Ningú vol estar malalt ni sentir dolor

Sempre he admirat les persones que, al marge dels seus oficis o professions, destaquen en la realització d’una altra labor, més que per entreteniment per pura vocació altruista, generalment cultural. Tal sol ser el cas de Marià Mayans Marí, metge estomatòleg, llicenciat a la Universitat de Barcelona en 1983, professió que ha exercit des llavors fins a la seua. Paralel·lament, ha estat editor, autor de guies turístiques, una història de Santa Gertrudis, narrador, fotògraf i excursionista. Des de 2005 és el president de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Acaba de publicar Història de l’odontologia a Eivissa i Formentera, llibre editat per l’Institut d’Estudis Eivissencs.

Aquesta història dóna una visió documentada de l’estat i evolució de la salut dentària dels pitiüsos des de la prehistòria fins als nostres dies, pouant de diverses fonts existents, des del monument megalític de Ca na Costa de Formentera i altres restes arqueològiques, les quals permeten saber què feien i com ho feien els nostres llunyans avantpassats per tractar de curar les malalties dentals i de la boca, per calmar el mal de queixal i efectuar extraccions utilitzant instruments rudimentaris i l’ús d’herbes amb propietats analgèsiques, ignorant científicament quins eren els seus components. Seguint el lema ‘no es pot conèixer a fons una ciència mentre no se’n sap la història’, del filòsof occità August Comte (Montpeller, 1798-París, 1857), Marià Mayans ressegueix les fites conegudes de la història de l’odontologia a Eivissa i Formentera en paral·lel a la seua història general. Així s’endinsa en la història de la humanitat en cerca de les més remotes notícies que diuen què feien i com ho feien els ser humans per alleujar els dolors en general i els dolors de mal de queixal en particular. Així ens informa que «els humans de fa vuit o nou mil anys començaren a netejar les càries» (...) «Per a la immensa majoria de la gent, l’odontologia va se nul·la o molt bàsica durant segles i es limitava a netejar la boca i fer extraccions». Durant molts segles la població era atesa per barbers, farmacèutics i cirurgians que aprenien la seua feina de professionals dels quals s’independitzaven en haver après l’ofici. Però el dentista de debò no existirà a les Pitiüses fins a època recent. En els Llibres d’Entreveniments, entre 1528 i 1785 es mencionen «barbers i cirurgians».

La figura del dentista professional comença a diferenciar-se en el segle XIX, durant el qual l’odontologia es va separar de la cirurgia fins esdevenir carrera universitària l’any 1901. Això va ser possible pels importants descobriments de «l’òxid nitrós i l’éter sulfúric» (en 1844-1846), amb els quals podien adormir als malalts i operar-los sense dolor. Poc després es descobriren els bacteris i la manera de combatre’ls. Així es pogueren controlar «el dolor i les infeccions».

Càries al 12000 aC

Però abans l’odontologia la humanitat va passar milers d’anys apanyant-se com podia per salvar el màxim de temps possible la dentadura. El primer queixal que es coneix que va ser manipulat data de 12000 aC. A on avui és el Pakistan, un jaciment arqueològic datat entre 7000 i 5000 anys aC, s’hi trobaren diversos individus amb evidents senyals d’haver estat intervinguts amb algun instrument per netejar-los les càries. Al monument megalític de Ca na Costa de Formentera s’hi trobaren bocins de mandíbules i peces dentàries de devers 1850 i 1600 anys aC, però sense evidències de manipulació odontològica, per la qual cosa Marià Mayans pot afirmar que la salut dental dels nostres avantpassats era bona.

El primer dentista conegut de la història va ser Hesi-Re, egipci de l’any 3000 aC, que estava al servei del faraó i la seua família. La població restant, com la de les Pitiüses s’apanyava amb herbes remeieres com el cascall. Durant l’època fenícia i romana els dentistes utilitzaven fil d’or per subjectar dents postisses, però aquests tractaments sols se’ls podien permetre els rics... En general, els romans es netejaven la boca amb dentifricis i tenien dentistes que netejaven les dentadures. Bons coneixedors botànics se servien del cascall, la mandràgora, el jusquiam, entre d’altres per calmar el mal de queixal.

La Medecina i l’odontologia agafen noves embranzides amb l’ocupació musulmana, que a les Pitiüses dura fins l’any 1235 amb la Conquista Catalana. Segons Marià Mayans, l’odontologia que es practicava devia ser semblant a la dels segles anteriors: «netejar, extraure i combatre el dolor». La Medecina assoleix grans avenços i eren metges els qui practicaven l’odontologia, sols a l’abast de les classes riques, mentre que el poble ras havia d’acudir als «arranca queixals».

