Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dominical | Cultura

Buscastell, una vall singular

Perfecta aliança entre la naturalesa i la mà de l’home

El torrent de Buscastell amb els horts d’en Tonico i d’en Maimó; a la dreta de la imatge, l’hort de n’Andreu. | SOPHIE VUIBERT

Buscastell és, sense cap mena de dubtes, el lloc més singular de l’illa d’Eivissa. Una vall entre dues vessants muntanyoses d’una llargada de 4,5 km, recorreguda pel mig per un torrent que recull l’aigua de les pluges i entra dins el municipi de Sant Antoni, desembocant al mar de Portmany. Vaig conèixer la vall de Buscastell un dia del mes de març de 1981, amb el cotxe de Josep Planells Bonet, mossènyer de la parròquia de Sant Rafel de la Creu i les de Forada i Santa Agnès de Corona. Exquisit poeta i prosista, bon coneixedor del món rural, Josep Planells Bonet —amb qui em va unir una fonda amistat—, durant el trajecte per la carretera que des de Sant Rafel mena a al pla de Corona, anava parlant-me de la Bassa Roja o del pujol i les cases de Can Cavallers, abans de passar pel pont de Buscastell, després del qual s’obre, a mà dreta, un trencant on comença el camí de carro que ascendeix seguint el marge superior de la vessant nord d’aquesta vall... Ara i adés, Josep Planells parava el cotxe vora llocs com el pou des Escarabats o la font Judista... fins arribar a un punt elevat, vora una paret, des d’on es veia la part central de Buscastell i es Broll, una font artesiana l’aigua de la qual, mitjançant canalitzacions, rega tots els horts i feixes que es succeeixen a banda i banda del torrent, amb cultius tradicionals i arbres fruiters —principalment cirers, llavors en plena floració blanca, i tarongers.

La colla de Can Bonet ha decidit recuperar el vall vora es Broll i el celebren el cap de setmana després de la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol).

Buscastell té una singularitat que consisteix en constatar la reeixida aliança entre la enginyosa intervenció humana aliada amb la naturalesa específica de la vall, per tal d’aprofitar de forma exemplar no sols l’aigua des Broll, sinó que, amb grans esforços, s’ha transformat l’orografia agrest i montuosa d’aquell territori, havent aixecat murs de pedres i argamassa per fer de contenció de les grans masses de terra arrancades a la muntanya o transportada d’altres llocs per conformar les nombroses feixes de conreu, els horts propietat dels membres de la Comunitat de Regants de Buscastells.

El llibre motiu d’aquest comentari es titula ‘Buscastell. Un estudi de geografia humana’, elaborat pel filòleg i escriptor Felip Cirer Costa, ben il·lustrat i publicat per l’Editorial Mediterrània-Eivissa, que amb tan bon seny dirigeix Miquel Costa. L’interès de Felip Cirer per Buscastell data de més de trenta anys enrere. Des de llavors ençà Felip Cirer no ha deixat de consultar documents, entrevistant-se amb els propietaris dels horts i prenent notes sobre el terreny, aportant abundants fotografies i plànols... i fotografies aèries.

La colla de Can Bonet ha decidit recuperar el vall vora es Broll i el celebren el cap de setmana després de la festivitat de Sant Jaume (25 de juliol). Marian Costa

Ni Felip Cirer ni els diferents lingüistes no han arribat a aclarir l’origen del topònim Buscastell. Les seues explicacions i descripcions ofereixen una visió global i detallada d’aquesta vall, tan interessant. “Buscastell —diu Felip Cirer— és el nom que es dóna a una vall del terme municipal de Sant Antoni de Portmany que comença al racó d’Alcalà, entre el puig d’en Francolí, al nord-oest i el puig d’en Tur al sud-est” (..) acabant “al pont d’en Lluc des Pont, que salva el torrent, a la carretera que des de Sant Rafel de la Creu duu a Santa Agnès de Corona”. La vall de Buscastell acaba quan el torrent que la solca arriba a la carretera de Corona...

“Tota la vida d’aquesta vall —explica Felip Cirer— gira a l’entorn des Broll, la font més important i regular de l’illa d’Eivissa” ,(...) que permet alimentar un “sistema hidràulic d’origen andalusí [musulmà], que encara avui dia continua funcionant”. En alguna de les seues estades a l’illa d’Eivissa l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria es refereix a Buscastell:

“Gran part d’aquesta (vall) és recorreguda pel torrent de Buscastell”, “alimentat per les aigües que aflueixen des de les muntanyes en temps de pluja i per les que reguen d’una font pertinentment dita Broll”.

Però una de les referències més importants és la que dóna Jorge Demerson en el llarg article ‘La Comunitat de regants de Buscastell en Ibiza’, publicat en dues parts al Diario de Ibiza el 1978. L’Arxiduc i Demerson no són els únics autors que escriuen sobre Buscastell. Enrique Fajarnés Cardona li dedica una de les seues pulquèrrimes proses. També el catedràtic i investigador Marià Torres Torres escriu sobre la seua mitologia popular: els crespells, les cuques i les llembres i llangonisses...

Esquema de la maquinària del molí de na Peres.

