La figura allargada de Joan March planeja sobre Eivissa

Els anys previs a la dictadura de Miguel Primo de Rivera foren ben convulsos des del punt de vista de la política, amb l’entrada d’un nou partit que va rompre l’equilibri que hi havia entre els dos grans partits, el liberal i el conservador.

A començament dels anys vint, una escissió dels liberals formà el que es deia partit dissident, que s’implantà a Balears sota el patrocini de l’empresari Joan March Ordinas i que també va tenir la seua correspondència a Eivissa de la mà de Pere Matutes.

En el partit liberal, la gran figura era Carles Roman Ferrer, que va substituir Ignasi Riquer, mort el 1919 i que fou el primer i únic eivissenc president de la Diputació Provincial de les Balears, a partir de 1913. Amb l’arribada de Roman es produí una escissió: sorgí el partit liberal dissident, a partir de 1920, encapçalat per Vicent Pereira i Morante i Pere Matutes Noguera, que començava el seu rodatge en la política. Aquests últims, sota l’aixopluc del financer Joan March. Vicent Pereira va ser alcalde d’Eivissa designat per la dictadura de Primo de Rivera el 1926. Matutes fou posteriorment diputat pel districte d’Eivissa al Congrés dels Diputats.

La figura de Carles Roman

El 1911 assumia la direcció del Museu Arqueològic d’Eivissai inicià diverses campanyes d’excavacions, al Puig des Molins i a diversos indrets de les Pitiusas. Aquesta labor la va simultaniejar amb la política i així fou diputat al Congrés en les eleccions de 1916 i fou reelegit en les de 1918, 1919 i 1923.

Només hi ha una taca en el full del diputat guanyador. En les eleccions de 1920 pensava que guanyaria de manera rotunda al candidat conservador com en les anteriors eleccions i sembla que no realitzaren els esforços necessaris per mantenir l’escó. Lluís Tur Palau guanyà inopinadament i donaren la culpa al suport que va rebre de la Salinera Espanyola, que tenia molta influència pel gran nombre de treballadors que tenia i de la irrupció dels liberals dissidents, recolzats per Joan March.

Quan es convocaren les noves eleccions, l’abril de 1923, posà tot el seu interès i mobilitzà els seus correligionaris i en aquesta contesa va tenir una actuació ben destacada Joan Torres Roig, Batlet, que havia estat designat president del partit liberal eivissenc. Guanyà de manera rotunda, amb 2.712 vots; Pere Matutes Noguera, pel partit liberal dissident, va obtenir 1.267 i Lluís Tur Palau, conservador, 835 vots. A Formentera, els resultats foren semblants: Roman, 217 vots, Matutes 81 i Tur Palau 79. El mes de setembre es produïa el pronunciament de Primo de Rivera i tot quedà en orris. Com a anècdota, en aquestes eleccions es posà de moda l’ús de cotxes per desplaçar-se pels pobles; Matutes estrenà un automòbil que pel seu color, negre, els dels pobles, amb fina ironia i sentit d’humor, el varen batejar com «sa Panera». Aviat Roman també encomanà un altre auto per poder competir en igualtat de condicions.

Amb Roman s’eixamplava una manera de fer política que es feia a les Pitiusas des de finals del segle XIX. Tot candidat havia de mostrar la seua prodigalitat i rumbositat: abundaven els mítings que havien d’anar acompanyats de bunyolades a tots i cada un dels pobles. Es repeteix la idea que el dia de les eleccions, sortien de la ciutat carretons plens d’ensaïmades i pastissos per ajudar «dolça manera» a decidir el vot.

Les eleccions a diputats provincials

Les eleccions a diputats provincials de 1921 foren molt compromeses. El partit liberal acordà que els seus candidats a la Diputació serien Antoni Juan Boned, Vicent Costa Ferrer i Carles Roman Ferrer. Antoni Juan era president de la Cambra de Comerç i havia estat diputat provincial pel partit liberal en les eleccions de 1909. Era l’home de confiança del cap dels liberals en aquells primers anys del segle XX, Ignasi Riquer.

Els conservadors no mostraren en públic els seus candidats, se suposava que seria Vicent Pereira.

En aquelles eleccions, a més dels quatre candidats que resultaren elegits, també es presentà un altre candidat, de Santa Eulària, Miquel Guasch Clapés, que les informacions del moment definien com «d’afiliació política indefinida» però que era del partit verguista (tothom coneixia Joan March amb el nom familiar de Verga).

