El corsari Pere Riu-sec, una guerra i una quarantena a l'illa plana

Gràcies als registres parroquials de l’Arxiu de la Pabordia sabem que quaranta anys abans, el gener de 1667 havia nascut un tal Pere Riu-sec Ramon, fill de Miquel, d’ofici patró, i d’Antonina. Isidor Macabich l’ubica cronològicament en el segle XVII, però Riusec va continuar la seua activitat corsària fins ben entrat el XVIII.

L'Eivissa y Formentera de 1707

El segle XVIII havia començat a les Pitiüses amb el repoblament definitiu de Formentera i en el marc internacional s’estava desenvolupant una guerra per la successió de la corona espanyola. Els territoris de la corona catalanoaragonesa, és a dir, també les Illes, s’havien posicionat al costat de l’Arxiduc Carles, nomenat ja com a Carles III, qui havia jurat respectar les institucions pròpies de cada regne.

A Eivissa, el mateix mes en el qual tendria lloc l’episodi que avui contam, els jurats de la Universitat d’Eivissa, com a patrons que eren de l’església de Santa Maria la Major, avui Catedral, varen acordar fer les gestions necessàries per rehabilitar el temple parroquial degut a l’estat ruïnós que presentava: «...y que essa esta molt derruida y necessita de redificarla, per a que es tinga en la deguda veneració al culto divino y estiga aquella en la desencia que es deu...», tal com consta al llibre de Juraria d’aquell any. Començava així un procés llarg i dificultós, sovint interromput per manca de pressupost, de la reforma barroca d’un temple aixecat segles abans.

Pel que fa a l’administració local, els jurats i altres càrrecs que varen sortir de la insaculació d’aquell mes de juny de 1707 varen ser:

Jordi Llobet, jurat en Cap.

Basili Balansat, jurat segon de mà major.

Josep Gegant, jurat tercer de mà mitjana.

Andreu Torres, jurat quart de mà de fora.

Antoni Palerm, síndic i pare d’orfes.

Antoni Llaneres, guardià de la sal.

Antonio de Arroyos, cap de cinquantena.

Joan Baptista Botino, mostassaf.

Antoni Ribes, clavari.

Miquel Joan, síndic del quartó del Rei.

Francesc Serra, síndic del quartó de Balansat.

Bartomeu Ribes, síndic del quartó de Portmany.

Joan Ferrer de Toni Jaume, síndic del quartó de ses Salines.

Francesc Joan de Toni Parent, síndic del quartó del pla de Vila.

Enmig de la guerra, la vida continuava i la màxima preocupació era la subsistència. Així, a mitjans d’aquell mes de juny els jurats de la Universitat varen acordar donar permís al patró Antoni Rosselló Casesnoves per anar «...amb la sua barca carregada de llenyam a les costes d’Espanya...» a canvi que aprofitàs el viatge de tornada per venir carregat d’espart per a l’abastiment de l’illa. Amb aquest material es fabricaven cistelles, cordes i altres estris de feina ben necessàries per a la vida diària.

Dos dies després varen autoritzar al patró Sebastià Martí a que «...de son bon grat, no induït ni forçat, si que de sa pròpia i plana voluntat...» ,en atenció a què li havien permès descarregar la sal que portava al seu pinc -vaixell semblant al xabec- i el pogués portar davant l’Illa Plana per adobar-lo «...per raó de tenir una falla...», es comprometia a què el xabec del seu fill, Nicolau Martí, aprofitàs el viatge de tornada a l’illa per venir carregat d’espart bo. Tant Rosselló com Martí eren proveïdors habituals d’espart i altres productes. També els trobam esmentats als llibres del clavari, oficial que s’encarregava de les despeses quotidianes de la Universitat. Rosselló Casesnoves ja havia entregat a principi de juny 103 feixos d’espart al clavari de la Universitat a raó de 40 sous el feix, la qual cosa havia suposat una despesa pública de 206 lliures. A final de mes en va entregar 84 feixos més al mateix preu i va suposar una despesa de 168 lliures. Per la seua banda, Sebastià Martí també entregaria a final de juny 63 feixos d’espart que a raó de 40 sous el feix va suposar un import de 126 lliures. Un mes després, a final de juliol, va fer una nova entrega de 102 feixos per un import de 204 lliures.

