El complicat transport de la sal

Aquestos dies han aparegut a l’antiga plaça d’emmagatzematge de sal des Pantano, vora la carretera que porta a la platja de ses Salines, dos dúmpers enormes de la marca sueca Volvo. Aquesta plaça des Pantano fa anys que es troba sense la utilitat per a la qual fou construïda. Tota la sal s’emmagatzema a la plaça d’en Gorra. Aquesta adquisició és una prova més de la innovació constant que porta a terme l’empresa de la sal per modernitzar-ne el transport. Aquestos vehicles poden transportar unes 35 tones en cada viatge, amb la qual cosa s’eviten molts de trajectes de camions que solen portar unes 10 tones únicament.

Aquesta innovació em fa venir al record les diferents etapes per les quals ha passat la collita de la sal des dels temps més antics. El transport actualment de la sal és d’unes 50.000 tones anuals, però hi hagué moments que arribaren a ser quasi 120.000 tones i eren temps que el transport es feia amb mitjans molt més rudimentaris.

Els eivissencs perden les Salines

Des de sempre, les salines d'Eivissa eren propietat de la Universitat d’Eivissa i d’elles obtenien bona part dels ingressos per sostenir aquesta institució d’autogovern de les Pitiusas. En plena Guerra de Successió, el pretendent, l’arxiduc Carles arrendà les salines al comerciant genovès Giovanni Battista Visconti. Acabada la guerra, que guanyà l’altre pretendent, Felip V, aquest va incorporar aquestes salines a la corona borbònica, per dret de conquista, deia. Tot seguit passaren a ser administrades per la Reial Hisenda.

A la darreria del segle XVIII, els il·lustrats planificaren grans millores per tal d’augmentar la producció de sal. Els plans de millora redactats per Miquel Gaietà Soler, pel que fa a les salines, foren redactats per Jaume Cirer Pons, duen la data de 1803 i el títol és: ‘Tratado de las Reales Salinas de Eivissa’, manuscrit que es conserva a la Biblioteca de Catalunya i que publicà el 1999 Antoni Ferrer Abárzuza, a l’Editorial Mediterrània-Ibiza. Jaume Cirer, mallorquí, nascut el 1765, es casà amb Antònia Tur Calbet, de rica i prestigiosa família eivissenca. Començava una interessant nissaga eivissenca que té com epígon el metge Ginés Egea Cirer i les seues germanes. Aquestes millores permeteren obtenir unes collites que s’acostaven a les 30.000 tones.

Durant bona part del segle XIX, la producció anà decandint, les collites eren molt irregulars, per causes molt diverses: des de motius naturals fins a la manca de modernització en la manera d’extreure la sal. Tampoc ajudaven els constants canvis polítics d’aquella centúria. L’any 1870 va tenir una collita molt minvada, unes 8.500 tones. L’any següent i dins de la segona fase de la desamortització que va dur a terme l’Estat espanyol, les salines d’Eivissa varen sortir a pública subhasta.

L’estat ven les Salines

Anunciada la subhasta, el març de 1871, al Butlletí Oficial de les Illes Balears, s’anunciava la venda en pública subhasta de la hisenda de les salines de Sant Josep d’Eivissa, que aquest era el nom de la finca; el juny d’aquell any, fou adjudicada en primera instància al mallorquí Miquel Bauló Oliver, pel tipus d’1.134.230 pessetes. Bauló va pagar el primer termini l’agost d’aquell mateix any i aquell mateix mes, va cedir les salines a José Astier Cuevas, que es va comprometre a satisfer els terminis subsegüents. Sembla que Astier actuava en nom d’un grup d’inversors mallorquins. Bauló Oliver el trobam el 1883, com a accionista del Banc d’Espanya a Mallorca, amb possessió de 37 accions.

