Al panorama de les lletres eivissenques i formentereres, durant les darreres dècades han sorgit narradores (novel·les i contes), poetesses i investigadores de diferents camps. Recordem la formenterera Neus Costa Mayans autora de llibres de poesia, de contes i de reculls de rondalles...
Quant a Ibiza, l’any 2003 va irrompre en l’escena literària Carme Balanzat amb el llibre ‘Sis d’octubre i altres dies d’incertesa’, il·lustrat per dibuixos propis de fines i evocatives línies lorquianes. En realitat, Carme Balanzat ja era coneguda com a il·lustradora abans de donar-se a conèixer com a poetessa.
Quan vaig llegir per primera vegada els poemes que formen el volum ‘Sis d’octubre i altres dies d’incertesa’, recordo que em van sorprendre gratament uns poemes ajustats a la mètrica tradicional, amb algun sonet, que palesaven un gran domini de la llengua, emprant un lèxic que demostra el seu ample coneixement de flors, plantes, arbres i ocells propis de les Pitiusas... En definitiva, un arrelament a la terra nadiua, aprofundint de forma clara i intel·ligible en els misteris de l’existència com en les experiències humanes d’una dona que expressa, amb un lirisme sensual i directe l’amor de parella o el dol per la desaparició d’una amistat, en versos ben cisellats: «Dolçament amb la mà em tocares la cara; / jo vaig passar, insegura, els dits pels teus cabells / i apropant-nos ansiosos buscàrem la trobada».
La seua sensibilitat femenina reïx en l’expressió sincera i sense ficcions de l’erotisme de parella, de dona que estima un home que li correspon «amb joia plena». «En una nit brodada d’estrelles, / I en aquesta calma de fosca estelada / en el temps de lluna, quan estem més junts, / de qui més estimo sento l’alenada».
Mal avesats a les veus masculines, ens sorprèn que és una dona la que guaita «la porta plena d’esperança», malgrat que la realitat imposi la mort i l’absència d’un ser estimat. Però l’amor és la força que empaita a «donar la sal que fa millor la vida». Aquesta dona, tot cercant Ítaca, es demana al final si «només hi ha camí?»
Aquesta dona es compara a un arbre i en uns versos que recorden uns altres de semblants de Marià Villangómez, diu: «Aquest cos terrenal amb el bosc s’agermana / arrelat com un roure, al dur sòl enfonsat». Per demanar-se. «¿És però bogeria voler el sòl que ens arrela, / aquest sòl que ens nodreix i ens fa saber qui som...?»
Seguint el seu camí Carme Balanzat més experta i madura, l’any 2006 publica el seu segon llibre de poesia: ‘Llums de lluerna’, igualment esquitxat pels seus propis i originals dibuixos. L’existència l’emmena a aprofundir experiències. Si la terra de l’illa és minsa, el mar l’invita a eixamplar el seu esperit: «i aquest lleu alenar de l’aigua en calma / em retornen la pau que em pren el món». El món no és la naturalesa acollidora, sinó una mena de miratge indefugible, tanmateix, on podem trobar el millor i més bo que ens ofereix. No tot són imatges ombrívoles, motius de tristesa i desconhort... Basta. «alenar l’aire que és la vida». (...) «alenar la nit i el dia, / l’herba, els estels, la salina / que són la mida de tot».
Podríem resumir el llibre ‘Llums de lluerna’, en un sol poema:
XXV
«Deperto a la incertesa d’un nou dia;
de la inconsciència deixo el recer fosc
i m’endinso ineluctable en l’agonia
de saber-me perdut en aquest bosc
on no hi ha cap camí ni cap drecera.
Camino silenct cercant el goig
del fruit madur i sucós de la morera
que em donarà la mel, el suc tan dolç
que no em dóna la vida i en l’espera
conjurarà les ombres i els temors».
Però al lector amatent s’imposen altres versos, com els del colpidor poema XXVIII, dedicat ‘Als caiguts per la República Espanyola’, que no em puc estar sense reproduir-ne alguns versos:
«Terra ultrajada en silenciosa espera / cobreix els ossos que la història ha oblidat». / «No sereu morts estèrils que queden en la fosca. / La llum ens mostrarà els vostres assassins».
A l’any 2013, una Carme Balanzat ja tota una poetessa consolidada, reïx amb el seu tercer llibre, de títol significatiu. ‘L’últim combat’, en el qual el mar s’anomena en quasi tots els poemes. Potser sigui la via on malgrat els camins s’esborrin —com en els versos d’Antonio Machado. «Caminante no hay camino / sino estelas en la mar»—, Carme Balanzat afirmi que ens dóna ‘la nova terra’, el capítol que tanca amb set poemes el llibre.
Tampoc vull deixar l’ocasió de reproduir sencer el següent poema:
XXV
«Deixes enrrere la mar blava i l’arena
i t’endinses en un bosc sense camins
perseguir la veu fonda de l’arbreda
i volar amb l’oratge terra endins
on brollen les fonts de l’aigua viva
perdudes entre el fumm, vell pelegrí.
I en aquesta terra nova que ara et crida,
lluny de la por, l’enveja i els botxins,
deixaràs noves petjades a la riba.
Fer camí nou és ara el teu destí».
On, més sàvia, més rica en experiències esperi que «del nou dia; el conhort / arribi amb l’estel de l’alba». Rebutjant «banderes i canons» tot condemnat «l’estupidesa humana». ‘L’última batalla’ ens mostra que la seua soledat i el seu dol punyent, ha esdevingut una poetessa solidària amb els qui pateixen dolors, soledat i set de justícia. En definitiva, com passa amb totes les poetesses i tots els poetes vertaders llurs veus esdevenen la veu dels altres...
Poesia a Formentera
Podem aprofitar l’ocasió per parlar d’una altra poetessa, aquesta de Formentera: Neus Costa Mayans, nascuda l’any 1962. Va estudiar Magisteri a Palma de Mallorca, i des de 1991 exerceix de mestra d’escola al Col·legi Públic de Sant Ferran de ses Roques, de Formentera. En 198o va guanyar el Premi Baladre, convocat per l’Institut d’Estudis Eivissencs, amb el llibre titulat ‘Impressions’, on ja s’insinuava la seua vocació. L’any 2009 va publicar el llibre ‘Rondalles i contalles de Formentera’. Ha col·laborat amb poemes propis a diverses revistes. És autora d’un segon recull de poemes. L’any 2010 va rebre el X Premi de relats curts Joan Castelló, amb el llibre ‘Fora peu’ que conté 8 narracions sobre diverses experiències sobre persones de les illes, amb la mar com a fil conductor.
Marià Torres, aleshores conseller de Política Educativa i Cultural, va destacar-ne “el seu vocabulari i la seua facilitat per descriure l’entorn”.
