Portinatx o Portinatx del Rei?

Portinatx és una badia situada a la costa nord de l’illa d’Eivissa, que comprèn tres bones platges: s’Arenal Gros, s’Arenal Petit i sa platja de Dins, al fons del port. A s’Arenal Gros hi desemboca el torrent conegut amb el nom de canal des Arenals.

Amb el temps, en nom de Portinatx es va estendre a un important territori del poble de Sant Joan de Labritja que és designat com la vénda de Portinatx. A partir dels anys seixanta del segle XX es començà a desenvolupar un nucli turístic, que amb el temps ha arribat a més de 3.000 places turístiques i una població estable, l’1 de gener de 2021, de 708 habitants, segon l’Institut Nacional d’Estadística. Vuitanta-cinc anys abans, el 1936, la vénda de Portinatx tenia 160 habitants distribuïts en 23 cases.

Vegem algunes notes d’interès sobre aquest indret de la costa de tramuntana de l’illa d’Ibiza.

La duana de Portinatx

La manca de bones comunicacions representava una gran dificultat, cosa que va fer que els habitants d’aquell indret sol·licitassin permís per poder treure el productes forestals i agrícoles per la mar i així demanaren la creació d’una duana al port de Portinatx.

Cal aclarir que el mot duana es refereix al departament que cobra els drets aranzelaris que tenen uns productes, no solament els que procedeixen d’un altre país, sinó també dins d’un mateix territori. Un cas semblant el tenim amb el dret de consum, que era un impost que certs productes pagaven a l’entrada a una ciutat.

El 1904 Antoni Torres Torres, Lluquí de sa Cova, dirigia una instància al ministeri d’Hisenda sol·licitant una duana per a Portinatx. Exposava que era necessari poder embarcar els productes que s’hi produïen, ja que era impossible treure’ls per terra. No tenien camins per a carros. Era per a la navegació de cabotatge i les embarcacions s’havien de dirigir obligatòriament al port d’Ibiza.

Aviat arribà l’autorització d’una duana de 4ª categoria i es manava que dos o tres carrabiners controlassin l’embarcament de mercaderies. Aviat es va veure que no era factible mantenir la duana, ja que en el quinquenni 1905-1909, Portinatx únicament havia recaptat 64,31 pessetes en concepte de drets de duana i solament dos o tres vaixells anualment, acudien a Portinatx per traslladar les mercaderies a port d’Ibiza. La duana passava a Sant Antoni de Portmany, segons publicava la Gaceta de Madrid el febrer de 1911 i Portinatx quedà únicament habilitat per embarcar carrasca de pi i carbó vegetal, i depenia administrativament de Sant Antoni de Portmany.

Més endavant, l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja, el 1928, aconseguí que s’habilitassin despatxos de duanes a sa Cala (en la petició apareix amb el nom de la Cala Mayans), a Xarraca i al Port de Sant Miquel, per exportar en règim de cabotatge els mateixos productes que Portinatx. En les autoritzacions sempre es feia constar que intervendrien duanes i el cos del Resguard i que la persona que despatxava la mercaderia havia d’abonar les despeses de locomoció i les dietes dels funcionaris necessaris i posar a la seua disposició tots els estris necessaris per a la seua labor. Aquestes reials ordres anaven signades per l’aleshores ministre d’Hisenda José Calvo Sotelo.

La carretera de Portinatx

La comarca de Portinatx reclamava des de sempre una carretera que comunicàs aquest indret amb la carretera de Sant Joan. Durant un llarg període de temps, es discutí si la carretera havia de passar per nord, el que es coneix com el camí des Murtar o bé per la banda de ponent, per Xarraca. Finalment aquesta última opció fou l’elegida. En les eleccions de 1907 a diputat per les Pitiusas, el candidat conservador Lluís Tur i Palau, que va guanyar la contesa electoral, prometia una carretera que comunicàs el poble amb Portinatx. El projecte fou inclòs en el pla general de carreteres; en aquell moment es parlava de la carretera de Xarraca. Al Congrés Agrícola, celebrat a Ibiza el maig de 1912, es va insistir en el mateix tema i es deia que els congressistes no podien conèixer aquell indret, juntament amb molts altres, per no tenir camins apropiats.

