Sant Miquel, l'evolució d'un poble

La primitiva església de Sant Miquel Arcàngel és la més antiga del quartó de Balansat i es degué aixecar en el segle XIV, centúria en la qual s’edificaren les capelles dels altres quartons: Sant Antoni, Santa Eulària i Sant Jordi. Però el primer document que tenim sobre l’existència de la capella és de 1577, quan fou inspeccionada per l’arquebisbe de Tarragona Joan Terés en la visita pastoral que realitzà a Eivissa. Amb el pas dels anys i a causa de les necessitats demogràfiques, l’església fou ampliada en el segle XVI i, en el XVII s’amplià amb l’edificació de les dues capelles fondes, la de Benirràs i la des Rubió. El 1785 passà a parròquia.

La capella de Benirràs, també és coneguda amb el nom de la capella Pintada, a causa de les pintures murals que l’ornamenten i que durant segles quedaren tapades per l’emblanquinat amb calç que se li va fer. A partir de 1995 foren restaurades per la Fundació Paul Getty, gràcies a les gestions del conseller Marí Tur.

LES MAJORS HISENDES

Sant Miquel de Balansat és un poble eminentment rural i durant segles l’agricultura fou la principal font de riquesa dels seus habitants. Les hisendes eren conreades pels propietaris; algunes eren prou grosses per tenir, a més dels propietaris, algun tros treballat per majorals. Les finques més grosses del poble són can Planes, que antigament era la Plana de Balansat, documentada des de 1649, amb una família de llinatge Planells, que encara és l’actual propietària. És també destacable can Pep des Ferrer, documentada des de 1840, també a la vénda des Port. Així mateix són importants per la seua grandària can Tanca i Albarqueta, aquesta última a la vénda de Benirràs, documentada amb aquest nom des del s XVI i que amb el temps s’ha fragmentat en diverses hisendes ben grosses, com can Jaume d’Albarqueta, ca n’Andreu d’Albarqueta, can Miquel d’Albarqueta, etc. Les hisendes que disposaven de trull, entre altres, eren can Marc, can Toni Petit, can Verdal i can Roques.

De propietaris de fora poble només hi havia dues hisendes: can Pepís, de la família ciutadana Riquer-Bertazioli, i cas Cònsol, que el 1840 era d’Edmon Wallis i que la centúria següent Ignasi Wallis donà a un majoral que a la vegada era fillol seu; aquesta hisenda havia de donar una part dels fruits per al sosteniment de l’asil de persones ancianes que Ignasi Wallis i la seua dona, Consuelo Tur i Palau construïren a la seua hisenda de sa Real, a la ciutat d’Eivissa, però que mai va tenir la seua funció primigènia.

LES BOTIGUES DEL POBLE

Les botigues del poble que subministraven els pocs productes que no donaven les hisendes familiars i que era necessari comprar: eren can Cameta, can Partit i can Canal, les tres a sa Raval del poble; també hi havia can Sanç, a la casa al costat de la carretera, també coneguda com la botiga d’en Planes. Els habitants de la vénda des Rubió disposaven també de la botiga de can Solalletes i els de la de Benirràs, de can Xomeu, vora l’actual escola municipal d’educació infantil. Totes aquestes botigues també feien de magatzemistes d’altres comerciants de la ciutat i comproven els productes excedents dels pagesos. En el puig de Missa hi ha des de molt antic can Xico de sa Torre, aixecada sobre un solar de ca sa Iaia, per la família Tur de la descendència de sa Torre des Rubió, que fa el servei de cafè i estanc.

LA CARRETERA

Una reclamació històrica del poble era demanar una carretera per facilitar els desplaçaments fins a Vila. De les darreries del segle XIX és el primer avantprojecte. El 1903 es disposava d’un projecte de l’enginyer mallorquí Pere Garau i Canyelles, que comunicava Sant Miquel amb Vila i amb Sant Carles, passant per Santa Eulària.

El juny de 1910 l’enginyer en cap de Balears, l’eivissenc Bernat Calbet i Girona, visitava la nostra illa per projectar el far de Tagomago i també va fer el replanteig d’un tros de la carretera. La primera subhasta va quedar deserta.

El 1912 l’obra de la carretera des de Sant Miquel a Santa Gertrudis fou adjudicada a Vicent Pereyra en representació d’una societat de sis persones en la qual hi havia també Abel Matutes Torres, Antoni Pineda, Jaume Riera, Ignasi Riquer i Ignasi Wallis, que es constituí davant del temor que quedàs deserta. L’obra fou molt llaguiosa i passaren anys abans de donar-la per acabada en la seua totalitat.

Molt relacionat amb la carretera trobam el servei de passatgers en autobús. El 1924 Josep Serra, Matar, va viatjar a Palma per buscar l’autocamió que s’havia encarregat uns mesos abans; es batià amb el nom Unió de Sant Miquel. Era propietat d’una societat formada per vesins del poble. El dia 14 de febrer entrava en servei, conduït per Miquel Planells. Més endavant, es va establir un servei en sentit contrari: els dies festius sortia de Vila a les 10 i tornava a la ciutat a les cinc de la tarda; es deia que era per a turistes que volguessin conèixer el poble.

El 1925 Miquel Ferrer Ferrer va sol·licitar de la Junta de Transport de Balears, la concessió en exclusiva del transport de passatgers entre Sant Miquel i Vila. Aportava un camió Delahaye de 20 places i un Fiat de 30. L’any següent es concedí l’exclusiva a Bernat Ribas Marí, que aportà un Chvrolet, que era conduït per Miquel Torres, camió que fou beneït a Sant Joan, abans d’iniciar la línia. Tants de canvis fa pensar que el servei no era molt rendible.

