La publicació del poema de Bonaventura Carles Aribau ‘La pàtria’ el 1833, ha estat considerat com l’inici de la Renaixença. La celebració dels Jocs Florals de Barcelona a partir de 1859, és el moment que es diu que el moviment havia triomfat. Alguns eivissencs participaren en aquest certamen poètic, que era la restauració d’un concurs poètic que procedia de l’Edat Mitjana. Però com tot, aquest corrent arribà amb molt de retard a les Pitiüses i aquest endarreriment és a causa de diferents fets que convé tenir present, vegem alguns antecedents que passaren a les nostres illes i que no permeteren que la literatura en llengua catalana arribàs tan aviat.
Antecedents
Abans de la Renaixença hi ha alguns fets a les Pitiüses que no permeteren que es desenvolupàs aquest moviment cultural i de recuperació de la identitat del nostre poble.
La Guerra de Successió (1701-1713) significà l’arraconament de la llengua catalana i la pèrdua de les institucions insulars que regien les illes d’Eivissa i Formentera. El cas més patent és la desaparició de la Universitat, institució d’autogovern. Fins a l’arribada de la nova dinastia, els Borbons, tota la documentació i escrits eren majoritàriament en la llengua de les Pitiüses. Amb l’arribada de les noves autoritats, que eren totes de llengua castellana, imposaren la seua llengua.
El 1782 el papa Pius VI signava la butlla d’erecció del bisbat d'Eivissa i les Pitiüses se separaven espiritualment de l’arquebisbat de Tarragona. El bisbat s’aconseguí per la secular insistència dels jurats de la Universitat d’Eivissa i els seus raonaments es basaven, a més de les espirituals, altres de caire financer i cultural. Cal apuntar que les visites dels arquebisbes de Tarragona eren ben esporàdiques, i molts d’eivissencs morien sense poder rebre la confirmació. Disposar d’un bisbe propi, pensaven els eivissencs, que ajudaria a l’arribada de persones que es podrien dedicar-se a l’ensenyament.
La guerra de Successió, la política de la Il·lustració i la instauració del bisbat significaren l’arraconament de la llengua catalana i s’establia una política que fomentava la llengua castellana en detriment de la nostra cultura. És la política centralitzadora i uniformitzadora que s’imposa a la segona meitat del segle XVIII i que s’entén a tot el segle XIX.
L'esglèsia i la llengua
Una de les primeres disposicions del primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra (1783-1787) prescrivia als mossènyers que els llibres eclesials es redactassin únicament en castellà. No ho tenim clar, però cal suposar que Abad y Lasierra parlava català, ja que havia nascut a un poble proper a la Franja de Ponent, Estadilla, Osca, que aleshores pertanyia al bisbat de Lleida; com a membre de la congregació benedictina tarraconense, passà bona part de la seua vida a terres catalanes, recordem que fou prior de Santa Maria de Meià (comarca de la Noguera). Cosa que posa de manifest Jorge Demerson en la biografia que va fer aquest primer bisbe.
Però a més de la castellanització de l’administració eclesiàstica, Abad y Lasierra arriba a reprimir manifestacions de literatura religiosa popular com poden ser els goigs (composició poètica per loar la Verge o un sant), de molta tradició a les Pitiüses i deia el següent en un document manuscrit signat pel prelat amb data 25 d’octubre de 1786: A fin de purificar el culto y apartar del Santuario todas aquellas vulgaridades con la ignorancia, la ambición, o una piedad supersticiosa e indiscreta ha ridiculizado la santidad de las ceremonias sagradas, y a este mismo fin se halla mandado no se permita en esta parroquia introducir nuevas devociones, deprecaciones y cantares a los Santos llamados vulgarmente Goigs.
Un cas semblant succeïa a Menorca, tal com diu Josefina Salord: «La propaganda antimenorquina i espanyolitzadora disposarà, tanmateix, d’unes institucions eclesiàstiques que vetllaran per la catolicitat; és a dir, per l’espanyolitat dels menorquins. Em referesc a l’acció inquisitorial i episcopal.» En un article publicat el 1987, que porta el títol de «La Renaixença a Menorca: una historia (gairabé) impossible».
