És gràcies a l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria que tenim una imatge de l’antic accés a Dalt Vila. Fou el gravat realitzat en el primer viatge que realitzà l’Arxiduc a Ibiza el 1867. Dos anys després d’aquella inesperada visita, feta d’incògnit, apareixia el 1869 a la ciutat alemanya de Leipzig el volum ‘Las antiguas Pitiusas’ i allí trobam una descripció de l’antiga rampa que donava accés al Portal de les Taules: «Entre els baluards de Santa Llúcia i de Sant Joan, però més proper a aquest últim, es troba la porta principal, que s’anomena Portal de les Taules o del Principal, a la que porta un camí tres vegades interromput, que s’inicia a la plaça de la Constitució, a la Marina. A cada costat de la barda surten de la murada petits murs amb espitlleres que conflueixen amb el camí en les proximitats de la Porta formant petites peces destinades, sembla, a la defensa d’aquesta entrada, pont que fou reconstruït, mantenint la seua antiga forma, l’agost de 1867, per por de les sublevacions que poguessin induir els moviments turbulents de la Península; així fou substituït l’antic pont de característiques comunes».
En la segona edició de l’obra de l’Arxiduc, publicada el 1890, ara amb el títol ‘Les Balears descrites per la paraula i el dibuix’, torna a referir-se al Portal de les Taules i completa la informació amb la següent nota: «Quan la meua primera visita a l’illa (Eivissa) fa uns vint anys, es pujava al Portal de les Taules des de la immediata plaça de la Constitució per una barda en línia angulosa, de pendent una mica suau i per això relativament llarga, que no arribava fins al mur, però donava a persones i cavalleries fàcil accés a l’interior de la ciutat mitjançant un pont llevadís que enllaçava la barda amb el portal. (...) S’han llevat les espitlleres i ja no es puja per aquella barda angulosa sinó per una rampa perfectament recta, construïda l’any 1870, més ampla i una mica més curta que l’anterior i que l’avantatja per ser molt més còmoda, per tenir una voravia ben construïda a cada costat».
Com veim, dues descripcions separades per una vintena d’anys on l’Arxiduc recull els canvis que va patir el Rastrillo (castellanisme que es refereix a un reixat llevadís que defensava l’entrada de les places d’armes), paraula que ha fet fortuna entre els eivissencs.
Les dificultats de les obres
L’Ajuntament tenia intenció de fer una nova rampa, ja que l’anterior tenia forma de mitja llunya i era incòmoda. El 1861 es va rebre una comunicació del capità general de Balears que deia que l’enginyer general, en la visita que havia efectuat a Eivissa, autoritzava tombar un mur i dues tàpies amb espitllera que ja no tenien cap valor per a la defensa del pont (fet de taules de fusta i d’aquí el nom de Portal de les Taules, que en unes obres recents s’ha recuperat). Però no deia res de la petició de substituir l’antic accés per una nova rampa.
La corporació va insistir en la seua petició i el març de 1864 s’assabenta que la reina Isabel II, segon petició que se li havia fet dos anys abans, autoritzava que l’obra fos declarada d’utilitat pública. L’Ajuntament exposava que era una obra de gran necessitat i que la seua construcció milloraria l’ornat públic i faria desaparèixer un lloc immund i fins i tot immoral (què s’hi faria allí?) que s’iniciava a l’esquena de l’antiga pescateria, que en aquell moment es coneixia com la plaça del Carbó, ja que allí es venia aquest producte de primera necessitat.
La pretensió de l’Ajuntament era, com és de suposar, fer una entrada més còmoda, però també d’aquesta manera es buidava la plaça i es podria aixecar un nou edifici per destinar-lo a pescateria i carnisseria. També quedaria un solar entre el Rastrillo i la pescateria, que l’Ajuntament es proponia subhastar per pagar part dels costos de la nova rampa. Aquest nou solar és l’illa de cases, que amb el temps, delimitada pel carrer de Manuel Sorà, del Bisbe Torres Mayans (que antigament havia estat dedicada al general Vara de Rey) i el carrer de les Verdures; en els baixos de l’edifici es trobava l’emblemàtic comerç de can Pep Fèlix.
Cal dir que aquest solar, que sempre és conegut com el solar número 12 de la Marina, fou cedit per l’Estat a l’Ajuntament. Cal pensar que es trobava just a tocar amb la murada i no es permetia cap tipus de construcció, era el que es nomenava com a Zona Polèmica, ja que les autoritats militars no permetien urbanitzar-lo.
El mestre d’obres Vicent Riera Marí va pressupostar les obres del Rastrillo en 44.212 reals, xifra que es trobava totalment fora de les possibilitats de l’Ajuntament, que estava totalment endeutat. Per aquest motiu va fer una sol·licitud de subvenció a la Diputació Provincial per import de 20.000 reals. La resposta fou que s’aixecàs un plànol de l’obra, una memòria descriptiva i el corresponent pressupost; aquestos documents havien d’estar avalats per professional facultatiu acreditat. En aquell moment es demanà el concurs de Miquel Dalmau, que era el director de camins vesinals d’aquest partit. El juny de 1864 s’aprovava el projecte.
