El territori incert dels somnis, el variable significat de les paraules, el vaivé del temps, la melangia... Què conté el text A través del mirall i allò que l’Alícia hi va trobar, de Lewis Carroll o sigui Charles Dodgson (1832-1898), editat el 1871, farà aviat 150 anys (hi ha qui marca 1872)?
«...t’estaràs quieta una estoneta per veure’m marxar?... No trigaré pas gaire. Tu, espera’t i mou el mocador quan jo hagi passat aquell revolt! Això em donarà coratge, saps?», això prega el Genet del Cavall Blanc a Alícia (usam aquí la versió catalana de Salvador Oliva, publicada en la col.lecció la butxaca d’edicions 62). El Genet ha acompanyat Alícia fins el rierol passat el qual ella es convertirà en reina i portarà corona, i guanyarà la partida d’escacs en capturar la Reina Roja.
El Genet sap que no pot seguir més temps amb Alícia. Mira com me’n vaig, diu, i acomiada’m. És Charles Dodgson qui ho diu, perquè sap que mai més podrà tenir al seu abast la innocència infantil d’Alícia, una de les germanes Liddell a les quals, feia anys, havia narrat la primera aventura d’Alícia. Sap bé, Carroll, que un cop ens convertim en adults definitivament, el país de les meravelles se’ns fa impenetrable i les nostres excursions en ell hauran de limitar-se als jocs de paraules, a entretenir-nos amb les paradoxes del temps, a fer rimes absurdes, carregades de gràcia i d’intel.ligència. Però, no d’afecte.
El Genet del Cavall Blanc recita una cançó mentre que camina amb Alícia fins el rierol. «El nom de la cançó és ‘Ulls de mòllera’», anuncia. Però, el títol és ‘El vell vellarcàs’ i la cançó es diu ‘Camins i maneres’ i la cançó és ‘Assegut sobre una tanca’. Com quedam? Carroll (Dodgson) és implacable. Amb els mots, i amb el nostre enteniment i les nostres formalitats. Així que les cançons tenen nom, i tenen un títol distint i es diuen d’alguna altra manera i són una altra cosa. Com qualsevol altre objecte o fenomen del món. Els mots no basten, doncs. Ens ho recorda Rebecca Solnit: «necessitam els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que continuament vessen i es trenquen» (Records de la meva inexistència, Angle).
Hom recorda amb plaer personatges i situacions de la primera part de les històries d’Alícia: ‘Alícia al país de les meravelles’: el Conill Blanc, el moix de Cheshire, la carrera per eixugar-se del xop que ha causat el plor d’Alícia, les seves transformacions, la teulada boja del te de les cinc... No tenim tan presents les situacions que viu Alícia a l’altra banda del mirall, on tot es deforma. Cal anar amb compte, si traspassam el mirall: «i recorda’t de qui ets!», adverteix la Reina Vermella quan mostra a Alícia el paisatge (un tauler d’escacs). Ja ens ho deia Borges, en un pròleg magistral a l’obra de Carroll: «Continuamente los dos sueños de Alicia bordean la pesadilla».
A les dues parts de les seves aventures, Alícia esbutza el món dels adults: lògica, llenguatge, rituals i convencions. Gabriel Janer ho explicà en una conferència de la qual tenim aquest apunt sense data: «les aventures d’Alícia són un viatge impertinent i iniciàtic per l’univers del món adult: ptetenciós i ridicul. I també, un recorregut a través de l’us il.lógic, estúpid i dement del llenguatge». Un ús que anticipa, s’ha dit, el ‘Finnegan’s Wake’ de Joyce, però també els quatre poemes del nostre Damià Huguet al seu ‘Crotolari’, inclòs en ‘Ofici de sords’ (1976), amb versos com «Furgien fatagalls, tots plens d’espoll/al cluny, una isca de verrut ticava». També el menorquí Pons Ponç ha jugat aquest joc en ‘Al marge’ (1983).
Llenguatge posat en solfa
Carroll fità la senda que mena a aquests jocs amb tot Alícia i especialment amb el seu poema de títol ‘Jabberwocky’, inclòs en el primer capítol d’A través del mirall’. Salvador Oliva tradueix aquest títol com Xerrapetaire. Ojeda (Alianza), creà el mot Galimatazo. Amadeu Viana (Quaderns Crema), Barboteixot. Marià Manent, Dragobán (Juventud). Jorge A.Sánchez, Fablistanón (Anaya). Llegiu el poema. No té sentit, però ens sona. Qualcú, en un capítol posterior ens donarà pistes per entendre’l; intent inútil. És un tòpic l’al.lusió a Carroll quan expressa que allò que signifiquen les paraules depén de qui les digui. Borges assegurà que ningú no es malfiava tant del llenguatge com Carroll.
Però, no només el llenguatge es posat en solfa en els relats protagonitzats per Alícia. En l’altra banda del mirall, qualcú és a la presó abans de ser sentenciat (recordam cert judici pompós de fa poc temps: també els presos penaven anticipadament). A l’altra banda del mirall, i pel mateix sentit capgirat de les coses que s’hi reflecteixen, ens surt la sang abans de tallar-nos un dit o cal repartir el pastís abans de fer-ne les parts. No ens extranya que els infants no gaudesquin tant d’A través del mirall com del país de les meravelles. Aquest prové del món dels contes de fades i fou narrat oralment en un plàcid passeig en barca pel Tàmesi: hi ha diversió. El que hi ha invertit a l’altra banda del mirall, en canvi, ens amenaça. El text ja no és oral ni ingenu: Charles Dodgson era més gran quan el va escriure.