Mentre es produïa l’episodi que contam avui, la Universitat aprovava en presència del governador i del doctor en medicina Josep Venrell, eivissenc, una sèrie de capítols en matèria sanitària, el primer dels quals era que sempre que fos possible l’illa havia de comptar amb tres doctors «...per visitar a los malalts d’ella...». En aquell moment només exercien dos doctors: Joan Llorenç i Joan Company, per haver mort el tercer, Domingo Cerecio. La plaça vacant seria ocupada per Venrell. Entre les seues obligacions principals estava la de visitar cada dia els malalts de l’hospital general així com els vesins tant de la Vila com del raval de la Marina i la part forana sempre que fos necessari. Venrell renunciaria al càrrec vuit anys després, concretament el 13 de juliol de 1715, sent substituït pel doctor Josep Joan. Feia tan sols uns dies que l’illa acabava de caure davant les tropes borbòniques. Era el darrer territori que es rendia. Poc abans havia caigut Mallorca.

L’episodi i la guerra de Successió

Aquesta història va tenir lloc en el marc de la guerra de Successió. Pere Riu-sec participava en aquest conflicte del costat de Carles III davant del candidat borbònic, el futur Felip V, com molts altres marins i corsaris illencs. De fet, quan va arribar a Ibiza venia de capturar quatre o sis enemics francesos i tenia pressa per continuar després de ‘fer les festes’ a casa.

Així, el 20 de juny d’aquell any, quan feia menys de dos mesos de la batalla d’Almansa i la caiguda de València, el capità va arribar en la seua sagetia dita Sant Pere al port d’Ibiza procedent de Mallorca amb la voluntat de passar a casa les festes de Sant Joan i Sant Pere, la primera de les quals li varen costar 100 lliures a la Universitat, institució de govern local que assumia aquest tipus de despeses.

Per l’interrogatori inclòs en la causa es dedueix que Riu-sec havia capturat 6 enemics i els havia deixat a Mallorca, on també havien quedat els membres mallorquins de la seua tripulació i venia a Ibiza a reclutar més mariners per prosseguir el cors i la guerra contra el borbó.

La sagetia era un tipus de vaixell molt emprat per a l’activitat corsària. Així, el capità s’atracà a la torre del Mar en la llanxa del seu vaixell acompanyat d’alguns dels seus mariners i tan aviat va ser davant l’edifici, el drassaner interí, Francesc Prats fill, substitut del drassaner titular, Francesc Prats pare, li va dir que havia de marxar a l’Illa Plana a fer la corresponent quarantena. Sembla que els mallorquins de la seua tripulació s’havien quedat fent-la a Palma. Entre el vaixell i la llanxa es comptaven uns 23 o 24 homes, 20 dels quals eren a la llanxa i la resta havien quedat a la sagetia.

El motiu argumentat perquè el fill del drassaner titular el substituís, fet ben habitual, per altra banda, era que Francesc Prats pare havia hagut de viatjar a Mallorca per fer algunes gestions que necessitava per sortir també en cors contra els francesos, «... enemigos de la Real Corona, se le dio el permiso, y de parecer, y acuerdo de (...) los Magnificos Señores Jurados, dejo sirviendo dicho empleo de Tarasanero a francisco Prats su hijo,...». El distintiu del càrrec era el bastó de drassaner i era important que el portàs quan exercia el càrrec. Segons algun testimoni, com el de Josep Gaona, que declararia després a la causa, sí que el portava.

Riu-sec devia venir, com tothom, amb poques ganes de fer quarantena i com passava sovint, no va voler fer cas a les indicacions del drassaner i dels jurats. A partir d’aquí sembla que va parlar malament als representants públics i aquests varen presentar denúncia davant el governador, que va manar obrir causa contra el corsari, empresonar-lo i citar a declarar a tots els que varen participar en els fets o en varen ser testimonis. Segons la denúncia, Riu-sec no va voler reconèixer ni l’autoritat del drassaner ni la dels jurats, sinó només la del governador i la del rei Carles III. Aleshores era governador i capità general d’Ibiza Josep Ponce de León.

A més, Riu-sec tampoc portava la preceptiva patent de sanitat, requisit que devia presentar qualsevol vaixell quan arribava i que certificava que el port d’origen es trobava net de contagis o epidèmies.

L’acusació. ‘Ves al bordell’

L’acusació, segons paraules del procurador fiscal, es va resumir en la següent afirmació: «... (h)a Vingut a sa noticia que el Capita Pere Riusech (...) havent anat a la Torre de mar Juntament amb los mariners de la sua Barca pera efecte de posarlos en quarantena a(m)b poch temor de Deu nostre Senyor y de la Justicia temporal, maltracta de paraules injurioses als Magnifics Senyors Jurats estant aquells en forma de Universitat. I com este sia delicte molt Grave mereixedor de grave pena...». El capità va quedar detingut i pres primer dins la cambra de la sagetia i després va ser traslladat a les reials presons.

