Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

José Pidal, comandant de marina i ministre

Per les Pitiüses han passat personatges que han destacat posteriorment en diversos camps. Avui ens detendrem en un comandant de marina, José Pidal Rebollo, que ocupà aquest càrrec entre en mes de maig de 1903 i el juny de 1905 i que posteriorment va arribar a altes destinacions en la milícia naval

José Pidal Rebollo, capità general de l'Armada i ministre de Marina. Todoavante.es

José Pidal havia nascut a San Fernando (Cadis) el 1849 i morí a Madrid el 1920. Amb catorze anys ingressà al Col·legi Naval Militar del seu poble natiu. El 1867 era guàrdia marina. El 1869 passà a alferes de navili. Ocupà diverses places en navilis destacats a Cuba i Illes Filipines. El 1875 era tinent de navili i comandà diversos canoners destinats a les Filipines. El 1887 fou ascendit a tinent de navili de primera classe i destinat a les Illes Carolines Orientals com a cap de la divisió naval destacada en aquell arxipèlag. El 1894 fou ascendit a capità de fragata i comandà la fragata ‘Numancia’. El 1901 passà a la comandància de marina i capitania del port d’Almeria.

Comandant de marina de les Pitiüses

El 27 de maig de 1903 prenia possessió com a comandant de marina i capità del port d’Eivissa. Tenia la graduació de capità de fragata. Substituïa José González Aurioles, que duia 14 anys en el càrrec, segons ens diu el minuciós treball de Margalida Riera Costa sobre la Comandància de Marina d’Ibiza i Formentera. El dia abans, juntament amb la seua família, havia arribat a Ibiza amb el vapor correu d’Alacant.

Prohibició de la pesca amb dinamita i altres disposicions

Just acabat de prendre possessió del càrrec, el 4 de juny de 1903 publicava un edicte que recordava la prohibició de pescar amb dinamita i també la venda del peix d’aquesta procedència. Aquest tipus de pesca es trobava prohibida per RO de 30 de maig de 1884, però sembla que no es complia la normativa; a les Pitiusas es feien els ulls grossos sobre aquesta modalitat de pesca que Pidal qualificava de «criminal exercici de la pesca» i apuntava que causava desgràcies diàriament. Per aquest motiu anunciava que tot individu que fos agafat pescant amb dinamita o amb alguna quantitat a l’embarcació, seria detengut i posat a la seua disposició per sotmetre’l al tribunal corresponent. El peix pescat amb explosius seria decomissat i passaria a la casa de beneficència o a la presó pública de la localitat. Recordem que les ones de xoc produïdes per l’explosió causen la ruptura de la bufeta natatòria del peix que el deixa atordit. Un petit nombre de peixos sura a la superfície, però la majoria acaba al fons. Maten indiscriminadament gran nombre de peixos i altres organismes marins.

Bust de Pidal, monument que el 1912 li dedicà l'Ajuntamente de la seua ciutat natal, San Fernando. Fundación legado de las cortes

Pocs dies després, el 10 de juny publicava un altre edicte que prohibia la pesca dins del port, des de l’Espigó fins al fons de la rada; quedaven eximits de la prohibició els pescadors de canya, volantí i nanses; anunciava fortes multes per als infractors.

També va publicar un altre edicte deixant clar qui podia treballar a bord dels vaixells: únicament els matriculats que constassin al rol del navili. Quan el vaixell es trobàs atracat al moll i tengués posada la planxa, podien treballar-hi en les operacions de càrrega i descàrrega, altres obrers no matriculats.

José Pidal sempre fou recordat per ser una autoritat recta i escrupolós en el compliment de les normes, però sempre disposat a ajudar els més dèbils. Aquesta sensació també la tengueren els mallorquins quan passà a la comandància de Palma.

El comandant Pidal aconseguí la supressió dels drets d’exportació que gravaven alguns articles d’exportació, que es pagaven per sufragar el primer dragatge que es va fer al port d’Eivissa a la segona meitat del segle XIX i que era una cosa que ja ningú recordava, però que encara havien de pagar; l’impost fou creat per RO de 25 de juny de 1871.

L'antiga comandància de Marina d'Eivissa, situat aproximadament on posteriorment s'aixecà el monument als corsaris; aquest edifici fou cedit a l'Ajuntament d'Eivissa el 1915 per poder-lo enderrocar. Narcís Puget

Impulsor de la cambra de comerç

No portava encara dos mesos destinat a Eivissa com a comandant de la província marítima i capità del port, que iniciava els contactes per crear la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació d'Eivissa.

