Els nostres avantpassats a l’illa d’Eivissa a partir de la Conquista Catalana de 1235, sobretot els habitants de la ruralia que, durant molts segles va ser quasi tota la superfície insular —tret de la ciutat d’Eivissa—, varen viure amb moltes dificultats. No sols pels perills dels atacs pirates que delmaven cultius, cases i segrestaven dones i homes per esclavitzar-los. Aquesta va ser la raó per la qual les primeres esglésies erigides a la pagesia adoptaren formes de fortalesa, com ho palesen les esglésies de Sant Jordi de ses Salines, la de Sant Miquel de Balansat o la de Santa Eulària des Riu. Però també les 7 torres de guaita i defensa que volten la costa de l’illa i les moltes torres de l’interior, moltes encara existents.
Les dificultats i la duresa del viure dels eivissencs repartits pel territori insular varen ser determinades durant molts segles per la manca de vies de comunicació entre les pròpies cases i aquestes i la ciutat d’Eivissa. No existien camins amples. Tot eren senderons i carreranys de ferradura, aptes per caminar o pel pas de mules i ases. “Els pagesos es servien d’albardans, (..) el transport es feia a lloms de mules i ases”. D’aquesta forma tan primitiva transportaven tot tipus de materials, inclús els necessaris per a la construcció de les cases o les parets de pedra seca que protegien les feixes de l’erosió de les plogudes, però no afavorien el comerç. D’altra banda, l’agricultura era escassament productiva. “Els principals camins s’havien obert o mantingut per odre dels governs locals amb l’objectiu de controlar millor el territori i poder fer efectiu el control fiscal sobre els pagesos”.
Aquesta situació viària, així com l’endarreriment agrícola, va començar a canviar a partir de la influència d’alguns il·lustrats. Principalment, a partir de l’arribada en 1785 de Manuel Abad y Lasierra, primer bisbe de la Seu d’Eivissa. Era un home instruït per les idees de la Il·lustració pròpies de l’època. De bones a primeres, el que fa és redactar un detallat informe sobre la situació general de l’illa i dels seus pobladors. A continuació elaborarà un Pla de Reformes que durà a la pràctica.
Introduirà la sembra i cultiu d’arbres fruiters i de secà. A continuació manarà obrir camins amples, utilitzant presidiaris com a mà d’obra. A més a més, introduirà el carro, abans inexistent, per al transport de materials, productes agrícoles o persones. Farà venir de l’illa de Mallorca persones especialitzades en la construcció de carros perquè n’aprenguin a construir els eivissencs. “Els carros tradicionals seran el carro de barana, el carro de calaix i el carretó de molls”.
Aquestes i altres mesures afavoriran notablement la vida i l’economia dels pagesos eivissencs, gràcies a l’augment del comerç i l’ofici de carreter... Els carros i els carrets predominaran fins ben entrat el segle XX. “La posada en marxa —diu Fina Ribas, l’autora del llibre que comentem—, d’un pla de millores amb la intenció de fomentar l’agricultura i el comerç que va incloure la creació d’indústries, el foment de l’exportació, la millora de molts carres i camins, la creació de 16 pobles per fomentar la concentració de la població rural i la introducció de l’arboricultura al camp per millorar l’agricultura”.
“Durant el segle XIX —seguin l’autora del llibre—, veiem com es va introduint el carro com a mitjà al servei del comerç alhora que es van millorant les vies de comunicació internes”.
Amb la utilització creixent dels carros es desenvolupen tècniques com la dels guarniments tan lligats a l’ofici de carreter. Devers la meitat del segle XIX apareixen a l’illa els primers selleters, que seran “dos joves eivissencs que havien après l’ofici a Mallorca durant una estada, després de la qual tornaran a Eivissa i establiran el primer taller de l’illa, conegut com “el taller d’en Paco des Selleter”, instal·lat al carrer d’Azara, a la Marina d’Eivissa.
Segons ens informa Fina Ribas, “el segle XX va iniciar-se amb una economia illenca en què el comerç exterior tenia molt de pes”. Això serà la conseqüència més rellevant “dels canvis iniciats al llargs dels segles passats”. A part de la tradicional extracció de sal de ses Salines d’Eivissa, destinades a l’exportació cap als països del Nord d’Europa, principalment, s’exportaran ametlles, carbó vegetal de les sitges dels boscos, i també porcs. Als anys trenta del segle XX comencen a visitar l’illa els primers turistes. Per atendre’ls es construirà l’Hotel Portmany, a Sant Antoni, i l’Hotel Montesol a Vila... La indústria tèxtil tendrà el seu millor exponent en la posada en marxa, l’any 1927, de la Fàbrica de Calcetins de Cant Ventosa.
