Suscríbete Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Quan Santa Gertrudis va tenir alcalde

Quan és la celebració les festes patronals del poble de Santa Gertrudis de Fruitera, és un bon moment per recordar algunes notes sobre aquest poble situat al bell mig de l’illa d’Eivissa

La plaça de Santa Gertrudis amb l’església al Fons.

L’agost de 1783 el monjo benedictí Manuel Abad y Lasierra, d’origen aragonès, fou designat bisbe de les Pitiüses. Arribà a aquestes illes el febrer de 1784. De seguida visità les dues illes per conèixer personalment el territori i decidir on s’havien d’emplaçar les parròquies rurals, que pensava aixecar. Fruit d’aquest recorregut és el pla parroquial que publicà el 1785 i que proposava la creació de quinze parròquies rurals a l’illa d’Eivissa i tres a la de Formentera. A vuit d’aquestes parròquies foranes s’havia d’aixecar un temple; la resta ja disposava d’esglésies que assolien la categoria de parròquies. Santa Gertrudis fou una que necessitava la construcció d’un temple.

La construcció de l’església durà pràcticament deu anys, des de 1786 fins a 1796, sembla que fou la segona església de nova creació que es finalitzà, després de la de Sant Rafel Arcàngel, que fou la primera. Mentre s’acabaven les obres de l’església, entre els anys 1785 i 1796 es digué missa a la casa de can Puig o d’en Bet.

És un misteri el motiu de l’elecció d’aquesta santa alemanya del segle XIII com a patrona; cal suposar que Abad y Lasierra sentia alguna devoció per aquesta santa que era benedictina com el bisbe.

Dins del tema de la restauració, on Santa Gertrudis ha assolit un cert prestigi, cal apuntar que la primera indústria hotelera fou la Barbacoa Santa Gertrudis, que en els anys setanta del segle XX, s’instal·là a la hisenda de can Mala Costa, que havia estat propietat de Vicent Pereyra Morante, que la comprà el 1900.

Per tal de donar servei a la població que s’anava constituint vora l’església, era necessària la construcció d’una depuradora per al tractament de les aigües residuals; fou inaugurada el 1998, i podia atendre una població d’unes 500 persones i un cabal diari de 75 metres cúbics. Aviat quedà totalment obsoleta i les aigües residuals es canalitzen cap a la depuradora de la ciutat d’Eivissa.

A començament del s XXI, el Morna International College comprà un solar a la finca de Can Caus, per aixecar un nou edifici i abandonar els locals de Sant Carles de Peralta.

El 2009 s’instal·là un escultura d’Abad y Lasierra a la plaça del poble, obra de l’escultor Pere Joan Hormigo, realitzada en bronze i que finançaren el Consell d’Eivissa i l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu.

La fèrtil plana d’en Vidal, a la vénda de sa Picassa.

El segon bisbe de les Pitiüses, Eustaquio de Azara (1788-1794) promocionà que es fessin grupets de cases vora el nou temple de Santa Gertrudis, com s’havia fet a Santa Eulària i es pensava fer a Sant Miquel, encara que amb escassos resultats, excepte Santa Eulària. Aquest bisbe també va regalar al poble un rellotge de campanes que fou col·locat al seu campanar i que va desaparèixer en successives reformes de la façana.

Al poc temps, i també relacionat amb el canvi que significà la política dels il·lustrats, de la qual Abad y Lasierra n’era el capdavanter, es creà a les Pitiüses un Junta de Govern, presidida pel bisbe i pel governador, que elaborà diversos Plans de Millores, un dels quals proposava la creació de disset ajuntaments a la part forana, un a cada una de les parròquies acabades de crear pel bisbe. Aquestos ajuntaments, que realment no arribaren a actuar com a tals, eren constituïts per un alcalde, dos regidors, un diputat i un síndic i tots aquestos ajuntaments depenien orgànicament del de la ciutat d’Ibiza.

L’Ajuntament constituït el 1787 a Santa Gertrudis era format pel batle, Joan Roig, Vidal de sa Picassa, els regidors Joan Tur d’Andreu, Fita, i Miquel Planells de Pere; el secretari era Vicent Bonet de Francesc.