A partir d’aquí es va recollir el relat dels fets a través de diversos testimonis: «... haviendo bajado (...) el dia 20 de los corrientes en forma de Universidad a la torre del mar, en compañia del Sindico Racional mayor y escrivano de dicha Universidad por fin de poner en quarentena al Capitan Pedro Riusech y (...) no haviendola querido hazer en el puerto y ciudad del Reyno de Mallorca, en donde le armaron (...) por la sospecha se deve tener, por ocasion de tener los franceses paz y comerciarse con los moros, y haviendole mandado al dicho Capitan Riusech se fuese en pena de la Vida, con dicha su saetia y marineros a la Isla llana (...) por ser el puesto aseñalado para el fin mas aproposito se descompuso de tal suerte que a sus Magnificencias les perdio totalmente el devido respeto hablando palabras las mas indecentes y menos decorosas a sus perçonas, y al empleo, que exercen negando la obediencia al tribunal del morbo, siendo assi que no (h)ay persona alguna que pueda de ello eximirse...».

El racional major li va preguntar a Riu-sec quanta gent portava, per posar-los a tots en quarantena, a la qual cosa va respondre que si era cosa d’un dia la faria, però que més no «... a lo que dicho Racional le dijo que seria lo que fuesse justo...». Després de diverses advertències del drassaner, «...penas de vida», el corsari va contestar de males maneres i «... diga a los señores Jurados que no quiero ir, y que no les conosco para Cosa alguna que se vayan al burdel», que devia ser la manera d’aquell temps d’enviar algú a pastar fang.

Els testimonis

Varen testificar Pere Benet Balansat, Pere Fèlix Prats de Vintimilla i Francesc Nieto, mestre manyà que tenia 70 anys, poc més o menys, que va declarar que no era present el dia dels fets per la qual cosa no podia saber si era veritat, però que «...solo sabe por haverse hallado al cabo del puente quando vino con su lancha el Capitan Pere Riusech Panxos, que el Racional le dixo si trahia patente, y dicho Capitan dixo, Yo patente en qualquier puerto que llegue saltare luego entierra, y si no me guian me ire á Barçelona..».

Per la seua banda Francesc Carreres, de 34 anys, va dir al seu torn que quan se li va demanar a Riu-sec quanta tripulació portava, va contestar que no ho sabia els que havien quedat a la sagetia i que comptassin els que hi havia a la llanxa i quan se’l va instar a marxar a fer la quarantena abans de posar un peu en terra va respondre que «...no conosco á nadie sino á aquella bandera haçiendo seña a su saetia que yo voy contra infieles a mi Rey ...».

Nicolau Taltavull, tinent de capità d’Artilleria d’Ibiza de 46 anys, va declarar en el mateix sentit que els altres, que era cert que va enviar als representants públics ‘al bordell’ i que sobre ell no exercien cap autoritat perquè «...voy contra los infieles y enemigos del Rey» i que si no el volien guiar al moll perquè pogués desembarcar se’n tornaria cap a Barcelona, que era on en aquells moments es trobava Carles III.

Al seu torn, el mestre oficial Esteve Montserrat, de 45 anys, va assegurar que Riu-sec «... dixo que el venia a hacer el dia de San Juan en su casa...». Tots sis varen poder signar la seua declaració. Altres testimonis que ratificaren el relat i el que havia dit Riu-sec foren Antoni Blanch, de 72 anys i l’agutzil Simó Cambrils de 37 anys, que va signar amb una creu.

L’apotecari Francesc Ferrer, de 40 anys poc més o menys, va ser el testimoni menys desfavorable per al corsari eivissenc assegurant que «... se estuvo quieto dentro su lancha sin hazer repugnancia». No recordava que hagués faltat a ningú al respecte ni que l’haguessin enviat a l’illa Plana. També va signar la seua declaració. Antoni Palerm, síndic de la Universitat, insistí en el fet què Pere Riu-sec no va perdre el respecte als jurats tot i reconèixer que sí ho va fer al jove que exercia de drassaner en absència del titular, el seu pare.

Pere Navarro, alferes de la companyia d’Infanteria i de 39 anys, va matissar que el capità havia assegurat que només reconeixia l’autoritat dels jurats en matèria de Sanitat. Ta va poder signar la seua declaració.

