L’Eivissa de mitjan segle XVI: La família Jaume, entre Eivissa i l’Alguer

El segle XVI va ser una època d’inseguretat, de sequeres, temporalades, males collites i, per tant, fam i crisi social. Va ser també el moment en què una família eivissenca va tenir un paper essencial a dos ports de la Mediterrània, dos territoris de la corona catalanoaragonesa: Eivissa i l’Alguer. A Eivissa, Antoni Jaume, fill de Bernat i durant set anys mestre major de les obres de la fortificació. A l’Alguer, el també eivissenc Simó Jaume, notari i fill del primer. Avui parlarem una mica dels dos.

L’Eivissa de mitjan segle XVI

Des del segle XIII, les Pitiusas estaven regides per la Universitat, presidida per un jurat en cap que s’acompanyava d’un jurat de mà mitjana, un jurat tercer de mà de fora i un quart jurat. Els acords eren executats per oficials com ara el clavari, el mostassaf, el bosser, l’obrer, el guardià i l’escrivà de la sal, els racionals, el morber -l’encarregat dels assumptes sanitaris i de control de les constants epidèmies que amenaçaven ports, ciutats i viles-, els administradors de bens essencials com el blat, que gestionava la Universitat per repartir entre els vesins, etc. La institució comptava amb un notari i escrivà de la sala i pagava el sou de dos doctors en medicina, quan hi eren. El territori estava dividit en quartons: Balansat, del Rei, Portmany, ses Salines i Pla de Vila. Cadascun d’ells tenia un responsable: el quartoner o batle quartoner. La població d’Eivissa era escassa, no arribava a les 3.000 ànimes, i la seua densitat era clarament inferior a la de Mallorca o Menorca.

L’Eivissa de mitjan segle era també on -per qüestions de guerra, la seua situació estratègica i la construcció de les murades-, s’hi havia establert una població militar que a banda de les molèsties d’haver-los d’acollir, facilitava també que s’enviàs gra a l’illa, tot i que s’hagués de repartir amb ells o fos directament només per a ells, es llogassin cases i s’hi establís algun artiller, sempre menys dels necessaris.

Com deim, el segle XVI va ser una època difícil, amb atacs constants dels vaixells turcs, aliats amb França, fins que la corona castellana signà la pau amb ells, però també algerians.

Quant a les noves murades, tot i que la seua construcció era una empresa de la corona, la Universitat d’Eivissa també hi va contribuir a través d’impostos sobre la sal i els eivissencs varen haver d’acollir a soldats i treballadors. L’assajament enemic dificultava, en temps de males collites, l’aprovisionament de queviures fora de l’illa i els enemics turcs i algerians solien atacar sobretot a l’estiu.

El raval de la Marina, fora de la protecció dels murs de la vila, va rebre també diversos i durs assalts durant aquell segle. També eren objectius fàcils els grups de cases de la pagesia com ara Balàfia, Atzaró o Arabí, així com els molins de Santa Eulària.

La religiositat

La religiositat tenia ascendència entre els vesins i impregnava moltes decisions públiques: quan hi havia sequera o es produïa determinats fets naturals com ara una temporalada, tot s’atribuïa a un càstig diví pels pecats humans i s’intentava evitar el mal amb pregàries. Així, El 12 de setembre de 1543, tal com recordava l’enyorat Joan Marí Cardona a un article a la revista Eivissa, una gran borrasca va afectar la vila, enderrocant moltes cases i molins «... que no dexà molins ninguns y tots nols posà en terra ...» i afectant la vidriera de l’església parroquial de Santa Maria, avui catedral. En aquella ocasió els preveres varen traure la Vera Creu en processó.

Just un mes després, el 15 d’octubre, 23 galeres turques desembarcaven a ses Salines deixant 6 morts i 12 presoners. Isidor Macabich va fer en el seu opuscle dedicat al segle XVI una relació d’alguns dels atacs patits aquella centúria.

La por a una incursió enemiga era constant, però la vida havia de continuar. Així, el 10 d’octubre de 1554, en els moments previs a l’inici de la construcció de les murades, dos capellans varen anar a pescar a l’illa Plana amb altres persones i estant allí varen aparèixer 6 fustes de moros i varen haver d’escapar.

