Colomar, Puig; Antoni Costa Bonet... i molts altres, portaren una labor d’ensenyament i de diversió per a la joventut treballadora. També impartiren classes seglars, com algun estudiant de magisteri o persones com Manuel Merita Martínez, segon comandant de marina, que durant alguns cursos impartí classes de dibuix.

No veien amb bons ulls els republicans eivissencs, que organitzaren amb el setmanari El Pueblo, de tendències esquerranes, una campanya contra la tasca del Centre i l’edifici que pensaven aixecar vora el Teatre Pereyra. Recared Jasso, antic alcalde i aleshores regidor, inicià una gran campanya en contra del Centre i l’alcalde Antoni Riera Costa, Forn Nou, no s’atreví a autoritzar la construcció.

Després d’aquesta crisi, el 1913, el Centre d’Acció Social es reorganitzà i la nova directiva va ser presidida per l’advocat i secretari del jutjat, Vicent Juan Guasch (era el pare de l’escriptor Jordi Joan Riquer), el vicepresident fou Antoni Cardona, Frit, i eren directius, entre altres, Narcís Puget, Josep Castelló Marí, el mestre Francesc Escandell Riera, o l’ecònom de Sant Pere, Josep Mayans. Anys després, assumí la presidència el capeller i integrista, Josep Fernández Nieto. L’octubre de 1933 la presidència passà a Bartomeu Marí Mayans, fabricant de licors. Per aquell temps, les escoles nocturnes del Centre, tenien una matrícula d’uns vuitanta alumnes, dividits en dos grups, infants i adults.

L’arribada del nou bisbe Salvi Huix a l’administració apostòlica de les Pitiüses significà una revitalització del Centre. L’abril de 1930 Huix acudí a una reunió on Macabich explicà la labor que havia desenvolupat des de la seua creació, apuntant especialment la seua labor escolar, però que necessitava una reestructuració. Huix comentà el funcionament d’altres institucions semblants que coneixia d’altres indrets. A proposta de Macabich, es constituí una nova junta directiva que fou: president, Josep Fernández Nieto; vicepresident, el notari José Saez Martínez i vocals: Narcís Puget Viñas, Josep Castelló Marí i els sacerdots Josep Riera i Josep Serra.

Les escoles d'Acció Catòlica

Durant la II República, i sota l’episcopat de Salvi Huix, es fundà el local d’Acció Catòlica, ara situat en un solar cedit per la família Roman, a la carretera de Sant Josep, on s’aixecà el cine Catòlic, que tenia el nom oficial de Salón Ibiza. El cine fou inaugurat l’abril de 1935 i des d’uns mesos abans ja s’havia obert l’escola annexa. Les classes nocturnes es traslladaren a aquest local i el mestre Manuel Escanellas se’n va fer càrrec.

El bisbe Huix va promoure la creació de centres d’Acció Catòlica a diferents parròquies d’Eivissa.

D’entre els molts concerts, conferències, representacions teatrals, cal apuntar la conferència que va donar el filòleg mallorquí, Mn. Antoni M. Alcover, el juliol de 1917, amb el títol ‘L’eivissenquisme’.

Suscríbete para seguir leyendo