Hi ha un gran paral·lelisme entre les Pitiüses i Menorca pel que fa a la tasca uniformitzadora i castellanista que exerciren els bisbes d’aquestes dues diòcesis, creades el 1782 i 1795, respectivament. A més d’esmerçar els seus esforços en l’organització de les noves parròquies, millorar la formació del clergat... però també es dedicaren a la castellanització de la població.
Població i nivell d'instrucció
Per fer una valorització d’aquest període i saber la incidència que va tenir, cal tenir present que les Pitiüses tenien una població petita i prenem l’any 1877 que és justament l’any que Jacint Verdaguer guanya un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona per la seua obra èpica L’Atlàntida, i també Àngel Guimerà, en el mateix certamen poètic, és declarat mestre en gai saber en haver guanyat els tres premis, la flor natural, l’englantina i la viola, que concedia aquest consistori. Aquests dos fets fan que molts d’estudiosos de la nostra literatura considerin que tanquen el període de la Renaixença i s’entra en un període de normalitat de la cultura catalana, encara que quedi molt de camí per recórrer, fins arribar a una situació de normalització que ha de costar molt d’assolir. En aquell moment, Eivissa i Formentera no havien entrat encara en la Renaixença.
Per l’estudi de la població i el seu nivell d’instrucció de 1877 recorrem a l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, «Las antigues Pityusas» (1890). Aquell any Eivissa tenia una població de 22.620 persones i Formentera, 1.846, cosa que dona un total de 24.466 habitants entre les dues illes. Per contra, Mallorca tenia 230.396 habitants i Menorca, 34.173. Per percentatges, Mallorca representava el 80% del total de la població de les Balears; Menorca el 12% i les Pitiüses, el 8,50%.
Pel que fa al nivell d’instrucció de la població, els resultats són els següents: A les Pitiüses sabien llegir i escriure 2.029 persones (727 dones i 1.302 homes), un 8,29%. Un nombre ben petit si ho comparam amb les altres illes: Mallorca, 39.134, un 17,30% i Menorca 8.859, un 26%. Aquesta illa tenia el nivell més elevat d’instrucció.
No cal dir que aquesots resultats són del conjunt de les Pitiüses i que els pobles presentaven uns resultats encara pitjors. La ciutat d’Eivissa tenia un 22% de persones que sabien llegir i escriure, mentre que en els quatre ajuntaments forans, el nivell d’instrucció es trobava pels voltants de 2,60% de població que sabia llegir i escriure.
Durant el trienni liberal (1820-23), l’escola de segona ensenyança que regentaven els dominics fou tancat i els frares abandonaren l’illa. Recuperaren el convent amb la dècada ominosa de Ferran VII, però no sembla que recobrassin l’escola. Foren finalment exclaustrats el 1835.
Des de 1802 existia el Seminari d’Eivissa, que objectivament tenia l’encomana de formar els futurs preveres, però on també assistien alguns alumnes que únicament volien formar-se acadèmicament. Al llarg dels anys va formar un nombre important d’alumnes, alguns ben interessats des del punt de vista de la llengua catalana, encara que això serà en el pas del segle XIX al XX.
Durant el trienni liberal (1820-23), l’escola de segona ensenyança que regentaven els dominics fou tancat i els frares abandonaren l’illa. Recuperaren el convent amb la dècada ominosa de Ferran VII, però no sembla que recobressin l’escola. Foren finalment exclaustrats el 1835.
El 1846 es creava la primera escola pública d’al·lots a la ciutat. El 1860 i 1861 en què es crearen, respectivament, una d’al·lotes, a Dalt Vila; i dues, una de cada sexe, al raval de la Marina. Pel mateix temps es creaven escoles d’ambdós sexes als quatre pobles que eren capital municipal de l’illa d'Eivissa. A Formentera es crearen el 1870, segons ens recorda l’Arxiduc en l’obra ja esmentada.
El 1865 obria portes el Col·legi de Segona Ensenyança d’Eivissa, que depenia acadèmicament de l’Institut Balear de Palma; ocupava les aules de l’antic convent dels pares dominics a Dalt Vila. Depenia de l’Ajuntament de la ciutat d’Eivissa i tenia suport econòmic de la Diputació Provincial de Balears. Aquest centre docent va tenir una importància cabdal en la instauració de la Renaixença a la nostra illa, gràcies a algun professor que vengué de Catalunya. El 1928 fou elevat a institut local i el 1934 fou declarat institut nacional.