Mentrestant, molts eivissencs tenien esclaus de diverses procedències per a les feines més feixugues.

Vila

La vila estava emmurallada amb un recinte medieval que la dividia en tres barris i que ja resultava insuficient per fer front a les noves armes de guerra, la qual cosa feia necessària la construcció d’unes noves muralles.

Els principals edificis públics eren l’església parroquial de Santa Maria la Major, única parròquia de l’illa, la Pabordia, la casa de la Universitat d’Eivissa, regulada des del 1299 gràcies a un privilegi de Jaume II de Mallorca, la casa de la Cúria, seu de l’estament judicial, la capella del Salvador, seu del gremi de mariners, l’Hospital de pobres. Al raval de la Marina es trobava l’església de Sant Elm, aixecada el segle anterior, així com les capelles del Socors i de Santa Llúcia, enderrocades totes dues abans d’acabar aquell segle, per motius de seguretat.

El raval de la Marina vivia constants atacs, com va passar el 1536, any en el qual diferents punts de l’illa varen patir incursions enemigues. De fet, a final de 1543 varen ser enderrocades moltes cases del raval i amb elles l’església del Socors, per evitar que els turcs les fessin servir durant les seues incursions. Abans d’acabar l’any es va acordar enderrocar també l’església de Santa Llúcia i algunes cases pròximes, pel mateix motiu. Així i tot, es tornaven a aixecar cases al lloc i continuaven els atacs, com el de l’agost de 1578, quan els enemics varen profanar l’església de Sant Elm i captivaren a 120 persones.

La pobresa

Les Illes vivien un temps de crisi després de dos segles relativament tranquils, on es va consolidar el repoblament amb gent procedent de diferents punts de Catalunya.

Només com a tal d’exemple, el 18 de juny de 1556, davant la falta de pa a l’illa, la Universitat envià a buscar-ne a Sicília i altres llocs. Mig any després, el 2 de gener de 1557, el virrei de València Joan Llorenç de Vila-rasa es dirigia als oficials del regne de València i guardes de camins perquè embarcassin a la vila de Vinaròs 350 cafisos de blat d’un total de 700 comprats a Aragó per a l’abastiment d’Eivissa:

«... set cents cafisos de forment per al socorro de la greu y urgent necesitat de aquella y de los soldats y gent de guerra (...) per al socorro de la dita ysla La qual pattex grandisima necessitat ...».

Aquesta carta es conserva a l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera (AHEiF). Feia 2 anys que havien començat les obres de construcció de les murades renaixentistes, però faltava blat per a la població.

Les despeses de defensa creixien mentre minvaven els recursos i les collites eren dolentes

Buides les arques públiques, les despeses de defensa creixien mentre minvaven els recursos i les collites eren dolentes. L’any 1562, el rei Felip II enviava una nova carta a Eivissa, signada a ‘la casa del bosque de Segovia’ és a dir, el palau de Valsaín, que també es conserva a l’AHEiF, on donava compte que havia ordenat enviar blat a l’illa a causa de la poca collita d’aquell any, però això sí, era per als soldats:

«... porque a causa de la poca cosecha que este año ha havido de pan en essa ysla se pasara necesidad en ella mandamos embiar algun trigo para la gente de guerra que ay reside ...».

Fam a Eivissa, silenci a Mallorca

Quan hi havia males collites i, per tant, escassesa de menjar, les peticions de blat i bescuit a Mallorca i a la corona eren constants i no sempre tenien resposta. Sovint els jurats de Mallorca ni contestaven. En una carta setembre de 1574, el rei Felip II ordenava al virrei de Mallorca que quan el governador o els jurats d’Eivissa demanassin blat, se’ls hi proveís, cosa que no feien la major part de les vegades a pesar de les instruccions. Però a vegades es girava la truita i era l’illa gran la que patia la misèria causada per males collites i manca de gra. Tal com diu Enric Fajarnés Tur al seu opuscle sobre el pauperisme del segle XVI, varen ser molt poques les ocasions que des de Mallorca es va fer cas a les demandes de gra per a Eivissa.

