Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Menorca i les Pitiüses, una relació fraternal

Menorca i les Pitiüses formen part de l’arxipèlag balear i de la comunitat autònoma de les Illes Balears, però el gran braç de mar que el separen, fa que les relacions siguin poques, encara que si un mira en profunditat, es troben moltes coses que ens uneixen

El convent dels pares dominics de Dalt Vila que va estar involucrat en les conspiracions antiborbòniques de començament del segle XVIII.

Tenen una superfície molt similar: Menorca 692 km2 mentre que les Pitiusas tenen 654 km2 (571 Eivissa i 83 Formentera). Pel que a la població, Menorca sempre tengué un nombre major d’habitants: el 1800 tenia uns 30.000 habitants, mentre que les Pitiusas en tenien uns 16.000. El 1900 eren 45.000 a Menorca i a les Pitiusas 23.500. Hem d’esperar a finals de la dècada dels setanta del segle XX per trobar que les Pitiusas tenen més habitants que Menorca. El 2017 eren 91.170 a Menorca per 143.856 a les Pitiusas.

Hi ha altres diferències, per exemple, el 1900 Menorca tenia la població concentrada en tres nuclis: Maó, Ciutadella i Alaior i únicament un 30 % vivia dispersa. A les Pitiusas, un 75% de la població vivia dispersa, mentre que la ciutat d’Eivissa acollia únicament una cinquena part de la població. Menorca tenia un 30% de la població dedicada a la indústria i el calçat, mentre que el 90% dels eivissencs es dedicava a una agricultura de subsistència. Pel que al nivell d’instrucció, Menorca tenia un 69% d’analfabets, mentre que a Eivissa arribava al 90% de la població.

Vegem, sense voler ser exhaustius, alguns fets que relacionen les dues illes:

Conspiracions antiborbòniques

Acabada la Guerra de Successió, Menorca i Eivissa tengueren una situació ben diferent. Menorca, segons s’havia acordat en la Pau d’Utrech (1713), passava a mans angleses. Les Pitiusas havien pres part en la Guerra de Successió pel bàndol perdedor i el monarca Felip V castigà les regions que eren partidàries dels àustria. Eivissa va perdre les antigues institucions, les salines, que era la principal font d’ingressos de la Universitat, foren confiscades per la corona i els eivissencs perderen la font de riquesa més important.

Tot això va fer que la majoria dels eivissencs mostrassin el seu malestar cap al monarca de la casa de Borbó que acabava d’entronitzar-se. El sempre recordat historiador Josep Piña Ramon va encunyar molt encertadament el terme de conspiracions antiborbòniques per fer referència als conflictes que sorgiren a Eivissa després de l’acabament de la Guerra de Successió i de la publicació dels Decrets de Nova Planta. Els eivissencs veien amb enveja la millor situació que havia assolit Menorca sota la dominació anglesa i així, un grup de partidaris dels àustries varen fer un viatge el 1716 a Niça, Gènova, Mallorca i Menorca per demanar ajuda per expulsar les forces borbòniques d’Eivissa; volien comptar amb l’ajuda dels anglesos i asseguraven que una esquadra vendria per alliberar Eivissa.

Joan Torres Ribes, 'Batlet', que fou bisbe de Menorca entre 1902 i 1939; és el bisbe de Menorca amb un episcopat més llarg. Bisbat de Menorca

Els fets posteriors ens diuen que fou una il·lusió que no tenia cap base.

El 1719 hi hagué un segon intent i també Menorca hi tengué una certa intervenció: tres vaixells corsaris de Cartagena, refugiats a Menorca, havien d’embarcar tropes angleses i conduir-los a Eivissa, es parlava d’un centenar de soldats anglesos que havien de reduir les tropes borbòniques i empresonar el governador. Aquest segon intent també fracassà i els instigadors, empresonats.

L'emigració als dos territoris

Menorca fou primerenca en el fet d’emigració i així el 1768 el sacerdot Pere Camps Janer i un milenar llarg de menorquins s’instal·laren a la Florida, Estats Units d’Amèrica, on aconseguiren ser propietaris de les terres que cultivaven vora San Agustín.

