Petites notes d’un gran arquitecte

Mesos passats es presentà un monumental llibre sobre les esglésies més antigues d’Ibiza i Formentera, obra d’Elías Torres i del fotògraf Michel Moran, que tanca de manera definitiva els estudis sobre aquesta arquitectura tan present en la vida diària dels pitiüsos.

Antecedents

La senzillesa i austeritat de les nostres esglésies sempre han cridat l’atenció dels diferents visitants de les nostres illes que han deixat per escrit les seues impressions. En primer lloc, cal apuntar les magnífiques descripcions de totes les esglésies que existien en el moment que l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria visitava les Pitiusas. El primer viatge que realitzà a les nostres illes, entre l’agost i el setembre de 1867, foren en total unes tres setmanes i que donaren com a resultat l’extraordinari llibre ‘Las antiguas Pitiusas’, publicat a Leipzig el 1869 i que el propi arxiduc diu que és la col·lecció ordenada de les seues notes de camp preses a l’estiu i la tardor de 1867, unes vegades a llom d’una mula, altres solcant les aigües; allotjat unes vegades en pobres cabanes i altres en el palau d’algun ric mallorquí. Una part ben interessant del llibre és la descripció que fa de cada una de les esglésies que trobà pel camí. Almenys, dues vegades més l’arxiduc visità les nostres illes, una el 1885 i l’última, documentada, el 1898. Fruit d’aquesta segona visita, tenim la nova edició, molt ampliada, de ‘Las antiguas Pitiusas’, publicada a Palma, el 1890, a la Impremta del Comercio.

L’arxiduc fa una introducció en parlar de les cases parroquials, sempre adossades a la pròpia església i que són les més sòlides si es comparen amb les cases dels voltants. La casa s’obre a un ampli porxo que permet acollir els pagesos que visiten el mossènyer. Els mobles són tan austers com la mateixa casa. Aprofita l’arxiduc per explicar que la preparació del clergat eivissenc no és res de l’altre món. La llengua llatina és dominada just per entendre els Evangelis durant la missa; la resta de coneixements que tenen el clergues pitiüsos és ben minsa.

Descriu les esglésies que visita de manera molt succinta, diu que la majoria presenten un cert aire de fortalesa, solen tenir la coberta plana i tenen el campanar davant de la porta principal, que sol ser única. En la segona edició del llibre s’estén més i sol descriure les diferents capelles i les advocacions que tenen dedicades. També acostuma a donar la dada de feligresos que ha d’atendre cada una de les parròquies.

La família Manyà

Elías Torres és fill únic de Pere Torres Garcia, conegut per tots com a Periquet Manyà, mestre d’aixa (Pere havia nascut l’octubre de 1911 al barri de la Marina) i de Margalida Tur Serra; es casaren el juny de 1942 a la parròquia de Santa Creu.

Periquet Manyà era fill d’Antoni Torres Tur, nascut el 26 de novembre de 1881, fill de Joan Torres Tur i de Vicenta Tur Serra. Joan era mestre d’aixa i el pare de Vicenta era forner. Els avis paterns eren Joan Torres i Anna Marí i els materns, Joan Tur i Esperança Serra. Tots ells eren naturals i vesin de la parròquia del Salvador, de la Marina d’Ibiza. Antoni Torres Tur es casà el maig de 1908 amb Margalida Garcia Torres, el 20 de maig de 1908, a la parròquia del Salvador, tenien vinti-i-sis i vint-i-dos anys, respectivament. Tota la família de Margalida era natural i vesina de la parròquia.

La família Torres, ‘Manyà’, es dedicà des de semprea l’ofici de mestre d’aixa

El besavi d’Elías Torres era Joan Torres Marí, nascut també a la Marina, el 26 d’octubre de 1839, fill de Joan Torres de Joan i d’Anna Marí de Francesc.

La família Torres, Manyà, es dedicà des de sempre a l’ofici de mestre d’aixa. La història de la família Manyà ocupa bona part de crònica de la construcció naval d’Ibiza. També els Manyà acompanyen els diversos llocs on es bastiren bona part de la marina eivissenca: la drassana situada en el Racó des Moll, a la cantonada amb la carretera de Santa Eulària, la drassana vora el dic de protecció del port d’Ibiza es Muro, i finalment, des de 1917, la seua activitat es va traslladar a la nova drassana que aixecà Abel Matutes, vora es Pratet i la carretera de Santa Eulària. Quatre generacions de mestres d’aixa ocupa aquesta família. La perícia que tenia aquesta nissaga va fer que fossin els constructors de bona part de la flota de motovelers de la família Matutes. Construïren, entre altres: ‘Pedro’ (1917), ‘Isabel’ (1918) i ‘Pepita Matutes’ (1919). Per altres naviliers o armadors, bastiren naus com ‘Francolí’ (1858), ‘Genoveva’ (1896) i, molt posteriorment, la goleta ‘Berta Costa’ (1945) per a l’armador Josep Costa Torres Fèlix. Els últims anys de treball de Periquet Manyà es dedicaren al manteniment de vaixells. Tots els que freqüentàvem la drassana i el Club Nàutic, recordam la bonhomia de Periquet.

