A final del segle XIX, segons el cens de població aprovat el 1878, Eivissa ciutat i Formentera comptaven amb 1.863 caps de família en conjunt. Formentera tota sola en tenia 349. En un segle s’havia quadruplicat la població perquè el 1778, tal com recollia l’imprescindible Enric Fajarnés Tur a l’article ‘La producción y el comercio en Ibiza’ publicat l’any 1889 a La Almudaina de Mallorca, l’illa comptava només amb 499 habitants, mentre Eivissa en registrava 10.501 la qual cosa suposava que la població pitiüsa assolia la xifra d’11.000 habitants.
No va ser fins l’any 1889 que l’illa va poder viure la creació definitiva d’un Consistori propi i independent del de Vila. Feia divuit anys que Formentera havia sol·licitat la reincorporació a l’Ajuntament de la ciutat ateses les dificultats pressupostàries que patia i que l’impedia gestionar una institució local pròpia. Així va ser que de 1870 a 1888 la pitiüsa del sud havia tornat a formar part del districte d’Eivissa.
Les gestions per tornar a tenir ajuntament s’havien accelerat a començament de 1888 i a principi d’abril es va presentar una petició dirigida al governador civil de la província avalada per «…gran número de vecinos de la Ysla...» on els formenterers demanaven la segregació d’Eivissa per formar consistori propi. En aquell moment l’Ajuntament de l’aleshores capital de les Pitiusas es deia oficialment de la ciutat d’Eivissa i de Formentera i qualsevol assumpte relacionat amb l’illa, ja fos la creació d’escoles de primària, l’ampliació del cementiri, el cobrament de l’impost de consums, l’elaboració de censos electorals o de padrons, etc, havia de passar per Dalt Vila.
Així, el 2 d’abril de 1888, el batle de Vila va donar compte de la petició a la resta de la Corporació i en aquella mateixa sessió s’acordà informar el governador i manifestar-li que estaven d’acord amb la separació sol·licitada «...por considerarla beneficiosa á los intereses de ambos pueblos...» i a més demanava que la ‘gràcia’ fos atorgada per la diputació dins aquell mateix any econòmic.
Així, l’Ajuntament de la ciutat va acordar enviar a Palma la documentació necessària i el secretari municipal, Marià Oliver, en compliment de l’unic punt de l’ordre del dia, va certificar una sèrie de qüestions per aplanar el camí de la independència municipal de Formentera:
-Que mentre en temps anteriors (fins al 1870) va existir ajuntament a Formentera, aquest «…sufragó los gastos obligatorios del mismo y por el nuevo que se forme los podrá igualmente satisfacer con los recursos que las leyes autorizan».
-Que la constitució d’Ajuntament a Formentera no perjudicava els interessos del d’Eivissa «… ni le hace perder las condiciones (…) de la Ley municipal vigente puesto que la desmembracion de terreno que se origina no es suficiente para que la Ciudad y su término no puedan sufragar los gastos obligatorios que le corresponda satisfacer».
-Que els signants del document que sol·licitava la segregació de Formentera eren tots caps de família de l’illa o bé ho eren els representants que havien signat en nom seu.
-Que la distància de la ciutat respecte de Formentera «...unas tres leguas de mar...» no existia mancomunitat de despeses ni qualsevol altre dret entre Vila i Formentera.
Finalment, el 12 d’abril la diputació provincial autoritzà la segregació i el dia 20 aquesta va ser comunicada pel governador civil decretant que «...la Ysla de Formentera quede segregada del Ayuntamiento de esta Ciudad del que antes de tomarse el referido acuerdo formó parte, y constituya otra Municipalidad...».
L’Ajuntament d’Eivissa va aprofitar l’autorització de la diputació per reivindicar que a partir d’aquell moment no li corresponia pagar a la Hisenda pública la mateixa quantitat en concepte d’impost de consums i sal que havia vengut pagant fins aleshores. A aquella reunió, presidida pel batle Federico Lavilla i González-Turija, assistiren el tinent de batle Bartomeu Vicent Ramon i els regidors Antoni Pujol, Miquel Fornés i Marià Vinyes.
