El monssènyer «bondadós sense límits»

Cal recordar algunes notes d’aquest mossènyer que dedicà bona part de la seua carrera eclesiàstica a aquest poble dels Amunts. Durant més de 60 anys fou el rector d’aquesta parròquia. En un primer període, entre 1929 i 1933, en fou designat ecònom i després, entre 1941 i 1983 exercí de rector.

Origen familiar

Antoni Costa Bonet havia nascut a Sant Josep de sa Talaia, a la hisenda de Cas Colls, on els seus pares exercien de majorals, encara que la família era originària de Santa Agnès de Corona. El llinatge Costa li venia de la família des Cocons, de la venda des Pla. Bonet, per part de mare, era de la família Raio, correntment coneguda com Can Raio d’Allà Dins, també de la venda des Pla.

Era el major de cinc germans. Aviat la família abandonà Sant Josep i passà a viure a la barriada del Portal Nou, Dalt Vila, vora el monestir de Sant Cristòfol, les Monges Tancades, per als eivissencs. De ben petit fou sagristà d’aquesta església i per aquest motiu era popularment conegut com en Toni de ses Monges.

Encara era un infant, quan ingressà al Seminari d’Eivissa on cursà els estudis sacerdotals. Era un estudiant ben destacat i, com a exemple, tenim que el maig de 1918, en el exàmens de primer curs de Filosofia i davant d’un tribunal format per Vicent Serra i Orvay, Antoni Cardona Riera i Francisco Larrea, va obtenir la nota d’excel·lent de primer de Filosofia; els altres tres estudiants de l’assignatura obtengueren l’aprovat.

Ordes sacerdotals rebudes fora d’Eivissa

En aquell temps la diòcesi d’Eivissa es trobava vacant, per la qual cosa, els seminaristes que havien de rebre les diferents ordes sacerdotals necessitaven acudir a un bisbe d’una diòcesi propera. Portaven les lletres dimissòries signades pel vicari capitular perquè poguessin anar a rebre els ordes sagrats

Les primeres ordes sacerdotals les va rebre de l’arquebisbe de València, el juliol de 1925, tenia 23 anys i les va rebre juntament amb Joan Torres Colomar, Puig, de Sant Carles de Peralta. L’octubre d’aquell mateix any ja fou nomenat professor dels primers cursos de llatí del Seminari.

El 19 de desembre de 1925 va rebre del bisbe de Mallorca, Gabriel Llompart Jaume, l’orde del sotsdiaconat. Aquell mateix dia, Joan Torres Colomar fou ordenat prevere.

El 3 d’abril de 1926, Dissabte Sant, posseint les dimissòries que signava el vicari capitular de la diòcesi d’Eivissa, Vicent Serra i Orvay, tres seminaristes (els sotsdiaques Antoni Costa Bonet i Josep Escandell Ferragut i l’acòlit Antoni Roig Juan, Vidal) reberen del bisbe de la Seu d’Urgell, Justí Guitart i Vilardebò el sagrat orde de diaconat els dos primers i, l’últim, el sagrat sotsdiaconat, que al cap de pocs dies varen inscriure al llibre d’ordes sacerdotals del bisbat d’Eivissa. Previ al viatge, els tres realitzaren una tanda d’exercicis espirituals al seminari eivissenc.

Cal dir que feia pocs mesos que Llompart Jaume ocupava el bisbat de Mallorca, després d’haver regit els bisbats de Girona i anteriorment, de Las Palmas de Gran Canaria.

El 18 de setembre de 1926 fou ordenat prevere pel bisbe de Mallorca, Gabriel Llompart Jaume. En la mateixa cerimònia també ho foren Josep Escandell i Josep Ferrer Marí, Calbet, i altres cinc seminaristes eivissencs foren promoguts a l’orde immediat superior. El 10 d’octubre següent cantà Antoni Costa la primera missa a l’església de Sant Cristòfol, en la qual es trobava incardinat com a fidel. Actuaren, de diaca, mossènyer Marià Escandell, Marès, i de sotsdiaca, Josep Escandell. Predicà Joan Escandell, Espatleta. Foren padrins Antònia Casuso, viuda del farmacèutic Josep Puget, i Vicent Bufí, vicerector del Seminari. La festa i convit posterior fou a la casa del nou sacerdot, vesina de l’església del convent de les Monges Tancades.

Totes aquestes inscripcions en el llibre d’ordes sacerdotals, foren fetes per Antoni Cardona Riera, aleshores magistral de la catedral d’Eivissa.