Barbers i cirurgians

Durant molts segles l’odontologia la practicaven els «barbers i cirurgians» que, sense estudis ni coneixements científics, feien extraccions, netejaven de «carrall» la boca... i tallaven cabells. La Medecina requeria estudis universitaris. A partir del segle XIII, pels documents arxivístics, sobretot dels Llibres d’Entreveniments es tenen notícies de «barbers i cirurgians» que exerceixen a la ciutat d’Eivissa i es coneixen els noms d’alguns d’ells. Per controlar millor l’exercici de l’odontologia, «el rei Pere III el Cerimoniós» va crear la figura del «Mestre Caxaler» com especialitat de la cirurgia de l’època. Per obtenir «el títol de Mestre Caxaler, no s’exigien estudis, però sí que s’havia de passar un examen per acreditar els coneixements necessaris».

«A Eivissa als segles XVI i XVII l’odontologia seguia les normes generals. La Universitat d’Eivissa —l’òrgan d’autogovern—, va procurar que l’atenció mèdica fos atesa per un mínim de 3 metges. Els cirurgians i apotecaris aprenien treballant amb un altre professional i, si aprovaven un examen ja podien establir-se pel seu compta. Els metges pertanyien a un estatus elevat, sols assequibles per la gent rica, però havien d’atendre als malalts de l’hospital. Els barbers i cirurgians «curaven ferides, treien queixals, tallaven cabells»... Els apotecaris, coneixedors «s’encarregaven de preparar les medicines receptades pels metges».

La primera dentista

Després de molts segles, l’Odontologia i la cirurgia vencen els seus tres grans enemics: «l’hemorràgia, les infeccions i els dolors». Els antibiòtics d’ample espectre i els raigs X adaptats a l’odontologia, així com les primeres bases protètiques faran un gran servei als odontòlegs. El primer Odontòleg eivissenc va ser Mariano Costa Ramon (1905-1966). Va estudiar les carres de Medecina i d’Ontologia. A partir de 1928, va obrir la seua clínica dental, esdeveniment que serà molt comentat per la premsa local. Al llarg del segle XX aniran establint-se altres odontòlegs, com Vicent Ferrer Viñas, entre d’altres. També vindran a treballar a Eivissa odontòlegs forasters com Josep Maria Canet. La primera odontòloga eivissenca serà una filla seua, Maria del Mar Canet González. I la primera dentista eivissenca a obtenir un doctorat en odontologia va ser Elena Rosselló Mayans.

El primer dentista titulat que exercirà a Formentera va ser José Esteban Novella, Metge-Estomatòleg que va començar a exercir a Eivissa a finals dels anys 50, desplaçant-se a Formentera amb certa regularitat. Finalment, Carles Tur Serra és el primer dentista fix a Formentera, on va néixer l’any 1955. S’havia llicenciat en Medecina i Cirurgia i després en Estomatologia a Barcelona, exercint a Sant Francesc des de finals de 1983. Formentera, però, haurà d’esperar l’any 1998 per tenir una formenterera odontòloga, i fins a 2005 a veure una dona treballant com a dentista. La catalana Blanca González Núñez. La formenterera Teresa Juan Ferrer, tot i que va obtenir el títol d’Odontòloga en 1998 no tornarà a l’illa per treballar-hi fins l’any 2007.

Marià Mayans també es refereix als primers protètic eivissencs. Pere Matutes Roig (1910-1965), que va ser ajudant del dentista Mariano Costa Ramon fins a establir-se pel seu compta. El següent és Antonio Portas Torres (1944), va ser aprenent de Pere Matutes fins que va tenir el seu propi laboratori, treballant per a la majoria dels dentistes d’Eivissa.

Escassetat de metges

L’endarreriment secular d’Eivissa i Formentera al llarg del segle XVIII es la causa de l’escassetat de metges, encara que abunden els cirurgians, els quals per evitar l’intrusisme crearen en 1721 del Col·legi de Barbers i Cirurgians, amb uns estatus que establien un temps d’aprenentatge mínim de 6 anys i aprovar un examen rigorós. En aquells anys els arxius constaten que devers 30 persones accediren al títol de Mestre Cirurgiar. A mitjans d’aquest segle Pierre Fauchard (1679-1761), va escriure Le Chirurgien Dentiste (1728), obra en la qual sintetitza i organitza tots els coneixements odontològics de l’època, marcant una important fita pel desenvolupament de l’odontologia. Permetrà la naixença de l’ortodòncia i és per això considerat l’iniciador de l’Odontologia moderna. Es perfeccionen instruments i s’introdueix a Europa, procedent de la Xina el raspall dental.

Gràcies als avenços científics i tècnics al llarg del segle XIX, sobretot el descobriment de l’anestèsia, modificarà l’exercici de l’odontologia que començarà a considerar-se una ciència més desenvolupada i va passar a ser estudiada com a part de la Carrera de Medecina, iniciant-se, de fet, l’època moderna. Amb el següent descobriment dels bacteris i com combatre’ls es var controlar les infeccions. A partir de llavors el títol de Cirurgià-Dentista es separa i s’individualitza, començant a ser exercida per professionals dedicats exclusivament a tractar les malalties dentàries i de la boca.