Centenari de Joan Marí Cardona

Els primers anys - Can Batlès

Joan Marí Cardona va néixer el 19 d’octubre de 1925 a la hisenda de can Pep Batlès. Era fill de Vicent Marí Arabí (+ 1954) i d’Antònia Cardona Ribas, ambdós naturals i habitants de la parròquia de Sant Rafel. Uns anys abans, el 1923 a can Pep Batlès, havia nascut l’hereu, Vicent Marí Cardona, únic germà que va tenir.

Can Batlès és una hisenda de la venda de sa Creu de Portmany que, amb el temps, fou dividida en dues parts: can Pep i can Joan Batlès. Com recordava Joan Marí Cardona, la part materna de la seua família era originària de l’antiga venda de la Creu de Portmany, de llinatges Arabí i Cardona Parent. El llinatge Marí Marge, era originari de Labritja.

Fa quatre generacions, els Marí Marge compraren la hisenda de can Batlès, a Sant Rafel de sa Creu, i des de llavors s’establiren definitivament a la Creu de Portmany, agafaren el nom de la hisenda i ja foren per sempre Batlès.

Escolanet de la parròquia

Josep Planells Bonet Negre apuntava que Marí Cardona des de molt jove va estar arrimat a l’església. Procedia d’una família molt religiosa. El seu pare era obrer de la parròquia i la seua mare tenia la memòria plena d’oracions per a tots els moments del dia. Començà a ser sagristanet abans de 1936. Recordava Josep Planells que Joan Marí va anar a ca seua de salpassa amb el mossènyer un dia de pluja, però amb prou espais de calma per passar d’una casa a l’altra sense xopar-se. Josep Planells tenia por de trobar-se amb el mossènyer, però veient que anava amb un al·lot va animar-se a sortir amb els altres de casa a rebre’ls. Més endavant els dos al·lots, Joan i Josep, es trobaren a l’església, Marí era el sagristà efectiu i Planells, l’aprenent.

Els anys d’escola

Els primers estudis de Marí Cardona foren al poble natal, unes vegades a l’escola pública i altres, a la casa parroquial. L’escola pública moltes de vegades estava tancada; no hi havia mestre nomenat. A l’escola va tenir de mestre, entre altres, Lleonard Riera Castelló, de qui Marí tenia un excel·lent record (morí jove; era fill del metge Vicent Riera Ferrer, conegut com «es metge de Formentera»). També tenia en gran estima el mestre que el succeí: Antoni Cardona Sala, Toni des Pou, que era del mateix poble de Sant Rafel de sa Creu. Després va tenir un mestre mallorquí anomenat Pau Vidal Torres, que arribà poc abans de 1936: al cap de seixanta anys el recordava: «(el vaig tenir) al grau superior. Vivia allí mateix amb la dona i tres o quatre filles que tenia, era molt bon professor. A més, era un home que t’inclinava molt a fer jocs, manualitats, jocs de mans, per exemple. En aquell temps, just s’havia acabat la guerra, a mi em va agradar molt fer avions, fer vaixells de guerra, fer cosetes d’aqueixes. Usàvem materials d’aqueixos amb què els podies fer bé, era un home molt entès en això, i ens animava molt. Era un home que, a més, s’ha de tenir en compte, perquè va ser molt important en la formació dels al·lots d’aquell moment».

Però qui deixà una empremta més profunda com a mestre en el jove Marí fou la labor docent que exercí Mn. Vicent Ferrer Guasch Cama, que fou vicari de Sant Rafel entre 1931 i 1934. Quan mossènyer Cama celebrà les noces d’or sacerdotals, Marí va fer l’homilia a la missa i pronuncià aquestes paraules: «Record molt bé, don Vicent, aquells anys trenta quan vostè exercí el seu sacerdoci a la meua parròquia natal, Sant Rafel, i aprenia jo dels seus llavis les primeres línies del catecisme cristià. Record també que entre pregunta i pregunta, solia vostè teclejar el seu flamant piano, que per a nosaltres venia a ser un gegant misteriós i musical. A la seua empara aprenguérem les primeres cançons. Els al·lots el miràvem sense parpellejar. Tots hauríem volgut ser com don Vicent».