Després de molts de contactes, el diumenge 4 d’octubre de 1903 convocava una reunió amb diverses personalitats per presentar formalment la creació de la Cambra. La reunió fou a la seu de la Comandància i allí acordaren demanar al govern de la nació l’autorització oficial per a la seua creació; es nomenà una comissió per redactar el reglament de la futura institució, reglament que s’havia d’aprovar el diumenge següent, ara als salons de la Fonda de la Marina, que oferí el seu propietari Sebastià Roig Ramis.

En aquesta segona reunió s’elegí la junta directiva que era constituïda per: president, Abel Matutes Torres; vicepresident, Antoni Pineda Prats; tresorer, Antoni Prats Costa; arxiver, Gabriel Sala Garcia; comptador, Antoni Juan Bonet; secretari, Josep Castelló Ribas i vocals: Jaume Riera Planells, Miquel Wallis Sorà, Josep Tarrés Espinal, Joan Mayans Céspedes i Francesc Medina Puig.

La nova institució es proposava demanar al govern diverses millores per a les Pitiusas, que s’afirmava que fins aquells moments únicament arribaven propostes que atribuïen a cacics que procuraven pels seus interessos particulars i no pels generals de les Pitiusas. No cal dir que la millora de les comunicacions marítimes fou una reivindicació de tots els temps. També, la finalització de les obres del port, que eren eternes; a aquestos dos assumptes dedicaren molt de la seua dedicació. Altres peticions d’aquell moment eren que la estafeta de telègrafs passàs a estació i que es creàs la direcció de Sanitat Marítima.

En la primera assemblea general, celebrada el 15 de novembre, el seu lloc de reunió fou durant molt de temps la Fonda la Marina, enviaren telegrames anunciant la seua constitució al ministre d’Agricultura, al governador civil de la província i al president de la Cambra de Palma i tot seguit, per aclamació fou designat president honorari Pidal Rebollo.

Imatge del port d'Eivissa de començament del segle XX, les obres romangueren aturades durant molt de temps i es reiniciaren el 1907 amb gran satisfacció dels obrers eivissencs. Narcís Puget

Altres iniciatives

Pidal es va implicar en multituds d’iniciatives; algunes tan simples com ser el padrí en la benedicció d’una imatge religiosa del convent de les monges agustines. També va formar part de la comissió organitzadora d’una tómbola per aplegar diners per a les festes per a la inauguració del monument al general Vara de Rey.

Va tenir actuacions molt decidides per socórrer els nàufrags i familiars de víctimes de diversos accidents marítims. Va proposar el cultiu de l’espart a terres de poca qualitat agrícola i així es feren alguns intents a Sant Agustí i Sant Josep; no sabem el resultat, però segur que coneixia el cultiu d’aquest producte durant la seua estada a Almeria, aquesta gramínia emprada en la confecció de cordes, senalles, etc.

Per iniciativa seua es va crear la plaça de caporal de mar destinat a Formentera.

Quan s’inaugurà el mes d’abril de 1904 el monument a Vara de Rey ell era el comandant de Marina i va tenir una actuació ben destacada. Pidal fou designat per l’Ajuntament per formar part de la comissió encarregada de les festes per a la inauguració del monument.

Aquí hem d’apuntar que amb motiu de la visita del rei Alfons XIII, es decidí la creació d’un batalló infantil per estar present en els actes. El capità d’aquest batalló infantil fou el seu fill, Cayetano Pidal Lobatón. L’instructor del batalló fou el tinent Jaume Riera. Quan la família Pidal abandonà l’illa, Manuel Pineda passà a exercir el comandament del batalló.

Passa a comandant de Palma

El gener de 1905 fou ascendit a capità de navili, hi hagué diverses mostres de satisfacció però tots eren conscients que significava que havia de deixar les Pitiusas. Fou substituït el febrer d’aquell any pel capità de fragata Francesc Enseñat Martorell, que era germà del periodista Joan Baptista, ben conegut dels eivissencs pels treballs que havia desenvolupat sobre l’illa.

Quan es va saber que havia d’abandonar Eivissa, es va obrir una subscripció per regalar-li un bastó de comandament. Únicament es podia aportar dues pessetes com a màxim; es recaptaren unes 400 ptes i fou encomanat a Madrid, fet amb conxa i plata, amb l’escut d’Eivissa; anava dins un estoig de fusta. El que sobrà de la subscripció es dedicà a socórrer els pobres de la ciutat.