En plena fase constructiva, el 1870, es va aprovar una modificació del projecte amb la finalitat de fer-lo més accessible; l’import d’aquesta modificació era de 70 escuts, que l’Ajuntament pagà del capítol d’imprevistos.
La plaça del Carbó
El propòsit de l’Ajuntament era, una vegada tombat el tambor de la pujada, poder construir on arrencava la vella rampa, una carnisseria i pescateria, ja que el mercat de verdures es preveia aixecar-lo a la plaça de la Constitució, vora l’inici de la rampa projectada. L’edifici de pescateria i carnisseria s’aixecaria a l’espai que es coneixia com la plaça del Carbó, però el problema era que hi havia grans roques que calia primer desaparèixer i es veuen perfectament en la litografia de l’Arxiduc.
En un primer moment, l’Ajuntament es proposava obtenir uns beneficis amb la venda en pública subhasta de la pedra. El plec de condicions fou redactat per Jaume Riera Torres. El contractista del mercat fou Joan Juna Ramon i també a ell s’adjudicaren els treballs d’eliminar les roques i deixar completament explanada tota la plaça; però com que no tenia maquinària ni capacitat, esgotà tots els terminis que li donà l’Ajuntament. La discussió entre les dues parts fou llarga i dura, amb incompliments per tots. També el zelador de fortificacions denuncià que l’Ajuntament no tenia permís per a l’explanació de la cortina entre els baluards de Santa Llúcia i de Sant Joan i insistia que aquella obra no es trobava compresa en la RO de 21 d’abril de 1870 per la qual s’autoritzava la construcció de certs edificis municipals. Davant d’aquest fet, el febrer de 1873 el consistori acordà enviar una exposició al govern de l’Estat demanant l’autorització per rebaixar les roques que es trobaven al peu de la murada.
Una vegada obtengut el permís per retirar la pedra, dos mestres en escairar pedra: Joan Muntaner i Ramon Casas, calculaven un volum de 894 metres cúbics i valoraven els treballs en 3 pessetes el metre que es podia rebaixar a 2,25 pessetes si podien emprar barrobins; s’acordà que es podia emprar dinamita per trencar la pedra. La subhasta quedà deserta per tres vegades i l’Ajuntament acordà que es faria per administració i es demanà el concurs del mestre picapedrer Joan Juan Ramon per si encara es trobava interessat en els treballs, però rebutjà la proposta. Amb tot això, l’Ajuntament tenia pressa, ja que havia venut un solar a Bartomeu V. Ramon i Tur i no havia pagat l’import en la seua totalitat, ja que no podia ocupar el solar adjudicat. l’import del solar era de 2.334 escuts.
El desembre de 1887 l’Ajuntament acordà designar nous carrers i canviar el nom d’altres i en aquesta proposta la plaça del Carbó passava a denominar-se plaça d’Alfons XIII, rei que tenia poc més d’un any en aquell moment. Però ja sabem que aquest nom es donà, segons Isidor Macabich, a la plaça de l’Ajuntament l’any següent. En el mateix plenari, s’acordà també donar al Rastrillo el nom de carrer d’Argüelles, en honor d’aquest polític asturià que va intervenir decisòriament en les Corts de Cadis i en la redacció de la Constitució de 1812.
La Moderna
Poc temps després d’acabada la rampa, es projectà i s’executà la construcció de dos retrets, un a cada banda; vora aquestos retrets es trobava el dipòsit de detenguts que tenia la policia municipal, on solien passar la nit els perjudicats en excés per la beguda. A aquest dipòsit de detenguts s’hi realitzaren importants millores durant la II República, amb la construcció d’uns llits d’obra, per a major comoditat dels detenguts, cal dir, que alguns dels regidors proposar suprimir aquest lloc, però continuà en ús fins ben avançat el segle XX. Cal dir que el petit quarter dels municipals a l’edifici de la Peixateria no permetia tenir aquest espai. La Moderna es trobava a la banda de la dreta pujant la rampa.
Sota el Rastrillo, l’Ajuntament establí que s’hi situassin els revenedors de pollastres, gallines, ous, formatges i altres articles i, d’aquesta manera evitar que es trobassin dispersos pels voltants del Mercat. Això era 1920 i en aquell moment, encara tenia el nom de carrer de Vara de Rey.
Una vegada acabades les obres del Rastrillo, l’Ajuntament es proposava urbanitzar l subhastar els solar de la Zona Polèmica, és a dir, l’illa de cases que avui es troba entre el Rastrillo i la plaça de sa Font (que durant molts anys va dur el nom de plaça de José Canalejas).
Es va dividir el solar en 6 parts, cada una d’elles tenia una mitjana de 85 palms d’ample per 80 de fons i el preu mitjà de licitació era d’uns 850 escuts; eren més cars el solar més propers al Mercat. L’Ajuntament tenia molta pressa per tancar la subhasta ja que amb part dels diners que pensaven obtenir, pensaven pagar la redempció de soldats de les quintes. Únicament s’adjudicaren quatre solars.
