Però com dèiem a l’anterior article on parlàvem de les dues cartes que va escriure un prevere mallorquí a un amic i que varen ser publicades el 1874 a la Revista Balear de literatura, Ciencias y Artes, existien excepcions, com era el cas de Josep Rullan, que tenia un bon concepte dels eivissencs i eivissenques quant a maneres de comportar-se a la taula, hospitalitat i caràcter.
L’Eivissa de 1874, quan es varen publicar les dues cartes, era una ciutat que havia vist canviar la fesomia del raval de la Marina. Des de començament de l’any anterior el mercat ja no es feia a l’aire lliure sinó que comptava amb un edifici municipal. Ben a prop, la peixateria i la carnisseria, tot i que encara s’havien d’acabar les obres a la plaça del carbó, que avui ja no existeix com a tal, només un carrer amb aquest nom. Encara s’havia de fer el desmunt de la roca de la plaça, als peus de la murada, tal com s’havia aprovat a principi d’any. Però les obres s’havien tret a pública subhasta per tres vegades durant el primer trimestre i per tres vegades no s’havia presentat ningú. Davant això, la sessió municipal del 20 d’abril va acordar que ho fes directament l’Ajuntament i demanar al mestre d’obres Joan Juan i Ramon si estava interessat a fer-les.
Ja estava documentada l’activitat comercial de can Verdera, un dels establiments emblemàtics i històrics de la Marina, com els edificis que acabam de mencionar. Així, a començament del mes de març, l’Ajuntament donava compte del pagament fet del capítol d’imprevistos a Josep Verdera en concepte dels llibres i impresos que havia subministrat al jutjat municipal de la ciutat.
Mentrestant, l’Ajuntament havia d’aconseguir sous per finançar la meitat que li corresponia del pressupost addicional per ampliar el dragat i neteja del port, com ja havia assumit la meitat de la primera fase. Segons l’ofici que havia enviat Honorat Manera, l’enginyer cap d’obres públiques, el pressupost addicional ascendia a 19.433 escuts, la qual cosa equivalia a 48.584 pessetes. La solució va ser gravar l’ametlla quedant-se l’Ajuntament tres quartillos de cada quartera. Un altre dels articles ja gravats i que també s’exportava era la fusta i un dels recursos que empraven els propietaris era el de declarar menys quantitat de la real. Antoni Riquer i Ribas era l’ajudant d’obres.
La processó del Corpus d’aquell any va ser el dijous 4 de juny. El jutge de primera instància va ser convidat a portar el penó i també varen ser convidats el fiscal i el registrador de la propietat que portarien les borles. L’Ajuntament era l’encarregat de convidar a les autoritats i vesins que consideràs per portar el pal·li.
En marxa des de la dècada anterior continuava necessitant millores per consolidar un centre tants anys reclamat. A final d’agost d’aquell 1874, just abans de l’inici del curs l’Ajuntament d’Eivissa va acordar crear una comissió que estudiàs i proposàs millores «que puedan introducirse en el Colegio … propongan á esta Corporacion los medios de fomentar dicho establecimiento y de aumentar el numero de alumnos». Per descomptat, la comissió també havia de proposar com aconseguir els recursos per poder fer efectives les millores. La comissió estaria integrada per Guillem Ramon i Colomar, Josep Sala i Ferrer, Bartomeu Ramon i Tur, Narcís Puget i Rabell, Joan Calbet i Juan i Joan Gotarredona i Juan.