Arquitecte municipal

El 1969 Torres Tur fou designat arquitecte municipal de l’Ajuntament d’Ibiza. A ell li va correspondre iniciar els estudis del Pla General d’Ordenació Urbana d’Ibiza que, com el mateix arquitecte va definir com el document que havia d’establir els equipaments necessaris per a una ciutat que creixia d’una manera desordenada. Calia establir zones de residència, industrial, d’esbarjo... compatibilitzar-lo amb la conservació del patrimoni artístic. El caràcter participatiu d’Elías Torres es veu en una carta al director de Diario de Ibiza, que demanava que els eivissencs presentassin suggeriments per millorar el treball dels tècnics.

No cal dir que el projecte tengué moltes dificultats i aviat sortiren alguns que s’escandalitzaven perquè deien que es projectaven carrers de més de 40 metres d’amplada, cosa incerta, però que, si fos veritat, hauria donat una altra cara a la ciutat.

En unes declaracions al diari Tele/Exprés de Barcelona de desembre de 1970 Elías Torres es lamentava que el desenfrenat progrés d’Ibiza havia fet que l’illa es prengués com un pur espectacle i un escarni d’un folklorisme que intenta crear una imatge falsa i dissecada de la nostra societat, per al consum turístic. Es queixava que en comptes de procedir a un intel·ligent aprofitament dels valors autèntics de l’arquitectura popular, es feia una manipulació afectada i innoble dels materials i funcions.

La tasca d’arquitecte municipal fou molt breu, a penes mig any. El Pla de Reforma Interior d’Ibiza el redactaren Raimon Torres, Félix Julbe i Eduard Mira, entre altres tècnics; pla que no s’arribà a aprovar mai, a causa de dificultats polítiques. Calgué un altre equip per veure un document de creixement de la ciutat.

Altres activitats

Per aquell temps, Elúias Torres fou un dels jurats que decidí sobre l’edifici a aixecar al Club de Camp, vora Can Bellotera, en el jurat, entre altres, hi havia els també arquitectes Raimon Torres, Erwin Broner, a més de Narcís Puget Viñas i Marià Villangómez; guanyà el projecte dels arquitectes Flaquer, Franquet i Martínez Vasallo.

Arquitecte diocesà

El maig de 1972 Elías Torres Tur fou nomenat assessor tècnic artístic de la diòcesi d’Ibiza i Formentera, per decret signat pel bisbe auxiliar Teodor Úbeda. Al poc temps, assumia el càrrec d’arquitecte diocesà. El maig de 1974 impulsava, juntament amb Úbeda, la creació d’una comissió formada, entre altres, pels sacerdots de zones turístiques on es plantejà l’oportunitat d’adquirir solars per aixecar capelles i poder atendre el servei religiós dels diumenges, tant per als turistes com pel personal treballador d’aquestes zones durant l’època estival. En aquella reunió Torres Tur va presentar els projectes de reforma i de nova planta de diversos edificis diocesans.

Al cap de poc temps, el juny de 1974, es constituïa la comissió diocesana que havia de tenir cura del patrimoni artístic d’Ibiza i Formentera. La comissió era presidida pel bisbe auxiliar i els components eren: Manuel Sorà Bonet, Marià Villangómez, Josep Zornoza, Raimon Torres, Joan Marí Cardona, Josep Marí Marí i, com no, l’arquitecte diocesà, Elías Torres.

«No hi ha en el camp d’Eivissa cap edifici amb pretensions monumentals»

Com molt recorda Elías, Teodor Úbeda li va concedir permís, per escrit, per endinsar-se dins dels temples i de les cases parroquials, quan el 1972 s’havia proposat fer-ne l’aixecament gràfic de les diferents esglésies de camp d’Ibiza i Formentera. A canvi, l’arquitecte acceptà la proposta del bisbe de treballar per al bisbat a temps parcial, foren quatre anys ben fructífers.

