La llarga i prolífica producció poètica de Bartomeu Ribes Guasch demostren amb claredat que és un poeta sempre en guàrdia. Volem dir que la irrupció de la poesia en la seua intimitat quotidiana sempre el troba a punt d’escoltar la veu de la inspiració que l’emmena a escriure versos. Amb conscienciós afany escriu els poemes que esdevindran reculls —llibres— ben fermats, en els quals res és deixat a la improvisació, sinó que són creacions treballades amb seny i consciència.
Bartomeu Ribes Guasch, nascut a Eivissa el 1959, va començar a escriure poesia des de molt jove. Recordem aquells llunyans ‘Vint-i-cinc poemes illencs’ (Premi Baladre 1979), en els quals ja s’endevina una poètica personal, afermada en el millor i més bo de la nostra tradició. No sols la base ineludible de la poesia de Villangómez, sinó també veus com la de Blai Bonet o Joan Vinyoli.
Després d’aquest primer poemari, Bartomeu Ribes va encetar un silenci de vàries dècades. Potser perquè —com dirà en una ocasió— “per a l’acte d’escriure, primer s’ha de viure”. Una veritat inqüestionable. Aquest viure inclou, en un sentit ampli, no sols la quotidianitat vivencial, sinó la incorporació al bagatge de la seua experiència personal dels guanys que ofereix les variades manifestacions de la cultura, incloent el coneixement d’un mateix, del món i de la naturalesa.
De tot plegat sorgiran, en el moment oportú, els seus llibres de poemes que reflecteixen, mitjançant les moltes citacions de poetes catalans i estrangers, citacions que encapçalen els seus poemes des de la represa que va trencar aquell llarg silenci fins al seu fins ara darrer llibre publicat: ‘Impomptus’ (2020). Llibre excel·lentment editat per Finis Africae, amb fotografies del propi autor del poemes.
Poemes que capten de seguida l’interès del lector des del principi. Per exemple, amb aquest contundent (contradictori?) vers: “Res de massa personal no s’hauria d’escriure ni deixar llegir a ningú”. Com, però, no escoltar la veu poètica que dicta la mà del poeta? No hi ha res tan personal com la poesia. Tampoc tan aferrissadament nacional, com afirmava T.S, Eliot. D’això n’és prou conscient Bartomeu Ribes i els seus successius llibres van ascendint en qualitats i aprofundint en l’existència. Ho manifesta amb modèstia en els següents versos: “El càlcul del llenguatge ens fa estimar / que participam de la vida un poc”. D’altra banda, s’adona de la ineficàcia, a voltes, de les paraules: “La vida, m’entens?, / no pot definir-se / només amb paraules”.
No debades, el poeta és el demiürg que aconsegueix transmutar les paraules gastades per l’ús de cada dia en metàfores o imatges que necessiten el ritme del poemes, no el ritme preconcebut o tancat d’un mal ús de la mètrica, sinó el ritme propi de cada vers, el ritme que fa que els versos siguin versos i els poemes poemes. De vegades, el poeta es troba com en una mena de cruïlla en la qual després de donar les respostes li han canviat les preguntes. Tamateix, ho resol: “Els mots són més respostes que preguntes?” Amb lucidesa, escriu: “El llenguatge mira enlaire / i subhasta els sentiments. / Però el silenci és etern / i fixa els moments feliços / a un passat que no regressa”.
Al llarg d’aquest llibre, ‘Impomptus’, Bartomeu Ribes desvetlla tot un seguit d’experiències que sols per la poesia poden ser expressades: “Vivim d’entendre les paraules retratades / a partir de la nostra solitud germana”. I és que l’ofici de poeta és tan solitari com solidari. El poeta escriu en soledat per a un lector imaginari. Quan aquest lector llegeixi els poemes s’acomplirà la roda de la creació poètica. Cada lector també contribuirà amb les seues pròpies interpretacions. Perquè a més de la multiplicitat de continguts injectats pel poeta als seus poemes, cada lector pot aportar les seues personals experiències. De fet, cada poeta desvetlla un món en el qual cada lector pot trobar-se a si mateix. Doncs la poesia és un mitjà de coneixement pel propi autor, però també pels qui llegeixin amatents els seus poemes. Provem-ho en els següents versos: “Ha estat la vida una continuació / d’allò que arriba des d’una fondària / que finalment també desapareix / i torna a començar des del principi”.
Acudim al gran poeta mexicà Octavio Paz que, a la vegada va ser un gran teoritzador: “El poema es tiempo arquetípico, que se hace presente a penas unos labios repiten sus frases rítmicas. Esas frases rítmicas son lo que llamamos versos y su función consiste en re-crear el tiempo”. Paraules que ben segur Bartou Ribes assumeix. Acabem amb una altra afirmació d’Octavio Paz: “La metáfora es el principal instrumento de la poesía, ya que por medio de la imagen —que acerca y hace semejantes a los objetos distantes u opuestos— el poeta puede decir que esto sea parecido a aquello”.