El 1913 l’enginyer en cap de Balears, l’eivissenc Bernat Calbet i Girona, proposava que la carretera de Sant Joan s’estengués fins a Portinatx i fou inclosa en la llei d’Ampliació del Pla General de Carreteres, desembre de 1912, en la relació de carreteres a finançar per l’Estat. Hem d’esperar el juny de 1918 quan el butlletí oficial de la província va declarar aquesta carretera d’utilitat pública. Sembla que Lluís Tur i Palau hi havia tengut alguna intervenció. La prefectura d’Obres Públiques de les Balears donava trasllat d’un escrit de la Direcció General del mateix departament ministerial, pel qual s’aprovava el projecte de camí vesinal de Sant Joan a Portinatx passant pel port i coll de Xarraca, redactat per l’enginyer Miquel Sancho i tenia un pressupost de 124.451,03 pessetes. L’aprovà l’Ajuntament en la sessió del mes de juny de 1921.

El 1922 s’iniciaren els treballs de la carretera; el govern concedí 7.600 pessetes, per a primera fase. La part que corresponia pagar a l’Ajuntament es bonificà amb la valoració dels jornals que de manera gratuïta feren molts dels vesins. Els jornals es valoraven en 2,5 pessetes diàries; els jornals de carra eren entre 7 i 9 pessetes. L’encarregat i capatàs de l’obra era Llorenç Ripoll Guasch, de can Llorenç de Labritja, amb un salari de 4 pessetes. La vigilància de l’obra i els materials eren a càrrec de l’Ajuntament.

Com que l’Ajuntament no disposava de diners per pagar les despeses, acceptà que Antoni Torres Ferrer, de can Toni d’en Marc de Portinatx, anticipà el capital necessari, fins que l’Estat enviàs la consignació, aportàs 5.000 pessetes a un interès del 6%. Els jornals dels vesins foren més de 1.000 jornals, realitzats per una cinquantena d’hòmens.

En la segona fase, acceptaren 5.000 pessetes més, ara d’Antoni Marí Torres, de can Toni de sa Vilda Marge, amb les mateixes condicions que anteriorment. Els 2,5 primers quilòmetres tengueren un cost aproximat a les 20.000 pessetes

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, les obres públiques agafaren una gran embranzida i d’una consulta a la Gaceta de Madrid, hi trobam diversos tres reials decrets de 1923, 1924 i 1925 que donaven subvencions parcials per aquest camí, però les obres no es reprenien.

Com que una situació semblant devia passar a molts de camins de tot Espanya, el govern central va publicar el desembre de 1926 un RD que en referir-se als camins paralitzats per culpa dels ajuntaments, s’autoritzava a les diputacions provincials a continuar pel seu compte les obres i castigava amb un augment del 30% sobre la part obligatòria amb què els ajuntaments contribuïen al finançament de les diputacions. Davant d’aquesta disjuntiva, l’Ajuntament de Sant Joan establí unes contribucions especials per als vesins de Xarraca i Portinatx i poder continuar amb els treballs.

L’abril de 1927 l’Ajuntament anunciava la subhasta de les obres. Tenien un pressupost de 124.154,01pessetes, l’Estat pagaria un 53% de l’import i la resta, l’Ajuntament. Es feia constar que l’adjudicatari quedava obligat a pagar a Antoni Marí Torres les 5.000 pessetes que se li devien. En el plec de condicions, també constava que la longitud pendent era de 7.735,19 m i que les obres havien de finalitzar a l’acabament de 1928.

La subhasta fou guanyada pel contractista Miquel Guasch Clapés, de Santa Eulària des Riu.

Es va fer una subscripció popular per ajudar a sufragar les obres i entre altres, dos germans de ca n’Andreu (de la vénda des Niu des Corbs) que havien emigrat a l’Argentina, Antoni i Pere Torres, Andreu, aportaren 200 pessetes cada un. Vivien a la ciutat de Chivilcoy, al nord de Buenos Aires. Els dos germans Andreu que vivien a Sant Joan: Joan i Vicent, n’aportaren 100 pessetes cada un. La comissió encarregada de gestionar la carretera, que era formada per Mariano Torres, Cova, Antoni Torres, Lluquí, Joan Torres, Jai, Josep Torres, Marc, i Joan Marí , Vildes, volgueren que es fes públic aquest generós gest i ho publicaren a la premsa.

