Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

‘Tosinos’ pels Carrers de vila

les autoritats varen lluitar perquè els vesins entenguessin que per qüestions de salut pública, els porcs no podien passejar pels carrers ni conviure amb les famílies a corrals al costat de les cases o dintre.

Porc negre al port d’Eivissa. Cas Oorthuys (principi dècada anys 60, segle XX).

Batles i governadors signaven cada dos per tres bans i pregons en aquest sentit. A l’Arxiu Històric d’Eivissa I Formentera (AHEiF) conservam molts d’aquests documents i la millor manera de mostrar que la situació es perllongà durant segles és oferint un petit tast de cada centúria.

SEGLE XVIII

El 16 de febrer de 1717 feia menys de dos anys que la guerra de Successió havia acabat a les Illes -Eivissa i Mallorca havien estat els darrers territoris que havien caigut el 1715, gairebé un any després que Barcelona- i el governador polític i militar, és a dir el representant de la Corona a les Pitiusas era el coronel d’Infanteria Diego Prudencio Andrés.

Aquell mateix any el governador sufocaria la primera o una de les conspiracions que es varen produir per intentar derrocar al rei borbó i entregar les Pitiusas a l’arxiduc Carles d’Àustria tal com ens conta Ernest Prats en una veu de l’Enciclopèdia. Avui el mencionam per una qüestió menor, però més entretinguda: pel seu intent que els porcs no passejassin lliurement per la població i s’atracassin a la zona de respecte de les murades.

el segle xix: ultimàtum | AISME

Aquell 16 de febrer signava: «Por quanto contra toda razón política van sueltos por las calles desta Villa y Marina los tosinos y marranas…». El ban manava que d’aquell dia endavant ningú s’atrevís tenir els porcs amollats sota pena de 25 lliures i requisa dels animals. La meitat de la multa s’aplicaria a l’obra de l’església de Santa Maria, temple que el 1782 es convertiria en catedral gràcies a la butlla de Pius VI.

Es tractava de les obres que es varen desenvolupar, amb constants aturades per manca de recursos, durant les primeres dècades del segle i que els documents de l’època defineixen com a «reedificació».

Carrer del Portal Nou a Dalt Vila, cabrits, moltons, gallines i porcs passejaren per la vila, després ciutat, i pel seu raval durant molt de temps. Eleska (AISME). | FOTO LACOSTE. AISME

L’altra meitat seria per a l’executor del ban. Com sempre, perquè ningú pogués al·legar ignorància com a excusa per incomplir les normes, cosa habitual, va manar penjar el ban als llocs acostumats: els principals eren la casa de la Universitat i l’església parroquial. Ambdós edificis es trobaven al cim de la ciutat emmurallada, a l’aleshores plaça de sa Torreta, avui de la Catedral. Però els porcs varen continuar amollats pels carrers davant la mirada indiferent de la majoria dels vesins i el nas arrufat d’altres.

No només eren els porcs i altres animals com ara galls i gallines, ovelles i cabrits, el que ornava els racons de la Vila i el seu raval sinó les porqueres i els fems que els animals produïen o els fems que s’anaven acumulant a llocs com als peus de la primera estacada, a l’actual carrer de Montgrí.

Ban signat pel governador d’Eivissa i Formentera Francisco Ignacio Rafols l’11 de gener de 1798 prohibint que porcs i bestiar anassin amollats per la ciutat. | FOTO HAUSER Y MENET, COL·LECCIÓ. HEREUS TONI COSTA RAMON. AISME.

De fet, fa un temps vàrem contar en aquesta secció la història d’un porc el 1715 protagonitzada per un gorrí que ‘vivia’ al raval de la Marina amb la família propietària i que un bon dia es va perdre o el va agafar algú i va reaparèixer un mes després més gord i escapçat. Havia estat vivint a una altra casa. Això no només era habitual a la Marina sinó també a Dalt Vila.

Dècades després, l’11 de gener de 1798, un altre ban, en aquesta ocasió signat pel governador i coronel Ignasi Rafols i certificat per l’escrivà de la Reial Governació Vicent Gotarredona, tornava incidir en el problema: «…estando prohibido por Reales Ordenes que ninguna especie de ganado pueda pasar por las Murallas y sus terraplenes y con especialidad los de cerda…y sin embargo de las repetidas ordenes … prohibiendo a todo sus vecinos … que sus cerdos salgan, y anden por las calles y plazas de día y de noche se experimenta el exceso de desobediencia y transgresión» Per tot això, es prohibia una vegada més als propietaris de «… cerdos, mulas, machos, caballos y de ganados de otra cualquier especie…» que els animals caminassin per les murades ni terraplens sota pena de cinquanta lliures o cent lliures si es tractava de porcs.