Mentrestant, entre epidèmies i una inundació històrica, Eivissa iniciava uns anys que veurien la transformació de la ciutat i el port. Així, un dia abans de l’aprovació de la segregació de Formentera, el governador havia signat un ofici que feia referència a un acord de la diputació provincial referent a la situació d’insalubritat de ses Feixes. Aleshores els criteris higienistes consideraven les zones humides focus d’infeccions, malalties i contagis i s’instava a l’Ajuntament de Vila a obrir un expedient «...en averiguacion de la perniciosa influencia que pueda ejercer en la salud pública de los vecinos (…) una laguna conocida por el Pratet que existe en las inmediaciones del arrabal de la Marina (…) a cuya disecacion se halla dispuesta a contribuir con una subvencion prudencial...», en cas que s’arribàs a la conclusió que era necessari fer-ho i Vila ho acordàs. Com era habitual es va acordar crear una comissió per decidir sobre l’assumpte, que en aquest cas estaria integrada pels regidors Pujol, Ferrer i Fornés, que serien els encarregats d’estudiar el tema i averiguar els millors mitjans per dessecar la zona humida. La Junta Municipal de Sanitat aprovaria la mateixa actuació pel mateix motiu i a proposta del metge Enric Fajarnés Tur.
Un mes després, el representant de l’empresa contractista de les eternes obres del port demanava a l’Ajuntament poder aprofitar el tros de terreny que hi havia lliure entre el passeig de s’Alamera i la via provisional que s’havia instal·lat per transportar les pedres de les esmentades obres, per poder dipositar i tallar allà les pedres necessàries per continuar les esmentades obres. Una vegada més es va acordar crear una comissió -una altra- que en aquesta ocasió estaria integrada per Bartomeu Vicent Ramon, Antoni Pujol i Josep Ramon. La Corporació va donar el vistiplau i aquells blocs varen formar part del paisatge dels voltants del passeig durant gairebé dues dècades.
Per altra banda, a final d’aquell 1888 Vila va sol·licitar permís al capità general de les Balears per realitzar el desmunt rocós del tram que anava des del baluard del Portal Nou fins al de Sant Joan. Josep Verdera Ramon, que seria batle de la ciutat en diverses ocasions, havia demanat permís per poder fer pel seu compte i risc l’esmentat rebaix. L’autorització va arribar el vespre de Nadal i l’Ajuntament va facultar a Verdera Ramon a fer l’actuació que canviaria el nivell i la fesomia de la zona rocosa que separava el passeig de s’Alamera dels peus de la murada. Això sí, el municipi va imposar quatre condicions:
- 1a: El rebaix s’havia de fer només fins al passeig vesí «...hasta el nivel del puesto denominado Alameda...».
- 2n: Tota la terra que es tragués seria propietat de l’Ajuntament i la pedra seria per al concessionari.
- 3r: El rebaix havia d’estar acabat en el termini d’un any.
- 4t: Els danys a la fortificació o a la població serien a càrrec del concessionari.
El dia assenyalat per formalitzar la constitució de l’Ajuntament interí de Formentera i la seua segregació del municipi d’Eivissa va ser el 15 de gener. A les actes municipals consta una diligència que recollia que «...en el dia de hoy se ha constituido el ayuntamiento interino en la vecina isla de Formentera quedando segregada aquella isla de este término municipal cesando los regidores que representaban aquel territorio...». Eren Antoni Pujol i Tur i Ramon Capdevila i Vila. Amb la segregació i el cessament dels dos regidors, quedaven reduïts a 6 els regidors d’Eivissa, la qual cosa era considerada clarament insuficient «...número insuficiente para tomar acuerdo».
Per donar possessió a la nova Corporació, assistí en nom de la d’Eivissa el tinent de batle Bartomeu Vicent Ramon. Ramon i Tur s’havia desplaçat a Formentera el dissabte 12.
Els regidors interins nomenats pel governador civil de la província eren:
- Josep Serra Noguera,
- Vicent Maians Verdera,
- Francesc Maians Joan,
- Pere Joan Ferrer,
- Andreu Ferrer Serra,
- Bartomeu Ferrer Joan,
- Vicent Joan Ferrer,
- Bartomeu Maians Ferrer,
- Josep Ferrer Tur i
Vicent Maians Joan. Entre els deu regidors va ser elegit batle Josep Serra Noguera Corda. Josep Morales seria el secretari.
Després de dos mesos i mig sense celebrar cap sessió plenària, la Corporació de la ciutat es va tornar a reunir el 28 de març perquè prenguessin possessió els 6 regidors interins nomenats pel governador civil de la província que s’havien de sumar als 6 ‘propietaris’ que integraven l’Ajuntament. La sessió va estar presidida pel tinent de batle Bartomeu Vicent Ramon i Tur -que havia representat Eivissa a l’acte oficial de constitució de l’Ajuntament formenterer- i el regidor Miquel Fornés i Manto.
