Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Cultura

Notes a l'entorn de l'obra reunida d'Antoni Clapés

Antoni Clapés (Sabadell, 1948). Poeta, traductor, crític literari i editor. «Poques paraules surten / d’una boca en calma»

Toni Clapés

Toni Clapés

Va estudiar Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Creador i director de les edicions Cafè Central, on ha publicat nombrosos llibres de poetes catalans així com traduccions de poetes estrangers, entre els més recents la poesia de Philippe Jaccottet, un dels poetes francesos més importants. És autor d’una extensa obra poètica, iniciada en 1964, d’entre la qual podem destacar ‘Crepuscle de mots’ (Premi Joan Alcover 1989), ‘Matèria d’ombres’ (1995), ‘Destret’ (2003), ‘L’arquitectura de la llum’ (2012), etc. La seua poesia ha sigut traduïda a diversos idiomes. Ha sigut col·laborador de les pàgines literàries de l’Avui, La Vanguardia, Reduccions, Caràcters...

DI

DI

Em vaga fer avinent els comentaris que m’han suscitat la lectura de la seua obra reunida (1899-2009): ‘Clars, aquest matí, són els teus records’. La paraula és com la pedra llençada al buit per colpejar el silenci. El poema perfà al poeta —aquest, cerca en el refugi del silenci per dir i per dir-se. Un mot són tots els mots, abans que aparegui la insinuació del poema. La creació és diversa, com la llum travessa la gota que cau i es multiplica en colors com un calidoscopi del viure en un ésser canviant i el jo que és i no és.

La paraula neix i mor i neix en el silenci i, malgrat la fugacitat del temps i el buit, palpa els límits que s’allunyen com més el poeta persegueix el vol de l’oreneta i la il·lusió de l’estiu que esclata. Si l’U és Tot i és no-res, l’existència dels mots abans del principi esclatant que eixampla el Cosmos de forma constant en la seua cursa que va del mínim al plural en el temps sense rellotges i la buidor de la fosca, com sols una llum hi penetra.

El poeta no camina els camins fressats. Cerca el risc de la pròpia senda que obre pas a pas, a cops de martell sobre la pedra pura i dura o el ferro de la inclusa i el foc de la farga. Espurnes de silenci creen sorolls que s’endinsen en l’espai perfent un itinerari personal que esberla la consciència d’ésser i l’escriptura. Jugar-s’ho a tot o res, omplir la casa d’un llenguatge únic, encara verge, despullat d’impureses, habitant el buit de la casa o el poema sense excedir-se en els topants.

Escometre la pàgina buida i limitada per rompre el transcurs de les hores, sols perceptibles pel rodar de les fletxes del rellotge que senyala la ultima multis, recordant-nos la fugacitat implacable i, això no obstant, persistir en l’escomesa de la paraula de llum i silenci que trenca la dissolució.

Com la invisible llum fa visible el món, el poema malda per llegir la creació insubornable i també implacable. Què és un mot enmig de tots els altres? Què és l’ésser entre els altres? Una possibilitat irresistible, el clam i l’eco de la veu solidària.

Sols acceptant la pròpia finitud podem ser quelcom: silenci, buidor feixuga, angoixa de viure... Descriure, escriure el que ja és dit però dir-ho de tal manera que el poema assoleixi l’origen.

DI

DI

“La imperceptible bonior d’insectes...”, esdevé música de l’ànima, però el poeta ignora com retenir-la. Potser la paraula, “el verb” anterior a tota existència, anterior al silenci, en el buit del qual ressona, tanmateix, el so de l’origen.

El temps s’afua com un ganivet que esquinça qualsevol vel... El poeta —el demiürg— contempla, escolta i espera. Amb una escriptura mínima, gens críptica, es desvetlla el misteri. Sorgeix el poema sobre la pàgina blanca de paper i s’omple el buit.

Podríem dir que Antoni Clapés racionalitza el llenguatge, l’analitza i en fa eina d’experimentació i coneixença. D’ell mateix, del món i de la naturalesa —la gran educadora. Els seus poemes, doncs, esdevenen peces úniques que percacen amb una economia controlada dels mots, dir el màxim amb el mínim. El fracàs de qualsevol poeta pot venir per accés o per defecte. No és el cas d’Antoni Clapés, el qual, arriscant-se salva el buit amb els seus poemes pont.

