Les societats obreres eivissenques

La Marítima Terrestre és la primera associació obrera que es creava a Eivissa i defensava els interessos dels treballadors portuaris, els pescadors i els saliners. Des de la seua fundació, fou presidida per Miquel Tur Torres, Gabrielet.

Una conseqüència d’aquesta primera vaga fou que l’ordre públic passava de mans de l’alcalde a dependre de la Guàrdia Civil i aquesta veia augmentar el nombre d’efectius i es parlava d’obrir quarters a alguns pobles de la part forana, concretament a Sant Jordi de ses Salines, a causa de la seua proximitat amb les Salines, lloc on es podien produir les majors alteracions d’ordre públic.

Miquel Tur Torres, ‘Gabrielet’

Gabrielet havia nascut al poble de Sant Miquel de Balansat el 1872, però aviat es traslladà a la ciutat de Eivissa, on regentà un comerç de compravenda de cereals i altres productes agrícoles. També exercí de corredor d’assegurances i així era representant a Eivissa del Banco Vitalicio de España i de La Mutuelle de France et des Colonies. Durant més de quinze anys fou el president de la Marítima Terrestre i després, sempre en fou un dels màxims dirigents. Malalt de parkinson, es retirà a Sant Miquel de Balansat, el seu poble, i allí el 1936 li dedicaren un sentit homenatge amb el desplaçament d’una multitud de treballadors a Sant Miquel. Començada la Guerra Civil, formà part del comitè revolucionari del seu poble; en ocupar Eivissa les forces nacionals fou detingut i executat juntament amb el seu fill, Miquel, que era el secretari de l’Ajuntament de Santa Eulària, el 9 d’octubre de 1936. 

Després de la fundació, aviat la Marítima Terrestre també organitzà classes nocturnes per a socis i fills de socis, que impartia Ignasi Balanzat Palau, que alternava aquestes classes amb el seu treball d’empleat municipal; les classes eren de gramàtica, aritmètica, i geografia. Així com balls en dates senyalades, en els seus locals. A partir de març de 1905 el metge Antoni Serra Torres, Riquet, fou designat metge d’aquesta societat obrera, càrrec que l’ocupà un llarg temps, fins a la seua mort, el 1915. La Marítima també formà part del comitè organitzador dels actes a celebrar a Eivissa del XV Congrés Agrícola de la Federació Agrícola Catalana Balear, els dies 26 i 27 de maig de 1912.

La Marítima Terrestre es preocupà per les obres del port que s’eternitzaren al llarg del temps. Per aquest motiu interessaren al diputat per Eivissa Cipriano Garijo, perquè se subhastessin les obres del port.

No cal oblidar els balls que celebrava en els seus locals socials en dates assenyalades; la primera seu la tengué en el carrer de la Creu 54, primer pis. Més endavant passà al número 6 del Azara, vora la redacció i impremta de Diario de Ibiza.

Des de 1905 es deia que la Marítima combregava amb el socialisme de Pablo Iglesias i era considerada com una entitat germana de la Unió General Obrera (UGT).

Durant un temps llarg fou vicepresident de la Marítima Vicent Fuster Torres, des Cabo.

Les vagues d'abril de 1914 i febrer de 1915

Un moment crític fou l’abril de 1914, quan els treballadors del port es declararen en vaga. Els treballadors demanaven un salari de 3 pessetes diàries i el doble si treballaven en diumenge. El treball nocturn reclamaven 75 cèntims l’hora. La situació arribà a un punt de manca d’enteniment entre les parts, que es demanà la intercessió de l’alcalde, Antoni Riera Costa, Forn Nou. Se celebrà una reunió a l’Ajuntament, presidida per l’alcalde i amb l’assistència dels armadors Abel Matutes Torres, Eusebi Verdera, Antoni Pineda i Antoni Marí. Més de 100 mariners i portuaris es trobaven a la porta de l’Ajuntament. En aquell moment encapçalava el moviment obrer Jaume Pujol, president de la vaga.

Davant de la preocupació per les vagues dels saliners, el governador civil va disposar que vuit parelles de la Guàrdia Civil de Palma es traslladessin a Eivissa.