Quan semblava que hi hauria dues candidatures: liberals i conservadors, la irrupció de March en política va fer que les dues forces eivissenques s’unissin per cercar una candidatura conjunta. Deien que cercaven una independència de criteri per a les Pitiusas. Els negociants foren Joan Tur Palau i els germans Ignasi i Joan Wallis, pel partit conservador. Pels liberals acudiren Carles Roman i Joan Torres Roig, Batlet. Els mauristes foren representats per Emili Morales Cirer.

Després de moltes negociacions s’acordà presentar una candidatura d’unitat, que li donaren el nom de Bloc Eivissenquista. Els candidats foren Ignasi Wallis Llobet en representació del partit conservador; Antoni Juan Boned i Vicent Costa Ferrer pels liberals i Emili Morales Cirer pel partit maurista.

Joan March a Eivissa

En la unió de totes les forces eivissenques per presentar una candidatura única va tenir molt a veure la intenció del potentat mallorquí Joan March d’entrar en la política. El 1921 havia fundat el periòdic El Día, que es va convertir en el seu orgue d’expressió personal.

El personatge havia fet una considerable fortuna. Aquí cal recordar un dels negocis que realitzà en aquells dies amb la venda de milers de fusells Màuser i milions de cartutxos a Abd el-Krim, el gran enemic d’Espanya en la guerra del Marroc; la seua habilitat es veu quan va lliurar els fusells sense l’agulla percutora, que es guardaren en un vaixell i no es lliuraren fins que va rebre els diners corresponents. Aquest fet va determinar que Francesc Cambó el batejàs com «l’últim pirata del Mediterrani», continuava la seua carrera de gestor de grans fortunes amb tèrbols negocis.

Els candidats guanyadors

Vegem algunes notes biogràfiques dels quatre guanyadors a la Diputació Provincial:

Antoni Juan Boned. Antoni Juan Boned fou comptador de la primera junta directiva de la Cambra de Comerç d’Eivissa, quan es constituí el 1903, sota la presidència d’Abel Matutes Torres. S’havia casat amb la filla de Joan Hernàndez Wallis, faroler, que morí el 1912 quan servia al far des Botafoc. Antoni Juan fou també vicepresident de la companyia Luz y Energía, creada el 1917 per iniciativa de Josep Roig Pijuan i que desaparegué poc després de la mort del seu promotor, comprada per l’altra companyia que subministrava electricitat a la ciutat d’Eivissa l’Elèctrica Eivissenca, propietat d’Abel Matutes. El 1920 era president de la Cambra de Comerç d’Eivissa.

Antoni Juan és l’autor d’un extens refranyer pitiús que es publicà per parts la revista Eivissa, en la seua primera època, un recull de més de 800 refranys, amb el títol de ‘Refranero ibicenco’ i ‘Refranes marineros’ i que el 2021 publicaren en una magnífica edició Víctor Pàmies i Isidor Marí.

Vicent Costa Ferrer. L’altre liberal elegit diputat provincial el 1921 fou Vicent Costa Ferrer, Rova, que s’inicià en la política de la mà del seu pare, Antoni Costa, cap dels liberals de Sant Antoni de Portmany. En aquestes eleccions començava una intensa carrera política que el portà a presidir l’Ajuntament de Sant Antoni entre 1931 i 1936. Aquí cal detenir-se en la figura de Vicent Costa, que entrà en política de la mà del seu pare, Antoni Costa, que fou cap del partit liberal de Roman a Sant Antoni i a qui Vicent el substituí a la seua mort. Entre altres liberals destacats de Sant Antoni d’aquell moment cal apuntar els noms de Josep Costa, Casanoves; Josep Vingut, Llorençó; Josep Sala Roselló, Llucià; Vicent Ribas Torres, Forada; Josep Roselló Ribas, Coix; entre molts altres. Els dirigents als pobles del municipi eren Vicent Roselló, des Puig, per Sant Rafel; Josep Torres Tur, Barda, per Sant Mateu, i Josep Torres Bonet, Pep Vicent, per Corona. Tots aquestos personatges promogueren la candidatura de Rova a la Diputació.

A la Diputació i durant la dictadura fou vicepresident. En la votació per al càrrec va obtenir vuit vots, per sis de Ferran Pou i dues paperetes en blanc.

Sempre destacà com a membre del sindicat de la Federació Catolicoagrària que dirigien Isidor Macabich i Cèsar Puget, principalment.