Cal apuntar que últimament s’ha sabut que Astier va presentar el gener de 1872 una reclamació sobre dues obligacions que tenia en l’adjudació: conservar i netejar el canal o sèquia des Taronger, que s’havia construït per desviar les aigües del torrent des Taronger que desembocava a l’estany Roig, obra que ja havia planificat Cirer Pons. L’altra obligació era donar dues faneques de sal a cada família eivissenca. Astier presentà la reclamació davant del Consell d’Estat i era representat per un jove advocat, Antoni Maura, que arribà a les més altres magistratures d’Espanya en temps posteriors. Per a la primera obligació, la neteja i conservació del canal o sèquia des Taronger, la valorava en unes 300.000 pessetes i reclamava aquesta quantitat a l’Estat. No s’acceptà la petició. Pel que fa a la segona obligació, que es considerava un dret dels eivissencs des de temps immemorial, tampoc s’acceptà ja que la sentència deia que aquella sal era a canvi del servei que havien de prestar els eivissencs en la collita, cosa que no feien, per la qual cosa no procedia indemnitzar-lo. El judici s’allargà fins a 1880, quan es dictà sentència. Aquesta informació és possible de consultar gràcies a l’edició digital de la Gaceta de Madrid (ara BOE).

L’any 1878 aquesta societat, mitjançant escriptura pública, es convertí en societat anònima sota la denominació d’Empresa de la Fàbrica de Sal d’Eivissa Aquesta nova societat tenia un capital social de 2.250.000 pessetes, dividit en 2.250 accions de 1.000 pessetes cada una. La companyia tenia quinze accionistes, tots semblaven mallorquins, pels llinatges.

Les millores introduïdes per Eugeni Molina

A partir de 1885 l’empresa salinera va iniciar una profunda renovació del sistema productiu: es reconstruïren els estanys, que a la seua vegada es dividiren en quadres més petits, cosa que augmentà la producció de sal. Es milloraren les motes que dividien els estanys. Es construïren diverses places vora els estanys per poder treure amb rapidesa la sal i evitar les pèrdues que causaven les pluges tardorals. Es construïren nous canals d’alimentació amb aigua marina i, sobre tot, es desviaren les aigües de pluja. Totes aquestes reformes varen ser redactades per l’enginyer de mines en cap de Balears, Eugeni Molina i Sirera, que anteriorment ja havia posat en funcionament les mines de galena argentífera de s’Argentera, a Sant Carles de Peralta, amb resultats no gaire satisfactoris per als accionistes de les mines.

Per impedir l’entrada de l’aigua dolça es construïren quilòmetres de motes que voltaven els estanys i que desviaven les aigües que baixaven de les torrenteres de les muntanyes vesines i les dirigien cap a la mar. Aquestos nous canals també permetien desviar les aigües sobrants. Es perfeccionà el canal des Taronger i així s’evitava l’entrada d’aigua dolça. Aquest canal fou desviat molts anys després, quan es construí el camp d’aviació i el canal, discorre ara paral·lel a la pista, des de la carretera de sa Caleta fins a la platja des Còdols.

Molina va planificar un mollet a sa Cova Llarga, on poder embarcar la sal i no haver de transportar-la amb barcasses fins al port d’Eivissa, aquest petit moll fou ampliat molt de temps després amb un pantalà, amb la qual cosa els vaixells que venien a carregar la sal podien ser molt més grans.

S’estén la primera línia telefònica d’Eivissa

Entre les moltes millores que devem a l’enginyer Molina fou l’estesa de la primera línia telefònica de l’illa. Es posà en funcionament el 1885 i unia les oficines de la Salinera, situades al port d’Eivissa, fins a la casa de la direcció de les salines, que es troba a sa Canal, vora la Cova Llarga, davant de l’embarcador de la sal, que els eivissencs coneixem amb el nom des Guafe, que és l’adaptació de la paraula anglesa warf, que significa moll, que feren els eivissencs.

Augmenta la producció

La sal de les Pitiusas era molt estimada per a la salaó del peix , principalment dels països nòrdics. Hi ha una data molt interessant, la temporada de 1898-89, Noruega havia importat 33.725 tones de sal de les nostres illes per dedicar-la a la salaó.

El 1903 la producció de les salines d’Eivissa i Formentera fou quantificada per Josep Clapés a la seua revista Los Archivos de Ibiza, en unes 50.000 tones i els preus de venda eren com segueix: sal molta, 17,50 pessetes la tona; sal blanca menuda, 10 pessetes; i sal blanca granada, 9,50 pessetes. La sal de les Pitiusas havia crescut en prestigi, augmentaven els clients i era necessari incrementar la producció, per la qual cosa Molina posà en funcionament els estanys de la Sal Rossa i els situats vora el prat d’en Fita. Estanys que posteriorment s’abandonaren. Per aquell temps, arribaven els vaixells a vapor, que gradualment anaven substituint els velers.