Una altra vaga que va tenir molta repercussió fou la del mes de febrer de 1915. A causa de la Gran Guerra o I Guerra Mundial, iniciada l’any anterior, hi havia una gran manca de treball i es produí un increment del preu dels productes de primera necessitat. En aquell moment ja havien nascut altres societats obreres, que també s’uniren a les manifestacions per la manca de feina; a més de la Marítima Terrestre, ja hi havia La Defensa, sindicat de mariners; El Compañerismo, de picapedrers, la societat de pescadors i gent de la mar; sindicat Joventut obrera i una associació de dependents de comerç i de la indústria. La lectura del manifest fou llegit per Miquel Tur, Gabrielet.

La societat obrera de marineria La defensa

Una altra societat obrera que tengué una gran importància entre els treballadors eivissencs fou la societat obrera de marineria La Defensa, que com el nom indica, tenia com a objecte principal la defensa dels interessos dels mariners; també se la coneixia com la Marineria. Com que moltes vegades es podia confondre l’àmbit d’actuació amb la Marítima Terrestre, aquesta defensava el portuaris i els saliners, mentre que la Marineria tenia els mariners que anaven embarcats com a objecte dels seus interessos. Fou a partir d’una vaga celebrada el 1920 quan les dues societats acordaren separar els seus àmbits d’actuació. La Marineria va demanar que els armadors, consignataris i comerciants en general demanessin a aquesta societat els jornals que haguessin de necessitar a bord dels vaixells. Els treballs sobre el moll i en els magatzems i dipòsits s’havien de sol·licitar a la Marítima Terrestre. Ambdues societats havien elaborat un llistat de mariners i de jornalers i s’havien de contractar segons l’ordre de prelació. Tot això ho pactaren els dos presidents, Miquel Tur per la Marítima Terrestre i Mariano Boned Costa per la Marineria.

Un dels primers presidents que va tenir aquesta societat obrera fou Jaume Pujol Bonet, que el març de 1915 presentava la dimissió a causa de les seues múltiples ocupacions; va proposar que el substituís Joan Hernández. Pujol passà a vicepresident. La seu social fou el núm. 5 de la plaça de José Pidal (avui plaça de sa Tertúlia). Més endavant passà a un local a l’inici de la carretera de Sant Joan.

La Defensa es preocupava especialment de les víctimes dels nombrosos naufragis que es patien a les aigües pitiüses. A tall d’exemple, vegem algunes mostres: el 1915 naufragava en aigües de s’Espardell, el pailebot de la matrícula de Menorca ‘Comercio’, amb cinc morts i tres supervivents. Inicià una col·lecta per als nàufrags i per les famílies dels difunts. Recolliren 1.152 pessetes, en la primera replega, que ingressaren al banc de Joan Torres Roig, Batlet, que era també el corresponsal del Banc Comercial de Ciutadella. La recaptació va tenir tanta transcendència que s’acordà que una comissió de la Marineria es desplaçàs fins a Ciutadella; la recaptació final fou de 2.081 pessetes. En el rescat varen intervenir tres mariners de La Defensa, encapçalats pel patró de pesca Bernat Marí Vicaria.

L’octubre de 1916 varen socórrer les famílies dels dos mariners del llaüt ‘San Rafael’, Francesc Bonet i Antoni Amengual, amb una subscripció econòmica i la celebració d’un funeral a l’església del Convent. Com a curiositat, cal dir que la replega es feia amb una bandera negra amb una creu blanca en el centre que passejaven per tota la ciutat, portada generalment pels directius de l’associació.

Aviat la Marineria va muntar una escola on ensenyar els rudiments de l’ofici de mariner, com fer nus, confeccionar i reparar veles i petites reparacions a realitzar a bord de les embarcacions.

La primera festa del treballador

L’1 de maig de 1920 se celebrava a Eivissa la primera festa del treballador. Un milenar de treballadors es manifestaren per carrers de la Marina. L’organització de la festa anà a càrrec de diverses societats obreres: la Marineria, representada per Mariano Boned; la Marítimo Terrestre representada pel seu president Josep Tur Torres; la societat de picapedrers El Compañerismo, presidida per Bartomeu Serra; la Societat Obrera Salinera, representada per Antoni Tur Tur. Tots eren coordinats per Jaume Pujol. Acabà la manifestació vora el monument als corsaris, que en aquell temps era designat com l’Obelisc. Reuniren un milenar de manifestants. Hi hagué parlaments del propi Pujol i de Joan Gómez Ripoll. Acabada la manifestació enviaren telegrames a Pablo Iglesias i Julián Besteiro, cap del socialisme espanyol per demostrar que també existien a Eivissa sindicats obrers i asseguraven que l’any següent congregarien encara més persones. 