Més endavant passà a propietat “d’en Verdal”, que a mitjan dels anys cinquanta adquirí Lluc Costa “Maimó”, que des de llavors ençà l’explota la mateixa família.

L’ESCOLA

Durant molts d’anys a la part forana d’Eivissa, únicament hi havia escoles als pobles cap de municipi i aquestes escoles eren únicament d’al·lots. El 1916 fou elegit diputat pel districte d’Eivissa i Formentera Carles Roman Ferrer, que d’immediat proposà la creació de diverses escoles a pobles que no en tenien. Un d’ells fou Sant Miquel, juntament amb Santa Gertrudis, Santa Agnès o ses Salines, entre d’altres. Demanava que els ajuntaments oferissin un local adient i que es comprometessin a adquirir el material escolar elemental i que l’Estat les dotàs dels mestres.

La primera mestra fou Antònia Mateu Martorell, designada interinament el març de 1929 i que ocupà la plaça fins a l’octubre de 1930. Mentre es trobava destinada a Sant Miquel, Antònia Mateu es casava el juny de 1929 amb Lluís Juan Riquer, que era secretari del jutjat municipal de Sant Joan; després passà pel de Sant Antoni i, finalment al d’Eivissa.

El curs 1930-31 Magdalena Riutord Villalonga, natural de Menorca, ocupà la plaça com a propietària, just havia aprovat les oposicions; el setembre de 1931 era destinada a l’escola de Valldemossa. L’octubre de 1931 arribava com a interina Sebastiana Lozano Mayol, que va tenir una llarga trajectòria com a mestra de Sant Miquel.

AMADEU ROCA

L’any 1935 el pintor valencià Amadeu Roca, que aleshores vivia a Santa Eulària, va passar una llarga estada a Sant Miquel i aprofità per fer una sèrie de quadres de caire costumista, algunes d’aquestes obres es troben en mans de col·leccionistes privats i altres exposats al museu Sant Pius V de València. També l’estiu de 1935 s’organitzà al poble una colònia escolar per als alumnes de l’escola Graduada d’Eivissa, colònia dirigida pels mestres Alfredo León i Lleonard Riera Castelló; aquesta colònia alternà l’estada a Sant Miquel amb una altra a Santa Eulària. L’estiu de 1941 es traslladà a la casa parroquial el seminari estival d’Eivissa, amb la presència durant molts de dies del bisbe Cardona Riera; cal recordar que al començament de la Guerra Civil l’església fou saquejada i cremats els ornaments religiosos, els llibres i quasi totes les imatges.

Una qüestió que va moure molta polèmica fou la campanya que dugué a terme durant el període republicà el Centre Cultural de Sant Miquel per tal d’eradicar el vestit tradicional de les dones, ja que s’interpretava com un signe de temps antics; ja a la postguerra, Isidor Macabich felicitava el poble de Sant Miquel des de les pàgines de la premsa diària per la recuperació del vestit pagès, les emprendades i la música tradicional a les festes parroquials de 1943; la dècada dels anys cinquanta cal esmentar que els germans Antoni i Miquel Planells, Planes, foren puntals importants de l’Agrupació Folklòrica d’Educació i Descans, que significà la recuperació del ball pagès; el primer dels germans fundà després la Colla de Balansat, amb una important tasca.

Un aspecte ben interessant d’aquest poble és la gran quantitat d’habitants que emigraren en la postguerra, amb la particularitat que molts d’ells s’establiren a la província argentina de Santa Fe, on foren acollits per altres miquelers ja establerts amb anterioritat i amb la tutela dels mossènyers Antoni Torres Riera, Barda, i Miquel Torres Cardona, Esquerrer, ambdós naturals de Sant Mateu d’Albarca; aquestos eivissencs estaven agrupats entorn del Centre Balear, que el 1996 era presidit pel miqueler Marià Riera Torres, Magdalè.

Una petició llargament sol·licitada fou l’obertura d’una carretera al port del poble, indret inaccessible per a vehicles, que no es realitzà fins al començament dels anys setanta, quan es construïren els hotels Cartago i Galeón, segons projecte de l’arquitecte Raimon Torres Torres. També a la dècada dels anys setanta s’obrí el consultori mèdic de Sant Miquel, sobre terrenys de can Marc, on passen visita un metge i un infermer de l’Ibsalut.

PERSONATGES

D’entre els personatges que han destacat i que són originaris d’aquest poble, cal esmentar Miquel Tur Torres, Gabrielet, sempre preocupat per les qüestions socials i que fou fundador de la Societat Marítima Terrestre, i els seus néts, Rafel Tur Costa i Antoni Tur Costa, que han destacat en el camp artístic. El mossènyer Joan Planells Torres, Pep d’en Pere, conegut com don Joan de Sant Miquel, que al llarg de més de cinquanta anys desenvolupà una important labor docent a Vila. El també sacerdot Marià Escandell Roig, Marès, que a pesar de la seua curta vida, efectuà els anys vint i trenta del s XX una tasca en pro de la joventut. És ben present en la memòria popular la labor pastoral de Bartomeu Guasch Planells, Bernat, natural de Sant Llorenç i que ocupà la rectoria durant més de quaranta anys; morí el 1930 a bord del vapor ‘Tintoré’ quan retornava de Mallorca d’una consulta mèdica.