La segona carta: anar al metge
A un anterior article vàrem parlar de la primera carta. Avui parlarem de la segona, que comença parlant de la poca necessitat que teníem els eivissencs d’anar al metge i les diferències entre si qui el necessitava era ric o no, o bé era de Vila o de la pagesia:
«La frugalitat y las ocupacions ordinarias dels ivicenchs los estalvia de moltas miserias y flaquesas, que fligexen casi sempre a l’humanitat civilisada. Sense tercianas y qualque putrida (febre maligna que en diuen ells), be’s podrian riure del metje tot l’any, com feyen noltros les pocas temporadas que estam bons y forts. Los pochs matasanos qu’allá hi viuen tenen ventura dels bassals de ayguas aturadas y corrompudas qu’allá no hi mancan, que sinó’s moririan de fam casi sempre,... el servei de metjes allá es bastan curiós y digne de que el conegas.
Quan en una família rica hi ha algun malalt grave envian per un facultatiu de Vila, com si aquí diguessem á Paris ó á Montpeller, y ja pots creure qu’els honoraris son ben carregats; peró si el malalt es pobre, la cosa ja muda d’especie, hi va qualsevol, dona relació del estat del malalt y de los síntomas de la malaltía, y á la vista de tan clar y segur diacnostich, el metje fa una recepta, cobra, y te’l gust de no sebre la fesonomía, l’edat ni la condició de la víctima qu’ha enviat á devall terra.
Els potecaris, com los metjes, viuen á Vila, y els pajesos solen fer partit ab ells per les medicinas que pugan necesitar; però com emplean poch aquest servei no’s estrany qu’uns y altras a’vegadas no s’entengan si’l metje no recepta: en certa ocasió una dona demanava á un potecari, auguent d’infant de set anys. Hi ha gent tan senzilla y tan poch acostumada á manetjar drogas que a vegadas posan els metjes en confusió. No fá molt que un metje ordoná á un home que patia dels ulls que prengues refrescant, y quant la dona d’aquest li preguntá de qué, digué que de llimona. A los pochs instants d’haver arribat el doctor á casa seua, rebé un recado de la família diguentli qu’aquell estava més dulent des de que li havian dat la llimonada, y que no tenia consol, y que ves si hi havia altre medicina millor... El metje be’s debanava’l cap pensat com era possible lo que li deyan, y á la fi va preguntar com la hi havian dada. Y ¿com pensas que ho feren? Xaparen una llimona y n’hi posaren mitja demunt cada ull».
Justament a mitjan novembre, a causa de la manca de recursos, l’Ajuntament d’Eivissa va acordar suprimir diversos serveis, entre d’altres el del metge cirurgià municipal, el de farmàcia i el cirurgià de Formentera, sense perjudici de recuperar-los quan les circumstàncies ho permetessin: «Se vió en la necesidad de introducir algunas economias en su presupuesto para poderlo dejar nivelado». La Corporació aprofitava per recordar que la ciutat comptava amb un hospital «que de nada carece».
Instruments musicals
També assegurava que tots els eivissencs eren uns artistes: «Si’ls ivissenchs cultivassen los seus talents y ara parl en serietat, ni hi hauria bastants qu’en las arts y en las lletras senyarian la retxa molt amunt.» Segons ell destacava, ens bastava un ganivet i ja feiem una flaüta, unes castanyoles ó un tamborí ,«tot amb los seus corresponents dibuxos que t’admirarian». Explicava també que les pastoretes, mentre pasturaven i sense més instrument que dues agulles posades a la manera d’un compàs, gravaven a les seues filoses uns dibuixos que definia com «tan simetrichs y ben acabats que no’s pot desitjar cosa més perfecta». També assegurava el prevere, que els anyells més grossos d’Eivissa no arribaven a ser tan alts com els més petits de Mallorca, els seus xotets.
Costura i bordat
Més endavant dona una informació interessant. Segons escrivia, feia pocs anys que hi havia a Eivissa mestres de costura i tot i que encara no s’havia estés entre les dones, segons ell, l’art de brodar a la ‘moderna’: «No cregas qu’el necesitin per brodarse los devantals, los colls y los punys de las camias, mentras tengan una agulla de cusir». Segons afirmava, el tipus de dibuix d’ornamentació més apreciat eren grossos i de molt d’efecte.
