Ho lament molt, –com deia aquell– jur que no tornarà a passar, però no ho he sabut ni pogut evitar. En realitat, algú apuntà en certa ocasió que, després de la música de Josquin (Desprez) –després de Claudi Monteverdi, a molt estirar–, és a dir, un cop finiquitat el Renaixement musical, tot el que vingué fou «música lleugera». Segur que qui s’atreví a dir semblant animalada era un medievalista malentranyat i ressentit, a tots els gremis hi ha gent rareta. Sí que és cert, però, que la música del Renaixement –i Josquin suposa una fita en el trànsit entre el final de l’Edat Mitjana i l’eclosió de la «modernitat»–, marca un abans i un després en l’evolució estètica musical. Sempre he pensat que els escoltadors de l’actualitat no estam preparats ni educats per valorar plenament la música dels segles XIV i XV, justet, justet la del XVI. Ja no els dic res de la música del temps dels escolàstics medievals. Vaja, que la nostra oïda actual sí que està més o menys predisposada per a la música de Victoria, Morales, Palestrina, Tallis i, sobretot –ja després de Monteverdi–, molt més encara per gaudir de la dels grans mestres del Barroc. Pens que no hi està tant, però, per fruir de les belleses romàniques de la litúrgia gregoriana o per apreciar les sublims melodies angelicals i místiques de, posem per cas, una Hildegarda de Bingen. Josquin Desprez i els músics de la seva generació es troben just en aquest punt d’inflexió estètica i històrica. És com un tall entre el nostre món i un altre que no ens resulta per res familiar. Que no forma part de la nostra zona de confort, vaja.
Les etapes històriques –i, per això, les etapes de l’evolució històrica de l’art musical i de l’art en general– són, lògicament, pures convencions. És com si es tractàs de la vida d’una persona que, entre el seu naixement i la seva mort, tanmateix no deixa de ser la mateixa. Però, clar està, hi ha unes fases ben definides o que, per ser més precisos, insistim en definir bé: infància, joventut, maduresa i decadència. En aquest passar el temps hi ha moments en què pesen més els canvis que les permanències, i així remarcam molt clarament el pas de la joventut a la vida adulta o l’arribada d’allò que ara en diuen «vida sènior», si més no per allò de la sostenibilitat del sistema públic de pensions. Tornant al que ara ens ocupa, és com si Josquin Desprez formàs part de l’adolescència de la música occidental, d’una fase evolutiva que ens havia de portar a la maduresa del món modern i l’eclosió del Barroc, del que el gran mestre Bach n’és Pare, Fill i Esperit Sant. El nostre món, la nostra oïda, la nostra sensibilitat en definitiva, comença amb ell, amb el geni d’Eisenach. Servidor, quan escolta Corelli, Handel o Bach s’hi reconeix, s’hi troba a gust. Quan escolta música gregoriana no tant, què hi farem. Pel que fa a la vida i peripècies de Josquin Desprez, en realitat, en sabem molt poc, més enllà de la seva música que, això sí, forma part plenament del repertori del que s’anomena «música antiga». Nascut probablement durant la dècada de 1450, a qualque lloc remot del Flandes meridional francòfon –s’apunta que va néixer molt a prop de les ciutats de Tournai o Saint-Quentin, un segle abans de la famosa batalla–, resulta que fins fa molt poc no sabíem ni tan sols el seu vertader llinatge –Lebloitte, Desprez és un sobrenom familiar que, a més se’ns presenta escrit de mil maneres diferents, com també passa amb el seu nom propi, Josquin–. Sí que sabem, en canvi, la data i lloc exactes de la seva mort, com sempre succeeix amb aquells que han fet mèrits en vida: aquest mes d’agost ha fet exactament mig mil·lenni del seu traspàs, el 1521, a Condé-sur-l’Escaut, petita localitat situada a l’actual departament francès d’Hauts-de-France, no massa lluny de Lille, la seva capital.
