Una mañana en ca n’Andreu, a Peralta

Con aquellas grabaciones que perdí no buscaba respuestas a preguntas concretas. Se trataba de que hablaran de lo que quisieran y recordaran. De las veinte grabaciones que pude reunir, sólo conservo por casualidad la transcripción de una de ellas que se quedó traspapelada. Está incompleta, pero tiene su qué. Es una relatoría espontánea y dispersa, pero también un flash lleno de vida. Nuestra interlocutora es Catalina Torres Marí, Catalina de sa Roca de Ca n’Andreu, (Sant Carles de Peralta). Recojo el fragmento que he podido recuperar de lo que me contó.

300 años

«Ja sabeu que ses cases a Eivissa es feien a poc a poc. De fet, mai no s’acababen. De primeres, aquesta casa només tenia un porxo, un dormitori, sa cuina, es forn, sa casa des carro i es corrals. Mireu si n’era de senzilla que es güelo –que en aquell temps treballava d’encarregat a ses mines i era molt de fer broma- deia que d’un bot es posava a dalt de sa jácena des porxo. Es porxo devia ser baix i ell molt penyeler. Després, segons creixia sa familia, creixia sa casa. Ca n’Andreu no té menys de 300 anys. As trull, dalt d’una pedra, es llegeix 1775. Sabem que, en fer-lo, es trull, de gros com era, van haver de trencar un tros de paret perqué hi capigués. Sa paret encara està rompuda i sense referir. Ni es güelos sabien de quan era feta sa casa. Es papers vells tenen escrit es nom de can Miquel de n’Andreu des Puig».

Todos, Miquels

«A temps antic, ses terres de sa casa passaven a s’altra banda de sa muntanya i anaven fins a cala Mestella. Per sa casa han passat varies generacions i molts d’infants. No era com ara, de manera que es feien partions pels hereus i sa finca s’anà fent més petita segons passaven els anys. I tots eren Miquels, es meu net, es meu fill, es seu pare, es seu avi i es besavi, es güelo des meu pare. Son ja sis Miquels seguits, i pot ser que sa cosa vingui de més enrera. De bon principi, com que sa finca era grossa, es vivía prou bé de sa terra. Amb es conreus es feia per menjar tota sa familia i els animals. A sa casa tenien eines per tota classe de feines. A pagès, s’ho feien tot ells. Feien es pa, feien es vi, i ses matances deixaven carn per tot s’any, a més de sobrassades, ventre de porc i botifarrons.També feien sa seva roba, i capells, i espardenyes, i cistells, fins i tot feien sabó i lleixiu de cendra d’esclova d’ametlla. Ses ametlles es venien, però cremaven ses escloves, posaven sa cendra dins una aufàbia amb aigua, ho remenaven, sa cendra quedaba baix de tot i s’aigua que quedaba per sobre s’escalfava i es feia servir per sa bugada. Sa roba de drap es posava tota plegada dins es cossi que amb un canó de canya rajava dins sa caldera. Amb un cassó s’agafava aigua de dins sa caldera i es tirava per damunt sa roba que, ben humitejada, s’anava remenant fins que quedaba neta. Després, es rabejava amb aigua per treure-li sa lleixiu. Era sa bugada que deiem de cossi, sense sabó. Sort teniem de sa cendra d’esclova d’ametlla. Per fregar ses olles que quedaven fumellades i fer nets els plats res era millor que sa cendra, branquillons d’estepa i aigua calenta».

Vivir sin comprar

«Si parlam des camps, hi havia ametllers, figueres, garrovers i oliveres. Es feia molt d’oli. As trull de ca n’Andreu hi venien molts de veïns per fer s’oli i pagaven sa feina així com volien, amb sous o amb s’oli que treien. De fet, es podía viure sense comprar res en lloc, llevat de s’arrós i es café. Això, d’ençà que començaren a portar coses noves a Eivissa, perquè a temps antic no n’hi havia i es menjava el que teniem. I si un infant estaba constipat, s’en sortien amb aigua de romaní, aigua de flor de malva i d’herballuïsa que encara prenem ara. Una de ses coses més bones que feiem a pagès era secar ses figues. Les escaldavem i les posavem dins de senalles grosses, una mesa de figues, una mesa de farígola, amb fulles de garrover. També hi havia molt de bestiar, ovelles i cabres que ens donaven carn i llet que aprofitavem per fer formatges».

Es podía viure sense comprar res en lloc, llevat de s'arrós i es café

Nunca hacía frío

«A ses cases, de fred no se’n passava mica. Eren molt soleiades i de parets gruixudes, fresques a s’estiu i calentes a s’hivern. Tenien una bona cuina amb un pedrís que anava de cap a cap, i a la vora del foc calentava de valent. Fins i tot venien es veïns a fer vetllada. As pic de s’hivern, a sol post, es feia molta vida a sa cuina, i amb bona llenya es crem s’aguantava prou bé dins sa casa. As porxo hi havia una tauleta que en ocasions especials es tapava amb una tovallola ben polida. Es posava quan venia mossenyer de salpassa o quan portava es viatic. As porxo, sempre hi havia una filera de cadiretes baixes as lloc que estava més guapo. I un banc ben gros, on s’hi posaven sacs amb tot allò que es collía, ordi, faves, pesols, mongetes, i cigrons... Pel que fa a ses habitacions, es majors sempre estaven a sa casa de dalt, on hi havia dos dormitoris. Un dormitori normal tenia es llit, perxa, canterano, mirall, un llibrell per rentarse i ses caixes on s’hi guardava sa roba. A sa casa de baix, a més des porxo, hi habia sa cuina i es dormitori des boixos. Ses necessitats es feien a sa cort o sota un garrover».

En este escatológico punto termina la transcripción, pero recuerdo que, en la grabación extraviada, na Catalina seguía con su cantarella y mil detalles de la vida diaria.

Suscríbete para seguir leyendo