Escoles de Santa Gertrudis, segons un projecte de Guillem Forteza. PeR felip cirer

Quan el desembre de 1845, el governador de la província Joaquim Maximilià Gibert, amb la finalitat de donar un fort impuls a l’agricultura, la indústria i el comerç d’Ibiza, va designar diverses persones importants perquè formassin la Societat Econòmica d’Amics del País Las Pityusas. Les societats econòmiques d’amics del país varen néixer a l’Estat a les darreries del segle XVIII per impulsar el moviment de la Il·lustració, amb la finalitat de millorar la producció agrària amb noves tècniques. Com tot, a les Pitiusas arribà amb més de cinquanta anys de retard, la presidia el bisbe Basilio Antonio Carrasco Hernando i els vocals eren el governador del bisbat, Juan Carrasco, els advocats Josep Ferrer i Marià Riquer, els propietaris: Domingo Valarino, Miquel Sorà, Josep Ramon Torres; Ferran ferrer i el metge Sebastià Llombart. Hi havia una llista amb els catorze propietaris principals de l’illa i socis corresponsals a diverses províncies espanyoles i un corresponsal a cada una de les parròquies del camp. En el cas de Santa Gertrudis fou designat Joan Roig Vidal. Com veim, els diferents propietaris de la hisenda de can Vidal, a la vénda de sa Picassa, sempre han estat de les persones més importants del poble. Can Vidal és una de les majors hisendes del poble; les altres grans hisendes del poble solen ser propietat de persones de la ciutat d’Ibiza.

Aquesta societat econòmica va tenir una actuació més bé escassa i al cap de poc temps ja havia desaparegut.

Les alumnes de l’escola de Santa Gertrudis a les darreries dels anys seixanta del segle XX. PeR felip cirer

Al cap de seixanta anys hi hagué un altre intent de fomentar la producció agrària. El 1905 es constituí la Societat d’Agricultors, el representant de Santa Gertrudis fou Joan Roig Guasch, en una directiva presidida per Bernat Marí Tur, Vinya, de Sant Josep de sa Talaia. A més de proposar la introducció de mètodes més moderns en l’agricultura, també es proposaren fer desaparèixer costums molt arrelats a la part forana com el joc de cartes o el festeig tradicional que eren la causa de freqüents desgràcies econòmiques i baralles i enfrontaments. Com l’anterior intent, també aquesta Societat d’Agricultors va tenir una curta vida.

La plana d’en Vidal destaca per la terra roja o fonda. La família Roig, Vidal, és documentada des de la segona meitat del segle XVIII, la casa tenia trull i molí de sang. La hisenda encara va créixer més quan hi uniren cas Iai. En aquest indret l’Agrupació Hotelera Doliga explota la Granja Santa Gertrudis, dedicada a la producció de carn i abans, de llet.

Una altra hisenda ben gran i productiva és sa Fontassa. Era propietat de la distingida família Palau de Vila, que a mitjan segle XIX la vengué a Federico Lavilla. Els hereus de Lavilla, a causa del fracàs empresarial de les mines de s’Argentera, hagueren de vendre la hisenda de sa Fontassa, que adquirí el comerciant i navilier Josep Roig Pijuan. Cal recordar que l’abundant aigua de sa Fontassa fou proposada pels il·lustrats per proveir d’aigua la font de la Marina del port d’Ibiza, cosa que finalment no es va fer i es decidí per una font, ara a Sant Rafel de sa Creu.

És també important la hisenda de Fruitera que era de la família Ferrer, Miqueleta; en temps de Joan Roman, era propietat de la seua esposa, Vicenta Ferrer Wallis, es realitzaren diverses obres hidràuliques per aprofitar l’aigua de sa Llavanera i s’introduïren nous cultius i noves varietats de fruiters. Aquesta hisenda de Fruitera tenia una petita capella on s’oficiava missa alguns dies assenyalats per la propietària, Vicenta Llobet Roman, casada amb Josep Riquer Bonet, ja a la segona meitat del segle XX.

