Aquell any Vila va tenir tres batles: Antoni Juan Castelló, Vicent Pereira i Morante i Eugeni Bonet Riera, que ho seria fins al 1930. El 1926 la premsa local començava l’any amb la polèmica que es va produir a totes les illes per mor del Reial Decret de 10 de novembre de l’any anterior, que regulava la circulació dels carros per carretera. De fet, una comissió creada a Manacor demanava a Madrid la suspensió de la norma. A final de 1925, any d’aprovació d’aquest Reial Decret, la població a tot l’Estat havia arribat als 21,4 milions.
Mentrestant a les Illes s’anunciava l’aparició dels primers quaderns del Diccionari català-valencià-balear, la premsa era sotmesa a tot l’Estat a la censura prèvia mentre es donaven notícies com ara la gesta del vol Plus Ultra a Amèrica protagonitzada per un Franco, el germà Ramon. I mentre la dictadura de Primo de Rivera governava vides i institucions, la guerra del Marroc continuava corcant els fonaments de la monarquia.
A Ibiza les notícies per municipis eren diverses: a Sant Josep s’esperava l’aprovació del projecte per a la construcció de l’escola i es realitzaven els tràmits per a la construcció d’un cementiri nou. A Sant Antoni s’estaven ultimant els preparatius per celebrar la festa de Sant Antoni i s’obria l’esperança que aviat començassin les obres de sanejament del poble, subvencionades en part per la Diputació. Totes les millores eren dificultoses i s’allargaven en el temps. El mestre Torrens acaba de prendre possessió de la seua plaça a l’escola de nens mentre un altre mestre nacional, en aquest cas de l’escola de Sant Carles, Joaquim Gadea Fernández, defensava la cultura eivissenca que era, deia, la dels seus fills. A mitjan abril, mentre Joan Ribas era nomenat mestre de Santa Gertrudis, Gadea prenia possessió com a batle de Santa Eulària. A final de curs rebria un homenatge de tot el poble i seria obsequiat amb un bastó comprat per subscripció popular.
A Vila es continuava reclamant una estació radiotelegràfica per a Ibiza, l’illa amb més tràfic marítim de costa, mentre la mar es cobrava la vida del mariner Antoni Ferrer de la goleta Monte Carmelo, la plateria d’Antoni Pomar Torres, ubicada al cantó de la plaça (del Mercat) anunciava les seues joies, el teatre Serra acollia balls de saló i projecció de pel·lícules, Bartomeu Ferrer comprava el popular cafè Alhambra i l’empresari Matutes, propietari d’Eléctrica ibicenca, li comprava la fàbrica de gel a Francesc Boned. El gel es vendria a 80 cèntims de pesseta els 10 kg.
El reglament sanitari
Aquesta normativa recollia entre altres coses el que establia la llei: que la màxima autoritat sanitària del municipi era el batle. La Junta Local estava constituïda pel batle, que seria el president, el secretari, els vocals nats i els electes. Les sessions ordinàries s’havien de celebrar de manera mensual, tot i que no sempre va ser així.
Els seus articles regulaven diversos aspectes de la salut pública:
Immundícies. Es reiterava la prohibició de tirar-les a la via pública
Animals. Es prohibia dipositar-los morts a la via pública. Havien de ser incinerats o enterrats en el camp a un clot a un metre de profunditat o segons el reglament específic en el cas d’animals morts a causa de malalties transmissibles a l’home.
A la ciutat havien de ser enterrats a una distància mínima de 100 m dels habitatges, ruixats de calç viva i una capa de terra de dos metres com a mínim.
Pous negres. S’havien d’observar les mateixes precaucions que amb els animals amb l’objectiu d’impedir les males olors «y que las moscas se detengan en ellas». En complir-se un any, els detritus es podien emprar com a abonament.
La ciutat, els carrers i els edificis
El Reglament és interessant per molts de motius. Un dels principals és que demostra que ja es tenia clar que la salut pública començava per les condicions dels carrers, cases i els serveis públics. Per això dedicava un capítol sencer als carrers i les places i deia entre altres coses: «El trazado de las calles se efectuará a ser possible orientándolas de Norte a Sur». L’amplada havia de ser la més gran possible per assegurar la ventilació, la circulació de l’aire i que li donàs el sol: «No será nunca inferior a diez metros lo mismo que la altura de los edificios».
Els carrers també havien de ser amb poc pendent, no més del 5%. Totes les vies públiques havien de tenir voreres i cunetes per al trànsit de les persones i trobar-se perfectament netes. No es podien de granar en sec sinó amb aigua i s’havia de fer abans de les 9 a l’hivern i de les 8 a l’estiu.
La recollida de fems la realitzava una brigada municipal i els establiments públics havien d’estar al nivell del carrer: no podien ser a soterranis o llocs humits sense prou llum o ventilació.