Jocs i armes
Quant a com s’entretenien els més petits assegurava que els boixos estaven sempre fent pistoles de canya o qualsevol altra classe d’armes: «Essent tan pacifichs com son en los seus jochs, no sé com son tan aficionats á las armas i axó ho fan de tal modo que no sé si mereix més admiració la paciencia que tenen en acabar las seus jugetas, ó la perfecció que saben donarlas».
Els oficis
Pel que fa als oficis, llevat dels de pagès, pescador i saliner, deia que fora dels ferrers i teixidors, no n’hi havia més. I aquí destacava una altra habilitat: bastava veure com es feia una feina per fer-la de seguida. Teníem també segons el prevere molta comprensió i memòria.
Pous i poals
Rullan també mencionava que per traure l’aigua dels pous els pagesos se servien d’uns poals de corda d’espart ben untats de quitrà. Els millors estaven fets d’un tros de soca de pi que es buidava i «ja ni ha prou per traure l’aigua».
Les cases
Tot i les lloances en tants altres aspectes, l’arquitectura tradicional no el va impressionar: «L’arquitectura de las casas antigas es de poch merit; no diré lo mateix de las modernas. Encara que les primeras hajan rebut alguna modificació al estil del dia…». Segons assegurava, poques de les cases antigues tenien sòtil (sostre) i escrivia com a possibilitat que en altres temps no tenien portes sinó una gran entrada «ahont tenen facultat d’habitat els porchs, els xots, las gallinas y demés animals doméstichs».
Llevat d’això, l’eclesiàstic explicava a l’amic que la casa solia tenir a més una cuina espaiosa envoltada de pedrissos (bancs de pedra aferrats a la paret) i amb un fumeral enmig, algunes cambres per dormir i guardar els gèneres i un estable que abans no tenía gripia (menjadora de pedra o de fusta per al bestiar) ni teulada.
Això sí, Rullan assegurava que les parets exteriors de les cases estaven totes emblanquinades, el terrat era molt sòlid i poques vegades tenien degots perquè s’impermeabilitzava a força d’argila ben apiconada damunt un sostre d’alga.
El mobiliari
A la majoria de les cases pageses era auster i la descripció que fa ho reconfirma: una màrfega (una tela farcida de palla que servia de matalàs), una caixa per guardar la roba i les joies «els penjays y els rosaris d’or ó plata», una corda on les dones penjaven les seues gonelles i unes poques cadires de corda i algunes imatges. A la cuina un llibrell («ribell»), alguna olla, algun plat i un senalló amb algunes culleres i unes forquilles. «No parl del guinevet per que sempre el du damunt».
Les joies
El prevere descrivia també l’emprendada pagesa, que des de sempre ha provocat admiració entre els germans mallorquins: «El penjay qu’es un adrés de forma triangular ó més ben dit una filada de creus, patenas y medallons d’or y de plata de formas variadas qu’es penjan f’es coll y’ls cobreix tot el pit.»
L´hospitalitat eivissenca
Acabava l’escrit parlant de l’hospitalitat eivissenca, assegurant que «si es viatjer sab merexer la confianza de la familia y mostra desitx de veure l’habitació, es fan pregar un poch -va tatxar la paraula ‘molt’- pero la hi mostran, y fins i tot las jovensanas se vesten (vesteixen) de gala…Llavoras t’acompanyan al rebost que no sol está buit may y vulga no vulga’l fan menjar.».
Mentrestant i molt a poc a poc, semblava que aviat millorarien les vies de comunicació a l’illa. A mitjan novembre, el diputat Antoni Palau i de Mesa, qui tantes gestions havia fet per aconseguir les obres de dragat del port de Vila, informava l’Ajuntament que ja s’havia donat ordre per traure a subhasta la carretera d’Eivissa a Sant Joan.
Però l’administració era lenta i poc el pressupost que es destinava a les illes Pitiüses.