La vigilància de la costa

Era, amb el menjar, una de les principals preocupacions. Per això, la Universitat pagava a través del clavari a homes per fer torns de vigilància de la costa, «per fer talaia o guaita» a diversos punts de l’¡lla. Alguns exemples:

-El castell.

-Corona. El 5 de juny de 1569, Bartomeu Tur de Pere i Jaume Tur de Francesc varen rebre del clavari de la Universitat mossèn Nicolau Damià 40 sous «... per la talaya que fem en Corona.».

-Peralta. El 17 de setembre de 1569, Toni Cardona i Toni Roig de Bertomeu, obrers de l’església de Santa Eulària, varen rebre de Nicolau Damià, 9 lliures «... per la talaya feta en temps de meses ha Paralta.

-Portmany. Als llibres del Clavari d’aquells anys consten pagaments constants per torns de guaita a l’església de Portmany.

-Ses Salines.

-Formentera. Alguns exemples de pagaments que feia la Universitat per fer torns de vigilància a l’illa a fi d’avisar en cas de proximitat de vaixells enemics:

-18 d’agost de 1553. «Lo mateix die font determinat que sia feta taxa de 30 liuras per una mesada per fer talaya a formentera».

-10 d’agost de 1554. «... per falta de antoni castello qui es vingut font determinat que enloch del dit antoni castello vaya en la dita illa de formentera per guarda bartomeu sunyer....»

A la costa s’aixecaren algunes torres de defensa com ara la de sa Sal Rossa o des Carregador, que vigilava i protegia l’embarcament de la sal al carregador de la Xanga.

Fora vila

El camp estava esquitat de cases, tot i que mai dalt puigs o a torrenteres i presidint cada quartó capella rural, regida per un prior. Eren les de:

Portmany, Balansat, Sant Jordi i Santa Eulària. També el convent de la Mare de Déu de Jesús al pla de Vila.

L’antiga capella dedicada a Santa Eulària era de final del segle XIII o principi del XIV. La que avui coneixem, es va construir aquell mateix segle XVI i fou beneïda el 12 de febrer de 1568, dia de la patrona. La nova edificació substituïa un altre anterior, aixecada en el mateix lloc. Una notícia recollida per Isidor Macabich a la seua Historia de Ibiza recordava el dia que el nou temple era beneït:

«... vuy dia de la gloriosa Sancta Aulària, (...) digué missa cantada en lo cortó del rey en la yglesia nova s’es feta ahon stava primer».

De fet, aprofitant que a principi de 1555 l’enginyer Calvi es trobava a Eivissa, la reina governadora li havia encarregat dissenyar el nou temple i sembla que així ho va ver, almanco en les línies bàsiques, tal com recollia Bartomeu Escandell en el seu llibre sobre les murades renaixentistes. L’anterior capella havia set feta malbé a causa de l’atac turc que va tenir lloc el 1554, enderrocant un mur i matant 3 homes. El nou temple havia de poder acollir els vesins en cas d’atac, però també defensar amb la nova artilleria els molins que esquitaven el paisatge de Xarc: «Aximateix font determinat que mestre Antoni Laneres puga tramete forment als dits molins de santa eulalia per fer farina ...». Antoni Llaneres era l’administrador del blat de la Universitat.

Ses Salines

El paisatge de ses Salines d’Eivissa i Formentera eren estanys, munts de sal, treballadors, mules i barraques on els traients de la sal s’instal·laven durant l’època de collita.

Per saber com eren ses Salines en aquell temps, un dels documents que millor ho il·lustren és una carta conservada a l’AHEiF que Felip II va dirigir el 15 de novembre de 1563 als jurats de la Universitat i on es fa una descripció de com eren. L’assumpte tractat era la situació de l’illa i la important indústria de la sal. A més, com ja vàrem dir en un article anterior, el monarca es dirigia als illencs en la seua pròpia llengua.

Els estanys estaven separats en calçades, aixecades per separar els productius dels que no ho eren. Aquests estanys es trobaven comunicats per comportes de fusta, que tenien la funció de deixar entrar o sortir l’aigua segons convingués.