Cans pel carrer. Gravat publicat el 1893 a ‘Les illes oblidades’, de Gaston Vuillier. | AHEIF

Si els animals eren trobats a places i carrers la multa seria de 25 lliures que anirien a parar en una tercera part a les despeses de justícia i les altres dues parts als ministres i auxiliadors que realitzassin les aprehensions o confiscassin els animals.

Quasi 75 anys després, en la sessió del 4 de novembre de 1872 presidida pel batle Bernat Calbet, s’acordava donar un ultimàtum després de dècades de bans i avisos. El ban avisava «... por ultima vez que los cerdos que se encontrasen vagando por las calles o comiendo en las puertas de las casas, pagarian sus dueños la multa que esta prevenida». L’any següent, un altre batle, Pere Calbet, signava el 10 de desembre un nou edicte avisant de les multes a les quals s’enfrontava qui acumulàs fems per als porcs, tant dins la població com fora a menys de cent vares de la ciutat. Una vegada més donaven un termini per complir-lo, que en aquesta ocasió era de sis dies.

També estava prohibit netejar les latrines i els corrals durant el dia, senyal que n’hi havia. Només es podia fer des de la sortida dels serens fins a la seua retirada. Si hi havia corrals, hi havia animals. La multa per qualsevol de les dues coses era de 5 pessetes.

L’any 1884 va suposar un nou intent de prohibició al costum de tenir els animals a prop o menjant a les portes de la casa. Aquell any, Emili Sorà, qui l’1 de juliol de l’any següent seria elegit segon tinent de batle i exerciria de batle interí durant part de la presidència oficial d’Antoni Pujol i Tur, va ser nomenat vocal de la Junta de Sanitat i des d’allí es varen aprovar diverses mesures sanitàries en aquest sentit. Sorà ha passat a la història per haver impulsat el ban més popular sobre el tema i que venia a dir que qui es trobàs un animal amollat pel carrer se suposava que no tenia amo i per tant era de qui l’agafàs. Els vesins varen reaccionar i un gran nombre de porcs juntament amb els fems dels corrals varen ser traslladats fora de la ciutat.

A pesar dels bans i multes, els porcs varen continuar passejant pels carrers

decoration

El setmanari La Isla, recollia el juliol de 1884 que era la primera vegada que la població havia complit exactament amb un ban. Però el següent batle, també interí, Vicent Viñas Planells, va optar per la via d’enmig: de la prohibició de tenir porcs a Vila va passar a només exigir als seus propietaris mantenir nets els corrals. Eren dues postures que quedaven reflectides també a la premsa: mentre el setmanari El agricultor defensava la prohibició de tenir animals a la ciutat i pel carrer, El Ibicenco publicava el setembre de 1884 que «La primera medida adoptada pot el Sr. Viñas, ... tuvo por objeto librar á estos habitantes de los inmensos perjuicios, que les causaba la absoluta prohibición de tener cerdos. Ahora se han conciliado todos los intereses, exigiendo á los dueños de aquellos animales el deber de mantener limpios los establos. Esto basta». La prohibició revocada per Viñas havia estat aprovada per la Junta de Sanitat en uns anys on l

A pesar dels bans i multes, els porcs varen continuar passejant pels carrers

decoration

’amenaça del còlera era real i la brutícia de les ciutats constituïa un dels principals focus d’infecció.

Però els animals en general i els porcs en particular no desaparegueren del tot dels carrers de Vila i el seu raval fins dècades després.

Però aquesta part de la història la contarem en una altra ocasió.

bans i multes. Les autoritats locals varen lluitar perquè els animals no passegessin pels carrers. 1 Façana de la catedral d’Eivissa. La meitat de l’import de les multes als propietaris de porcs que vagassin amollats pels carrers de la Vila l’any 1717 havien d’anar per pagar les obres que s’estaven realitzant des de feia anys F

2 Carrer de la Mare de Déu. Final segle XIX. Els animals, una gallina a la imatge, passejaven tranquil·lament pel carrer. F

3 Ban signat el 10 de desembre de 1873 per Pere Calbet.

La clau: Multes a porcs que vagaven pels carrers

A pesar de bans i multes, els porcs varen continuar passejant durant anys, tot i que cada vegada menys. Així, el 21 de desembre de 1891 l’Ajuntament va imposar multa d’una pesseta a Maria Torres Rosselló perquè un porc de la seua propietat vagava pels carrers incomplint el punt núm. 4 del ban publicat en aquest sentit i el 21 de març de l’any següent, una nova multa en aquest cas contra Bartomeu Colomar Torres per la mateixa quantitat i pel mateix motiu incomplint el ban de 15 de setembre de l’any anterior. Mentrestant ens arribaven notícies de nous contagis a la península i la Mediterrània. La vida continuava.

Compartir el artículo

stats