La creació del cos de Policia i l’Eivissa de 1824

A les Balears i Pitiusas es varen establir subdelegacions a Eivissa i a Maó. A Palma s’ubicaria l’Intendent del qual dependrien els subdelegats d’Eivissa Menorca. La policia va ser concebuda com un cos urbà per estalonar el poder absolut de Fernando VII, vigilar el compliment de les diferents lleis i normes reials i posar davant la justícia qui no les complís. Ja hi havia hagut intents anteriors de crear un cos general comú a tots els regnes. L’article 170 de la Constitució de Cadis de 1812 -aplicada breument durant el Trienni Liberal (1820-1823)- regulava la potestat exclusiva d’executar les lleis corresponia al rei i la seua autoritat s’estenia al manteniment de l’ordre públic.

L’Eivissa de 1824

A finals de març d’aquell any, dos mesos i mig després de l’aprovació d’aquell Reial decret, va ser nomenat el primer subdelegat de Policia que tendria l’illa: Esteban Díaz Guijarro. Com era l’Eivissa a la qual va arribar? Per començar, el somni d’una societat governada per una constitució liberal s’havia esvaït i el batle de Vila o regidor Degà era Mariano Montero (1823-1829), que ja havia exercit abans com a primer regidor: de 1798 fins al 1812, any de l’aprovació de la Constitució de Cadis, i durant tot el sexenni absolutista (1814-1820). És fins ara el batle de la ciutat que ha ocupat el càrrec més anys.

D’altra banda, l’illa viuria aquell any un episodi important amb la revolta pagesa contra el pagament de contribucions endarrerides que va esdevenir en una disputa entre camp i ciutat, com en altres ocasions.

La manca d’aigua

El 1824 va ser també un any molt sec. Els anys anteriors havien set també molt dolents, especialment el 1822, amb males collites, la qual cosa comportava sempre fam i misèria, com per tot. De fet, l’AHEiF conserva un memorial de 1823 redactat a instàncies de l’Ajuntament d’Eivissa i que recollia els testimonis de diferents vesins de tots els quartons i de les dues illes que explicaven la situació dels darrers anys i portava per títol «Sumaria informacion para conocer el verdadero estado de miseria de estas Yslas de Yviza y Formentera y poder proceder con asiento a su alivio...». A final de 1823 les Pitiusas comptaven amb uns 18.000 habitants.

Tornant a 1824, aquell any no havia plogut i perillaven les collites. Per a posar-hi remei, com aleshores era habitual, les autoritats municipals varen acordar fer diverses rogatives per demanar a la divinitat que plogués. Quan la cosa no era encara greu es començava per rogatives privades. Si no funcionaven, es feien públiques en forma de processons traient els sants dels temples -el nombre augmentava quan més prolongada era la sequera-. Així, el 23 de març d’aquell any de 1824, l’Ajuntament perpetu d’Eivissa va reflectir en acta que, atesa «la falta de agua que se experimenta para el riego de los campos se acordo pasar recado de atención al Reverendo Obispo para que se sirva dar las Disposiciones convenientes para que se haga rogativa privada por ahora».

No degué ploure gaire perquè a final d’any es va tornar a repetir el ritual. Així, a començament de desembre la corporació municipal va tractar una vegada més l’assumpte i: «se tuvo presente la falta de lluvias que se esperimentan para el cultivo y siembra de estos campos y por lo mismo se hace presiso implorar la doiviona clemència á fin de que nos socorra de la nesesaria y para conseguirlo se haga rogativa a cuyo fin se pasara recado de atencion al M. Reverendo Señor Obispo», tal com va quedar recollit a l’acta de la reunió.

Les matances

A la ciutat i enmig del carrer també es feien matances. I a la carnisseria pública, per descomptat. Aquell any, uns vesins de Dalt Vila, Francesc Palau i Andreu Tur Damià es varen queixar davant l’Ajuntament: «de la mala vecindad que les causa el obligado de estas carnicerias haciendo las matanzas dentro de elles y se acordo que se hiciese saber a dicho obligado que de (h)oy en adelante se abstuviese de matar reces dentro la Carniseria y sí en la cueva que antes se acostumbrava (...) y que pusiese la inmundicia dentro una portadora y amas que se tapase la Puerta del pozo para evitar cualquiera contravencion». L’obligat era la persona que tenia l’encàrrec de subministrar algun producte a la població, per concurs, subhasta, contracte, etc.

