La Sibil·la i les Caramelles de Nadal de les Pitiüses: la unitat de la llengua catalana

De tots és conegut el que significa la Sibil·la a l’illa de Mallorca –la rellevància màxima del bé; la repercussió que la Sibil·la té en l‘imaginari col·lectiu entre els mallorquins i el caràcter de representació ritual que lliga un temps (el Nadal, i la seua vivència dins de la tradició cristiana més antiga) i un territori (Mallorca)– i que, per mor de tot això, el Cant de la Sibil·la fou protegit, pel Consell Insular de Mallorca, segons acord de 13 de desembre de 2004 com a Bé d’Interès Cultural (BIC) Immaterial. També és conegut que el 16 de novembre de 2010, la UNESCO decidí d’incloure «el Cant de la Sibil·la» en la Llista Representativa del Patrimoni Mundial. Aquell mateix dia també s‘inclogueren d‘altres béns immaterials espanyols en aqueixa llista, com ara el Flamenc, els Castells, la Dieta mediterrània i la Falconeria.

El que no és tan conegut és que la Sibil·la també ha perviscut, sense interrupció, al llarg del segles, i fruit de la història i expansió geogràfica de l’antiga Corona d’Aragó, a la ciutat de l’Alguer, territori de cultura, tradició i llengua catalanes a Sardenya (Itàlia) i és viva, també allà, amb el nom de Lo Senyal del Judici.

Però, el que a les Balears i a les Pitiusas quasi no es coneix o resulta per complet ignot, és que a la ciutat valenciana de Gandia, s’hi torna a representar, des de 1979, en concret a l’Ermita de Santa Anna, impulsada pels pares escolapis. És tant el fervor i la rellevància que ha assolit, que ha rebut oficialment la categoria legal de Bé Immaterial de rellevància local, segons Ordre 11/2013, de 8 de març, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana. El document justificatiu de la protecció de la Sibil·la de Gandia («cant profètic que antigament s’escenificava la nit de Nadal, exactament durant les matines») apareix publicat al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana núm. 6986, de 15 de març de 2013. I és importantíssim pel que diu i per com ho diu: expressió clara i rotunda, des de València, de la unitat de la llengua catalana, com tot seguit es veurà. Per la rellevància extrema de la qüestió, transcric el text oficial que ho justifica així:

«La versió més antiga [del Cant de la Sibil·la] que se’n conserva en la nostra llengua és la d’un cantorale mallorquí d’inici del segle XV, i així es representava fins a la seua quasi abolició, suggerida pel concili de Trento en 1545-1563, arran de la qual es pretenia prohibir esta forma de manifestació extralitúrgica. A tot Mallorca i a l’Alguer (Sardenya), este cant constituïx una tradició ininterrompuda des de la baixa edat mitjana fins als nostres dies, ja que va sobreviure a esta prohibició del concili, mentre que al nostre territori sí que es va deixar de representar. Sabem amb certesa que s’escenificava en la catedral de València i en la col·legiata de Gandia, i possiblement en molts més temples de les diòcesis valencianes.»

Més endavant diu:

«Són moltes les versions que hui es conserven del cant de la Sibil·la, fruit de la transmissió oral; este fet i la falta de manuscrits han provocat que al llarg dels segles els textos més antics en llengua vulgar tingueren moltes modificacions. Molts investigadors han trobat una vinculació directa entre el Cançoner de Gandia i la dramatúrgia del cant valencià de la Sibil·la. Entre les composicions que trobem en el Cançoner de Gandia, destaquen els salms i, per l’interès i la singularitat, les cançons de Nadal, els càntics i dos peces polifòniques sobre el cant de la Sibil·la. Tot això, en un context on s’emulen les antigues representacions renaixentistes que tenen lloc en les matines de Nadal, just abans de la missa del gall. Per tot això, Carles Magraner ha recuperat este cant dins de la col·lecció de música religiosa que durant molt de temps s’ha creat i guardat en la col·legiata de Gandia. El Cançoner de Gandia i la paralitúrgia del cant de la Sibil·la es conserven en un manuscrit guardat en la Biblioteca de Catalunya, però procedent de l’arxiu de la col·legiata de Gandia».