Les sèquies i parets exteriors estaven fetes per evitar que, quan plovia, els torrents desbordats poguessin anar a parar als estanys i es perdés la sal, com en alguna ocasió havia passat i encara passaria en el futur. L’escrit també feia referència a la manca de manteniment del lloc, que minvava la productivitat i a la situació de misèria dels eivissencs per la manca de gra i els escassos recursos de la Universitat. La reial carta esmenta el perill de despoblament de l’illa si no se soluciona el problema de subsistència. El que preocupava en realitat a la reial persona era el negoci de la sal:

«... tenint plena noticia de la esterilitat que molts anys hi ha en la present illa de forments, (...) y per ser la universitat molt pobre (...) y les mes voltes nos troben diners ...».

Del molt que importa la conservacio dels estanys de la sal de la present illa per ser tot lo negoci y sustentacio de la Poblacio (...) que si a dit Exercici de la sal nos fega, seria perill nos despoblas la Illa ...».

Al llarg del segle XVI, ses Salines varen patir diverses incursions turques i algerianes, com ara els anys 1505, 1533, l’atac de 1538 que ja hem mencionat, 1543, 1563, 1566, etc.

Formentera deshabitada

Segons descripció del mateix Calvi, l’enginyer de les murades, l’illa, deshabitada a partir de la segona meitat del segle XIV, era ‘una estació contínua dels algerians’, i tal com recullen diverses fonts, algunes de les incursions que va patir Formentera en aquell segle varen ser:

-1538. 18 de juliol. Arriben a Formentera 24 o 25 embarcacions turques, que desembarquen a ses Salines. Passaren a Santa Eulària, on també arrasaren i cremaren, embarcant novament cap a Formentera.

-1545. Març. Un lleny procedent de Màlaga i un bergantí capturaren una goleta turca a Formentera.

-1549. L’endemà de Sant Joan, arribaren a Formentera una vintena de vaixells turcs, capturant dos homes que es trobaven a l’illa: el mestre bombarder Francisco, gallec, i un jove dit Pere, de nacionalitat francesa.

-1562. Maig. Dues fragates amb 59 turcs eren apressades a Formentera. Es varen produir 5 baixes de l’enemic i cap dels locals.

-1594. 24 d’agost. Arriba l’arquebisbe de Tarragona Joan Tarrés. Les galeres de la seua escorta varen capturar un lleny en els Alfacs, i dues fragates enemigues a Formentera.

El llinatge Jaume a Eivissa

Gràcies a Joan Planells Ripoll Murtera sabem que el cognom Jaume està documentat a Eivissa des del segle XIV. Va perdurar fins als primers anys del XVII. Després, el mot Jaume va quedar com a malnom, cosa ben habitual.

A mitjan segle XVI als llibres de baptisme de l’aleshores única parròquia de les Pitiusas, gràcies a les dades del llibre d’entreveniments facilitades per Francesc Torres Peters, només ens consten dues famílies amb el llinatge Jaume: Els Jaume Palau i els Jaume Padrós, tot i que hem de tenir en compte que els llibres no estan complets.

Bernat, Antoni i Simó Jaume

El mestre d’obres Antoni Jaume, qui va exercir de mestre major de la construcció de les murades renaixentistes, havia nascut a Eivissa a principi d’aquella centúria. Era fill de Bernat Jaume, picapedrer mort l’any 1547. Antoni s’havia casat amb Esperança Palau, i a més de Simó, que acabaria de notari a l’Alguer a causa d’un naufragi, el matrimoni va tenir altres fills, que varen ser:

-Antoni. Nascut el 1547.

-Francesc. Nascut el 3 de juny de 1554.

-Pere. Nascut el 1556.

-Agnès. Nascuda el 1559.

Hem trobat una Esperança Jaume nascuda el 1550, però té el llinatge ratllat i sobreescrit sobre ell un altre cognom: Samar.