La font de la ciutat

L’única font que abastia d’aigua la ciutat estava en obres. Impulsada a final de la centúria anterior a partir del Pla de Millores de Miquel Gaietà Soler, va ser l’única font de la ciutat fins al 1928 quan s’instal·laren altres a diverses places de Vila.

Aquell 1824, l’eivissenc Francesc Planells, era l’encarregat d’executar les obres i va necessitar fer una consulta a l’Ajuntament sobre el projecte. La corporació va contestar que «no teniendo el Ayuntamiento ningun conocimiento (h)idraulico, ni conocer persona alguna que lo tenga en esta Isla no le puede dar informe sobre el particular».

Els deportats a l’illa

A Eivissa hi vivien molts de deportats. Érem una illa perduda a un racó de la Mediterrània, lloc ideal per a confinar gent per diversos motius. Un dels confinats havia set Francesc Sabater, que el 4 d’abril de 1824 va demanar a l’Ajuntament se li expedís una certificació de la conducta que havia tengut a Eivissa des del 27 d’agost de l’any anterior quan va ser deportat a l’illa des de Tarragona, i: «se acordo que se le diese de habersele conocido adicto a Su Majestat -Fernando VII- mientras permaneció en esta Isla».

L’any anterior n’havien arribat més d’un centenar procedents del País Valencià per ser contraris al règim constitucional i un cens de deportats de 20 anys després que es troba a l’AHEiF estimava en prop d’un centenar les persones que en aquell moment es trobaven desplaçades forçosament a l’illa a causa de la seua conducta o les seues idees polítiques.

Una festa reial, una reial festa.

Fernando VII havia establert que el dia del seu sant havia de ser festa a tots els seus regnes. Així, el 30 de maig es va convertir en festiu. Per això, el 25 de maig, a la sessió plenària municipal es va recollir aquesta gran efemèride: «estando proximo el dia de la festividad del Rey N.S. Dn. Fernando septimo procedia el que se hiciese alguna demonstracion de jubilo y regocijo y se acordo que puesto de acuerdo con el Reverendo Obispo se cante una misa solemne con Te Deum en esta Sta. Iglesia Catedral, se haga iluminacion general las dos noches del sabado y dia, adornandose la Lapida, que se combide á las Autoridades, incluso el Ilustrisimo Cabildo y demas comunidades y para el encargo del adorno se comicionó á los Diputados don Vicent Oliver y don Josep Ribas».

El primer Subdelegat de Policia

Les sessions municipals no les presidia el batle sinó l’autoritat militar, en aquest cas el coronel de cavalleria i governador militar i polític de l’illa Juan O’Haughten Henríquez, fill de Juan O’Haughten i O’Kelly i de Maria del Carmen Enríquez y Puga i germà de Tomàs O’Haughten Henríquez. L’acompanyaven, això sí, el màxim representant municipal, el regidor degà Mariano Montero i els regidors Joan Tur Ferrer, Simó Planells i Bartomeu Ferrer i els diputats Vicent Oliver i Josep Ribas, es va llegir l’ofici del nou subdelegat de policia Esteban Diaz Guijarro, que amb data 17 de juliol informava a l’Ajuntament que amb data 31 de març havia set nomenat el màxim representant de la policia a les Pitiusas: «y deseando la debida colaboracion a tan digno desempeño se dirige al Ayuntamiento para que se sirva contribuir por su parte en todo lo possible». Governador i regidors varen contestar manifestant la seua bona predisposició a col·laborar amb ell. Però pocs dies després ja va quedar clar que les relacions no serien fàcils. El RD atorgava a la policia una sèrie d’atribucions i competències, algunes de les quals fins aleshores havien estat gestionades pel governador i els regidors. Posarem alguns exemples dels motius de discrepància dels primers dos anys:

Sobre l’elaboració del padró

L’article XIII del Reglament de Policia estipulava que era atribució privativa del nou cos la formació de padrons de la població indicant edat, sexe, estat, professió i naturalesa de cada vesí.