Les obres anaren més aviat del previst i el maig de 1928 eren a punt de finalitzar i l’ajudant d’obres públiques Martí Guasp i Pou fou en auto fins a Portinatx visita que també va servir per inspeccionar les obres; era el primer automòbil que arribava a Portinatx.

La inauguració popular es realitzà el dia de Sant Cristòfol (11 de juliol i de gran tradició en el món rural eivissenc, que celebrava que s’havien aixecat eres) amb l’assistència de més de vint carros, amb nombrosa concurrència. A migdia es va servir un banquet, sota les savines, a càrrec de Vicent Torres, propietari del Cafè d’en Cama, per a més de setanta comensals. S’acabà el dia amb ball típic.

La proposta de Portinatx del Rei

Relacionat molt estretament amb la carretera a Portinatx, hi ha un altre fet que cal assenyalar: l’octubre de 1929 el rei Alfons XIII que es trobava de visita a Ibiza a causa de les maniobres militars que es realitzaren principalment a la platja des Còdols, amb el desembarcament de tropes, va recórrer diversos indrets d’Ibiza (a Sant Josep inaugurà l’escola). Va voler anar fins a Portinatx, i així es va fer, però tot anà tan ràpid que no va tenir ni temps d’aturar-se al poble de Sant Joan. Uns dies després el mestre del poble Salvador Díaz fa redactar un pergamí en lletra gòtica i en tres tintes que deia:

Don Enrique Castellano y Ortiz, Secretario de este Ayuntamiento, Certifico: que en el libro de actas de sesiones de las que celebra el Pleno y en la correspondiente al día 12 del actual, figura el siguiente acuerdo: por el Secretario se da cuenta de que el Clero, Autoridades, Maestros y vecindario, recibe requerimientos para que de algún modo se perpetúe la visita de S.M. el Rey Don Alfonso XIII, primer Monarca que nos honra con su presencia en este término.

Encontrando muy justo dicho deseo, propone a la Corporación que como el último paraje visitado por S.M. fue Portinaitx (sic), se acuerde que de hoy en adelante el poblado de dicho nombre y su Cala se denomine Portinaitx del Rey; se tomen vistas fotográficas de la costa y poblado y se remitan con certificación del acuerdo a S.M. por conducto del Excmo. señor Mayordomo Mayor de Palacio.

La Corporación por unanimidad acordó hacer suya la proposición y que en lo sucesivo se denominen ‘Portinaitx del Rey’ el poblado y Cala de Portinaitx, como humilde prueba de gratitud por la honra dispensada por S.M. al visitarnos.

Así consta de su original a que me remito.

San Juan Bautista, 15 Octubre 1929. Enrique Castellano Ortiz. Vº Bº El Alcalde Pedro Juan

Acompanyaven el pergamí diverses fotografies originals del Taller Royal, amb una vista del poble de Sant Joan, una altra del grup de persones que tengueren la iniciativa i sis vistes de Portinatx. Al cap d’uns dies, es va rebre una comunicació del 6 de novembre del majordom major del palau, D. de Miranda que donava les gràcies, en nom del rei, a l’alcalde per les disposicions que havia pres l’Ajuntament.

Pel que fa a la denominació de Portinatx del Rei, cal dir que hi pot haver alguna raó històrica que tal vegada el mestre i secretari coneixien i per això feren aquesta proposta, encara que si ho sabien, pens que ho haurien fet constar. És una incògnita.

Després de la conquista catalana de 1235 una part del que és territori del municipi de Sant Joan de Labritja, la major part del poble de Sant Miquel de Balansat, pertanyia al domini feudal de la mitra de Tarragona, mentre que bona part del municipi, Sant Joan, Sant Vicent i Sant Llorenç quedaren sota el domini feudal de la corona, per la qual cosa el qualificatiu de Rei per designar aquell territori, podria venir de temps medievals i basat en fets històrics i no en una simple visita reial.

Suscríbete para seguir leyendo