Declaració del corsari Pere Riu-sec

El 27 de juny, el procurador fiscal va demanar, en un document escrit íntegrament en català, que es prengués declaració al capità, que ja feia cinc dies que estava pres. Quan se li va demanar al corsari si coneixia la causa del seu empresonament va respondre que no, com feien tots els encausats. Després se li va demanar si havia perdut les formes amb el drassaner. Riu-sec ho va negar i va afegir que havia set el drassaner qui «se desconpuso con el».

També se li va preguntar si era cert que quan se’l va instar a marxar a fer la preceptiva quarantena havia contestat que «... esso es bueno para Los Patronetes que Vienen no a mi que soy Capitan de mar y guerra y sirvo a mi rey ...». Riu-sec ho va reconèixer menys això dels «patronetes». Assegurà que només havia dit que si el volien guiar a l’Illa Plana hi aniria i que si no se n’aniria en cors.

Ell només reconeixia l’autoritat del governador: «... estava muy obediente a los ordenes del señor Governador como su Capitan general y que si gustava dicho sr. Governador de imbiarle unos grillos se los ponia y que a los magnificos jurados solo los reconosia en lo tocante a la Sanidad no empero para imponerle penas pecuniarias que por capitan no estava sujeto». Va negar haver vist o parlat amb cap jurat.

Però el procurador fiscal tornà a insistir i l’acusà d’haver-se dirigit amb menyspreu als jurats «... con despresio de todo el siempre respondia que no les Conosia para Cosa ninguna que el Rey estava en Barselona que no tenia otro a quien obedeser bolviendo la espalda con despresio...».

La defensa

A continuació, el representant de Riu-sec va demanar la compareixença d’una sèrie de persones a les quals se’ls havia de fer les mateixes preguntes. Els testimonis de la defensa eren:

Bonaventura Balansat.

Josep Gaona, sergent.

Gregori Manuel Ledesma.

Francesc Prats menor.

Josep Montero.

Joan Rosselló, capità de la llanxa.

Bartomeu Riera, mariner.

Bartomeu Guasch, patró.

Tots havien de declarar si tenien algun grau de parentiu amb l’acusat o havien estat subornats. Era un formalisme, evidentment tots declaraven que no.

Testimoni de Ventura Balansat. ‘Contra infieles y gabachos’

Tinent de cavalleria d’Ibiza (‘Tiniente de Cavallos’). Citat per Ignasi Cabanes macer de la Reial Governació. Tenia 50 anys. Va reconèixer que sabia que faltar a la veritat era pecat mortal i relatà que el 20 de juny al matí es trobava a la torre del mar on també hi eren els jurats i diferents persones i va escoltar com Francesc Prats li va dir al capità Riu-sec que «...se pusiesse a la Vela y se fues a la Ysla llana para (h)azer quarentena o que se fuesse y dicho Capitan le respondio a dicho Francisco Prats que no le rompiesse la Cabessa y que se fuesse al burdell...».

També va ratificar que es tenia per costum que exercissin els oficis persones no sortejades. Que no sabia si era just o no. També va escoltar com Riu-sec deia «...yo soy quien soy, y tengo mi rey en Barcelona y voy contra infieles y gavachos».

Declaració del sergent Josep Gaona

Assegurà que no com a militar que era, no entenia ni de la Universitat ni dels seus oficials. El testimoni contà que «...que el capitan puso los mallorquines que llevava en su barca en quarentena en el lasareto de Mallorca y tomo lisencia del sr. Vir(r)ey de aquel reino y se vino a la presente Ysla y que no traia sino patente de guerra».

També ell va sentir dir a Riu-sec «... que hiva a Corso contra infieles y enemigos de la R(eal) Corona...».

Gaona va declarar que Riu-sec havia manifestat que només reconeixia l’autoritat dels jurats com a ‘pares de la pàtria’ en temes de salut.

Declaració del soldat Gregori Manuel Ledesma

Nascut a Salamanca i de 43 anys, era soldat d’infanteria de la companyia del «pie antiguo». Era un altre dels tripulants de la sagetia de Riu-sec. La seua versió era amb matisos com la de la resta. Declarà que el seu capità va dir «... que sienpre que le quisiessen dar la pratica que se la diessen que por esso conosia a los Jurados como padres de republica y que en lo demas nadie le podia comandar sino el sr. Governador ...».

Com ja havia fet Gaona, també va dir que com a militar no entenia les coses de la Universitat.

Quant al nombre de tripulants que Riu-sec portava a la llanxa, va dir que «...que el Capitan respondio que menos un tio suyo, y dos o tres al·lots todos estavan alli». Ell no va escoltar que el corsari perdés el respecte a ningú, però que no creia que perdre el respecte al drassaner fos el mateix que perdre’l als jurats o al governador.