La descripció no pot ser més clara, i el lligam manifest també amb l’Alguer (amb el nom, antiquíssim, allí que hem citat de Lo Senyal del Judici) queda evidenciat en aquestos paràgrafs, descriptius del text valencià:

«En este context en què apareix la Sibil·la, ens recorda a tots, enmig de la gran alegria, el dia del juí final, que es farà sobre bons i roïns, és a dir, sobre els fidels al Rei i Jutge Universal, l’arribada del qual era anunciada des de la festa del seu naixement en la condició humana. Acabat el cant de la Sibil·la, s’interpreta un motet que narra l’inici de l’evangeli segons sant Mateu, unes nadales populars d’alabança i el tedèum. Estes obres es conserven correlatives en el Cançoner de Gandia.»

La tradició, recuperada a Gandia, i que ja ha arrelat profundament en l’àmbit cultural i religiós, fins al punt que les Administracions Públiques valencianes hagin protegit expressament el Bé, es documenta així:

«Des de 1979, la comunitat dels pares escolapis de Gandia, i particularment el pare Vicent Faus, van recuperar la celebració del cant en el marc de la missa del gall a l’ermita de Santa Anna, amb els seus components poètics i parateatrals. La versió utilitzada procedia d’un breviari de la catedral de València de 1533 i ha sigut adaptada per a l’ermita de Santa Anna per Salvador Pla Faus el mateix any de 1979. La partitura s’ha atribuït al mestre Càrceres i Alonso (segle XVI).»

La intervenció de l’Ajuntament de Gandia, en pro de la consecució de la protecció del Bé, apareix tot seguit:

«El ple de l’Ajuntament de Gandia celebrat l’1 de setembre de 1988 va decidir aprovar un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament i els pares escolapis per a la prestació de servicis públics en l’ermita de Santa Anna, entre els quals estava prevista la celebració d’actes culturals. En el conveni, firmat el 5 de setembre de 1988, es reconeixia la ingent tasca social, religiosa i cultural de l’Escola Pia.»

Però, el que ens interessa sobretot, és difondre el fet incontestable (de plena força jurídica, formal i material, però també sentimental i identitària: un fet jurídic de molt i molt de pes) que, per a justificar la protecció de la Sibil·la valenciana en 2011, el text valencià fa esment de la protecció que la Sibil·la mallorquina ja tenia, a nivell insular, autonòmic i estatal, des de 2004 i, com és evident, a nivell mundial, des de 2010:

«Cal destacar el fet que el cant de la Sibil·la de Mallorca, on sempre s’ha mantingut, va ser declarat i incorporat a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat el 16 de novembre de 2010, i prèviament declarat Bé d’Interès Cultural pel Consell Insular de Mallorca en 2004.»

O siga, la declaració de la versió mallorquina de la Sibil·la, com a Bé protegit legalment en tots els ordres i nivells territorials, ha servit per a la recuperació i reviscolament de la versió valenciana de la Sibil·la i, finalment, també per a llur protecció legal a les terres valencianes. Així s’hi assenyala explícitament:

«Exposició de motius: La conservació i la potenciació d’una antiga tradició i celebració recuperada, hui declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.»

No podem més que transcriure aquest paràgraf culminant del text valencià, ple d’encert, que evidencia el valor cabdal de la tradició comuna a tots els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, i la llengua compartida:

«Sens dubte, el cant de la Sibil·la és un dels exemples de folklore religiós medieval del qual queden escasses mostres en el nostre entorn cultural. Per tant, la reintroducció, des de 1979, a Gandia, ja que no es realitzava en el nostre territori des del final del segle XVI, ha servit com a inici i punt de partida de la recuperació d’este fenomen singular i rellevant de la nostra antiga tradició musical, que inclús recentment es va incorporant en altres poblacions, i, per tant, és mereixedor de protecció com indica la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.»