A mitjan segle XIX un grup important de menorquins s’establiren a Algéria, que feia poc que havia estat ocupada per l’exèrcit francès. Es calcula que uns 6.000 menorquins s’establiren a aquelles terres del Nord d’Àfrica de manera definitiva. Fundaren algun poble com Fort-de-l’Eau (actualment Bordj El Kiffan). Després de la Guerra Civil, una segona onada de menorquins emigraren a Algèria. Un descendents d’aquestos menorquins instal·lats a Algèria és Albert Camus; la seua mare tenia de soltera el cognom Sintes.

Els pitiüsos comencen a emigrar a les darreries del segle XIX i Algèria és també el primer destí. Després ja orientaren els seus ulls cap a Amèrica, i en especial, l’Argentina, Cuba i l’Uruguai. A Córdoba, l’Argentina, es trobaren dues colònies importants d’eivissencs i menorquins.

Un fet curiós que té com a protagonista un emigrant eivissenc a la població de Font-de-l’Eau, és que el setembre de 1932, Joan Torres Torres de can Pep d’en Perot, natural de Sant Joan de Labritja i resident a aquella ciutat argeliana, vengué a Eivissa per casar-se amb Maria Marí Torres de can Pere d’en Roques. Fou el primer matrimoni civil que se celebrava a Eivissa, després de l’aprovació per la II República de matrimonis civils. Després de casar-se, la parella passà a viure a Font-de-l’Eau.

L'historiador Josep Clapés, que residí bona part de la seua vida a Menorca i on va morir el 1916.

Eivissencs que emigren a Menorca

A la segona meitat del segle XIX la corona espanyola decidí la construcció d’una gran fortalesa al cap de la Mola, a l’entrada del port de Maó, que s’anomenà fortalesa d’Isabel II i era la resposta al perill d’invasions, ja que hi havia una gran rivalitat entre França i la Gran Bretanya i Menorca semblava una terra golosa per les dues potències. La seua construcció necessità de gran quantitat de mà d’obra i allí acudiren un nombre important d’eivissencs, principalment procedien de la zona dels Amunts, que era la més pobra des del punt de vista agrícola. La majoria s’establí al poble des Castell i eren picapedrers que treballaren en la construcció de la fortalesa; és a partir de 1860 quan comença aquest procés migratori que coincidí amb una forta crisi agrària. A la darreria de la centúria s’accentuà aquesta emigració d’eivissencs cap a Menorca. Una característica d’aquestos immigrants, era que una bona part d’ells es casaven amb dones també eivissenques, com ha estudiat Marc Pallicer Benejam. Els llinatges Marí, Escandell, Tur, Ripoll... ben presents encara avui as Castell, és una prova de la presència d’eivissencs en les obres de la Mola.

Els bancs de Menorca a Eivissa

A començament de 1908 visitava Eivissa Pere de Salord Martorell per estudiar la possibilitat d’establir una sucursal del Banc de Ciutadella a Eivissa (aquest banc s’havia fundat el 1887); als pocs mesos, el juliol, obria sucursal, sota la direcció de Salord. Aquest era parent directe del baró de Lluriach, Simon de Olivar, accionista del banc. Va obrir l’oficina al número 7 del carrer de Montgrí. Més endavant en fou director el seu germà Diego de Salord.

El maig de 1911 s’anunciava la fallida del Banc de Maó, però es va córrer el rumor interessat, que era el Banc de Ciutadella; els clients acudiren en massa a canviar el paper que tenia el banc en circulació, amb els problemes que això suposà a la credibilitat de l’entitat.

Davant d’aquesta situació, el mateix 1911 el banquer català Francesc Cambó fundava el Banc de Menorca; ho feia en nom de la Banca Arnús de Barcelona; el capital menorquí era insignificant. El desembre de 1913 a assumir la sucursal a Eivissa del Banc de Ciutadella; però amb la crisi de 1914, els dirigents del nou banc pensaren que les inversions a la nostra illa experimentaven un alt risc i decidiren la venda de l’actiu i el passiu del banc a Eivissa a Abel Matutes Torres, que treballava de manera particular en el negoci bancari com a corresponsal del Banc d’Espanya. Tancà la sucursal i obrí la central del seu banc al passeig de Vara de Rey, on agrupà totes les seues activitats (banc, comerç, consignació de vaixells, agent de duanes, electricitat, etc.).