Josquin Desprez –o Jodocus Pratensis, posem per cas, hi ha moltes variants per elegir– fou, plenament, un home del seu temps. Tècnicament va néixer súbdit de Felip III, el Bo, duc i senyor de Borgonya, un estat quimèric i fragmentat d’origen medieval que sempre va estar sotmès a les pretensions territorials i les estratègies polítiques tant del rei de França com dels Habsburg del Sacre-Imperi, fins que es va mig dissoldre en l’herència inabarcable de Carles d’Habsburg, el rei-emperador. La seva música, de fet, ens porta a la modernitat artística, així com la consolidació de les monarquies autoritàries d’aquella Europa que deixava el feudalisme ens condueix a la modernitat històrica, de la mà dels Trastàmara al món ibèric, o dels Valois a França, els Tudor a Anglaterra o els Avis al regne de Portugal. Sembla ser que la primera formació musical de Josquin es completà a Cambrai, de la mà de Johannes Ockeghem, un dels principals referents de l’escola franco-flamenca de mitjans segle XV –a ell li dedicà un preciós motet, amb motiu de la seva mort, el 1497–. Ja ben prest, però, comença a treballar pel sud, primer a Aix-en-Próvence on romangué un temps a la cort exiliada de Renat I d’Anjou –el gran enemic i rival del nostre magnànim Alfons, pel control del Regne de Nàpols– i, ja després, per terres italianes, primer a Milà –on coincidí amb Da Vinci, que possiblement el retratà–. Més tard passà a Roma i a Ferrara, on entrà en contacte amb algunes de les corts renaixentistes més sofisticades dels darrers anys del Quatroccento i de la primera dècada del segle XVI, de la mà dels Sforza, dels Este o del propi papa Innocenci VIII, un consumat inquisidor. Per anar acabant i, si me permeten un apunt oportú per allò de la pandèmia dels orgues, Josquin abandonà definitivament la península italiana el 1504 a causa d’una passa de pesta que afectà greument la ciutat de Ferrara i que provocà la mort, entre molts altres, del propi duc Hèrcules I d’Este –un notable mecenes, a qui el nostre personatge dedicà un bell miserere– i, poc després, del gran músic flamenc Jacob Obrecht, que precisament havia ocupat el lloc vacant deixat per l’espavilat Desprez. Establert definivament a la seva terra natal fins a la seva mort, el 1521, Josquin projectà la seva obra i la seva influència per tota Europa, fins i tot a la llavors exòtica península ibèrica, principalment a la Castella dels darrers vestigis Trastàmara i, sobretot, a la cort del nouvingut Carles d’Habsburg. De fet, la cèlebre chanson polifònica de Josquin titulada ‘Mille regretz’ –en realitat, una cançó de comiat trobadoresca–, publicada poc abans de la seva mort, esdevingué prest un autèntic hit a la Monarquia Hispànica de la mà de les versions que en feren primer Luis de Narváez –per a viola, coneguda com a ‘Canço de l’Emperador’, una música que acompanyà Carles d’Habsburg durant bona part de la seva vida de vidu desconsolat– i, alguns anys desprez, de la mà del sevillà Cristóbal de Morales, en aquest cas en forma de missa. Déu meu, ha tornat a passar! Miserere mei, doulour me bat...
Josquin Desprez (1450-1521): el primer compositor d’Occident
PER ANTONI PIZÀ
En general, coneixem molt poc els compositors abans de Bach (s. XVIII). Fins i tot els bons aficionats a la música solen tenir dificultat per trobar dos, tres o quatre noms emblemàtics del renaixement europeu que siguin equivalents a Leonardo, Miquel Àngel i Rafael. Part del problema és que la música, essent com és immaterial, s’esfuma quan els músics desapareixen. Amb la invenció de la impremta en el renaixement, la música va començar a tenir una dimensió material: paper, solfa, tinta, colors, il·lustracions, pròlegs a edicions amb retrats de compositors i les seves corresponents biografies que acompanyaven les partitures. Amb la impremta la música va deixar de ser immaterial i va ser possible conservar-la i conservar els noms dels seus creadors. I aquest és el cas de Josquin Desprès (c.1450-1521), compositor de qui enguany es compleix el cinc-cents aniversari de la seva mort i qui, segons un tractadista del renaixement, va ser el Miquel Àngel de la música i, en el sentit modern, el primer compositor d’Occident.