Només 3 dies després de donar-se l’Ajuntament per assabentat de l’arribada del subdelegat, en una nova sessió municipal es donava ja compte d’un altre ofici seu, de data 19 de juliol sobre l’elaboració del padró d’habitants:

«solicita que debiendo formar el empadronamiento por su orden numerico de cada casa, sus Manzanas y nombres de Calles faltandole este esencial requisito para realitzar las soberanas disposicions de S.M., dé el Ayuntamiento sus disposicions para que quede efectuado la referida enumeracion si fuese posible en el termino de doce dies y de veinte y quatro en las afueras pidiendo igualmente que se comprenda la Isla de Formentera y por aparte que se nombren Individuos en esta Ciudad y arraval que semanalmente recojan las basuras y estiercoles que (h)abrá en las calles suspendida la disposicion de su bando hasta la contestacion».

Des de l’Ajuntament se li va contestar que «no poderle dar la noticia que pedia por no tenerla en atencion a que estava a cargo del Administrador del Real Patrimonio (...) en tiempo del Comicional Regio don Miguel Cayetano Soler y siempre seria esponerse á trastornar el orden numerico establecido por el Juez de dicho ramo y llevado a cabo por el Administrador por cuyo motivo podrà dirigirse a el si lo estima combeniente: Que en cuanto a las (casas) de afuera aunque se hallan esparramadas tienen sus respectivos Ayuntamientos que no dependen de este y nunca han estado numeradas».

No obstant aquests emperos i dificultats, els primers padrons de les Pitiusas es varen elaborar el mateix 1824, tot i que abans ja s’havien fet padrons d’estrangers (1804), llistats de vesins, bens i rendes (1799) o Estims (ja des del segle XVI).

La recollida de fems

Quant a la recollida de fems, des de la corporació municipal es va respondre que: «en cuanto a nombrar Individuos para el recogimiento de las basuras se le manifestara que desde que fue repuesto este Ayuntamiento en su Antigua posecion luego de abolido el Sistema Constitucional, se halla / con el Sentimiento de no poder atender a la limpieza de las Calles por falta de medios pues no habiendo cobrado la limosna que S. M. le tiene señalada se halla con el dolor de ver abandonadas todas sus atenciones aun aquellas mas infimas y lo es una de elles el pago del salario a los porteros».

Vigilància i control dels passatgers que arribaven a l’illa

El control de la mobilitat de vesins i ciutadans i, per tant, l’expedició de passaports, era una de les atribucions que tenia i encara té el cos de policia. En aquest assumpte tampoc li posaven fàcil a Esteban Díaz Guijarro. A l’estiu, el tràfic de vaixells que arribaven al port d'Eivissa per carregar mercaderies i descarregar-ne d’altres era constant i intens. Alguns portaven també passatgers i el seu control s’havia fet sempre a través de la Junta Municipal de Sanitat, és a dir, per l’Ajuntament. A partir del Reglament de Policia, els nouvinguts havien de passar per la subdelegació i no es feia. Així, a final d’agost, el subdelegat de Policia va enviar un nou ofici perquè s’havia tramitat l’entrada de passatgers sense passar per ell:

«que los cabos Agentes de Policia le han dado parte que el Señor Vocal de torno de sanidad encarga á los Pasageros que llegan se presenten al S. Gobernador de esta Plaza, y por no haberlo verificado en la subdelegacion algunos de ellos, solicita que la Junta dé sus ordenes para cortales males de trancendencia, y estar todos obligados á su presentacion».

La Junta va acordar respondre que «si desea tenir conocimiento de los pasageros que llegan podrà prevenirlo á sus subalternos (...) puesto que en manera alguna escederá el Señor Regidor de torno el limite de sus funciones y la practica que hasta aqui ha observado sobre el particular».