Primeres destinacions sacerdotals

Al cap de pocs dies d’haver-se ordenat, fou designat rector de la parròquia de Sant Vicent Ferrer, de sa Cala. Els primers càrrecs dels nous ordenats solien ser destinats com a coadjutors de parròquies on hi havia rectors experimentats, però en el seu cas li adjudicaren el rectorat d’una parròquia. El 22 d’octubre de 1926 prengué possessió de la parròquia de Sant Vicent Ferrer.

De la seua estada a sa Cala es recorda que, juntament amb el president de la societat El Progrés, el desembre de 1926, acompanyà en la presidència la conferència que pronuncià l’inspector d’educació primària, Joan Capó, dirigida als pares en agraïment a la nova escola que havien aixecat i que va proposar també aixecar una escola per a les al·lotes del poble.

El 1927 fou designat vicari de Sant Rafel. L’agost de 1928 passà a vicari de la parròquia de Sant Pere (amb seu a la Catedral), cosa que li permetia exercir de nou de professor del Seminari, també n’era confessor d’aquesta institució. En les festes de Sant Tomàs d’Aquino de 1929 pronuncià la conferència ‘El doctor Angèlic i els estudiants’, a la capella del Roser de l’església del Convent. En aquells anys predicà en diversos novenaris, com el dedicat al Cor de Jesús, el 1929, a l’església de les monges agustines, amb quatre sermons. Fou també ponent, l’abril de 1930, de la Setmana Sacerdotal que en el palau episcopal organitzà el bisbe Huix. Fou una temporada de multitud de predicacions a les esglésies de la ciutat d’Eivissa.

Vocació missionera

Antoni Costa sempre mostrà un gran interès per anar a missions i pensà que la millor manera era entrar a l’orde dels jesuïtes, que en aquell temps era la infanteria del Papa i que acudia allí on demanaven la seua presència; prometen una obediència especial al pontífex i accepten acudir a qualsevol part del món, fins i tot a llocs amb condicions extremes.

Recordem que els jesuïtes acudien als seminaris i procuraven reclutar els estudiants amb més vàlua intel·lectual i així ho feren a Eivissa amb Vicent Riera Tur, uns anys més jove que Costa, que fou allistat per la Companyia de Jesús i exercí a la regió del Guyarat, a l’Índia. Antoni Costa volia seguir el mateix camí, però Antoni Cardona, Frit, que aleshores era secretari del govern eclesiàstic i canonge magistral, li llevà la idea del cap en recordar-li que s’havia de fer càrrec de la seua nombrosa i humil família. Les dues famílies eren vesines de la barriada del Portal Nou de Dalt Vila.

Le primeres ordes sacerdotals les va rebre de l'arquebisbe de València, el juliol de 1925

La vocació missionera d’Antoni Costa es veu quan el 1929 es constituí a EivissaL’Obra Pontifícia de Sant Pere per al clergat indígena, que fou presidida pel vicerector del Seminari, Vicent Bufí i ell en fou el secretari. Tenia com a finalitat fomentar vocacions entre les societats indígenes. Costa va mantenir al llarg de la seua vida contacte epistolar amb els missioners eivissencs desplaçats al llarg del món. Tal vegada l’interès en l’estudi de llengües tengués a veure en la seua vocació missionera.

Altres destinacions fins arribar a Sant Mateu

El juliol de 1929 fou nomenat ecònom de Sant Mateu, per malaltia del titular, Domingo Ribas Prats, cosa que l’obligà a deixar les classes del Seminari. L’agost de 1933 fou nomenat regent de la parròquia de Sant Ferran. Era un moment de grans tensions socials, amb vagues dels treballadors de la Salinera. El juliol de 1934 passava al vicariat de Sant Josep, amb l’encàrrec també d’atendre la nova parròquia de la Mare de Déu del Carme, es Cubells.

El 1936, ja en plena Guerra Civil, fou traslladat de nou a Sant Mateu, en qualitat d’ecònom, i el 1941 assumí el rectorat, fins a la seua jubilació el 1983. Aquest últim any passà a residir a Palma, en companyia de l´única germana que tenia i allí morí el 1998.