Els regidors interins nomenats eren Antoni Pujol i Tur, que havia cessat el gener com a representant de Formentera, Miquel Tuells i Ferrer, Marià Tur i Guevara, Miquel Vinyes i Planells, Josep Fernández i Montero i Francesc Ferrer i Sorà, «...quienes, con los seis concejales propietarios forman el número de doce suficiente para que el Ayuntamiento pueda funcionar con arreglo a la ley».
Lògicament, la desconnexió dels diferents assumptes i aspectes que fins aleshores havien compartit Eivissa i Formentera es va haver de realitzar de manera progressiva. El mes següent, el governador civil, a partir d’un informe elaborat per la comissió provincial, va disposar que l’Ajuntament de la ciutat havia de continuar fent els ingressos i pagaments de totes les obligacions econòmiques de Formentera fins al 30 de juny d’aquell any.
Així mateix, el nou ajuntament havia d’elaborar el seu propi pressupost per a l’any vinent. Per altra banda, el batle de Vila havia d’enviar al de Formentera les llistes electorals de diputats a Corts, provincials i ajuntaments, eliminant de les llistes els electors formenterers.
Fins aquell moment, la llista de vesins que podien votar encara contemplava Eivissa i Formentera com una única secció. Tal com va publicar la premsa local, abans de la separació en dues llistes el nombre d’electors distribuïts per municipis era el següent:
- Ciutat i Formentera: 312
- Portmany: 333
- Santa Eulàlia des Riu: 334
- Sant Josep: 211
- Sant Joan: 173
- Total d’electors: 1.363.
Aquell abril, la diputació va pressupostar el que havia d’enviar cada municipi per cobrir el dèficit provincial, és a dir, el que cada poble havia d’aportar als pressuposts provincials i no a l’inrevés. Les quantitats es varen distribuir de la següent manera:
- Eivissa i Formentera (encara juntes pressupostàriament): 7.539,72
- Santa Eulàlia des Riu: 7.506,16
- Portmany: 6.047,57
- Sant Josep: 5.423,2S
- Sant Joan: 4.182,28
- Total: 30.699,01.
Més de 30.000 de les antigues pessetes constituïen aleshores una fortuna, sobretot tenint en compte que municipis com Sant Joan encara no comptaven amb cap metge per atendre la població. De fet, aquell any i l’anterior estarien protagonitzats per una passa ferotge de diftèria que va fer molt de mal entre la població infantil, especialment al municipi de Labritja.
A final de juny encara no s’havia materialitzat la separació de la quota de consums de Formentera respecte de Vila, amb la qual cosa encara no s’havia pogut subhastar l’arrendament de la recaptació d’aquest impost tan important per a la supervivència pressupostària de qualsevol població. L’Ajuntament d’Eivissa reclamava a la delegació d’Hisenda, com ja ho havia fet el gener quan es va aprovar la segregació, la rebaixa d’aquesta quota, però Hisenda encara no havia resolt la qüestió i el nou arrendament de la recaptació de l’impost no podria començar a partir de l’1 de juliol, tal com estava previst.
Seria a principi de juliol que arribaria el dictamen de la direcció general d’impostos adjudicant per a l’any següent les següents quantitats a pagar a Hisenda:
- -Eivissa: 24.282 pessetes
- -Formentera: 6.989 pessetes.
Pel que respecta a Formentera la xifra era desproporcionada perquè Hisenda l’havia calculada segons el que corresponia a pagar a una ciutat o poble d’entre 1.000 i 5.000 habitants, però els 1.997 vesins que en aquell moment tenia l’illa «...viven todos ellos en casas aisladas diseminadas por toda la isla y por consiguiente no existe en esta ninguna población, ni pueblo ni grupo ni aldea...». L’Ajuntament va acordar enviar un escrit al ministre d’Hisenda demanant una rebaixa, tal com també havien fet els de Santa Eulària, Portmany, Sant Josep i Sant Joan.
Segons els càlculs municipals no podien pagar més de 2 pessetes per habitant i així i tot, la xifra de 3.994 pessetes es considerava excessiva donada la pobresa de l’illa on la producció el limitava a cereals i sal i a més «...muchas de las fincas rústicas pertenecen a propietarios forasteros...» que estaven exemptes de pagar l’impost de consums, tal com reflectia la premsa del moment.
A Formentera es varen viure altres moments importants l’any de la seua independència administrativa d’Eivissa. El 30 de maig, festivitat de Sant Ferran, va ser beneït el temple que s’havia construït a ses Roques. La premsa va recollir el fet anunciant l’assistència de Joan Marí, canonge de la Catedral. L’illa començava el seu camí d’independència administrativa respecte d’Eivissa que es consolidaria el 2007 amb la creació del Consell de Formentera.