El poble ha vist altres intents de millorar la producció agrària i així, en la dècada dels anys seixanta del segle XX, Joan Roig, Serreta, muntà un espai per a l’assecat d’albercocs a un magatzem a can Serreta, on tractar amb sofre la conservació de les orellanes.

l’escultura de bronze dedicada al bisbe Manuel Abad y Lasierra, obra de Pere Joan Hormigo i que s’inaugurà el 2009. PeR felip cirer

És també interessant el Polvorí de Santa Gertrudis, que acollia la munició que empraven els destacaments militars d’Eivissa i que s’aixecà en la postguerra. És al puig d’en Cantó o des Molí i les obres per al polvorí s’iniciaren cap a 1938; s’expropiaren alguns terrenys propers. El nom des Molí es a causa de l’enginy per moldre gra que hi havia hagut antigament. Amb el temps, no tenia la utilitat primera i l’Exèrcit el va treure a la venda, fou comprat pel Consell durant la presidència de Xico Tarrés (2007-2011) com a equipament públic i venut a particulars al cap de pocs anys.

La carretera que dona servei al poble fou projectada el 1887, quan fou inclosa en un pla nacional de carreteres i el diputat a corts per Eivissa, Cipriano Garijo donà suport a la proposta. El nom era carretera de Sant Miquel a Sant Carles passant per Santa Gertrudis i Santa Eulària. El traçat proposat era una mica estrany però podia resoldre la comunicació amb els pobles de Sant Miquel, Santa Gertrudis i Santa Eulària. El 1899 el nou diputat Pere Tur Palau, ara conservador, tornà a insistir sobre la necessitat de realitzar les obres. El projecte, redactat per l’enginyer mallorquí Pere Garau Canyelles, era enllestit el 1903 i dividia el traçat en quatre trams. El tram entre Can Clavo i Santa Gertrudis es començà el maig de 1913 i a mitjan 1915 les obres es donaven per finalitzades. El contractista fou l’empresari Antoni Pineda, associat amb els germans Joan i Ignasi Wallis, Vicent Pereyra, Ignasi Riquer i Abel Matutes Torres, tots els quals amb interessos en Sant Miquel i Santa Gertrudis. El director d’obres fou el sobreestant d’obres públiques Jaume Riera. El 1920 s’acabava el tram de Santa Gertrudis a Sant Miquel. L’asfaltat d’aquestos dos trams de carretera finalitzà l’estiu de 1965, després d’un any i mig d’obres.

L’augment de la població, a les darreries del segle XIX, va fer necessària la construcció de la capella Fonda, amb volta de canó, a la banda de tramuntana de l’església. PeR felip cirer

El 1923 es constituïa una societat per implantar el servei de transport de persones a la majoria del pobles d’Eivissa; s’anunciava la compra de quatre vehicles i un d’ell el pensaven destinar a la línia de Sant Miquel, amb parada a Santa Gertrudis de Fruitera. El capitalista majoritari era Abel Matutes i hi havia altres accionistes com el capità de la marina mercant Antoni Torres Molines i Manuel Escandell, des Coc. Amb el temps, altres concessionaris explotaren la línia.

El maig de 1909 s’aprovava la Llei d’ensenyança obligatòria de 28 de juny de 1909 que deia que s’havien d’obrir escoles a tots els nuclis de població. Es reclamava una per Santa Gertrudis que tenia 1.100 habitants. Fer una llei és una cosa relativament fàcil, però aixecar els edificis i formar els mestres és una tasca més complicada. Caldrà esperar a 1917 quan es crearen escoles de nens a Santa Gertrudis i Sant Carles, del municipi de Santa Eulària des Riu. Amb el pla de 1926, es feren les de nenes a aquestos dos pobles. L’escola de nens ocupà provisionalment un casa llogada a la família Escandell i el primer mestre fou, interinament, Joan Clapés Escandell, que l’agost de 1918 fou substituït pel mallorquí Joan Ramis Ribot. L’abril de 1929 visitaven Eivissa l’inspector Joan Capó i l’arquitecte provincial Guillem Forteza, amb la finalitat de veure el solar on s’havia d’aixecar la Graduada de Vila, a l’Hort del Bisbe; durant la visita comunicaren que aviat sortirien a subhasta les obres de l’escola de Santa Gertrudis amb un pressupost inicial de 47 mil pessetes.

Cal dir que el poble tenia un gran interès en poder disposar d’un edifici per a escola, que oferiren a l’Estat 4.000 pessetes en metàl·lic, el solar corresponent i tota la calç, pedra i arena que fossin necessàries per aixeca una escola. La construcció fou molt lenta però aconseguiren veure l’escola tant desitjada.

Compartir el artículo

stats