Menorca i les Pitiüses: unes illes germanes i diferents

Vegem alguns menorquins que s’han interessat per la realitat d’Eivissa i Formentera i que sempre ho han fet des de la fraternitat i la comprensió. Molts d’eivissencs s’establiren a Menorca quan la construcció de la fortalesa militar d’Isabel II, al costat nord del port de Maó, que sempre s’ha conegut, popularment, com la Mola de Maó. A la segona meitat del segle XIX es va potenciar aquesta instal·lació defensiva per tal de protegir el port de Maó. 

Eivissencs a Menorca

Faustí Tur i Palau (1856-1909) sortí el 1879 tinent de l’acadèmia militar d’enginyers de Guadalajara i tot seguit fou destinat a la subinspecció d’enginyers de Balears per ajudar en els treballs de la fortalesa de la Mola. Després d’una curta estada a Barcelona, tornà a Menorca i juntament amb altres enginyers militars, al darrer terç del segle XIX instal·laren un innovador sistema de defensa artillera, la primera a Espanya, dotat d’un observatori cuirassat. A Maó es casà amb la menorquina Anna Vidal i Villalonga. Faustí morí molt jove, amb 53 anys d’edat a Saragossa, on es trobava destinat.

Les Pitiüses: Deffontaines, Vilà Valentí i altres geògrafs

Hi ha altres eivissencs que destacaren per la seua obra dedicada a Menorca, en una ràpida llista podem apuntar l’historiador Josep Clapés, que morí a es Castell el 1916 i amb una bibliografia dedicada a Menorca ben important.

Joan Torres Ribas, Batlet, fou bisbe de Menorca entre 1902 i 1939, un llarg episcopat amb destacats fruits. Un altre eivissenc eclesiàstic, fou Antoni Cardona Riera, Frit, que entre 1928 i 1935 fou bisbe coadjutor de Menorca amb dret de successió, però la longeva vida de Batlet, va fer que fou destinat a la seu episcopal d’Eivissa.

Però avui ens volem detenir en alguns menorquins que s’han interessat per diversos temes de les Pitiüses.

Josep Maria Quadrado

Un dels primers menorquins que s’engrescà per la història de les Pitiüses va ser el ciutadellenc Josep Maria Quadrado i Nieto (1819-1896). El 1888 i juntament amb Pau Piferrer va publicar una obra monumental ‘Islas Baleares’, que tenia una part, IV, dedicada a Eivissa i Formentera, amb una descripció de la ciutat, els pobles i, en especial, la part històrica de les nostres illes. Hem de recordar que durant uns cinquanta anys exercí de cap de l’Arxiu Històric de Mallorca. L’obra de Quadrado formava part d’una obra immensa que li posaren el nom de ‘Recuerdos y bellezas de España’. Estava il·lustrada amb litografies del romàntic Francesc X. Parcerisa. Era una obra de joventut amb tocs romàntics i apassionats que, al cap de molts anys, Quadrado va refer i l’edició de 1888 ha estat una obra que ha resistit tota classe de crítiques gràcies a l’honestedat del menorquí, home mesurat, seriós i sempre al servei de la veritat històrica. Una prova del que deim són els 13 documents referents a Eivissa, que va transcriure com a apèndix de la publicació i que mostren el rigor del seu treball. Deu dels documents els va extreure de l’Arxiu de la Catedral d’Eivissa, llevat de tres que explica que eren fulls volanders que li facilità un canonge el nom del qual no diu. Són tots documents del segle XIII, referents a la conquista i repoblament de les Pitiüses.

El 1969 se’n va fer una reedició de la mà del periodista i escriptor Lluís Ripoll, editat luxosament per la impremta de Mn. Alcover, Palma. Aquesta edició contenia les 30 litografies de Mallorca que havia realitzat Parcerisa. Com que Parcerisa no havia vengut Eivissa, Ripoll decidí il·lustrar la nostra part amb litografies del llibre de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria ‘Las antiguas Pitiusas’ i també, dibuixos d’Antoni Marí Ribas, Portmany, que Ripoll ja havia publicat com il·lustracions del llibret ‘Ibiza y Formentera’ de Marià Villangómez, dins la col·lecció Panorama Balear, que dirigia Lluís Ripoll.

El 1966 l’Ajuntament acordà dedicar un carrer a aquest il·lustre polígraf a la zona des Pratet. Cal afegir que en el mateix acte es donà nom a altres dotze carrers que fins a aquell moment tenien únicament un numeral, segons el pla d’ordenació urbana vigent en aquell moment.