També per aquells anys hi ha diversos conflictes laborals, a causa dels salaris que pagava Salinera Espanyola. Hi hagué vagues de saliners i d’estibadors, però això pertany a un altre capítol.

Els últims anys del segle XIX Salinera Espanyola va adquirir les salines de Formentera que pertanyien a l’eivissenc Josep Ferrer Verdera i les propietats d’Antoni Marroig. Eugeni Molina fou encarregat també de realitzar les obres necessàries per a la millora de la producció.

Amb l’augment de la producció fou necessari habilitar el port de la Savina i l’enginyer eivissenc, però establert a Mallorca, Bernat Calbet i Girona, el 1898 projectà un espigó d’uns 115 metres de llarg que havia d’unir l’illa de la Savina a terra ferma i d’aquesta manera formar una ansa on reguardar algunes embarcacions.

La dècada dels anys cinquanta significaren una revolució en la manera de treballar a les salines. Durant la primera part d’aquest decenni, la collita de la sal ocupava uns 500 obrers eventuals, que s’hi dedicaven entre els mesos d’agost i novembre, una vegada finalitzades les labors agrícoles. Aquesta situació canvià a partir de 1955, quan la Salinera començà a emprar nous mètodes i maquinària: amb els obrers estables de l’empresa es podia fer gairebé tota la feina d’extracció de la sal. Els temporers passaren a ser molt escassos, durant aquest decenni la producció se situava en una mitjana de 53.000 tones a Eivissa i 17.000 a Formentera. En termes general, Formentera produïa un 25% de la producció total de les les Pitiusas. La millor producció de la dècada fou l’any 1950 amb un total de 92.900 tones i la pitjor, la de 1959, amb 40.516 tones, les dues illes en conjunt. Un 60%, aproximadament, de la collita es destinava a l’exportació, especialment a Islàndia, Dinamarca, Suècia i Noruega.

El transport de la sal

El tren que transportava la sal des de les places vora els estanys, on havia estat dipositada pels obrers amb les senalles, a partir de la dècada dels anys trenta, es planificà que entrassin vora els estanys, amb la qual cosa la sal anava a un dels dipòsits generals. De manera provisional es posaven unes vies per on circulava el trenet. També s’habilità un tren similar a les salines de Formentera. La utilització de tren fou una proposta d’Eugeni Molina i, en un principi, eren de vapor i anaven menats per un maquinista i un fogoner. Calia, dues hores abans de començar la feina, alimentar la caldera i que tingués la potència suficient per poder arrencar a treballar. Més endavant, a començament dels anys seixanta, les locomotores a vapor foren substituïdes per locomotores dièsel, amb un gran estalvi. Cal recordar que a més del combustible per a la caldera, calia una gran quantitat d’aigua, que la proporcionaven els tres aljubs que tenia la Salinera. L’aigua del pou des Carbó no es podia emprar, per ser salmaia.

Es recorda que el trasllat a Eivissa de les locomotores dièsel es va efectuar amb el motoveler ‘Pedro’ i per dur-les des del port fins a les salines, s’estengueren unes vies d’uns pocs metres; la locomotora avançava uns metres i les vies ja superades, a mà, es passaven davant de la locomotora i així, en una maniobra que durà uns dies, arribaren a les Salines.

Aquestes innovacions en el trasllat de la sal, cal apuntar la tasca portada a terme per directors de la Salinera, com Nito Escandell, Josep Ramon Ferrer i sobre tot, Antoni Torres Garcia, que dirigí la salinera al llarg de molts anys amb grans resultats. Torres Garcia va escriure un llibre amb les seues evocacions del temps que desenvolupà el càrrec de director de les salines.

L’ús del tren s’abandonà el 1972, substituït per tractors, que portaven uns remolcs, amb la qual cosa se simplificava el trasllat, ja que no necessitaven les vies metàl·liques per poder moure’s entre els estanys. Més endavant, el tractor i la filera de remolcs ja foren substuïts per camions, amb més agilitat de moviments.

Suscríbete para seguir leyendo