A la mateixa sessió es va llegir un altre ofici del subdelegat amb el mateix problema. Esteban Díaz es queixava a l’escrit que el regidor Simó Planells havia donat entrada al port a un patró sense informar-lo que els passatgers s’havien de presentar davant la policia. Es va acordar respondre que: «tanto dicho Señor Planells, como los demas Señores encargados de dar las entradas no hacian mas que obedecer lo que tiene mando (mandado?) el S. Gobernador de estas islas, a cuya autoridad podrà dirigirse con las pretensiones que tenga».

L’equip de la Subdelegació de la Policia

Ben aviat va tenir el subdelegat de policia un petit equip d’alcaldes de barris i ajudants, com ho prova la correspondència constant amb l’Ajuntament, tot i estar totes dues institucions al mateix edifici.

1. Els alcaldes de barri.

A final d’agost el subdelegat de policia informava l’Ajuntament que els alcaldes de barri Mariano Juan i Josep Ramon, encarregats de la vigilància i d’ajudar al subdelegat havien presentat la seua renuncia a causa de «no poder continuar en sus encargos». Així ho va notificar el subdelegat de Policia a l’Ajuntament el 24 d’aquell mes. A més preguntava qui seria el substitut de Mariano Juan. L’Ajuntament va acordar contestar que «semejantes nombramientos no eran de cargo del Ayuntamiento y por lo mismo podia acudir á quien corresponde para aconseguir la noticia que desea».

2.El Secretari.

A mitjan setembre el subdelegat informava l’ajuntament de la separació del càrrec o suspensió del secretari, Simó Iglesias. L’Ajuntament acorda contestar que quedava assabentat: «aunque no tenia. Noticia de su nombramiento, lo mismo de los demas empleades ni tampoco avisa quien es el que ha substituido a dicho Iglesias».

Sobre la venda de vi

L’assumpte de la venda de vi a particulars, tavernes i altres establiments, va ser el que més estira-i-arronsa va provocar entre l’ajuntament i el representant de la policia: el 13 de novembre de 1824 el subdelegat havia fet publicar un ban on manava que tots els propietaris que venguessin vi: «la recoleccion de sus viñas en sus casas ó tiendas por menor, es decir por quarteles, medios y botellas, (...) se presenten á tomar la competente licencia en el termino fijo de 8 dias, con tal que si proseden á su venta por el estilo indicado y sin el documento que por superior orden se señala recurriran en una multa equivalente al duplo de la cuota que hubieran debido satisfacer por su licencia respectiva con las costes de apremio que se originen, se cerraran sus almacenes, tabernes ó tiendas».

Quan els representants municipals i el governador varen ser informats, varen respondre al subdelegat que revisant el Reglament de Policia no havien vist per enlloc que «los cosecheros neseciten de Documento alguno para vender libremente sus Frutos y produccions a menos de que haya alguna RO que lo prevenga que en tal caso se servirà pasar á su corporacion un tanto de ella (...) y en su defecto espera que suspendiera los del citado Bando».

El subdelegat va enviar un nou escrit adjuntant un Reial decret on es regulava la venda de vi, però la interpretació de les dues parts era completament diferent. Quatre dies després la corporació es va tornar a reunir, varen tornar a tractar el tema i va concloure que el RD donava al contrari la raó als arguments municipals: «corroboran y afiansan la opinion del Ayuntamiento que los cosecheros con tal que vendan sus caldos á cuarteles y medios quarteles que es la medida mayor que se conoce en esta Isla; estan esentos del pago de retribucion».

Dos dies després un nou ofici del subdelegat insistia que la venda de vi al menut estava subjecte a retribució «y por lo tanto quedan sugetos a la retribucion los cosecheros que ejecutan dichas ventas, y que siempre que estos no se presenten á tomar sus licencias dentro tercero dia se les exigirà la multa».