Francesc Manuel de los Herrreros

Aquest personatge, Francesc Manuel de los Herreros Schwager, que havia nascut el 1817 a El Pedernoso (Cuenca), es considera que era menorquí d’adopció. Molts de textos el donen com a natural de Menorca. El 1836 es va fer càrrec a Maó d’una càtedra gratuïta. Després passà a Palma on exercí a l’Escola Normal. El 1845 fou nomenat director interí de l’Institut Provincial, on impartí diverses assignatures.

Es recorda els esforços que va fer perquè el Col·legi de Segona Ensenyança d’Eivissa no fos tancat, per manca de recursos econòmics, cosa que hauria deixat l’illa sense un centre d’ensenyament imprescindible en aquells anys de penúries acadèmiques. Era l’any 1886 quan la premsa parla dels desvetllaments que va fer per mantenir el col·legi. Es reconeixia la seua ajuda en la gestió i el primer funcionament del centre.

Francesc Manuel de los Herreros Schwager havia nascut el 1817 a El Pedernoso, a Cuenca

Però la casualitat va fer que en un dels viatges que com a director de l’Institut Balear havia de realitzar a Eivissa, l’agost de 1867, a bord del vapor ‘Rey Don Jaume II’, en el viatge d’Eivissa a Mallorca va conèixer l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. El director de l’Institut i el jove aristòcrata estranger que havia vengut per cercar informació per escriure un llibre sobre les Balears, tengueren una llarga conversació. Els viatges per mar tenien una altra cadència. L’arxiduc anava acompanyat del secretari o tutor i un servent. D’aquesta manera començà una amistat i una col·laboració que durà tota la vida. De los Herreros va esdevenir l’apoderat i administrador dels molts béns que l’arxiduc va anar adquirint a Mallorca. 

Realment va conèixer un jove de es feia dir comte Ludwig Graf Neudorf, que havia abandonat la cort per la tragèdia que li va causar la mort de la seua cosina i núvia, l’arxiduquesa Matilde.

De los Herreros era casat amb Magdalena Sorà, d’una família principal de Mallorca. La filla del matrimoni, Maria de los Herreros Sorà, el 1903 substituí el seu pare com administradora de l’Arxiduc. El 1888 fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma.

L’any 1886 es publicà l’edició castellana de l’obra de l’Arxiduc, traduïda de l’original alemany per Santiago Palacio, vicecònsol d’Espanya a Berlín, corregida i augmentada, amb l’anuència de l’autor, per Francesc M. De los Herreros. La part corresponent a les Pitiüses era el primer de la sèrie Illes Balears. Els subscriptors eivissencs s’havien d’apuntar a l’oficina i redacció del periòdic El Ebusitano, al carrer de Sant Elm, 8, impremta de Francesc Escanellas. Havien passat més de 30 anys de la publicació i encara s’oferien els dos volums, amb el preu rebaixat de 3 pessetes. La subscripció als diaris eivissencs era 1,25 pessetes mensuals.

Fou De los Herreros també president honorari de la comissió provincial de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. El representant eivissenc era Ignasi Wallis Llobet. 

Es jubilà de catedràtic de psicologia i director el novembre de 1900 per haver complit l’edat reglamentària de 70 anys, amb un haver passiu anual de 5.200 pessetes.

Macabich apunta que el 1864, l’Ajuntament d’Eivissa fa un agraïment a De los Herreros pel seu interès en la creació del Col·legi d’Eivissa. S’havia fundat a petició del diputat provincial per Eivissa Joan Palou de Comasena. Posteriorment aquesta gratitud es manifestà dedicant-li un carrer de la Marina, que abans era el carrer Curt i que avui es diu del Mestre Joan Mayans. Va morir l’octubre de 1903. 

Antoni Vives i Escudero

Un altre menorquí amb estretes relacions amb Eivissa fou l’arqueòleg Antoni Vives i Escudero (1859-1925). Va viatjar a l’illa el 1907 per realitzar excavacions arqueològiques que continuaren en anys posteriors. Publicà ‘Estudio de Arqueología Cartaginesa. La necròpolis de Ibiza’ (1917). Atresorà una important col·lecció de peces procedents de les seues excavacions a Eivissa, la majoria de la necròpolis del Puig des Molins. Algunes d’aquestes peces es troben exposades al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. La seua intervenció a Eivissa fou molt contestada, però això queda molt ben explicada en alguns dels treballs de Jordi Fernàndez.