Destacat polemista i articulista

Durant la II República publicà moltes col·laboracions en periòdics del moment. Es recorda una quarantena d’articles que dedicà a comentar l’encíclica ‘Rerum novarum’, (1891) del Papa Lleó XIII i que és la primera encíclica social de l’Església; el Papa recolzava el dret dels treballadors en formar agrupacions obreres o sindicats per a la defensa dels seus drets. mossènyer Antoni Costa va mantenir en aquells anys diverses polèmiques sobre temes de religió amb personatges ben destacats d’aquell moment.

Aquestes col·laboracions periodístiques les mantengué al llarg de tota la vida i, amb el pas del temps, cada vegada foren més en llengua catalana i a més de Diario de Eivissa i en el suplement literari Isla, que publicà el 1953 el degà dels periòdics pitiüsos, escrigué multitud d’articles, ja sempre en la nostra llengua en publicacions com Eivissa, Quadern, La Paraula o Es Vedrà i es Vedranell, entre altres.

Fervorós partidari de la nostra llengua

També, i pel que fa a la nostra llengua, cal apuntar que concelebrà la primera missa que es pronuncià en català a la Catedral, oficiada pel bisbe Teodor Úbeda, amb motiu de la visita del poble de Sant Mateu a la Mare de Déu de les Neus. Entre els oficiants també hi era mossènyer Joan Marí Cardona.

Però molt abans, el 1922, encara seminarista, ja havia estat un dels informants de mossènyer Antoni Maria Alcover en l’última «eixida filològica», que realitzà Alcover a Eivissa el juliol d’aquell any. Diversos seminaristes, entre altres informants, l’instruïren sobre el paradigma verbal de l’eivissenc i altres qüestions lèxiques del nostre dialecte. La col·laboració amb Alcover va tenir continuïtat amb el seu successor, Francesc de Borja Moll, i amb la filla d’aquest, Aina Moll Marquès, que realitzà diversos treballs sobre la llengua de les Pitiusas. També va tenir relacions d’amistat i de col·laboració amb Joan Coromines i Vigneaux, amb importants estudis sobre la nostra llengua.

Relació amb els altres personatges

Fou també amic des de la infància de Joan Castelló Guasch. El folklorista sempre recordà les classes que, encara seminarista, li va fer al Centre d’Acció Social. Amb el germà Miquel Costa, Castelló havia jugat al futbol a l’equip de l’Ebusitano. Aquesta amistat no fou impediment per mantenir, el 1931 i a les pàgines de Diario de Eivissa, una polèmica ideològica. En els anys cinquanta varen reprendre l’amistat i mossènyer fou un dels bons col·laboradors, ja que li proporcionà diverses trames de rondalles que després Castelló bastia amb el seu peculiar estil i amb un llenguatge molt ric. Quan per avatar de la vida Costa Bonet es traslladà a viure a Palma, el 1981, freqüentà l’amistat de Castelló, amistat que continuà amb la seua família.

Durant els darrers anys del franquisme va mantenir una actitud ferma contra el règim

De manera autodidacta va aprendre altres llengües com el francès i l’alemany; coneixia una mica d’anglès, però el seu fort fou l’esperanto, cosa que li va permetre tenir correspondència amb esperantistes d’arreu del món. El coneixement de la llengua alemanya va fer que el bisbe Cardona li encomanàs l’ensenyança de la doctrina cristiana als sis germans Hanauer, que havien regentat el restaurant Alfredo. Abraçar la religió cristiana era una manera fefaent d’haver renunciat a l’hebraisme i una manera d’evitar la deportació cap a l’alemanya nazi, que ja estava preparada.

Durant els darrers anys del franquisme va mantenir una actitud ferma contra el règim del general Franco i participà activament en grups antifranquistes de les Pitiusas.

Paraules de Joan Marí Cardona

Però si destacava per alguna cosa, i ell ho tenia com el millor servei a la comunitat, foren les sis dècades que dedicà a la feligresia de Sant Mateu d’Albarca. I res millor que les paraules que va escriure l’amic i germà de sacerdoci, Joan Marí Cardona, el 1998, amb motiu de la seu mort: «Mossènyer Antoni Costa Bonet, mossènyer de Sant Mateu, gran company, rector responsable, amic bondadós sense límits: acabau de tancar els ulls, per donar a Déu el darrer dels vostres homenatges de la criatura al criador. És segur que mentre nosaltres procuram tenir-vos present en les nostres pregàries, els vostres ulls ja s’han obert de bat a bat per no tancar-se mai més, per tal de veure per sempre la llum més alta que vós veis i nosaltres esperam».

Suscríbete para seguir leyendo