Dos anuncis de bancs menorquins que s'establiren a Eivissa. Dalt, un anunci de 1911 de la sucursal del Banc de Ciutadella a Eivissa. Baix, anunci del Banc Comercial de Ciutadella, de 1914, ambdós publicats a Diario de Ibiza. J. Buil Mayral

Una altra entitat menorquina que es va establir a Eivissa fou el Banc Comercial de Ciutadella, que tenia com a corresponsal a Eivissa Joan Torres Roig, nebot del bisbe Torres Ribes; aquest havia passat a Ciutadella vora el seu influent oncle, com a meritori del banc, després s’establí a Eivissa. Passat el temps, continuà en el negoci bancari amb el banc que es conegué com el banc de can Batlet.

Joan Torres Ribes, bisbe de Menorca

Tal vegada l’eivissenc que més ha influït en les relacions entre les dues illes fou Joan Torres Ribes “Batlet” (1844-1939) que entre 1902 i 1939 fou bisbe de Ciutadella; és el bisbe que durant més temps ha regit la diòcesi de Menorca. S’havia format al Seminari Conciliar d’Eivissa. Canonge i, vicari capitular d’Eivissa entre 1898 i 1902. Fou consagrat bisbe el 12 d’octubre de 1902 a la Catedral d’Eivissa i tot seguit va prendre possessió de la seu menorquina. Fou un impulsor de la doctrina social de l’Església que promulgà, en especial, el papa Lleó XIII. Les cròniques menorquines el consideren bondadós, intel·ligent i molt caritatiu. El 1913 fundà “El Iris” que se subtitulava com a diari catòlic; va ser una publicació lligada al regionalisme menorquí del noucents. Donà gran impuls a diverses associacions catòliques, com el Sindicat Agrícola Catòlic, Antics alumnes Salesians, Patronat de Sant Joan Baptista de la Salle, etc. Va aconseguir la recuperació, per compra, del santuari de la Mare de Déu del Toro i terrenys adjacents, restauració que també impulsà.

Recordem que entre 1928 i 1935, Antoni Cardona Riera, Frit, era bisbe coadjutor amb dret a successió al bisbe Batlet. Era per ajudar-lo en l’episcopat, a causa de les deficiències físiques que patia. El 1935, quan el bisbe Huix passà a Lleida, Cardona passà a regir la diòcesi d’Eivissa.

L'historiador Joan Clapés

Un altre eivissenc que també ha ajudat en la relació entre les dues illes fou l’historiador Josep Clapés Juan (1864-1916). Durant llargs períodes de la seua vida va viure a Menorca. Acabat de sortir de l’acadèmia d’infanteria, el 1888 va passar amb el seu Regiment de Mindanao a Maó. Casat amb Josefina Ferrer Oliver, cosina d’Isidor Macabich, el matrimoni passà a residir a Menorca. Alguns del exemplars de la revista d’història que publicava, ‘Los Archivos de Ibiza’, foren publicades a Menorca.

Clapés va morir l’agost de 1916 as Castell, a causa de la tuberculosi; el seu enterrament al cementeri de Maó, fou presidit pels dos generals de guarnició a Menorca i pel bisbe Torres Ribas.

El districte electoral Eivissa-Menorca

Hi ha un fet política poc conegut però que és ben interessant: en les eleccions a corts constituents celebrades el gener de 1869, Menorca i les Pitiusas formaren districte electoral. L’altre districte de les Balears era l’illa de Mallorca i s’havien d’elegir dos diputats. Aquesta decisió fou presa pel ministre de la Governació, el liberal Práxedes Mateo Sagasta. Fou una disposició molt difícil d’entendre; únicament es pot entendre com una manera de perjudicar els republicans menorquins.

El candidat menorquí del partit Conciliació Liberal, d’ideologia conservadora, tendria també els vots dels conservadors eivissencs, mentre que els republicans pitiüsos eren insignificants, per la qual cosa, els republicans menorquins tendrien únicament els vots menorquins. Aquesta ha estat l’única ocasió que Menorca i les Pitiusas han format districte electoral conjunt.

Trobaríem altres fets que relacionen ambdues illes, però per avui sembla suficient.

Compartir el artículo

stats