Llorenç Lafuente Vanrell

Aquest militar també fou durant molts d’anys secretari de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Llorenç Lafuente (1881-1936), com a secretari de l’Ateneu, fou l’encarregat de pronunciar la laudatio de l’eivissenc Enric Fajarnés i Tur quan el 1930 fou nomenat soci d’honor. Posteriorment, publicà la seua exposició en un fullet amb la biografia i les referències de la cinquantena d’articles que Fajarnés publicà referides a Menorca, preferentment a la Revista de Menorca. Era la primera biografia que es publicava del polígraf eivissenc.ç

Vicent Torres Nin

De pare eivissenc i mare menorquina fou Vicent Torres Nin (Sant Lluís 1885-Buenos Aires 1919). Destacà com a corresponsal de Diario de Ibiza als diversos llocs on residí al llarg de la seu vida. Fou un dels impulsors de la Colònia Eivissenca de Barcelona i director de Las Pitiusas, òrgan d’expressió d’aquesta associació. Emigrat a l’Argentina, dirigí El Heraldo Balear. Era germà del músic Llorenç Torres Nin, conegut musicalment com a Mestre Demon.

Miquel Àngel Limón Pons

A aquesta nòmina incompleta de menorquins que s’han interessat per les Pitiüses cal incorporar-hi Miquel Àngel Limón Pons (Alaior, 1957). Doctor en periodisme i durant més de vint anys cap de protocol de l’Ajuntament de Ciutadella. Destaca en el món intel·lectual de l’illa germana pel seu compromís amb la cultura i les institucions culturals menorquines: l’Institut Menorquí d’Estudis, del qual és cap de la secció de Ciències Socials. Membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Soci de l’Ateneu de Maó, del Centre d’Estudis Locals d’Alaior, l’Associació Balear d’Amics de l’Arxiduc o la junta directiva del Cercle Artístic de Ciutadella.

Limón Pons s’havia interessat per una sèrie d’articles que Josep Clapés havia publicat al diari maonès El Liberal a les darreries dels anys vuitanta del segle XIX. Ràpidament augmentà el dossier amb altres notes periodístiques, treballs, documents, etc. 

Un aspecte de Clapés que desconeixíem era la seua pertinença a la maçoneria

El 1916 el Consell d’Eivissa va convocar unes beques de recerca sobre diversos aspectes culturals de la nostra illa; una era sobre la figura de Josep Clapés i la colònia eivissenca des Castell. Era el centenari de la seua mort a la vila des Castell de Menorca. El pla de treball va fer que el guanyador fos Limón Pons. El resultat de la beca és el llibre ‘Josep Clapés Juan: vida i obra d’un eivissenc a Menorca’. Que recentment ha editat l’Institut Menorquí d’Estudis a la seua col·lecció Cova de Pala.

Limón explica amb tot luxe de detalls els vint-i-vuit anys menorquins de Clapés, en una curta vida de cinquanta-dos anys. Analitza amb rigor treballs de Clapés que havien caigut en l’oblit del temps. Aquesta residència a Menorca fou en dues etapes: 1888-1894 i 1903-1916; aquest últim any fou el de la seua mort esdevinguda as Castell.

Fou durant la primera etapa menorquina de Clapés quan s’inicià en els estudis històrics i publicà els primers treballs. L’estada a Menorca es va veure interrompuda per la marxa de Clapés militar a les guerres de Filipines i de Cuba. Retornat d’ultramar i casat el 1900 amb Josefina Ferrer Oliver, cosina segona d’Isidor Macabich, a partir d’aquell moment els uní una fraternal amistat. Macabich encara era seminarista, en el moment de la boda. Macabich sempre afirmà que l’amistat de Clapés l’ajudà a orientar els seus passos cap a la història. Però entre l’obra dels dos hi ha una diferència molt important en la metodologia emprada. Clapés es troba imbuït per un esperit positivista de la ciència i, en el seu cas, prefereix publicar els document més que no interpretar-los. Cal pensar que això ho aprengué en la primera estada a Menorca, ja que Eivissa únicament havien aparegut alguns estudis més inculcats per l’esperit romàntic de la història. 

La descoberta de Clapés Maçó

Un aspecte de Clapés que desconeixíem era la seua pertinença a la maçoneria. Sol·licità l’admissió a la lògia Hermanos de la Humanidad número 253, de Maó, el 1888. Com a maçó rebia el nom de Sagunto. Limón no coneix les raons que el portaren a formar-ne part. Segurament que anys després degué renunciar a la maçoneria -no se sap quan- ja que l’amistat que l’unia amb el bisbe Torres Ribas fa difícil entendre que mantengués la militància. Limón apunta la hipòtesi d’una mena de dualitat confessional o confessionalitat dual. 

Limón ens dona una visió de l’etapa menorquina de Josep Clapés, que és la més fecunda de la seua important obra. Ens havien arribat algunes notes escadusseres sobre Clapés a Menorca, però ara ho tenim d’una manera sistemàtica i exhaustiva. És la residència, la descendència i la defunció de Clapés i el seus, tot fet amb anàlisi minuciosa de l’extensa i cabdal obra històrica de Clapés. 

Suscríbete para seguir leyendo