Ignasi Wallis Llobet. L’hisendat i comerciant Ignasi Wallis i referent únicament a la seua actuació política cal apuntar que fou regidor de l’Ajuntament d’Eivissa en diverses èpoques. Com a diputat provincial, fou elegit en el període 1884-1888, entre 1901 i 1905, entre 1913 i 1917 i finalment en les eleccions de 1921 que ara comentam. Ignasi Wallis fou elegit vicepresident de la diputació el 1923. Fou algun dels diputats que la dictadura va mantenir com a diputat. En l’època de transició de la dictadura a la II República, març de 1930 a abril de 1931, fou una altra vegada diputat provincial.

Emili Morales Cirer. Era advocat i durant bona part de la seua vida va residir a Palma, on exercia la seua professió. Era fill de l’hisendat Josep Morales Ferrer i de Cristina Cirer Vela. Fou elegit diputat provincial en les eleccions de març de 1905, pel partit conservador. Es recordava que juntament amb l’enginyer eivissenc i en aquell moment alcalde de Palma, Bernat Calbet, promogueren diverses iniciatives en favor del monument que es volia aixecar per commemorar la gesta del corsari Antoni Riquer. Tornà a revalidar el càrrec i pel mateix partit en les eleccions d’octubre de 1909. Era un home de Lluís Tur Palau, cap dels conservadors. Justament en aquelles eleccions, pel partit liberal, també resultà elegit Antoni Juan Bonet, com el 1921. Fou candidat en les eleccions de 1913 però no resultà elegit.

Es presentà de nou a les eleccions provincials de març de 1917, ara ho va fer pel partit maurista. El 1921 va formar part del Bloc Eivissenquista en representació del partit maurista.

S’ha de constituir la nova Diputació

L’agost de 1923 s’havia de constituir la nova Diputació, que presentava un empat entre conservadors i liberals, a deu diputats cada un. No es podia celebrar perquè els liberals menorquins no acceptaren la destitució de l’alcalde republicà de Maó. Es convocaren diverses reunions constituents, però per l’absència d’uns una vegada i la dels altres una altra, no s’arribava a constituir la Diputació. Entre convocatòries fallides, arribava el cop d’estat de Primo de Rivera.

Arriba la Dictadura

El 13 de setembre de 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, s’aixecà contra el govern i va donar un cop d’estat. Va suspendre la Constitució i formà un directori militar format únicament per generals; va dissoldre els ajuntaments; es prohibiren els partit polítics i, aviat es crearen unes milícies amb funció de policia, el Sometent.

Tal com s’ordenava des de Madrid, i a tot l’Estat, el capità general de Balears va decretar l’estat de guerra i els militars assumiren les competències del governador civil i les de la Diputació Provincial de Balears. Els ajuntaments varen veure com els consistoris elegits democràticament eren destituïts i els nous alcaldes i regidors foren designats entre persones procedents de les llistes de majors contribuents.

Cal veure el cop d’estat com la rèplica espanyola a l’ona de règims autoritaris i dictatorials que s’anaven implantant a bona part dels països europeus; Primo de Rivera tenia com a model l’italià Benito Mussolini. L’excusa del cop era la necessitat de pacificar el país que es trobava en plena guerra del Marroc; el desastre d’Annual, a més, també volia acabar amb un sistema polític ineficient i acusat de corrupció. Tot això amb el beneplàcit del rei Alfons XIII.

El nou governador, Lorenzo Challier, manifestava que no permetria que continuàs sense constituir-se. Finalment, aquesta autoritat convocava per al 2 d’octubre els diputats. Constituïda la Diputació, l’eivissenc Vicent Costa fou elegit vicepresident.

En aquest període la Diputació Provincial també va patir canvis importants, cessaren els anteriors diputats elegits democràticament en les eleccions parcials del mes de juny i que no havien arribat a prendre possessió. El governador, el general Challier va convocar els diputats de manera ràpida i sense tenir en compte gaires preceptes democràtics; resultà elegit president Pere Antoni Mataró Montserrat, que havia estat alcalde de Llucmajor, de tendència conservadora. Vicent Costa Ferrer, Rova, del partit eivissenquista de Carles Roman en fou elegit vicepresident.

També formaven part de la Diputació els eivissencs Antoni Juan Bonet i Vicent Costa Ferrer, pel partit liberal, Ignasi Wallis pels conservadors, Emili Morales Cirer (conservador). Vicent Costa va obtenir vuit vots, per sis del seu oponent, Ferran Pou, i dues paperetes en blanc.

Un dels primers acords que va prendre la nova comissió provincial fou reclamar als diferents ajuntaments els deutes que tenien amb la Diputació, cosa que va molestar molt als ajuntaments deutors. La Diputació també estava en bancarrota i els seus hospitals no rebien els subministraments necessaris per manca de pagament.

Suscríbete para seguir leyendo