Davant això, l’Ajuntament va demanar a l’Intendent de Policia de Mallorca si era necessària llicència per vendre vi. A principi de gener de 1825, l’Intendent de Policia de Mallorca, Santiago Gornes de Negrete va donar la raó a l’Ajuntament, contestant que els venedors de vi ho podien seguir fent sense pagar, això sí, demanant llicència: «recibiendo sus papeletas, sin pagar retribucion alguna por ahora y hasta nueva resolucion».

L’abastiment de la carn

Aprofitant que el subdelegat també demanava qui era el contractista encarregat del servei públic de l’abastiment de carn així com còpia de les seues obligacions per poder vigilar la seua feina, l’Ajuntament va fer una relació del servei, que s’havia cobert en pública subhasta a favor de Salvador Mas i de Josep Martina, que varen quedar obligats a vendre la carn als següents preus:

Ovella. Moltó: 38 sous la tèrcia: 27,9 cm

Cabrit i vaca: 19 sous

Entranyes: 15 sous

Caps sense llengua: 12.

L’horari per despatxar la carn era:

Estiu: de 6 a 9 del matí

Hivern: de 7 a 10 del matí i 2 hores a la tarda.

Per als malalts es despatxava a tota hora.

Aquest assumpte també va provocar un nou enfrontament. La resposta de l’Ajuntament davant la sol·licitud del subdelegat de Policia va ser «que los señores Regidores (se) alternan entre si para vigilar y hacer complir en todas sus partes las condiciones estipuladas» afegint que les úniques facultats que tenia la corporació era denunciar la venta de carns corruptes i que per això: «no sufrirà -no toleraria, vaja- esta Corporacion se entrometa persona alguna en las atribuciones que SM le tiene concedidas però al mismo tiempo agradecera al Subdelegado como a qualquier otro los avisos que le de de las faltas que se noten para aplicar el remedio».

L’hospital de pobres

Els primers dies d’agost de 1825 el subdelegat va informar l’Ajuntament que havia fet alguna gestió per a l’admissió de persones sense recursos a l’Hospital de pobres. L’article XIV del Reglament de la policia li donava atribucions en aquest sentit perquè establia que corresponia al cos la:

-Vigilar posades i fondes, tant les públiques com les secretes, les cases de billar i altres jocs.

-Recollir captaires i nens perduts o abandonats i enviar-los als hospicis o cases de misericòrdia.

-Recollir els expòsits i enviar-los a la Inclusa.

-Recollir els gitanos sense domicili, els captaires aptes per treballar i els fills de famílies de pròfugs de la casa paterna.

Per això, Díaz havia donat ordre d’admetre el vesí Joan Torres a l’Hospital de pobres de la ciutat. Quan l’Ajuntament se’n va assabentar va accedir a l’ingrés, però no va deixar de fer constar a la seua resposta al cap de la policia que hi havia accedit: «para no desairar la determinacion del Subdelegado se hizo un esfuerzo para que el pobre (...) fuese atendido en este Hospital». Això sí, va avisar a la infermera que en el futur no tornàs a admetre ningú sense ordre de l’Ajuntament «añadiendosele que al paso que se le dan las gracias por su ofrecimiento de ser el primero que hará una limosna en socorro de la hermandad doliente, que cuando lo ha considerado oportuno ha dispuesto saliese una Comicion a pedir y lo repetirà las veces que le paresca sin nesesidad de que le acompañe un individuo de la policia, pues tal podria ser el elegido que ninguno de los de este Ayuntamiento tendria a bien asociarse con el».

Fiscalització dels acords presos durant el Trienni Liberal

El cos de Policia del Reino es va crear per apuntalar el poder absolut de Fernando VII i per fer complir les seues lleis. Una de les primeres iniciatives de la nova etapa absolutista (1823-1833) va ser revisar tots els acords municipals durant el trienni liberal (1820-1823), qualificada d’etapa ‘subversiva’ simplement perquè durant aquells tres anys es va aplicar la Constitució de 1812, la primera de l’Estat.

