Anys abans uns turistes i visitants ja havien conegut aquesta illa perduda en el Mediterrani. Joaquín Sorolla, Santiago Martínez, Ismael Blat, Laureà Barrau, Rigobert Soler, Eliseu Meifrén, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer i alguns altres, són artistes que posen el nom d’Eivissa a l’univers pictòric. Vegem-ne alguns d’ells.
Eliseu Meifrén visita Eivissa
L’any 1908 Eliseu Meifrén visitava Eivissa Era considerat un dels primers introductors del moviment impressionista a Catalunya; conegué aquest corrent en una estada que realitzà a París pels voltants de 1892, estada que repetí més endavant. El 1907 fou nomenat director de l’Escola d’Arts i Indústries de Palma (substituí Ricard Anckerman, acabat de morir) i ajudà a refermar el modernisme a l’illa. En l’excursió que realitzà a Eivissa, destaca un magnífic oli ‘Sortida de missa’, que plasmà davant dels porxos de missa de l’església de Sant Joan de Labritja.
Meifrén visitava Sant Joan la festivitat del sant patró del poble i anava acompanyat de Francisco Bernareggi i de Narcís Puget Viñas, que feia d’amfitrió. Aquest últim va publicar de manera anònima la crònica de l’excursió sota el pseudònim d’‘Un invitado’, que aparegué pocs dies després de la festivitat a Diario de Ibiza. El cronista agraïa que els joanins organitzaren un ball per complaure els visitants. Després, el rector de la parròquia convidà a dinar els pintors i els sacerdots que oficiaren la missa dedicada al patró. L’altre acompanyant era Francisco Bernareggi (1878-1959), pintor d’origen argentí que el 1902 passà a viure a Palma, després d’una estada a Barcelona. Una bona part de la seua obra és de caire postimpressionista. No s’ha trobat cap obra relacionada amb la seua visita a Sant Joan, però sí que hi ha alguna obra fruit de la seua estada a Eivissa.
Alexandre de Riquer i Andrée de Béarn
El 1912 fou un any important per les visites i els esdeveniments que passaren a les Pitiüses. El març d’aquell anys visitava Eivissa Alexandre de Riquer en la companyia de la seua esposa Andrée de Béarn.
Alexandre de Riquer era un dels principals artistes del modernisme català; s’especialitzà en el disseny gràfic i són molt celebrats els seus ex-libris, encara els últims anys de la seua vida es dedicà especialment a la pintura de paisatges, que era el que el va portar a Eivissa. Un any abans de viatge a la nostra illa es casà en segones núpcies amb l’escriptora francesa Marguerite Laborde, que signava els seus escrits amb el pseudònim d’Andrée de Béarn. Les cròniques del moment apuntaven que s’allotjà al la Fonda de la Marina i que visità els voltants de la ciutat per prendre apunts i esbossos per a futurs quadres. Coneixem paisatges de la ciutat i dels seus voltants i que tenia la intenció de visitar l’Espalmador, cosa que no sabem si va poder fer.
El novembre d’aquell any de 1912 inaugurava a Barcelona una exposició que les notícies deien que era l’obra pictòrica realitzada durant la seua estada a Andalusia, als Pirineus i a les Illes Balears. D’Eivissa únicament coneixem el paisatge de la costa de l’illa Grossa o d’en Valarino, encara que segur que hi ha moltes altres obres disperses en col·leccions particulars.
Però així com de l’estada de Riquer a Eivissa en tenim testimonis, de moment no se sap que la seua esposa deixàs cap referència de la nostra illa en la seua obra literària. Andrée Béarn era famosa pel caràcter original de la visió femenina francesa i publicà articles a diverses revistes franceses. Va visitar Barcelona, primerament el 1909 i després va fer una llarga estada l’hivern de 1910-11; visites de les quals sorgiren diferents articles que va publicar a diverses revistes franceses. Va descriure la dona catalana sempre sotmesa al marit, cosa que no li semblava bé.
Freqüentà les tertúlies modernistes on aconseguí certa popularitat com a noia francesa lliure que recorria la ciutat de Barcelona sense companyia masculina, que mostrava un interès pels personatges populars del poble i en especial, pels individus que voltaven pel port. Aquestos articles el publicà a la revista Iberia, publicada a Barcelona durant la Gran Guerra i que es declarava publicació partidària dels aliats. També publicà altres articles a Feminal, suplement d’Il·lustració Catalana, que dirigia Carme Karr, una de les feministes primeres d’aquell moment.
És realment difícil d’entendre que durant l’estada a Eivissa del matrimoni Riquer-Béarn, ella no s’interessàs per la situació social dels eivissencs i, en especial de les dones. Caldria fer un buidatge exhaustiu de les seues col·laboracions a revistes de llengua francesa per intentar trobar textos eivissencs.
El 1912 fou un any important per les visites a les Pitiüses
El 1917 Alexandre de Riquer s’establí a Mallorca. Des de llavò es dedicà preferentment al paisatgisme i morí el 1920.