L’entrada al Seminari

Marí Cardona va entrar al Seminari d'Eivissa el 1939, però més de mig curs el va haver de fer a Sant Rafel. Estudià algun trimestre amb el mossènyer, a la parròquia. Fins a gener o febrer de l’any següent no acudí presencialment al Seminari; començava la difícil postguerra. Els principals estudis que cursà a Eivissa foren el llatí i humanitats. El seminari d’Eivissa passava per un moment molt delicat i es pensava, fins i tot, tancar-lo per problemes econòmics. El 1940, quan Marí Cardona ja hi assistí com a alumne intern, hi havia divuit alumnes. El bisbe Cardona Riera Frit va organitzar una replega per poder sostenir el seminari, que únicament tenia uns ingressos fixos d’unes 700 pessetes mensuals, que era l’assignació estatal, i unes despeses d’unes 1.500 pessetes, i demanà que les persones més acabalades contribuïssin amb una quota mensual i així poder continuar amb aquest centre educatiu obert. També, principalment senyores de Dalt Vila, pagaven, a més de la quota mensual, beques per a seminaristes pobres; era el cas de Pilar Wallis, Mercedes Wallis o Consol Tur.

Al Seminari hi assistí quatre anys. Recordava Planells Bonet que el jesuïta Josep Maduell, director espiritual del seminari aleshores, feia traduir a Marí Cardona paràgrafs de l’edició llatina del Kempis perquè fossin llegits en les trobades de seminaristes que es feien a la capella. Marí admirava els coneixements de Vicent Bufí Costa, que el tengué de llatí. Bufí era el vicerector del seminari. A més del coneixement que tenia de la llengua llatina i de la manera d’explicar-la. Marí recordava que tenia uns coneixements extraordinaris de la pagesia; era un home conceptuat com a un senyor, no li agradaven les vulgaritats

També va tenir Isidor Macabich, pel qual sentia una gran admiració, però confessava que era una personalitat molt difícil. Se sotmetia a la situació que fos tot en castellà, però li agradava parlar en eivissenc i protestava perquè no es pogués ensenyar en català. El tengueren poc temps, sempre tenia impediments per acudir a classe. Solia dir missa a l’església de Sant Pere i la deia en llatí, com prescrivia el cànon, però quan s’enfadava, acabava dient la missa en eivissenc. Marí recordava l’anècdota que, estant al Seminari, un jesuïta que va passar una temporada a Eivissa per raons de salut, li demanà a Macabich una Bíblia en llengua catalana, aquest li digué: «Ca home, ca, s’imperi ho va destruir tot». L’educació que va rebre al Seminari fou en castellà o llatí, res de català. Marí acudí algunes vegades a l’arxiu catedralici. L’arxiu, per efectes de la guerra, havia quedat tot desordenat i Macabich va reunir uns quants seminaristes perquè l’ajudassin en l’ordenació dels documents; allí començà l’afició per l’arxivística i per la història d’Eivissa.

Rep els primers ordes sacerdotals

En tres dies correlatius de setembre de 1943 Marí va rebre de mans del bisbe Cardona Riera Frit els cinc primers ordes sacerdotals: la primera clerical tonsura, l’ostiariat, el lectorat, l’exorcistat i l’acolitat. El setembre de 1948, el mateix bisbe li conferí l’ordre del sotsdiaconat.

Estades a València i a Salamanca

Els estudis de filosofia els cursà al Seminari Metropolità de València, eren anys molt difícils. A València cursà els estudis de filosofia escolàstica, història, literatura i ciències naturals. Evocava que el rector era Antonio Rodilla Zanón, que a pesar de ser de Setaigües, territori valencià de parla catalana, tenia aversió cap a la llengua catalana. El valencià patia una persecució total. «No podies dir ni ‘Bon dia!’». A València, hi anà amb altres seminaristes eivissencs: Josep Planells Bonet Negre, Eugeni Sentí Marí, Josep Prats Torres o Bartomeu Roselló Colomar; era el moment en què s’aixecà un altre pis al Seminari d’Ibiza i durant un curs es tancà l’edifici. Els seminaristes, uns passaren al seminari de València i altres, els llatinistes, com es coneixia els que començaven els estudis d’humanitats, a can Laudes, també anomenada can Comasema, al carrer Major de Dalt Vila.