Antoni Jaume va estar al davant de les obres durant 7 anys i tenia l'ordre d'informar Calvi

Quan Giovanni Baptista Calvi, enginyer responsable de la construcció de les murades renaixentistes d’Eivissa, va marxar cap a Menorca, nomenà el mestre eivissenc com a màxim responsable de la fortificació. Això sí, havia de seguir les seues instruccions: per això va deixar fet un model de fusta i el terreny marcat mitjançant estaques, amb la forma que havien de tenir els bastions. Antoni Jaume va estar al davant de les obres durant 7 anys i tenia l’ordre d’informar Calvi regularment sobre la marxa de les obres. Això ja ens ho havien contat Eduardo Posadas i Bartomeu Escandell Bonet i ho amplia Fernando Cobos a La fortalesa d’Eivissa. Avui contarem què va passar a partir de la seua mort.

La mort d’Antoni Jaume

Ja feia 7 anys que l’eivissenc era el responsable de les obres de les murades, ajudat pels mestres Pere Francès i Gaspar Puig, però no tenia notícies de Calvi, així que l’estiu de 1562, es va decidir que Antoni Jaume viatjàs a Perpinyà, on Calvi es trobava treballant en la fortificació de la ciutat, per trobar-se amb ell, informar-lo de la marxa del projecte i rebre instruccions.

El 31 de juliol d’aquell any, Felip II signava una provisió, en català, per cert, cosa que ara no passa, on li atorgava 150 ducats d’or per les despeses del viatge i manava a Jordi Sant Joan, conseller i procurador reial en el regne de Mallorca i lloctinent reial a l’illa d’Eivissa que els hi pagàs.

Després, s’havia de presentar davant la cort, a Madrid, per donar comptes de la trobada. Però ja de tornada a casa, el vaixell on viatjava va desaparèixer en un naufragi.

Durant un temps, a Eivissa, família, governador i Universitat varen esperar el seu retorn fins que es va saber el seu final. Ja no dirigiria la construcció dels baluards de Sant Joan i Santa Tecla ni el de Santa Llúcia projectat per Fratí, el successor de Calvi, que moriria a Perpinyà dos anys després (1564).

La vilda i els fills d’Antoni Jaume

Des de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Glòria López ens va facilitar l’accés a alguns documents que fan referència a la família Jaume i hem pogut reconstruir el viatge i què va passar després. Així, després de la desaparició d’Antoni, i confirmat que havia mort ofegat, la vilda, Esperança Palau, va demanar que li fossin abonats els 150 ducats d’or que havia cobrat el seu marit i s’havien perdut al naufragi:

«... y porque Ysabel -en realitat era Esperança- Palau muger que fue del dicho Anthonio Jayme (...) la ha dexado a ella su casa y hijos muy pobres y con mucha necesidad y pobreza suplicandonos fuesemos servido de hazerle merced de la dicha quantidad para que con ella pueda reparar su casa y sustentar a sus hijos».(ACA).

La resposta es va donar en una nova provisió signada a Madrid el dia 15 de novembre d’aquell mateix any de 1562, on Felip II deia que, com Antoni Jaume havia servit lleialment a la corona, manava que es pagàs el deute dels sous que hi hagués per a les despeses de la fortificació.

Però tres anys després, l’any 1565, la família encara no havia cobrat i trobam una nova gestió per part de la vilda i els hereus de Jaume.

A més, als 150 ducats d’or s’hi havia de sumar el sou del temps que un fill seu -no consta el nom- havia substituït son pare, Antoni Jaume, mentre es nomenava un substitut, que seria el mestre mallorquí Antoni Saura Cobo.

El fill havia treballat durant mesos exercint de municioner o responsable de la vigilància i custòdia de les municions de les obres de fortificació i demanava el cobrament d’aquest sou, recordant novament que la vilda havia quedat al càrrec de molts de fills i segons l’escrit no tenia com mantenir-los.

Una nova provisió signada per Felip II, en aquest cas a l’Escorial l’11 de juliol de 1565, manava que es calculàs el temps que havia passat entre que Antoni Jaume havia partit de l’illa fins que el càrrec va passar al seu successor i se li pagàs al fill el que pertocàs, a més dels 150 ducats d’or que s’havien enfonsat a la mar. Aquesta provisió és interessant perquè fa un relat del que contam aquí.