El Congrés Agrícola promociona Eivissa
Però com dèiem, aquell 1912 fou ben important i Eivissa va estar en les pàgines de molts de diaris de Mallorca i de Barcelona. Aquell mes de maig se celebrà a Eivissa El Congrés Agrícola organitzat per la Federació Agrícola Catalano-balear; era la 15ena edició i se solia celebrar de manera rotatòria a diverses localitats de Catalunya i de Balears. El tema monogràfic la convenció agrícola eivissenca era l’ús racional dels adobs. Al voltant del Congrés hi hagué molts d’actes, apuntem-ne alguns: La revista mensual Nuestra Hoja, que dirigia Isidor Macabich i que era l’òrgan del Centre d’Acció Social, que encapçalava el canonge, va editar un número extra amb diversos treballs sobre la cultura popular eivissenca, articles que publicà en català: Macabich hi publicà diversos romanços populars que anava aplegant com ‘Don Enric i don Blasco’, ‘Ses germanes captives’, ‘S’any dolent’, etc, que després recollí en diverses obres seues com el ‘Romancer tradicional eivissenc’ o en el volum sobre costumisme de la Història d’Eivissa. Com a activitats complementàries al Congrés, es pot apuntar que un grup de persones de Sant Josep
va voler rebre els congressistes al moll mudats amb vestits típics molt antics. Es deia que alguns d’ells es confeccionaren expressament per aquells actes i que com no se’n conservava cap model, els feren segons uns dibuixos antics. En aquell moment no era freqüent l’abillament amb robes antigues. També durant el Congrés i per al divertiment dels congressistes, es representaren diverses obres teatrals, com ‘Maria Rosa’», d’Àngel Guimerà, ‘La dida’, de Pitarra, ‘Càstor i Pòlux’, de Ferrer i Codina, ‘El místic’. de Santiago Rusiñol o la comèdia «Per massa bo».
Als pocs mesos de celebrat el Congrés, l’Ajuntament d’Eivissa acordà dedicar un carrer a l’Eixample de s’Alamera, que en aquell moment s’estava desenvolupant i així, durant setanta anys Eivissa va tenir carrer de Congrés Agrícola, després substituït pel nom de carrer de Pere Sala.
‘Picarol’ preparava la visita a l’illa del pintor Santiago Rusiñol
Santiago Rusiñoli Josep Costa ‘Picarol’
Aquell mes de maig de 1912, visitava Eivissa Josep Costa Ferrer, Picarol, que es deia que feia molts anys que no havia acudit a la seua illa natal. No sembla que el seu interès fos el Congrés Agrícola; el movien altres interessos. En aquell moment, a més de caricaturista d’èxit a Barcelona, també es dedicava al comerç d’antiguitats. Una crònica periodística mallorquina deia que havia vengut per excavar al Puig des Molins i trobar altres vidres antics semblants a alguns que li havien enviat des d’Eivissa. Es deia que havia format societat amb el propietari del Puig des Molins i que efectuava excavacions. Pel mateix temps, també explotaven altres necròpolis la Societat Arqueològica Ebusitava i Antoni Vives i Escudero.
Però realment el que preparava Picarol, era el terreny per la visita que efectuà a l’illa el pintor Santiago Rusiñol, que arribava l’agost d’aquell any. Els dos es coneixien des de feia molts d’anys; els unia una amistat des de començament de segle, quan els dos freqüentaven les tertúlies bohèmies del moment i també, del treball que realitzaven a la revista satírica L’Esquella de la Torratxa. Venia guiat per Picarol i els acompanyaven el literat Gabriel Alomar i Joan Sureda Bimet, que feia sempre d’amfitrió de Rusiñol en els seus viatges a Mallorca i que era el propietari de la cartoixa de Valldemossa, a més de mecenes artístic.
A Eivissa foren acollits per Artur Pérez-Cabrero i Joan Roman. Realitzaren excavacions al Puig des Molins i moltes de les peces trobades ara s’exposen al Cau Ferrat de Sitges, la casa-museu de Rusiñol. Cal explicar que un cas semblant passà el 1919 amb Joaquín Sorolla i algunes peces de procedència eivissenca es troben al Museu Sorolla de Madrid. Les lleis sobre el patrimoni eren molt diferents de les d’avui vigents i endur-se’n les troballes arqueològiques era una cosa totalment acceptable.
Rusiñol repetí la visita a Eivissa l’estiu de 1913, també de la mà de Picarol. Però si alguna cosa devem a Rusiñol els eivissencs és el mite de l’illa blanca, nom amb què va batiar Eivissa. El 1913 va publicar una sèrie d’articles dedicats a la seua visita que encapçalà amb el títol ‘L’illa blanca’ i sortiren a L’Esquella de la Torratxa. Aquest apel·latiu ha tengut gran fortuna com a reclam, turístic.
Joan Llaverias
Un altre artista destacat que passà per Eivissa en aquella època va ser Joan Llaverias i Labró (1865-1938), que destacà com a dibuixant i il·lustrador de revistes infantils i de literatura juvenil, però va excel·lir com aquarel·lista. Aquell any de 1912 va residir durant dos mesos d’estiu a Sant Antoni de Portmany. Era ja un afamat artista i es comentava que havia realitzat més de trenta obres entre aquarel·les i olis que pensava exposar a Barcelona i Londres.
Les crítiques artístiques apuntaven que els olis reproduïen persones del país i escenes pintoresques, temes que despertaren gran expectació, ja que eren temes nous fins a aquell moment en la temàtica del pintor. Va repetir l’estada a Eivissa l’estiu següent, també de dos mesos de duració i continuà treballant en obres que pensava presentar en una exposició a celebrar la primavera de 1914 a la Galeria Esteva, situada al número 18 del Passeig de Gràcia.
En total eren 37 obres totes elles de paisatges eivissencs. Vegem alguns dels títols: sa Penya, es trens, es Vedrà, Puig des Molins...
La millor crònica de l’exposició la realitzà Josep Costa, Picarol, publicada a Diario de Ibiza. Apuntava que al seu parer, la millor obra era un oli que duia el títol de ‘Les Pitiüses’, visió dels Freus des del Puig des Molins, amb Formentera al fons i el rosari d’illes que uneixen les dues illes gran, tot enquadrat per multitud de figueres d’indi.