Com ja s’ha dit, els carros i els carreters existiran fins als anys seixanta, coincidint amb l’auge del turisme de masses. El primer camió per al transport de persones i mercaderies el compraran en 1937 els descendents de Can Pep Roques, els quals abans havien tengut carros. A la premsa local, per diversos motius, s’hi troben notícies relacionades amb el carreteig. Igualment, els primers viatgers s’hi referiran. L’Arxiduc Lluís d’Àustria, Gaston Vuillier, Margaret d’Este, Mary Stuart Boyd, Lady Sheppard, John Crawford Flitch... entre d’altres. També l’escriptor eivissenc Enrique Fajarnés Cardona dedica una de les seues pulquèrrimes proses a la mula i a l’ase...
Abans de tancar el llibre amb un capítol de nombroses i acolorides fotografies, al Diario de Ibiza del dimarts 2 de maig de 2006, apareix un article, signat pel periodista Pep Ribas, que dóna notícia de la creació de l’Associació de Carreters de Sant Josep de sa Talaia. “La nueva asociación nace con el ánimo de matener carruajes i caballerías y continuar viva la tradición de los desfiles como un testimonio cultural de la isla”, [Pep Ribas]. De llavors ençà els carros i carreters d’aquesta associació desfilaran en totes les festes dels pobles i de Vila mateix.
Fina Ribas, eivissenca nascuda el 1983, és llicenciada en Humanitats i en Antropologia Social i Cultural per la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre objecte d’aquest comentari és patrocinat per l’Associació de Carreters de Sant Josep de sa Talaia, i és el resultat de dos anys d’investigació.
Per mancar no manca una cançó creada pel grup musical Aires Formenterencs:
Cançó des trec trec trec
(Fragment)
Trec trec aturau es carro, trec trec que vull pujar, / trec trec trec que estic cansada, trec trec trec de caminar.
Sa mula i es cabriol, són una cosa molt bona, / que un hi pot portar sa dona i no té d’anar tot sol. / Si s’animal et fa via, es passa es camí aviat,/ mai engrassa sa bugia ni porta es filtro embussat. / Es que marxa amb gasolina, paga es dissabte quan cobra. Jo encara vaig a gas pobre, amb llenya d’una savina.
Quan volem anar a sa taverna, abaix amb so cabriol, / i fa llum amb sa llanterna quan no hi ha claror des sol. / Si trob sa guàrdia civil, i m’apunta amb sa pistola, / toc s’animal i s’esvola, i els hi fuig a més de mil.
Aires Formenterencs, (1993)
‘El futur no és el que era’
Deixeu-me aprofitar l’avinentesa per recomanar la novel·la ‘El futur no és el que era’, de Joan Mayans. Novel·la que va ser guanyadora del X Premi Pollença de Narrativa 2019 i publicada per Cossetània Edicions, Valls 2020. No és la primera novel·la escrita per un eivissenc, però l’hem de ressenyar seua força narrativa, la claredat de la dicció i l’imaginativa trama a partir d’un missatge de Facebook, entorn del qual l’autor basteix una trama psicològica i d’aventures, en les quals es veuen implicats quatre personatges de mitjana edat, pertanyents a una generació que ha aconseguit el mínim de benestar, però desencisada... Dos homes i dos dones joves atrapats per circumstàncies adverses immersos en un entorn urbà, enmig de joves sense feina, sense objectius immediats, enfonsats en l’enuig de l’asfalt. Quatre persones encara joves que malden per la impossible oportunitat de canviar-ho tot per rectificar els errors del passat i albirar un altre futur millor.
Joan Mayans Planells és un eivissenc nascut l’any 1974, llicenciat en Antropologia Social i en Història Contemporània, en la dècada més dura i desesperançada, sobretot per el jovent que, al contrari dels anys seixanta precedents, d’auge econòmic als països Occidentals, per la invasió del turisme de masses a les zones costaneres i a les nostres illes Pitiusas, on es construeixen macro-hotels, urbanitzacions per atendre els turistes, i edificis de vivendes per encabir els milers d’immigrants peninsulars, necessaris per a la construcció i pels serveis hostalers, els famosos i pletòrica anys seixanta (la Dècada Prodigiosa), que semblava que la gallina dels ous d’or no s’havia de morir mai... I va ser suficient que en 1973 els països productors de petroli (OPEP), tanquessin l’aixeta perquè volien apujar els preus dels barrils de petroli per provocar una crisi econòmica global... Joan Planells Mayans és autor d’alguna altra novel·la inèdita. “Costa més publicar-la que escriure-la”.