Quan era estudiant, va col·laborar en alguns muntatges del grup de Teatre d’Arts i Oficis, que era el germen nascut dins del Club Recreatiu Juvenil. No podem confirmar si va participar com a actor, però ajudà en la mesura de les seues possibilitats, amb les inquietuds que sempre l’han acompanyat. Els actors del moment i que avui ja són gent madura i alguns ja ens han abandonat, cal apuntar: Josep Marí, Alfred Roselló, Carlos Jiménez, Jaume Ripoll, Emili Benavides, etc.

1977, aquest any un equip format per Elías Torres, Cati Verdera i Antoni Ferran varen iniciar un treball per inventariar les cases d’arquitectura popular de les Pitiusas, ja apuntaven que podien ser més d’un milenar les cases dignes de ser inventariades i estudiades. Aquest treball es començà, però no acabà de resoldre’s de manera completa.

La capella de Cala Llonga

Fruit de la seua tasca d’arquitecte diocesà, és el disseny de la capella de l’Assumpció, habilitada a la població de Cala Llonga, és a la falda del puig de sa Vinya. Fou projectada per Torres i pel seu soci, José Antonio Martínez Lapeña, que destaca per la simplicitat de línies. I, com diu Torres Tur, la coberta, o volta, són unes branques de pi.

Al cap de cinquanta anys després de la seua construcció, aquest humil espai religiós ha estat distingit amb el reconeixement de Docomomo, prestigiós organisme d’arquitectura contemporània. Obra modesta però d’atrevida actuació.

La rehabilitació de l’església de l’Hospitalet

El 1981 s’encarregà a Torres Tur el projecte de rehabilitació de l’església de l’Hospitalet. El cost de l’obra era d’uns 12 milions de pessetes, aportades íntegrament pel Ministeri de Cultura; Joan Marí Tur era el delegat insular del Ministeri. L’aparellador fou Víctor Marí Marí. Les obres s’iniciaren el gener de l’any següent. Des d’un bon començament, i d’acord amb el bisbat, quedà clar que es donaria un ús civil a l’edifici, per a activitats culturals. Ara que parlam de l’Hospitalet, cal apuntar que el 1985, amb motiu del 750è aniversari de la Conquista Catalana de les Pitiusas, fou escenari d’una exposició, ‘Les esglésies a la pintura’, que promocionà l’Institut d’Estudis Eivissencs, esperonat pel seu president, Joan Marí Cardona, que va voler donar un ús a l’església. Don Joan va recollir una cinquantena d’obres pictòriques dels més importants artistes de les Pitiusas. Don Joan recordava cada propietari i l’obra que custodiaven a ca seua els anònims benefactors que cediren les obres per a l’exposició. Elías Torres cedí les plantes de cada església, que havia realitzat feia anys: ja treballava en el llibre ‘Esglésies d’Ibiza i Formentera’.

Impulsor del monument a Macabich

En les festes patronals de 1980 s’inaugurava el monument al canonge i historiador Isidor Macabich, ideat per Elías Torres i que s’encarregà a l’escultor Francisco López Hernàndez, que és una estàtua de bronze, representa el canonge asseut sobre un banc de pedra picada. Està ubicat a sa Carrossa, Dalt Vila, just davant de la casa que habità Macabich durant molts d’anys. Francisco López era un bon representant de l’escola realista.

La guia d’arquitectura de les Pitiusas

El 1981, i després de diversos anys que portà la seua elaboració, va aparèixer la ‘Guía de Arquitectura de Ibiza y Formentera’. Fou presentada a la plaça de l’Ajuntament d’Ibiza i els oradors foren Isidor Marí i Toni Roca.

Aquesta guia i el treball posterior d’Elías Torres és un homenatge a l’arquitectura pitiüsa i aquí convé tenir present les paraules que li dedicà Josep Pla en la seua guia que sobre les Balears va publicar el 1950, quan diu: «No hi ha en el camp d’Ibiza cap edifici amb pretensions monumentals. Fins i tot les velles esglésies hagueren d’adaptar-se a la necessitat de convertir-se en fortaleses. Això passa amb les vetustes fàbriques parroquials del quartons. El altres edificis són creacions dels pagesos i dels mestre d’obra dels pobles i mai va intervenir cap arquitecte...».

No cal dir que qui vulgui endinsar-se en l’obra d’Elías Torres té molts de llocs on acudir i veure l’extens currículum d’aquest arquitecte, que és l’únic eivissenc que ha assolit el Premi Nacional d’Arquitectura (2016). Aquí hem volgut donar a conèixer unes notes que no sempre es troben en les biografies.

Suscríbete para seguir leyendo