Declaració de Joan Rosselló, capità de la llanxa de la sagetia Sant Pere

Era mallorquí i vivia a Ibiza. A les preguntes compromeses responia sempre que no ho sabia perquè ‘era foraster’.

L’acusació insinuà que els tripulants mallorquins havien abandonat a Riu-sec, però Rosselló ho va negar «...en Mallorca no dejo la jente al capitan Pere, antes bien el les dejo por ser su patria y con lisencia del sr. vir(r)ey se Vino a Yvissa a hazer las fiestas de San Juan y San Pedro y en animo de armar de nuevo y continuar su Corso, y en quanto a patente de Sanidad nunca la traido dicho capitan en el presente viaje sino solamente de guerra». Tampoc ell havia sentit al seu capità faltar al respecte a ningú.

Declaració del mariner Bartomeu Riera

Tenia 35 anys. En el moment dels fets ell es trobava dins la llanxa i va sentir com els jurats li varen donar a Riu-sec «...un aviso de (h)azer quarentena y tanbien observo el testigo que diferentes personas disimuladamente hazian seña con los dedos insinuando que solo (h)aria 2 dias...».

Ell sí que coneixia que diferents càrrecs d’oficials de la Universitat s’havien cobert amb substituts per malaltia o absència del titular, tot i que no podia dir si estava ben o mal fet.

Ara bé, tenia per cert que si s’injuriava als oficials, ja fossin propietaris o substituts, s’ofenia també als jurats i al governador. Va signar amb una creu.

Declaració del patró Bartomeu Guasch

Tenia 38 anys. Va reconèixer tenir parentiu amb l’un i l’altre, cosa que tenia l’obligació de declarar, «...mas es fuera del grado prohibido por derecho».

Manifestà, com altres testimonis, que el corsari havia dit que faria la quarantena si era cosa d’un dia o dos, i que «... en Mallorca en este tiempo Ya lo (h)abrian guiado...» és a dir, ja l’haguessin acompanyat al llatzeret. Guasch també va confirmar haver vist que diferents oficis universals eren ocupats per substituts. Tampoc li constava que Riu-sec hagués faltat al respecte als jurats. També signà amb una creu.

Declaració del soldat ‘de a cavallo’ Josep Montero

Montero va declarar que Riu-sec ja no havia volgut fer la quarantena a Mallorca argumentant que no duia ningú contagiat ni venia de llocs amb epidèmies «...no llevava enfermos ni venia de partes morbosas ...».

Francesc Prats fill, el drassaner substitut

Tenia 24 anys. La seua declaració, tot i ser ell l’ofès per les paraules de Riu-sec, va ser conciliadora:

«... que hizo una pena de 500 ducados que se pusiesse en quarentena a la qual pena respondio el capitan Riusech (...) que (...) a el no tenia que (h)azerle pena (...) y no paso otra cosa».

Quant al que havia passat a Mallorca va declarar que «... oyo dezir a los marineros y co(r)sarios del Capitan Pere que en Mallorca querian que hiziesse 3 dias de quarentena y que no la (h)avian querido por venir a (h)azer las fiestas a Yviça...».

El jove va declarar no haver escoltat cap blasfèmia ni insult per part del capità sinó només que no volia fer quarantena sino «irse a barselona a ver al rey, sino le querian guiar».

Referències a la guerra de Successió i a l’ocupació de València

Dues setmanes després, el 4 de juliol, Riu-sec va dirigir un escrit al governador demanant clemència perquè es trobava pres injustament a les reials presons i sobretot perquè mentre era allà captiu no podia continuar exercint el cors i lluitant a la guerra a favor de Carles III «... y porque se puede seguir grave perjuicio en el atraso de su Corso en el Real Servicio, majormente ocupando ya los Enemigos mucha parte del Reyno de Valencia y teniendo sitiada a la Ciudad de Denia en donde puede aprovechar mucho su Saetia y asistencia en ella quitando las fuersas a los Enemigos de los Socorros que les pueden tener Por Mar...».

Finalment, el síndic i pare d’orfes de la Universitat Antoni Palerm va presentar escrit assegurant que s’havia pogut provar que Pere Riu-sec Panxo havia perdut el respecte als jurats a la torre del Mar i demanava que fos castigat.

No s’inclou la resolució del cas, però el capità va continuar exercint el cors com veurem en altres episodis. L

a guerra, com també sabem, va acabar malament per a Carles III i per als diferents regnes que amb la victòria del primer borbó, Felip V, varen veure anul·lats les seues institucions, furs i drets.

Suscríbete para seguir leyendo