Marià Villangómez afirmava que alguns crítics han fet aquesta afirmació de manera molt lleugera. L’obra del poeta eivissenc té moltes relacions amb l’Escola, però hi ha una part important de la seua poesia que va molt més enllà dels estrictes cànons de l’Escola Mallorquina.
Alguns trets comuns amb l'Escola Mallorquina
Villangómez beu d’un mateix paisatge, el de les illes i de la Mediterrània; d’una preocupació formal molt estricta, però que també és comuna amb els poetes noucentistes catalans; d’una tradició poètica comuna; la pulcritud lingüística, etc. Però l’obra de Villangómez té molts altres vessants que el fan un poeta molt més complet.
Aquesta adscripció fàcil és deguda a les moltes relacions que va mantenir amb destacats membres d’aquella escola poètica.
Marià Villangómez el 1933, just després d’haver acabat els estudis universitaris de Dret, i retornat a Eivissa, mostrà alguns dels seus poemes a Isidor Macabich Llobet, que a més d’amic eren parents, cosins segons. Sense consultar-li, el canonge va fer publicar un poema ‘Començament de tardor’ a Diario de Ibiza del dia 15 de novembre de 1933.
Però el primer contacte amb l’Escola Mallorquina també es deu a Macabich, que va enviar dos poemes del novell poeta a la revista La Nostra Terra que sortiren publicats en el número de novembre-desembre de 1935 i que eren el repetit ‘Començament de tardor’ i ‘Matí’. Els dos poemes després foren recollits en el capítol ‘Paisatges tardorencs’ del llibre ‘Elegies i paisatges’ (1949). També va publicar un poema més a l’Almanac de les Lletres per a l’any 1936. Anuari publicat entre 1921 i 1936 per l’Associació per la Cultura de Mallorca, també molt relacionada amb l’Escola Mallorquina.
Cal dir que Macabich mantenia molt bones relacions amb el grup poètic mallorquí, que celebrava l’aparició de cada una de les publicacions del canonge eivissenc amb elogioses crítiques en les seues revistes. També era l’amfitrió de les excursions que la Societat Arqueològica Lul·liana organitzà a Eivissa, com la de juliol de 1933; expedició encapçalada per Elvir Sans Rosselló com a president i on, entre altres, hi havia els poetes Joan Pons i Marquès, Guillem Colom, l’arquitecte Gabriel Alomar, Antoni Salvà Ripoll, director de La Nostra Terra, etc. Macabich a Ca Nostra, entitat cultural dirigida per Macabich, organitzà una cantada, amb la finalitat que coneguessin aquesta faceta única del folklore eivissenc. Tots els excursionistes eren membres de l’Associació per la Cultura de Mallorca. A més de Macabich, foren atesos per Joan Ferrer Hernández, alcalde d'Eivissa Manuel Verdera, Narcís Puget, Manuel Sorà, Josep Tarrés, Ramon Medina, Cèsar Puget, Marià Tur de Montis, Cosme Vidal, etc. Tots ells molt units a Macabich.
Els anys de la Guerra Civil i la postguerra
El 1936 portà la Guerra Civil i tot seguit uns anys de silenci i el reclutament forçós a l’exèrcit. El 1941 Marià Villangómez sol·licitava l’ingrés al cos del Magisteri Nacional. Cal apuntar que durant un temps havia exercit de professor a l’Institut d’Eivissa i tal vegada això influí en l’elecció d’aquesta professió. A començament de l’any següent fou destinat a l’Escola Graduada de Llevant de Palma. Cal dir que en aquell moment no coneixia personalment cap dels poetes mallorquins.
Dels intel·lectuals mallorquins del moment, únicament coneixia Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que hi tenia relació des de la infància, ja que l’avi de Fuster era el mestre Joan Mayans i per aquest motiu passava cada estiu a Eivissa. També es relacionaren durant l’estada barcelonina dels dos com a estudiants. Villangómez va passar tot l’any 1942 a Palma.
Marià freqüentava la biblioteca de la Caixa de Pensions que tenia al carrer de Colom, vora la plaça de Cort. Allí solia llegir uns llibres de poesia catalana que tenien marginats, ja que la llengua catalana estava totalment arraconada. La bibliotecària se n’adonà de les lectures que feia Villangómez i li oferí posar-lo en contacte amb el poeta Miquel Ferrà, que era el vertader cappare de la segona generació de l’Escola Mallorquina. El dirigí a la casa de Ferrà al carrer de Ramon Muntaner de la ciutat de Palma. Ferrà l’introduí al cercle poètic, amb molts dels quals tengué excel·lents relacions, com fou el cas de Miquel Fortesa, Guillem Colom, Miquel Gayà, Llorenç Moyà, Joan Pons i Marquès i altres intel·lectuals com Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner. Miquel Ferrà va tenir l’amabilitat de prologar el primer llibre de poesia que publicà: ‘Terra i somni’, editat el 1948 per l’Editorial Moll. Ferrà apunta dos grans trets de l’obra de Villangómez: l’ús d’un català estàndard que s’allunya del dialecte insular, però amb un llenguatge noble i correctíssim que canta la unitat lingüística; l’altra, l’aspecte amorós de la seua poesia.