De l’etapa valenciana recordava que els textos de filosofia eren en llatí, d’un autor francès; hi havia una manca de llibres de text, ja que la trentena d’alumnes que eren, tenien únicament sis o set llibres de text de cada matèria i s’anaven tornant en el seu estudi. A més d’ajudar a ordenar de nou els llibres de la biblioteca, Marí també fou l’encarregat de les lectures.

Companys seus d’estudis del seminari metropolità de València foren Teodor Úbeda Gramage i Josep Gea Escolano, que posteriorment tengueren altes responsabilitats en el bisbat d’Ibiza. La seua promoció era formada per una trentena de seminaristes.

Després passà a la Universitat Pontifícia de Salamanca, on cursà teologia dogmàtica i moral i llengües clàssiques. Recordava que es va trobar amb un món molt més obert, però clar, tot en llengua castellana.

Una vegada ordenat sacerdot, continuà estudis de llengües clàssiques, especialment de grec, per obtenir la llicenciatura en llengües clàssiques, a la Universitat Pontifícia de Salamanca, d’on recordava, en especial, les classes del franciscà Isidoro Rodríguez Herrera, que tenia una gran facilitat per explicar els entrellats del llatí i del grec. Recordava que «parlant d’etimologies i formes de diferents llengües, parlava en català. Aquí vaig pensar que la nostra llengua no era tan dolenta com ens deien, allò de les gramàtiques, que afirmaven que el català era un dialecte del castellà. A la facultat hi havia altres seminaristes catalans, però en públic no ens atrevíem a parlar ni una paraula en català. Si fèiem alguna trobada o festa en una habitació, parlàvem català. Quan sortíem i trobàvem algú que parlava català teníem una gran alegria, ja que era la manera com ens agradava expressar-nos». Marí recordava una excursió a Béjar, on hi havia una indústria tèxtil muntada per catalans i encara n’hi havia molts que parlaven en català. No pogué acabar la llicenciatura, ja que el bisbe Frit el reclamà per atendre alguna parròquia de les Pitiusas, cal recordar que en els temps de la Guerra Civil, molts sacerdots, 21, moriren a causa de la seua fe i la diòcesi es trobava delmada.

Ordenació sacerdotal i mossènyer de Sant Carles

El 19 de desembre de 1948 el bisbe de Salamanca, Francisco Barbado Viejo, conferí l’orde de diaca a Marí Cardona i el dia 3 d’abril de 1949 li conferí l’orde de prevere. En una llarga cerimònia de dues hores i quaranta minuts, a la catedral de Salamanca, s’ordenaren 19 preveres. Es va fer coincidir l’ordenació sacerdotal de diversos seminaristes salmantins amb les noces d’or del papa Eugenio Pacelli, Pius XII. El dia 18 d’abril de 1949 Joan Marí celebrà la primera missa a l’església parroquial de Sant Rafel Arcàngel, el seu poble natal.

Retornat a Eivissa el 1950 fou designat pel bisbe Cardona Riera ecònom de la parròquia de Sant Carles, on dugué una breu però intensa labor apostòlica. Algú apunta que estava destinat des dels primers moments a més altes destinacions, però la manca de sacerdots a la postguerra, a Eivissa va fer que el bisbe Cardona el destinàs de rector a una parròquia forana. L’estiu de 1952 retornà per un breu període a Salamanca, per acudir a un curset d’humanitats a la Universitat pontifícia d’aquella ciutat i, d’aquesta manera, obtenir la llicenciatura en llengües clàssiques; les obligacions com a rector de Sant Carles impediren que pogués acabar els estudis. A la parròquia de Sant Carles realitzà una gran activitat. S’embellí el temple, organitzà els equips d’apostolat seglar i despertà els ànims, no sense algunes tribulacions, de tota aquella gent de bona voluntat. Allí engrescà el futbol i preparà un quadre teatral per representar comèdies. Sent el rector de Sant Carles, alguns dies per setmana anava a Vila per donar classes de grec en el Seminari.