L’abril de 1907 deixava la comandància de Palma, on havia passat des d’Eivissa, per passar a comandar el vaixell de guerra ‘Numancia’.

Al fons de la foto la plaça de José Pidal. Quan en la transició democràtica recuperà el nom tradicional de plaça de la Tertúlia, quedà el carrer de José Pidal al tram que va des de la plaça al carrer de Lluís Tur i Palau.

La plaça de José Pidal

La societat obrera El Compañerismo que agrupava bona part dels picapedrers de la ciutat, en la junta general celebrada el 16 de setembre de 1906, acordà per unanimitat sol·licitar de l’Ajuntament d’Eivissa que l’antiga plaça de la Tertúlia (se li havia posat plaça del Dos de Maig) passàs a dir-se plaça de José Pidal. Demanaven justament la plaça que es trobava a espatlles de l’edifici de la comandància de Marina. L’acord fou pres en la sessió del 29 de setembre de 1906 i en la mateixa sessió també s’acordà que el carrer Major, a Dalt Vila, passàs a ser del Bisbe Torres, en homenatge a Joan Torres Ribas, que des de del 1902 era bisbe de Menorca.

La proposta del sindicat El Compañerismo era un reconeixement a les gestions que havia fet perquè se subhastassin les obres del port que restaven per fer. La societat ho veia com una oportunitat per frenar l’atur obrer, que era molt gran en aquell moment. Residint a Palma, Pidal continuava insistint en la necessitat que es finalitzassin les obres del port i així promocionà que un grup d’empresaris eivissencs acudissin a la subhasta, però per defectes formals no pogueren fer-se amb les obres i s’adjudicaren a una empresa externa. També cal apuntar les gestions del diputat per les Pitiusas Cipriano Garijo.

El sindicat manifestava en la seua petició que es faria càrrec tant de l’adquisició de la placa com de la seua col·locació. La placa fou col·locada el dia primer de gener de 1907 i hi assistí l’alcalde i els directius del sindicat. Tot seguit Pidal enviava una comunicació a l’Ajuntament agraint l’acord de donar el seu nom a la plaça del Dos de Maig.

La plaça de José Pidal era part del nucli de la Marina. Allí hi havia, entre altres, l’oficina d’Antoni Balanzat que expedia les cèdules personals, la seu de la Cambra Agrícola d’Eivissa, l’escola de nens de la Marina, al primer pis de la casa del número 1, que també era la mesa de votacions del districte del Casino; l’escola del prevere Marià Planells Bonet, Mosson, negocis com la pastisseria de Josep Riera Castelló o la botiga de roba de Bartomeu Escandell des Coc. L’arxiduc Lluís Salvador diu que allí hi havia la fonda de Miquel Guevara i que era el lloc que freqüentaven persones de qualsevol nivell social i acostumaven fer tertúlies, d’aquí el nom.

La plaça recuperà el nom primitiu quan el primer ajuntament democràtic de la transició va sotmetre a revisió el nomenclàtor dels carrers de la ciutat i restà el carrer de José Pidal al petit tram que va de la plaça al carrer de Lluís Tur i Palau.

Ministre de Marina

L’abril de 1911 fou designat ministre de Marina d’un gabinet presidit pel liberal José Canalejas. També fou designat senador vitalici. No cal dir el gran nombre de telegrames que des d’Eivissa s’enviaren a Madrid per felicitar-lo pel nomenament. El desembre de 1912 ascendí a vicealmirall.

Deixà el ministeri poc després de l’assassinat de Canalejas i l’assumpció de la presidència del consell de ministres del conservador Eduardo Dato. Fou després cap de l’Estat Major Central i el març de 1918 ascendí a capità general de l’Armada i tot seguit Antoni Maura el tornà a elegir per a ministre de Marina. Cessà el juliol de 1919 després d’enfrontar-se amb el ministre de la Guerra, Juan de la Cierva per una llei de reformes militars que pensava que perjudicava l’Armada.

Al poc temps d’haver estat designat ministre per primera vegada, l’Ajuntament de San Fernando, Cadis, d’on era natiu, va promoure la creació d’un monument, un bust, a la plaça del Carmen, que canvià el nom pel de plaça de Pidal, encara que el poble continua coneixent-la amb el nom primitiu.

Compartir el artículo

stats