Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

L'altre Príncep Igor

La Consagració arribà, com es ben sabut, de la mà de l’escàndol i la polèmica

Diàguilev.

Imaginin vostès que som el dia 19 de maig de 1909. Gustav Mahler devia estar ben atavalat, aquell dia, lluny de Viena, enllestint la partitura de la seva Novena Simfonia, la mort ja li donava presses. Per altra banda, no fa ni un mes que a la ciutat otomana d’Adana s’ha produït la massacre de devers 30.000 armenis a mans dels nacionalistes turcs, preludi del que serà el seu dramàtic i oblidat –o ignorat, millor– genocidi, a partir de 1916. Tanmateix, només falten dos mesos perquè Barcelona esclati en flames per la seva tràgica setmana, a major glòria dels pocavergonyes que defensen la Guerra del Marroc i s’enriqueixen amb ella i, obligat és dir-ho, dels que pregonen l’anarquisme llibertari molt mal entès. A l’alegre París, en canvi, avui se mostra davant el públic francès la companyia de Serguei Diàguilev amb els seus Ballets Russos. L’acte té lloc al Teatre del Châtelet i el programa inclou l’estrena i la presentació a l’Europa occidental de la trencadora coreografia de les Danses Polovtsianes, del segon acte de l’òpera El príncep Igor, d’Aleksandr Borodin, essència de totes les Rússies imperials, tot i que el tsar ja fa temps que trontolla.

Nijinsky.

Un altre Igor, Stravinski, està a punt d’iniciar la seva històrica col·laboració amb aquell Serguei Diaghilev, emprenedor irrepetible i dinamitzador sense igual de la vida cultural, escènica i musical de l’Europa dels anys previs a l’esclat de la Gran Guerra.

De la mateixa manera que no es pot entendre Luter sense Joan Sebastià Bach –qui deu més, el frare al Déu o aquest al frare?–, resulta del tot impossible desvincular una bona part de la trajectòria artística i la producció musical d’Igor Stravinski de la figura inclassificable de Diaghilev.

Tomba d’Stravinski.

En efecte, poc després d’aquella nit màgica, amb Nijinski fent cucaveles impossibles sobre l’escenari, l’altre Igor, també principesc a la seva manera, lliurà al possibilitador Diàguilev la partitura de la primera de les seves tres grans col·laboracions músic-escèniques, L’ocell de foc, ballet en un acte i dues escenes amb coreografia de Michel Fokine. Estrenat a l’Òpera de París el 25 de juny de 1910, allò sí que fou l’inici d’una hermosa amistat. Prest arribà Petrushka, ballet en un acte i quatre escenes i amb coreografia, novament, de Michel Fokine. Escrit durant l’hivern de 1911, fou estrenat –també a Paris, clar està– el 13 de juny d’aquell any, quinze dies després de l’avarament, a Belfast, del RMS Titanic, mirin vostès quines coses. Només faltava el darrer lliurament, per tal de completar la santíssima trinitat, en la seva versió més pagana: tal com ha apuntat recentment el musicòleg Luis Gago, l’estrena el 29 de maig de 1913 de La consagració de la primavera d’Igor Stravinski fou, per sobre de qualsevol altra consideració, la consagració d’ell mateix.

Una consagració que arribà, com es ben sabut, de la mà de l’escàndol i la polèmica, un poc en la línia del que s’usava en aquells moments: només dos mesos abans, a Viena, Arnold Schoënberg –el gran rival, en molts d’aspectes, del nostre principesc Igor– havia provocat la mare de tots el aldarulls quan, el 31 de març de 1913 –i a la Musikverein, amb la qual cosa l’atreviment era doble–, programà una miscel·lània de les seves darreres troballes sonores, entremesclades amb aportacions de col·legues com Alban Berg o Anton Webern, fins el punt que la policia hagué d’intervenir per aturar els enfrontaments físics entre els defensors de l’avantguardisme atonal i els atònits partidaris dels preceptes convencionals, harmònics i tímbrics del llenguatge musical en us.

El trio Diàguilev-Stravinski-Nijinski s’afegí de bon gust a la moda de l’escàndol, amb la seva particular consagració, entesa com a ritual apocalíptic, amb una orquestració brutal i un ritme salvatge d’una partitura que portava la tonalitat al límit: el 29 de maig de 1913 el Théàtre des Champs-Elysées, a Paris, esdevingué, en efecte, un autèntic camp de batalla, amb un públic que emeté sonoritats sorolloses tan alternatives i experimentals com les de la pròpia composició, però que després perdonà i aclamà, a parts iguals. Allà hi eren tots, i tots en pogueren donar testimoni: des de Jean Cocteau fins Gertrude Stein, passant per Coco Chanel o Camille Saint-Saens i lògicament, la flor i la nata del panorama musical del moment. Claude Debussy, per la seva banda, ja havia abandonat la religió wagneriana i s’havia lliurat als braços de la nova fe, mentre Richard Strauss s’ho mirava, escèptic, des de la distància.

La Gran Guerra

Hi ha qui s’ha atrevit a dir que, més enllà del petit problema balcànic, el vertader motiu de l’esclat de la Gran Guerra fou l’estrena de La consagració de la primavera, obra d’aquell rus, apàtrida i francès anomenat Igor Stravinski, un compositor que havia començat pràcticament en clau de postromanticisme i acabà marcant la pauta del be-bop o del free jazz, a l’altra banda de l’Atlàntic. En efecte, Igor Stravinski fou, a Pablo Picasso –que també assistí, per cert, a l’estrena parisina de La consagració–, el que Goya havia estat molts anys abans a Beethoven, si me permeten la semblança i l’oportuna expressió, això és, una perfecta parella de ball, tant pels paral·lelismes biogràfics com per la seva significació històrica, estètica i artística.

Contemporani quasi exacte del pintor franco- malagueny (no sé què pensaran alguns d’aquest estrany i nou gentilici), cal recordar que la seva vida, en termes d’Història de la música, equival al que va de l’estrena del Parsifal wagnerià –el 1882, l’any del seu naixement–, al llançament discogràfic de l’Imagine de John Lennon o del Mediterráneo de Joan Manel Serrat –el 1971, l’any de la seva mort, que commemoram aquests dies–. Tota una vida, ja s’ho val. Ara, el nostre altre príncep Igor descansa en pau, en el cementiri de l’illa veneciana de Sant Michele, ben al costat del seu gran amic Diàguilev, amb qui tantes coses va viure.

Encara els podem imaginar, junts i del bracet, pels carrerons d’una Setmana Santa sevillana que conegueren aplegats, ara fa just un segle, gaudint extasiats dels passos i dels cossos sinuosos dels confrares de mirada perduda. Una altra i genuïna consagració de la primavera, per cert, força atàvica i ancestral...

Compartir el artículo

stats