Quan s’aprovà l’Estatut Municipal de 1924 pel qual la dictadura de Primo de Rivera havia dissolt els ajuntaments, el governador quedava facultat per designar noves corporacions formades per persones de prestigi social, amb títol professional, etc. I en el seu defecte, els majors contribuents, la Joventut Obrera, La Marítima Terrestre i la Marineria, demanaren tenir un regidor a l’Ajuntament.

La relació entre la marineria i el Club Nàutic

Quan el 1924 es va constituir el Club Nàutic d’Eivissa i com que encara no tenia local social, la constitució de l’entitat i les reunions se celebraren a la seu de la Marineria. Cal apuntar que, a més de Francesc Costa Torres, hi havia una colla d’entusiastes que el secundaven, entre els quals hi havia el president de la Marineria, Mariano Boned Costa. Cal apuntar també la relació familiar de cosins germans, entre Francesc Costa i Mariano Boned.

El president Mariano Boned Costa

El primer president de la societat obrera La Defensa, coneguda sempre com la Marineria, fou Jaume Pujol Bonet, que cap a 1916 fou substituït per Mariano Boned Costa, aquest personatge havia nascut el 18 d’octubre de 1888 a Porto-salè, parròquia de Sant Francesc, de Formentera. El seu pare era Josep Boned Boned, batejat a la parròquia de Sant Pere de la ciutat d’Eivissa, fuster d’ofici i la mare, Maria Costa Torres, natural de la parròquia del Pilar, la Mola. De jove va exercir de mariner i arribà a motorista naval; aviat passà a directiu de la Societat Obrera de mariners La Defensa. A pesar d’aquesta faceta de sindicalista, era d’idees dretanes i la Marineria assistia amb bandera a processons com la del Corpus de la Marina.

El 1920 el trobam com a regidor de l’Ajuntament entre els regidors que procedien de l’anterior consistori i fou designat 3r tinent de batle. Tornà a exercir de regidor durant la dictadura de Primo de Rivera, designat pel governador civil. Tornà a l’Ajuntament el 1931, amb el primer consistori democràtic de la II República i fou designat regidor encarregat de l’escorxador. El 19 de juliol de 1936 el comandant militar d’Eivissa va destituir la comissió gestora municipal i va reposar l’anterior consistori, presidit per Joan Torres Juan; entre els nous regidors hi trobam altra vegada Mariano Boned.

Bona part de la seua vida habità a l’edifici de la família al carrer de Guillem de Montgrí núm. 1. El 1936 el trobam que viu amb la seua germana Maria del Carme, nascuda el 1873, viuda de Ramon Medina Puig. Aquest edifici fou derruït en la Guerra Civil, amb l’atac de l’aviació italiana del 13 de setembre de 1936; en la postguerra s’aixecà l’edifici que encara avui existeix.

Marià Boned el 13 de setembre de 1936 es trobava pres en el Castell d’Eivissa a causa de la seua ideologia dretana i fou un dels pocs que se salvaren dels anomenats fets del Castell, on moriren un centenar de presoners. Boned se salvà saltant per la murada; es va rompre una cama però així i tot va poder fugir nedant fins a la punta des Molí, on fou atès per uns amics. Morí el novembre de 1940 i fou enterrat al cementeri civil de Vila, el cementeri neutre, que deien en temps de la II República.

Altres societats obreres

Amb l’arribada de la República, hi hagué una quantitat important de societats obreres que incrementaren les ja existents: als estanys de les salines es constituí la Societat Obrera Unió Salinera; els fusters crearen la societat d’oficials fusters La Confiança. El Partit Social Agrari també va constituir la seua societat obrera, amb l’objectiu principal d’aixecar cases per a treballador a sa Capelleta, sobre un solar cedit per Vicenta Roman Ferrer; els agricultors s’uniren en l’Aliança de Llauradors; els tipògrafs formaren el Grup Gràfic d’Eivissa; els picapedrers continuaven molt actius al voltant d’El Compañerismo. Moltes d’aquestes societats quedaren adscrites a la Casa del Poble i aviat formaren la Unió Generals de Treballadors (UGT).

Suscríbete para seguir leyendo