«... mandado que se fuese a la dicha ysla del qual nunca se ha podido tenir noticia y se tiene por cierto que se perdio en el dicho viaje suplicandonos muy (h)umilmente fuesemos servido mandar pagar al hijo que tuvo el officio de municionero el salario de todo el tiempo que sirvio (...) E nos teniendo consideracion a los Servicios del dicho anthonio Jayme y que salio de su casa por nuestro mandado y a la necesidad de la dicha esperança palau y haver quedado con muchos hijos y no tenir con que col·locar y sustentar aquellos ...»(ACA).

Però, novament, el representant del rei a les Illes va dir que no hi havia sous. Un any després, una nova reial provisió signada a Valdemoro (Madrid) el 8 de juny de 1566, demostra que encara no se li havia pagat el deute a la família.

Simó Jaume, un nou naufragi i l’Alguer

De Simó Jaume hi ha poc rastre documental als arxius d’Eivissa i molt als de l’Alguer per la seua gran tasca com a notari. A Eivissa, l’any 1561 consta d’ofici aiguader i com a propietari d’un esclau en el registre de senyors de captius elaborat per Antoni Ferrer Abárzuza per al seu llibre sobre el tema. Gràcies a la mateixa font, sabem que aquell esclau va fer feina amb un ase uns dies del mes de juliol d’aquell 1561.

Ni el nom, Simó, ni el llinatge, Jaume, eren gaire comuns per la qual cosa queda clar que es tractava del nostre protagonista.

Vuit anys després, el 1569, Simó Jaume, que feia uns anys que havia deixat l’illa, enmig de la guerra contra els moriscs de Granada, anava a parar a les platges de l’Alguer a causa del naufragi del vaixell en el qual viatjava acompanyant, en una altra nau de l’estol, a l’ambaixador a Roma, Lluís de Requessens. Aquest fet va canviar la seua vida.

Simó s’establí allà de manera definitiva, estudià per a notari a Càller, a la capital de l’illa, i l’any 1606 va morir a l’Alguer, després d’haver-se casat 4 vegades i haver deixar diversos fills dels diferents matrimonis, tal com ens va contar l’historiador alguerès Antonio Budruni.

L’any 1570 ja està documentada l’activitat de Simó Jaume com a notari a l’Alguer. També cap al 1570, la família Jaume va vendre a un tal Antoni Navarrete la casa familiar que Bernat Jaume, l’avi picapedrer, havia deixat el 1547 al seu fill Antoni i ‘a la seua muller’ Esperança Palau, dins la vila d’Eivissa, en la vall d’en Pineda segons dades aportades en aquest cas per Francesc Torres Peters.

Antoni, el també notari fill de Simó Jaume, nascut ja a l’Alguer

Fa uns anys vaig trobar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) dues cartes signades pel virrei de Sardenya a Càller el 13 d’agost de 1624 on es menciona a tres membres de la família: els eivissencs Antoni i Simó Jaume, pare i fill, i al net, dit també Antoni, en honor a l’avi eivissenc, nascut ja a l’Alguer i també notari. En aquells escrits, el virrei demanava que Antoni fos nomenat cavaller en agraïment al servei a la corona que havien fet tant son pare com son avi «... con officios muy honrados como son Procurador real y Pagador real y otros ...». La primera carta era un certificat del comportament dels membres de la família Jaume i gràcies a ella sabem com va arribar Simó a l’Alguer, que és com els hi hem contat. «... Antonio Jayme y Simón Jayme de la isla de Yviça, abuelo y padre de Antonio Jayme que hoy vive en la ciudad del Alguer, han servido al rei nuestro señor Felipe II y III especialmente Simón Jayme ...».

Un naufragi va posar fi a la vida del pare, el mestre d’obres Antoni Jaume, i un altre va canviar la del fill. Recentment, l’historiador Antonio Budruni ha publicat en italià una novel·la sobre la vida del notari eivissenc Simó Jaume a Sardenya. Tant de bo que ben aviat s’editi també en català de l’Alguer per a gaudi de tots els que estimam la història.

Suscríbete para seguir leyendo