Que els animals passeguessin pels carrers implicava brutor i pudor, i corrals i fems al costat de moltes cases, tant al raval de la Marina com a Dalt Vila. Tot i els bans i els ultimàtums de les autoritats municipals, arribaren els darrers anys del segle XIX i, tot i que s’havien fet avanços, la ciutat continuava amb corrals i animals convivint amb les famílies i molestant els vesins. Els batles s’anaven succeint i tots intentaven que la ciutat lluís més neta i salubre.
Després de l’ultimàtum del ban de 1872 que mencionàvem a l’article anterior, les coses varen continuar més o menys igual. Així, un any després, el 6 de desembre de 1873, sent batle Pere Calbet Garcia, Antoni Castelló i Juan, presentava davant l’Ajuntament una queixa perquè un vesí, Joan Riera Servera, tenia una casa de planta baixa al carreró del Nord que feia servir per a corral de porcs, on en tenia vuit o nou que molestaven per «las miasmas pestíferas» que sortien dels corrals. Castelló demanava a l’Ajuntament que actuàs per acabar amb aquest focus d’immundícia. L’Ajuntament acordava el dia 8 que, donat que els corrals de porcs estaven prohibits dins la població, el propietari dels animals havia de treure els porcs i portar-los a un altre lloc on no molestassin -no especificava si havia de ser fora de la ciutat- i ho havia de fer abans de dos dies, sota multa de cinc pessetes.
El mateix dia s’acordava publicar per enèsima vegada el ban prohibint netejar latrines i treure els fems dels corrals durant les hores del dia. Només ho podien fer des de la sortida dels serenos fins a l’hora en què es retiraven, sota multa de cinc pessetes.
Un any més tard, una nova denúncia: el juliol de 1874, els vesins de la Marina, Manel Davide, Josep Pujol i Ferrer, Francesc Colomar, Maria Juan i Críspul Gotarredona i Roig (regidor, empresari i un dels impulsors de la creació de la Societat Artística el 1866) es queixaven davant l’Ajuntament perquè a prop de les seues respectives cases i davant la font -a l’actual plaça de sa Font- hi havia un corral que administrava el prevere Mariano Tur i Gotarredona. El llogater, a més de criar-hi porcs el feia servir d’excusat i latrina, «despidiendo olores fétidos y corruptibles que no pueden soportar los vecinos y transeúntes» per la qual cosa els sofrits vesins demanaven que l’Ajuntament el fes desaparèixer. Pensem que era ple estiu i era un estiu calorós. Batle i regidors acordaren que atesa la calor i la prohibició de tenir dins la població aquests focus d’insalubritat s’enviàs ordre a Mariano Tur i Gotarredona perquè de manera immediata fes net l’esmentat corral i el traslladàs on no incomodàs ningú o en cas contrari l’Ajuntament prendria mesures. Una setmana després, el prevere enviava instància demanant que es revocàs l’acord del 20 de juliol, però se li va respondre que el complís.
El 22 de juliol de 1894 es tornava a publicar un edicte signat en aquell cas per Josep Riquer Aquenza que establia en el seu punt tercer que s’imposarien multes d’una a cinc pessetes als propietaris dels porcs que es trobassin abandonats pels carrers de la ciutat i als qui els donassin menjar en la via pública, cosa que també passava.
Ordenances municipals de 1895
L’any 1895, Josep Verdera Ramon, successor de Josep Riquer Aquenza, va decidir recollir en unes ordenances tots els bans que es publicaven i s’incomplien any rere any sobre assumptes d’interès general i municipal. Lògicament, alguns capítols tenien com a objectiu garantir la neteja i la salut pública. Així, l’article 65 regulava a quina hora es podien treure els fems dels corrals i quadres de la població: només es podia fer de nits —i abans de les 8 del matí a l’estiu i abans de les 10 a l’hivern—. A més a més les Ordenances manaven que tant corrals com quadres es fessin nets almanco una vegada al mes. Batles, tinents de batlia i batles de barri tenien la responsabilitat, segons l’article 66, de «...distribuir las brigadas de basureros para la mayor limpieza de la via publica...».
Com el problema dels animals pel carrer i els corrals bruts continuava existint, l’article 90 reiterava la prohibició de «...dejar vagar solos y pastar por la ciudad los cerdos, cabras, carneros, ovejas y otros animales domesticos...». Com a excepció només deixaven tenir animals de ploma «volátiles», és a dir, gallines, galls, etc. Això sí, sempre que no s’hi oposassin tres vesins del mateix carrer o plaça on habitàs el propietari. Tot molt democràtic.
El segle XX
Els costums varen continuar tot i el canvi de segle i a començament de la nova centúria, una vesina de la ciutat, Catalina Tur, va denunciar davant l’Ajuntament que li havien llevat un porc. Ho havia fet el diputat Lluís Arabí i la vesina defensava que «únicamente lo tenia a la puerta mientras limpiaba su corral». Se li va contestar que estava ben llevat.
Per tal de donar una solució al tema del tràfic i estacionament d’animals, a més dels llocs assenyalats per a tal fi, l’Ajuntament de la ciutat va encarregar el projecte d’un «atadero público de caballerias y estancia de carros», que va ser presentat a la Corporació i aprovat en la sessió del 6 de desembre de 1900. El plànol, que l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera va aconseguir l’any passat, era obra de Salvador Puget i portava la signatura d’Artur Pérez-Cabrero com a secretari municipal i contemplava emprar en la seua construcció pedra de marès, fusta i ferro així com teules per a la coberta. L’edifici havia de ser de planta quadrada amb un pati interior descobert i amb un pou a i, a més de les quadres per als animals, comptaria amb oficines i magatzems.
Ordenances municipals de 1901
Sis anys després de les ordenances de Josep Verdera Ramon, l’Ajuntament les va actualitzar -tot i que eren gairebé idèntiques- i les va tramitar l’aleshores secretari Artur Pérez-Cabrero, qui feia tan sols dos anys que havia accedit al càrrec. En aquesta ocasió el batle era Vicent Viñas i dos anys després es varen publicar a la impremta de Francesc Soler Prats de Palma. Si les de 1895 tenien 189 articles, en aquesta ocasió eren 176, però l’article que prohibia que porcs, cabres, cabrits, ovelles i moltons anassin sols pel carrer es va reproduir fil per randa, tot i que ara amb el número 89. L’article 70 també prohibia deixar animals a la via pública «ni de manera que puedan ocasionar daño alguno á los transeuntes ó molestarles en cualquier forma». També es prohibia que els cans anassin amollats i sense morral. L’article 74 prohibia que els animals abeurassin en el mateix lloc d’on agafaven aigua els vesins. Per a tal fi hi havia un abeurador a la font de la Marina, a la plaça del mateix nom. L’article 85 prohibia també la doma de cavalls a la via pública. La vida es feia al carrer i s’havia de regular. Els animals de preu tampoc es podien deixar a qualsevol lloc de la ciutat. Només es podien deixar fermats el temps estrictament necessari perquè el seu amo fes la diligència que havia vingut a fer i marxar. El darrer article d’aquestes ordenances, signades el 7 de juny de 1901, especificava que un exemplar havia de quedar a l’Arxiu Històric «y servirá de original para todos los efectos».
Mentrestant, la premsa local continuava ocupant-se del tema a través de notícies amb pinzellades més o menys costumistes i encesos editorials reclamant a les autoritats municipals que acabassin amb la brutor i amb la pudor. Tardaren anys a aconseguir-ho.
