Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Política

Manuel Azaña: radiografia d'un Roosvelt espanyol (i antipàtic)

En el preàmbul Elvira Lindo es demana com és possible que el llibre de Carabias, publicat originalment el 1980 i ben prest descatalogat, no s’hagi reeditat fins ara, quaranta anys després

Josefina Carabias.

Josefina Carabias (Arenas de San Pedro, 1908-Madrid, 1980) va ser una periodista espanyola de gran rellevància i significació, un poc a la manera de Manuel Chaves Nogales o, fins i tot –i esper no ser massa atrevit ni excedir-me amb la comparativa–, a l’estil de Ramón J. Sénder o Benito Pérez Galdós, per què no. Pionera del periodisme espanyol femení, si és que es pot parlar de periodisme de gènere, fou aquí la primera dona corresponsal de premsa, sempre des dels Estats Units o des de França, la qual cosa li permeté una llibertat d’actuació de la que mai no hagués pogut gaudir a la fosca i endarrerida Espanya del franquisme, en les seves diferents modalitats. Ara ens arriba reeditada una obra que va escriure pràcticament de memòria poc abans de morir i que, de fet, no va poder arribar a veure publicada en vida: ‘Azaña. Los que le llamábamos don Manuel' és un interessantíssim testimoni que té Manuel Azaña com a principal protagonista, però que ens ofereix una subtil descripció de l’Espanya dels anys trenta, una espècie de pseudo-biografia amb paisatge –un paisatge molt sucós i rellevant, com és obvi–, feta a partir dels contactes que mantingué una encara molt jove Josefina Carabias amb aquell intel.lectual ficat accidentalment a polític que fou Azaña.

Manuel Azaña:

Manuel Azaña: PER Joan Roca i Avellà

L’obra s’inicia amb els primers testimonis d’una entusiasta estudiant acabada de llicenciar en Dret, usuària de la Residencia de Señoritas –la secció femenina de la Residencia de Estudiantes, si me permeten la maldat– i sòcia de l’Ateneu de Madrid, on conegué un Manuel Azaña a punt de convertir-se en figura pública, primer com a president de l’Ateneu i després com a polític de carrera meteòrica –en tots els sentits, pel seu ascens fulgurant, però també per la seva fatal caiguda, que fou la d’Espanya–, en uns mesos de frenètica efervescència a l’Estat, just quan el règim que duien a mitges Alfons XIII de Borbó i l’africanista Miquel Primo de Rivera se’n va anar en orris i Espanya es precipità cap a una Segona República que tots sabem, per desgràcia, com i per què va acabar. Azaña era, en efecte, un personatge molt peculiar, que regalava la seva (relativa) simpatia només a uns pocs elegits. I, pel que podem veure, entre aquests es trobava una Carabias que ben prest es començaria a dedicar professionalment al periodisme, de la mà de Manuel Chaves Nogales i el seu diari Ahora.

Narració personal

Fou precisament el fet de compartir els moments previs a la caiguda del règim borbònic entre les parets de l’Ateneu madrileny el que possibilità el naixement d’una complicitat que es perllongà després, ja durant la República i fins poc abans de l’esclat d’una guerra que els separà per sempre més. Carabias trama una narració personal i sentida, deutora de l’admiració pel personatge, però també rigorosa i plena de vigor. Un text força inspirat i que ens apropa el vessant més humà del polític republicà, però també de l’home i del lletraferit afrancesat i un punt jacobí, d’aquell «president-ministre-president» que ho fou per vocació però també per responsabilitat –jo diria que les circumstàncies li portaren, ell mai s’hi va arribar a sentir a gust– i que, per això, ens ofereix una perspectiva única d’un període històric fonamental que, per desgràcia, massa espanyols desconeixen encara avui.

El detall més rellevant del llibre que ara ens ocupa, però, es troba en el seu preàmbul, escrit per la periodista Elvira Lindo, tot i que no cal confondre per això Manuel Azaña amb Manolito Gafotas. En un moment determinat, Lindo es demana –crec que amb ingènua honestedat– com és possible que el llibre de Carabias, publicat originalment el 1980 i ben prest descatalogat, no s’hagi reeditat fins ara, quaranta anys després. La resposta –també honesta, no sé si encertada– podria tenir a veure amb l’equívoc que ha estat l’anomenada Transició. Mirin vostès, la Història d’Espanya ha tingut, pel que fa a allò que en deim l’Edat Contemporània, Biennis, Triennis, Sexennis, Dècades i Restauracions de diferent pelatge, color i condició. Ara fa quaranta anys (quaranta anys, sembla ser també una unitat de mesura temporal indefectiblement unida a la Història d’Espanya) que s’inicià allò que s’ha tengut a bé anomenar Transició (i li afegirem democràtica perquè ningú se m’enfadi). Idò bé, aquell pacte –més que no pas consens– que s’enllestí amb la mort de Franco, que no del franquisme, tenia en realitat molta més vocació de marcar distàncies amb la Segona República que no pas amb el règim que suposadament periclitava amb la mort teledirigida del dictador, el novembre de 1975. De la mateixa manera que la (primera) Restauració borbònica de 1875 –just un segle abans, quines coses i quins capricis del destí– pretenia rompre amb la Primera República i el Sexenni Democràtic tot ell, però també marcar certes diferències amb l’època d’Isabel II de Borbó, la (segona) Restauració borbònica de 1975 va voler marcar (només) distàncies amb el franquisme i, sobretot, rompre radicalment amb aquella Segona República de la que, precisament, Manuel Azaña n’era símbol i referent.

Jo diria que la realitat política i sociològica de l’Espanya dels darrers anys és una mostra ben descarnada del que apuntam: ara que l’extrema dreta d’inspiració franquista es manifesta finalment tal com és, després de dècades d’estar mig amagada dins d’una formació política construïda per tal d’aparentar la normalitat democràtica d’una dreta liberal que no ho acaba de ser –aquests sí que s’han llevat la mascareta ben llevada– i ja que, també ara, són cada cop més freqüents les demostracions de nostàlgia d’alguns membres de determinades institucions de l’Estat (per dir-ho així i no ser més explícits), tal vegada sigui el moment de reconsiderar un terme que, tanmateix, sempre ha estat ambigu per definició: Transició? Jo propòs, en honor a Manuel Azaña i el seu llegat polític, Segona restauració borbònica. Sense sarcasmes ni agror, s’ajusta molt més al rigor històric i, sobretot, a la realitat que ens envolta i que arrossegam des de fa més de quaranta anys, sempre quaranta. I, així com Franklin D. Roosevelt, víctima també de l’enfrontament entre les dues Amèriques, mai tindrà un lloc d’honor en el panteó dels Presidents dels EUA –l’altre Roosevelt sí que hi té presència al Mont Rushmore, allà per les Dakotes–, com a mínim que l’esperit de don Manuel, sempre menystingut i mai reconegut, ens pugui servir d’antídot i consol (o vaccí, a poder ser) de totes les misèries reminiscents que ara ens toca viure. I de les que veurem...

Compartir el artículo

stats