I si aquest és el cas, ¿com així se’l coneix tan poc entre el públic en general? El cas és que per començar no se sap res de la seva vida... Quan va néixer i el lloc exacte naixement és especulació, si bé sabem que va ser a mitjans del s. XV a una regió del que ara seria Bèlgica. Va seguir, pel poc que sabem, els estudis musicals normals d’aquell temps: escolanet, llatí, cant i contrapunt. Un oncle el va fer hereu i sobtadament va ser ric, cosa que tal vegada propiciàs la seva tendència, segons un testimoni de l’època, a escriure música «quan vol, i no quan l’hi demanen». Com que per no saber no sabem ni tan sols el seu nom vertader, ha passat a la història com a «Josquin» (pronunciat Joskan) que és com si els llibres es referissin a Beethoven i Picasso senzillament com Ludwig i Pablo, respectivament.
Professionalment va treballar pel poderós Duc de Ferrara i fins i tot pel Vaticà. A la Capella Sixtina va escriure insolentment el seu nom sobre un mur (si és que va ser ell). També va coincidir amb Leonardo i Lucrèzia Borja; i Baltasar de Castiglione al seu famós tractat El cortesà relata que els esnobs del renaixement italià escoltaven música just si era de Josquin, tal era el seu prestigi entre els literati. Ah, i si encara faltassin més proves del seu prestigi, Luter el va titllar com a «el gran mestre de les notes».
La seva obra musical és immensa, unes tres-centes composicions, si bé a vegades els musicòlegs no es posen d’acord sobre l’autoria de moltes peces musicals atribuïdes a ell. Va escriure, sobretot, música sacra amb textos amb llatí, però també cançons profanes amb text amb francès. Gairebé tota la seva música és polifònica i basada en la tècnica del contrapunt. Això vol dir que hi ha moltes melodies que coincideixen al mateix temps però amb independència. La polifonia i el contrapunt, a diferència del cant pla d’estil declamatori, crea una gran complexitat que obscureix el text i per això les autoritats eclesiàstiques aviat la van criticar. Els feligresos no la poden cantar per massa complicada i just anys i anys d’estudi habiliten un músic a poder-la compondre. Però els avantatges són obvis: la polifonia crea un mosaic de colors musicals abstracte, eteri, incommensurable com Déu i com el llum que entra per un vitrall d’una catedral gòtica: molts, molts de colors diferents i amb matisos distints, però amb una inexplicable coherència. I així és la polifonia i el contrapunt de Josquin: moltes melodies simultànies, però totes cohesionades per una força invisible i totpoderosa.
Avui en dia no hi ha unanimitat en la forma d’interpretar la música de Josquin. Les versions més normals solen ser per a veus sense instruments, però a vegades alguns grups hi afegeixen instruments (orgue, sacabutx, llaüts i altres instruments de corda). Un dels dilemes dels intèrprets és el tema de la musica ficta. Molt breument i un poc barroerament: el que ara anomenam sostinguts i bemolls en la música de Josquin són opcionals, o sigui, el cantant tant pot entonar un fa sostingut com natural. Un altre tema de debat és si és millor interpretar aquesta música en grups petits (de quatre, sis o vuit cantants) o grups corals més grans (vint membres). I posats a filar prim: els experts discuteixen de si avui en dia les veus agudes les han de cantar dones (inaudit fa cinc-cents anys) o nins (que és el que es feia 4). En resum: els intèrprets que vulguis recrear aquesta música tenen un ventall de possibilitats interpretatives enorme perquè la informació de la partitura és escassa.
Fent clic aquí i clic allà a YouTube es poden trobar moltes versions del seu famós ‘Ave Maria’ que és una de les millors peces pels qui es vulguin introduir en la monumental obra de Josquin. I alguns dels gràfics que els usuaris han introduït ajuden a entendre el funcionament del contrapunt, com les veus s’ajunten i es separen, avancen i retrocedeixen. Entre les dotzenes de grups que han gravat les obres de Josquin, destaca The Tallis Scholars, dirigits per Peter Philips. Les seves versions són sensuals i perfectes i normalment sense instruments. Per una altra banda, la ciutat flamenca d’Anvers, prop d’aquí on Josquin possiblement va néixer, és, que jo sàpiga, l’única que ha organitzat un festival per celebrar els cinc-cents anys de la seva mort (amuz.be) i presenta molts de grups amb noves perspectives interpretatives d’aquesta música.
El director d’aquest festival explicava fa poc en unes declaracions que Josquin era el Bach del renaixement. D’acord: el Miquel Àngel, de la música; el Bach del renaixement... però serà aquest aniversari la declaració de Josquin com a Josquin, el primer gran compositor d’Occident?