Antoni Clapés interroga i s’interroga constantment. Segons com es llegeixin, els seus poemes poden esdevenir textos epigramàtics o proverbis de saviesa. El(s) límit(s), si n’hi ha i la mort ens enfronta a la crua realitat de llur existència, perquè som éssers per a la mort. Per això:

“Aquest viure

que s’escola...

el devora”.

Podríem caure en la temptació de creure que el poeta veu la vida amb pessimisme, quan la seua escriptura no fa altra cosa que encarar-nos a la realitat —plural i fugaç. Sols aprehensible en el poema, una mena de taula de salvació. Sap, emperò, que callar és una altra forma de dir.

Per a Antoni Clapés els versos insinuen solcs “que mai ningú no ha de resseguir”. Però sap que tota escriptura es dirigeix a un hipotètic lector, que no pot restar amagada dins un calaix de sastre. S’escriu per a ésser llegit. Vet aquí la importància del llibre on s’estotgen les quimeres de tot poeta o escriptor. L’altre, és el lector còmplice.

Antoni Clapés acull el silenci, s’hi refugia, és l’aixopluc on es troba, hoste de l’espai indicible, tocant a les palpentes els topants o els ressons del silenci, la terra natal on erigir el poema amb la “pròpia veu”.

Tot esdevé en el silenci —malgrat els sorolls del món, on l’hoste es des-habita, es con-fon en el poema —ell és el poema, en el sargit del text. El poema és un text per llegir —però no tots els textos són poemes. El poema, per ser-ho ha de travessar el mar dels dubtes, dels silencis —els silencis on tot i res no és res... Però la llum fon la fosca, il·lumina les senderes vorejades de mots i herbes... Fullaca del temps que el vent escampa sense esvalotar la quietud cercada als cims dels cingles o als abismes de la soledat habitada pel pensament i el dubte.

DI

Escriure poemes amb les mínimes paraules —que no vol pas dir amb el mínim esforç. Sinó rebutjar el que no és necessari:

“esborrar-se de mots” —callar”

per

“dir el gran i sublim silenci...”

Pot semblar un contra sentit, una mena de sofisma, perquè el silenci absolut és impossible. Diem. —Quin silenci!, enmig del bosc o del mar, quan els nostres sentits —sobretot el de l’oïda—, els tenim avesats a les remors de la ciutat, els tenim desavesats a escoltar els sorolls de la naturalesa, desacostumats a escoltar la música de l’Univers.

Qualsevol horitzó s’allunya quant més ens hi acostem. Hi ha límits, doncs. Però és aquest afany essencial, molt humà, de voler anar més enllà —de l’enllà i quan arribes comproves que has tornat al lloc de partida... És el mite de l’etern retorn. Rodem el món o l’illa d’edificis o viatgem entorn de la nostra cambra. El vers diu:

“la casa

de la llum”.

Podem avançar a “les palpentes” per “habitar just a la llinda de la paraula”, voler l’impossible per assolir la llum de totes les llums i veure dins tota la fosca. Si:

“la paraula

t’allunya del real”

és perquè t’obre mirandes a l’irreal. Tot és a l’interior. La paraula alça el vel del silenci, trenca l’escorça de l’espai, immobilitza el temps o la seva percepció.

Antoni Clapés més clar no ho pot dir: “deseixir-se de tota avidesa”. És així com s’aprèn a viure amb el mínim necessari per tal que res ens empresoni privant-nos de la llibertat. Construir el poema com el giny lluminós que dissol la tenebra. Com un calidoscopi enfocat cap a l’univers.

El terme “minimalisme” significa el “menys és més”, com digué l’arquitecte Mies van der Rohe. Es va desenvolupar com a moviment artístic després de la Segona Guerra Mundial i s’ha estès arreu del món occidental, principalment, vigent sobretot en el disseny d’interiors i en el disseny publicitari. També pot aplicar-se a la forma de viure un individu. Això ho saben prou bé els ascetes i místics de tots el temps.

Definir la poesia d’Antoni Clapés de minimalista no em sembla descabdellat. Al capdavall la seua poesia demana participació i esforç per part del lector, cosa que s’agraeix.

Enmig d’un panorama barroer de pretesa poesia que tot ho dóna mastegat, s’erigeix victoriosa la poesia d’Antoni Clapés. Li escauen aquells versos famosos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

“Poques paraules surten

d’una boca en calma”.

Compartir el artículo

stats