Miquel Dolç adscriu Villangómez en l'escola
L’abril de 1949 Villangómez va fer una lectura de l’original del llibre ‘Els dies’, a casa del poeta Guillem Colom, davant d’una audiència formada majoritàriament per membres de l’Escola Mallorquina. La lectura poètica va tenir ressò a alguns periòdics i així La Almudaina publicà un article molt elogis sobre l’obra de Villangómez; era signat per les inicials R.T. i després fou reproduït per Diario de Ibiza, deia el següent: A Eivissa existeix en el camp de la intel·ligència una figura sense parió, pràcticament indiscutible i indiscutida, internament i externament acceptada i d’una multiforme activitat espiritual: hem esmentat Isidor Macabich. I en torn seu, als seus treballs i amb afany de superació ha sorgit el benemèrit grup d’Ebusus, que representa a Eivissa el que és l’Ateneu a Maó. A Villangómez li ha correspost aixecar la bandera de la poesia, obedient a una Musa molt eivissenca en el fons, però fidel a la forma de la unitat de l’idioma, i superant així el dialectalisme, de tota producció poètica.
El llibre ‘Els dies’ sortí publicat l’any següent a Barcelona, per l’Editorial Barcino, amb un pròleg de Miquel Dolç, poeta que Villangómez encara no coneixia personalment a causa de la seua destinació a Osca, com a catedràtic de llengua i literatura llatina. Els dos sabien de l’obra mútua, ja que havien compartit pàgines a l’Almanac de les Lletres per a l’any 1936, també amb un altre poeta destacat, Guillem Nadal. En el pròleg d’’Els dies’, Miquel Dolç incardina l’obra de Villangómez dins de l’estètica de l’Escola Mallorquina: «Dins aquesta zona evolutiva cal situar l’obra del poeta eivissenc Marià Villangómez», afirma el prologuista i aquesta evolució cal atribuir-la a la lectura constant dels poetes clàssics i moderns, tant catalans com castellans i alguns dels francesos; però aquestes lectures, diu Dolç, no l’han apartat d’un dels aspectes consagrats de l’Escola Mallorquina; el sentiment del paisatge, que en el cantor d’Eivissa ofereix categories inèdites.
Altres relacions amb intel·lectuals mallorquins
L’abril de 1955 Marià Villangómez va aprofitar les vacacions de Pasqua per acceptar la invitació de llegir al Círculo Mallorquín els poemes que després congriaren el llibre ‘Sonets de Balansat’, obra que l’estiu d’aquell mateix any va guanyar el premi del Concurs de Poesia de Cantonigròs. Era la consagració definitiva de Villangómez. El jurat era presidit per Carles Riba. El llibre fou publicat l’any 1956 a l’Editorial Óssa Menor de Barcelona. En la presentació de la lectura al Círculo Mallorquín, Jaume Vidal Alcover va relacionar l’obra de Villangómez amb la poesia intel·lectualitzada de Paul Valéry, Jorge Guillén o Carles Riba i també hi veia concomitàncies amb Antonio Machado i Salvador Espriu; acabava veient una relació també amb Costa i Llobera; tot això segons una notícia publicada a Diario de Mallorca i que el 21 d’abril de 1955 va reproduir Diario de Ibiza. Vidal començava a rompre la fàcil adscripció de Villangómez a l’Escola Mallorquina.
Una última mostra de les múltiples relacions que va mantenir Villangómez amb els autors mallorquins, fou la seua assistència a alguns dels actes promocionals del diccionari Alcover-Moll, als quals procurava assistir quan li ho permetien les seus obligacions professionals. Una d’aquestes reunions es troba documentada el novembre de 1957, quan els intel·lectuals que donaven suport al diccionari varen fer una excursió al monestir de Lluc i després dinaren a Sóller. Aquest viatge va donar ocasió a la publicació a Diario de Mallorca d’una llarga entrevista al poeta eivissenc, que signava Odin, que cal pensar que era Gabriel Fuster Mayans que solia emprar un altre pseudònim, Gafim, que ja hem dit que eren amics des de la infantesa, amistat que continuà durant els estudis universitaris que els dos cursaren de manera simultània a Barcelona.
Gafim havia estat company de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a Barcelona i acabada la postguerra s’acostà a un altre escriptor, aquest destacat novel·lista, Llorenç Villalonga, que no era gaire estimat pel grup de l’Escola Mallorquina, que no li perdonaven el retrat irònic i pejoratiu que havia fet del grup poètic mallorquí en la novel·la ‘Mort de dama’; el consideraven un mal prosista i que retratava una Mallorca Falsa. Gafim posà en contacte el nostre poeta amb el novel·lista i assistí a algunes de les tertúlies del Cafè Riskal; en algunes d’aquestes trobades també hi acudí el poeta Joan Pons i Marquès. La darrera fornada de l’Escola Mallorquina, com Jaume Vidal Alcover o Manuel Sanchis Guarner, ja acceptaren la persona de Villalonga, més pel valor de la seua narrativa que no pas per les seues idees.
El trasllat a Cornellà de Llobregat
Si el gener de 1942 Villangómez era nomenat mestre d’escola a Palma, al cap d’un any, el gener de l’any següent fou destinat a Cornellà de Llobregat a causa de la manca de mestres que patia Catalunya. Molts dels mestres de nou ingrés foren destinats a destins catalans; en aquesta nova destinació a Cornellà també l’acompanyà un altre mestre eivissenc: Cosme Vidal Llàser; Villangómez hi romandrà durant tres anys i mig.