 “Es Broll és un pou artesià” —continua Felip Cirer—; “l’aigua que hi ha en profunditat es troba a una pressió hidràulica suficient per obligar-la a pujar fins a sobrepassar el nivell de la superfície”. En una època antiga “es Broll rajava a nivell del torrent”. Per poder aprofitar racionalment l’aigua, els propietaris dels horts aixecaren, amb pedres i argamassa, el coll del pou fins a una altura de devers 8 m. Això ha permès regar els horts situats tant més amunt des Broll com més avall. 

Antigament, en dies senyalats, es celebraven balls a la vora dels pous i fonts d’Eivissa i Formentera, que deixaven de celebrar-s’hi a partir d’alguna desavinença o la mort d’algun jove en una de les freqüents baralles. A l’entorn des Broll —segons Joan Marí Tur—, cada 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume, s’hi celebrava un ball. Marià Torres Torres escriu sobre el “ball de Santa Maria des Broll”. La Colla de Cant Bonet ha recuperat la celebració anual del ball vora es Broll, el cap de setmana després de la festivitat de Sant Jaume [25 de juliol].

Es desconeix l’origen del primer assentament humà que s’establí a l’entorn des Broll per tal d’aprofitar-ne l’aigua pel conreu agrícola. En qualsevol cas, aquest origen és remot. Es coneix l’existència de molins d’aigua des del segle XIV. Fins a la postguerra es comptabilitzaven 6 (sis) molins per moldre grans per farina que eren moguts pel fort impuls de l’aigua des Broll. Des de molt antic han existit els molins d’aigua. El seu avantatge és la seua economia, ja que a part de la inversió inicial per a la seua construcció, “el manteniment es limitava a la substitució de peces que l’aigua i el temps podrien i tenien una producció molt més elevada que els molins de sang”, ja en desús des de fa dècades.

Però els cultius eren escassos fins a les darreries del segle XVIII quan arriben il·lustrats com José de Vargas Ponce que escriu sobre l’abandó de l’agricultura a l’illa d’Eivissa. Però sobretot l’aplicació del Pla de Millores redactat pel Manuel Abad y Lassierra (Estella, Aragó 1724-Saragossa 1806), primer bisbe de la Seu d’Eivissa (1783-1787), que manarà obrir camins i farà venir de Mallorca gent experta per ensenyar als eivissencs a construir carros i a fer guarniments pels cavalls o egües. El primer selleter eivissenc obre taller a la Marina a darrers del segle XIX i principis del segle XX. Els successius bisbes, com Felipe González Abarca continuen les propostes per millorar l’agricultura i la ramaderia.

 Pel que fa a la vall de Buscastell l’agricultura, malgrat el seu territori agrest i emboscat, agafa una forta embranzida. “La complicada orografia del terreny” —diu Felip Cirer— fa “necessàries una sèrie d’obres per tal de rebaixar el terreny”. Es van haver “de la construir fortes parets” de contenció de la terra arrencada de la muntanya. Parets que són “autèntiques obres d’enginyeria fetes per pagesos, algunes d’elles de més de 6 metres d’alçada, amb els corresponents talussos i contraforts per tal d’aguantar millor el pes de la terra que suporten, parets fetes amb pedres unides per una argamassa de calç i arena. Tenen l’altura necessària per poder facilitar l’arribada de l’aigua de la sèquia per gravetat, però aprofitant al màxim la superfície. Algunes d’aquestes parets tenen una base de dos metres d’amplària i de manera atalussada, acaben amb devers mig metre a la seua part superior”. No és menys important la canalització de les aigües, mitjançant sèquies de formigó, perquè arribin a cada hort, fins i tot als horts de l’altra banda del torrent, gràcies a un sifó i la corresponent canalització. Unes obres que posen de relleu “l’esperit emprenedor i solidari d’aquesta gent”.

La utilització de l’aigua per regar cada hort es fa concedint a cada propietari un temps i un horari, establert segons la superfície a regar. El manteniment i la neteja de les canalitzacions corresponen a cada propietari, algun dels quals construïren safareigs per tal d’evitar horaris nocturns. Segons la reunió de propietaris celebrada en novembre de 2011, el nombre de propietaris ascendia a 64.

Cada hort “havia de produir l’hortalissa necessària per al consum de la casa i una mica de farratge per a l’animal de preu”. “El producte per excel·lència era la patata” perquè “s’havien d’assegurar les necessitats familiars”. També “se solia sembrar algun tros de moniato”. “Altres verdures i hortalisses, eren tomates, pebreres, cebes, alls, mongetes tendres, melons i xíndries, cols, naps...” que “alternaven amb lleguminoses com faves, mongetes, llenties i cigrons”. “Són recordats els grans cirerers que hi havia al llarg de la vall, que alternaven amb els tarongers i llimoners”. “Ara a penes en queden, de cirerers”. Hi ha “pomeres, pereres, codonyers...” “Els arbres són més abundants més avall del torrent”. “També abundava la parra, tant per menjar com per fer vi”. “Per la manca de fibres, tant tèxtils com per a l’elaboració de cordes, senalles, estores, soles de calçat, guarniments... es va intentar el cultiu de cànem i de lli” amb bons resultats.

Per arrodonir el seu estudi, Felip Cirer aporta, a més de fotografies, plànols dels molins i mapes de la Vall, alguns d’aquests mapes són fotografies aèries.

Compartir el artículo

stats