A final d’agost de 1824, l’ajuntament perpetu d’Eivissa va resoldre complir el Real acord de l’Audiència de Mallorca que ordenava es fessin arribar als Intendents de Policia de les províncies els llibres d’acords dels ajuntaments constitucionals: «se acordo que se cumpla lo que manda S.M. y al tiempo de su remicion se haga presente la novedad que se hallo en alguno de los Libros de faltarles (h)ojas y que sobre este punto se hicieron gestiones con el Secretario que fué don Ignaci Riera y que durante el curso fué presó por orden de la Comicion militar executiva de Mallorca y embarcado para allí». Ignasi Riera Tur havia set batle de Vila durant els períodes liberals de 1813-1814 i el 1820.

A més a més, molts de ciutadans, per alliberar-se de sospites i per poder accedir a determinades responsabilitats, havien de presentar i, per tant, demanar prèviament, un certificat de la seua conducta durant el trienni liberal, qualificat també d’etapa ‘revolucionària’.

Sobre la venda i el pes del pa

Durant l’any següent a la seua arribada continuaren les diferències entre l’Ajuntament i el subdelegat de Policia. A començaments del 2025 un nou exemple del zel d’Esteban Díaz en fer complir la normativa, també pel que feia a pesos i mesures, va provocar l’encreuament d’oficis i acusacions entre ell i l’Ajuntament. A mitjan gener es va donar compte d’un escrit del forner Bartomeu Ramon a través de la seua dona Joana Rosselló on contava que aquell matí s’havia presentat a la seua botiga el subdelegat de policia: «y despues de pesado unos panes trabajados en el dia de ayer los habia (h)allado conformes á las reglas y peso a 48 onzas cocido. Que habiendo pesado enseguida otros elaborados de dias anteriores los habia encontrado faltos de dos onzas y en su vista mandadole suspendiera la venta».

La Junta municipal va acordar que abans de prendre cap decisió es demanàs el parer de persones expertes en el tema, és a dir, d’altres forners, i se’ls hi va preguntar si «por razon del transcurso del tiempo mediado desde que se amasó podia haver secado de dos o tres onzas». Varen declarar Josep Costa de Miquel i Vicent Ramon i varen assegurar que el pa era de bona qualitat i que «no es estraño que habiendose amasado en dies anteriores le faltasen algunes onzas de las 489 que debia tenir cosido». Tampoc era perjudicial per a la salut. Els regidors varen acordar que l’esmentat forner procedís a la venda del pa de dies per entendre que no es podia impedir perquè no estava en mal estat, «a no ser que el Subdelegado tenga alguna orden especial p(ar)a impedirlo, que en tal caso y el de evitar competencias se servirà pasar un tanto de ella p(ar)a su noticia y gobierno».

El ban municipal del bon govern

Així, a final de gener de 1825, Esteban Díaz va demanar a l’Ajuntament còpia del ban municipal del bon govern que periòdicament publicava la institució local. La resposta acordada pels regidors amb el vistiplau del governador polític i militar va ser una autèntica declaració d’hostilitat: «y en su vista se acordo que se le conteste que cuando el habra cumplido lo que se le tiene pedido con respeto á la noticia que tenga p(ar)a mesclarse por si solo en las atribuciones que se le notavan en el oficio dirigido, el Ayuntam(ien)to determirará sobre su pedido hallandolo conforme por entender ser este el unico medio de conservar la buena armonia y dejar recortes de competencias que no sirven de otra cosa mas que entorpecer las funciones propias de cada uno». En qualsevol cas, no deixaven de ser discrepàncies habituals entre càrrecs públics.

Vint anys després de la creació del cos de Policia del Reino, és a dir, l’any 1844, es va crear la guàrdia civil per un costat i el ram de protecció i seguretat de la policia. I tres anys després, el 1847, tots dos cossos varen protagonitzar la persecució i captura de dos al·lots de Sant Mateu que havien robat dues truges i les havien anat a vendre a un tallador que venia a la plaça de la Marina, quan l’edifici del mercat de fruites i verdures, avui mercat vell, encara no existia. Però aquesta és una altra història que contarem a la pròxima ocasió.

Suscríbete para seguir leyendo