Felip Curtoys adjunto forà dels Jocs Florals de 1871
Vegem com començà la Renaixença a Eivissa. Sabem que el 1871 l’advocat i poeta eivissenc Felip Curtoys i Valls (1839-1916) va prendre part en els Jocs Florals de Barcelona amb el títol d’adjunt forà, el nom que donaven als poetes que procedents de comarques allunyades prenien part en aquell conjunt poètic.
En aquella 13ª edició de la restauració dels Jocs Florals, que presidí Estanislau Reynals i Rabassa, hi hagué 24 adjunts forans, dels quals 12 eren de Mallorca, entre els quals s’inscrivia l’eivissenc Curtoys. No hem pogut conèixer el poema que hi presentà, ja que no fou premiat. Foren premiats els mallorquins Ramon Picó, Bartomeu Ferrà, Tomàs Forteza, Pere d’A. Penya, Mateu Obrador i Josep Tarongí.
Ignorem com Curtoys va arribar a participar en els Jocs Florals. Pensem que el títol de dret l’obtingué a la Universitat de Santiago de Compostel·la, tal vegada fou esperonat per algun personatge d’aquell moment de la Renaixença i ens ve a la memòria que el primer home d’aquest moviment que visità Eivissa fou Marià Aguiló que passà per Eivissa, almenys, en tres ocasions, segons documenta Massot i Muntaner: el 1853, 1858 i 1859. Aguiló tenia l’afany de recollir material folklòric per a la seva obra.
El dia 11 d’octubre (de 1853) escriví des d’Eivissa al seu pare, Tomàs Aguiló i Cortès: Dentro de unos momentos me embarco para ir a Formentera; mañana es la fiesta mayor de la Mola y espero divertirme mucho». En la mateixa carta li confessava: «Estos que en Mallorca llamamos salvajes se han portado divinamente conmigo. Sin conocer ni querer conocer a nadie, desde el brigadier gobernador de la plaza hasta el secretario del Ayuntamiento, incluso diputados a Cortes, alcaldes… han venido a buscarme para abrirme sus cortos archivos, para proporcionarme cuanto podía desear.
No és agosarat pensar que Aguiló introduís Curtoys en la lírica catalana, ja que aquest últim era una persona amb una sòlida formació literària, però majoritàriament en llengua castellana i començava a publicar articles i poemes en els periòdics, escassos, que es publicaven a l’illa.
S’han documentat altres poemes en català de Curtoys com el que porta per títol «Una llimosneta», que fou llegit en un acte públic i que després fou publicat pel periòdic El Ibicenco.
A les darreries del segle XIX Curtoys tingué diversos càrrecs polítics fora de l’illa nativa, com subgovernador del partit judicial de Figueres (Girona) i secretari del govern civil de Tarragona, per la qual cosa va tenir un coneixement directe del moviment catalanista que es desenvolupava al Principat. Prova d’això és el poema «Dues germanes» on fa una comparança entre Figueres i Eivissa i que publicà a aquella ciutat de Girona.
Però els versos de Curtoys que han assolit més popularitat són dels darrers anys de la seva vida, escrits el 1908 i són uns versos de benvinguda a les personalitats que visitaren Eivissa amb motiu del centenari del naixement de Jaume I el Conqueridor que contenen uns versos que s’han tornat emblemàtics: «Volen veure aquest bocí / de la terra catalana / que arrancà la tramuntana / i enmig del mar va florir».
Al cap de quatre anys, quan el mes de maig de 1912 se celebrà a Eivissa el XV Congrés de la Federació Agrícola Catalana-Balear, va voler rebre els congressistes amb un altre poema: «Aplaudiment», que justament acaba amb el famós lema dels Jocs Florals: «i molts dies han tornat / perduda calma al meu cor, / veuré en elles el tresor / de bellesa natural / i ademés un ric cabal / de fe, de pàtria i d’amor.»
I encara més endavant publicà un altre poema en el número del dia 30 de maig de 1914 que duu el títol: «Un record». Com veiem Curtoys va escriure en català alguna poesia, encara que la major part de la seua producció literària va ser en castellà. Encara que a la vegada que avançava en edat, també creixia el conreu en llengua catalana.