Focus d’infecció. Els ajuntaments tenien la potestat d’obligar als propietaris d’habitatges i magatzems que fossin un focus d’infecció o un perill per a la salut pública a esmenar deficiències o fins i tot a evacuar les cases.
Els carrers havien de ser amb poc pendent, no més del 5%
Rentadors públics
Durant molt de temps algunes dones de la ciutat i el pla de Vila anaven a rentar la roba a ses Feixes. Ara, en la dècada dels vint del segle XX un reglament sanitari recollia com havien de ser els rentadors públics:
1. Estar a planta baixa amb una elevació mínima de 2 metres respecte de la rasant pública.
2. Pavimentats amb ‘portland’ amb inclinació per al desguàs.
3. Revestiment de les parets, dins i fora, amb rajoles o pintats a l’esmalt.
4. Ventilats i il·luminats.
5. Separació de la zona de rentar robes de malalts infecciosos.
6. Renovació de l’aigua dues vegades al dia.
7. Local per estendre i eixugar la roba.
8. Sala de desinfecció prèvia.
9. WC.
No cal dir que els rentadors públics no varen complir mai aquestes condicions .
Fondes, posades i cases de dormir
Per tal de controlar la seua salubritat, un dels primers compromisos va ser elaborar un cens d’aquests establiments. Algunes de les condicions recollides el 1926 no es compleixen ni ara a determinats establiments eren les següents:
1. Els dormitoris havien de tenir espai suficient: 20 m3 per persona.
2. També havien de tenir ventilació directa a l’exterior a través de finestres o balcons de 1’20 m d’obertura útil.
3. La modernitat establia també que s’havien d’instal·lar lavabos amb aigua corrent i sanitaris en la proporció d’un per a cada 10 persones.
4. L’enterra havia de ser impermeable i s’havia de granar diàriament.
5. Era obligatori posar una escopidora a totes les dependències de l’establiment
6. La roba, mobiliari i altres efectes s’havia de fer net almanco una vegada per setmana.
7. Totes les habitacions que haguessin estat ocupades per algun malalt contagiós, no es podien tornar a fer servir fins a haver passat per una rigorosa desinfecció i ventilació.
Barberies
Havien de tenir una estufa de desinfecció per desinfectar els instruments després de cada servei i els respatllers de les cadires de braços, on els clients havien de recolzar el cap, havien d’estar coberts amb paper o tela que es renovarien després de cada servei.
1. La capacitat no podia ser inferior a tres metres per persona.
2. S’havien d’instal·lar ventiladors i extractors.
3. S’havien d’instal·lar retretes i urinaris. Un d’ells, només, seria per a les dones i s’havien d’ubicar lluny de la sala d’espectacles, a fi que molestàs el menys possible.
Un reglament recollia com havien de ser els rentadors públics
Escoles i internats
1. La superfície de les classes havia de ser d’1,25 m per 3,50 d’alçada per escolar.
2. La temperatura a les aules no havia de ser inferior a 14 graus ni superior a 18.
3. Hi havia d’haver un lavabo per a cada vint escolars.
4. S’havia d’instal·lar una font amb aigua potable i proveïda de gots de vidre o ferro.
5. Els alumnes atacats per malalties contagioses, «peligrosas o repugnantes» tenien absolutament prohibida l’assistència a classe. No podien tornar sense certificat mèdic. Tampoc podien assistir a classe els no vacunats ni revacunats contra la pigota.
Fàbriques i talleres
Totes les fàbriques i tallers havien de tenir un espai de 7 m3 per persona o 10 en el cas d’indústries que produïssin pols.
També s’havia de realitzar un cens d’aquests establiments.
Un Reglament que era una declaració de bones intencions tot i que de moment, clavegueram, canonades, pavimentació de tots els carrers, servei telefònic general, etc, eren encara un desig.
Quatre anys després, la Guia telefònica de les Balears, editada el març de 1930, ja registrava setanta-quatre abonats a Vila i set a Santa Eulària. El progrés arribava a poc a poc.
sanitat a principis de segle. La salut havia de començar per carrers i places. 1 Església de Sant Carles de Peralta. L any 1926 el mestre de l escola de nens era Joaquim Gadea. F
2 Passeig de s’Alamera. En segon terme la façana del teatre Serra. L’edifici seria enderrocat a final d aquella dècada dels anys 20 del segle XX. F
3 Portada del Reglament local de Sanitat aprovat per la Junta Local el 23 d’agost de 1923. F
4 Certificat de la Medalla de la Pau per haver participat en la guerra del Marroc. 1928. F
5 Carrer d Enmig (abans carrer Major i abans Llibertat). El Reglament de 1926 regulava l’amplada dels carrers nous i l’alçada i condicions dels edificis. F
6 Carrer Fosc. El nom original ja recorda una de les característiques d’alguns carrers de la ciutat. Les noves normes sanitàries recomanaven carrers amples, assolellats i amb circulació d’aire. F