Els inicis en l’arxivística - Proposat per a canonge arxiver

Durant les estades estivals a Eivissa va mantenir el contacte amb Isidor Macabich, que li tenia molta confiança i certa familiaritat; Marí li havia passat en net algun treball i traduït algun manuscrit. Ja mostrava predilecció per la història i l’arxivística. Marí recordava que en els primers contactes a l’arxiu catedralici, Macabich li parlava de la conquista catalana de 1235 i que en els documents trobava infinitat de topònims, però Macabich li confessava que no sabia on eren ni es veia amb forces per intentar esbrinar-ho.

És ben interessant l’evocació que fa Marí del moment que va entrar per primera vegada, de la mà de Macabich a l’arxiu de la Catedral: «Don Isidor: jo no podré oblidar mai aquella tarda que de la seua mà vaig entrar per primera vegada a l’arxiu catedralici. Vostè m’acompanyava somrient per aquella escaleta tan estreta, ja desapareguda, i va obrir-se la porta. Com un al·lot —i ja no ho era— vaig pujar molt content en la seua companyia...».

El bisbe Frit, que era administrador apostòlic de la seu ebusitana, realitzà grans esforços per aconseguir la restauració total de la seu episcopal d’Eivissa i Formentera. Les intenses gestions de Cardona aconseguiren que per la butlla de febrer de 1950 es recuperàs plenament la seu episcopal.

Recuperades pleno iure la Catedral i la diòcesi, Isidor Macabich fou nomenat, primer, el 1951, ardiaca i el 1953, arxipreste, amb la qual cosa quedava vacant la canongia d’arxiver, que Macabich ocupava des de 1913. Com va arribar Marí Cardona a canonge arxiver ho contava amb la seua xamosia que sempre el caracteritzà: «Un dia Macabich m’agafa i em diu: ‘Mira fill meu...’» [paraules que sempre deia i llavó estava una bona estona sense dir res]: «Aquest [referint-se al bisbe Frit], aquell, i t’ho repetia, m’ha fet sa broma de proposar-me per arxipreste. Això què vol dir? Això vol dir, fill meu, llavò que has de baixar tu i com quedarà vacant una canongia simple, però amb es càrrec d’arxiver, tu te n’has de fer càrrec».

Marí Cardona tornava cap a Sant Carles en l’autobús de línia, i se’n reia pel seu interior: «Ja està apanyat, en el darrer que pensava era a baixar a la catedral. Quan un surt del seminari té unes idees pastorals que vol dur endavant i res millor que una parròquia de poble». S’oblidà totalment del tema i continuava immers en la tasca diària de mossènyer de poble, que l’ocupava tot el dia. Un dia Macabich li envià un nou missatge, pensa que fou mitjançant el rector de Santa Eulària, Josep Cardona Ribas Consell; insistia que anàs a veure’l. Un matí agafà l’autobús de línia que retornava al poble al migdia (encara no tenia vehicle propi) expressament per veure Macabich, que li digué que havia arribat el seu nomenament de Roma i que aviat sortiria la vacant de canonge i calia proveir aquella canongia per oposició i quasi li manava que s’havia de presentar. Marí pensava que el proposava perquè l’havia ajudat algunes vegades, que li agradava la paleografia i que, aficionat als papers vells,...tal vegada, era l’únic que li podia donar una mà.

En aquell moment, Marí Cardona tenia frescos els temes de teologia, dominava el llatí amb certa elegància (sempre el llatí li va anar molt bé.) Pel que fa la paleografia, recordava que va passar un dies a ca seua, a Sant Rafel, practicant en la interpretació de documents; i també Macabich li donà unes apressades lliçons.

Suscríbete para seguir leyendo