Vaig conèixer Mario Stafforini devers l’any 1981. Jo feia un dels meus habituals passejos per Dalt Vila, entrant pel Portal Nou i creuant la plaça del Sol, on encara feinejaven els adobadors de pells d’ovelles i cabres. Pells que posaven a assecar sobre la paret de la murada. Una olor especial impregnava l’aire d’aquell lloc. Jo avançava pels carrers laterals, guanyant una placeta amb font, a partir de la qual s’eixamplava el carrer escalonat. A la banda esquerra fa una terrassa davant la Lleteria d’en Mariano de sa Cabrera, un vell amic i company del meu pare. Allí mateix vivien ell i la seua dona. Sempre m’aturava a saludar-los, per fer la xerradeta. En Mariano era un home alegre, simpàtic i aficionat als acudits. En la seua joventut havia llegit alguns llibres, sentint predilecció per l’obra poètica de Rosalía de Castro.
Després d’acomiadar-me d’ell, vaig continuar descendint pel carrer de l’Escala de Pedra on, banda fora de la casa núm. 6 hi havia un home fent moneders de pell. Era Mario Stafforini, però llavors jo no ho sabia. En agost del mateix any, Mario Stafforini va fer una exposició de pintures a la Sala de ‘la Caixa’. Allí mateix vaig conèixer la seua dona, Beatriz. Tots dos eren argentins. La temàtica dels quadros de Mario era diversa, però abundaven els balcons i els detalls de les portes de fusta de les cases de Dalt Vila.
Algunes setmanes després, vaig visitar-lo a casa seua. El vaig trobar cuidant dels tres infants del matrimoni, mentre Beatriz era al carrer Garijo, a la vora del port d’Eivissa, on tenia una parada al Mercat d’Artesans. A part de l’amistat que ja havia nascut entre nosaltres, jo admirava la gran compenetració d’aquella família. El somriure i la simpatia de Beatriz. L’excel·lent conversa amb Mario.
“Vaig començar a pintar coses de tipus fantàstic —m’explicava—, més aviat onírics, sempre influenciat per Eivissa. Però vaig anar evolucionant, estudiant cada dia els grans pintors clàssics”
En Mario em va mostrar unes velles publicacions argentines amb comentaris als seus quadros i dibuixos... Nascut a La Plata elz 1942, començà a assistir a classes de dibuix i pintura. Posteriorment inicià estudis d’Arquitectura a la Universitat de Buenos Aires, que va abandonar per seguir la seua vocació artística. Allà va desplegar una gran activitat pictòrica entre els anys 1960 i 1964. Ell i Beatriz arribaren a Europa l’any 1969. Viatjaren per Itàlia, Suïssa i s’establiren a Barcelona. Beatriz i ell vingueren a Eivissa per primera vegada l’any 1970. Feren una estada de quinze dies i retornaren al poble de la costa alacantina on residien. Llavors tornaren a Eivissa, ja per restar-hi a viure.
“Vaig començar a pintar coses de tipus fantàstic —m’explicava—, més aviat onírics, sempre influenciat per Eivissa. Però vaig anar evolucionant, estudiant cada dia els grans pintors clàssics”. Tenia un prestatge amb llibres dedicats a Velázquez, El Greco, Rubens, entre d’altres. “Aspirava —em deia— a pintar un bodegó que semblés no una pintura, sinó la realitat. He estudiat la pintura del segle XX, i durant un temps em va agradar molt. Però actualment no em diu res. La meua mirada es gira cap als clàssics, principalment els italians i, en particular, Rafael”.
En una ocasió li vaig demanar què representava Eivissa per ell. “De tots els símbols que podem veure pel carrer —em diu—, vaig descobrir el que consider més representatiu de la ciutat d’Eivissa. Els balcons. El folklore dels balcons eivissencs és molt interessant, i no n’hi ha cap igual a un altre. Constitueixen un espai espontani juntament amb tot el que s’hi posa: testos, roba, gàbies... D’alguna manera el balcó és l’ornament de la casa, allò que es mostra a la gent, de manera descuidada... Els balcons eivissencs són el lloc menys material de la casa. És el lloc on es reflecteixen els somnis...”
Si els primers anys de viure a Eivissa foren difícils, a poc a poc, amb tenacitat i paciència Mario Stafforini va anar evolucionant, millorant la seua tècnica i diversificant la temàtica dels seus quadros
“Beatriz —diu—, és sense cap dubte el crític més rigorós i objectiu. Té un ull clínic vertaderament especial”.
Si els primers anys de viure a Eivissa foren difícils, a poc a poc, amb tenacitat i paciència Mario Stafforini va anar evolucionant, millorant la seua tècnica i diversificant la temàtica dels seus quadros. Aviat aparegueren marines, vaixells, racons del port de Vila i paisatges tant de la costa com de l’interior de l’illa, gràcies a haver-se unit a un grup de botànics que setmanalment sortien d’excursió arreplegant plantes. En Mario, no sols aprofitava aquelles excursions per fer dibuixos o esbossos, sinó que s’aficionà a la botànica i fins a tal punt va arribar a conèixer la flora eivissenca que va formar part de l’equip de redacció de la part botànica de l’Enciclopèdia d’Eivissai Formentera.
En Mario era feiner, disciplinat i voluntariós. Ell mateix es fabricava el paper sobre el qual pintava i, en els darrers anys s’havia proposat estudiar el xinès pel seu compte atret per la bellesa de la grafia de la llengua xinesa. Era un gran lector de poesia. Coneixia a fons l’obra de Borges, de Neruda o Vallejo, però també, encara que en traduccions castellanes, ‘Hojas de hierba’, de Walt Whitman, i ‘Tierra baldía’, de T.S. Eliot... Aleshores, com jo admirava molt els seus dibuixos dels quals ell conservava desenes de blocs sobre un prestatge de casa seua, fèiem intercanvis. Llibres de poesia meus per dibuixos seus, els quals conservo amb molta estimació.
Durant els 50 anys que va viure a l’illa d’Eivissa, va aprendre a parlar l’eivissenc, integrant-se plenament a la nostra societat. No sols va pintar, cada vegada amb creixent perfecció artística i multiplicant la seua temàtica. Era un gran treballador i exposava una o dues vegades a l’any, seguit d’un públic amatent que adquiria les seues creacions figuratives, d’una gran força colorista on es notava el gran dibuixant que era.