Modernament també s’hi celebra, fins i tot, i com comença a ser notori, a nombroses localitats de Catalunya.

En conseqüència, donam a conèixer el text de la versió valenciana de la Sibil·la, el de Gandia aquí tractat:

Al jorn del judici veurà’s qui ha fet servici.

D’una Verge naixerà Déu i hom qui jutjarà

de cascú lo bé i lo mal al jorn del Juí Final.

Mostrar-s’han quinze senyals per lo món

molt generals,

los morts ressuscitaran de on tots

tremolaran.

D’alt dels cels davallarà Jesucrist

i es mostrarà

en lo vall de Josafat on serà tothom jutjat.

Portarà cascú escrit en lo front al seu despit

les obres que haurà fet, d’on haurà cascú

son dret.

Als bons darà goig etern e als mals lo foc

d’infern

a on sempre penaran puix a Déu ofès

hauran.

La protecció explícita de la Sibil·la a Mallorca com BIC va fer que a les Pitiusas, llavors regides en 2004, per un Consell Insular comú, sorgís també la demanda per a la protecció expressa de les Caramelles de Nadal, i així s’aconseguí segons acord del Ple del Consell Insular d‘Ibiza i Formentera de 28 de novembre de 2005, just com a «Bé etnològic d‘interès cultural immaterial». Sobre aquesta matèria i relacionades, en EL PITIÙS 2025, el nostre article intitulat Sobre la protecció de dos elements emblemàtics del patrimoni immaterial pitiús des d’una perspectiva de Formentera: el ball pagès i, en especial, el cant redoblat.

La protecció i reconeixement a Mallorca de la Sibil·la i, en paral·lel, a Ibiza i Formentera de les Caramelles de Nadal, revelen una voluntat de «satisfacció moral» per part dels pobles illencs respectius a través dels Consells Insulars corresponents d’aquestes rellevants manifestacions del patrimoni immaterial mallorquí i pitiús, vinculats al Nadal, a la fe, a la llengua catalana, en llur expressió pròpia més propera (però reconeixent la unitat més pregona i ferma d’aquesta), i a la idiosincràsia illenca de cadascú –i a no ser menys unes illes que les altres, en això de protecció–i de manera similar, però no sincrònica, al que venia succeint a la resta de territoris de parla catalana (a Catalunya també hi ha mostres de Caramelles, així com de Goigs o Gotxos) i, en general, a diversos territoris del conjunt de l’Estat, envers figures equivalents o similars que, en aquells anys, havien tengut una efervescència per a ser protegides i/o reconegudes; almenys constatades com a tals.

Sense dubte, tot ha conduït des de llavors al reviscolament de les Caramelles de Nadal tant a Ibiza com a Formentera i, també, no cal dir-ho, perquè és més que notori, de la Sibil·la a Mallorca, inclosa la difusió massiva dels mitjans de comunicació autonòmics de ràdio i de televisió al Nadal, perquè si s’emeten imatges i so del que significa la Sibil·la a Mallorca (més que divulgat), de manera sincrònica també es fa del que signifiquen les Caramelles de Nadal a les Pitiusas, tot mostrant imatges i so d’aquestes a Ibiza i a Formentera.

I, en tot, i per tot, sense perjudici d’allò peculiar de cadascú, també allò que ajuda a consolidar i desenvolupar les característiques de nacionalitat comuna dels pobles illencs entre sí, conforme a l’article 12.4 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, en una lectura i pràctica efectiva i diàfana de la realitat insular.

(*) Ángel Custodio Navarro Sánchez és Secretari habilitat nacional del Consell Insular de Formentera i Vocal del Consell Assessor de Patrimoni Immaterial de les Illes Balears

Suscríbete para seguir leyendo