En aquestos moments que patim una febre revisionista que qüestiona totes les decisions preses fa un temps, sense pensar en la situació que hi havia en aquells anys ni volen entendre més mèrits que els ideològics. Els noms del carrers també passen per aquesta febre. Antigament el poble batejava el carrer en funció d'un fet inherent amb la via i així teníem a la nostra ciutat carrers com de la Cova, de la Pedrera, de la Penya, de la Murada, de la Drassana, Fosc, Enmig, de la Creu, etc.

Altres feien esment a persones distingides o populars que vivien en alguns d'aquells carrers i així trobàvem la plaça del Doctor Martí, carrer d'en Sarriet, d'en Casulles, de na Llulla, d'en Meuet, d'en Xesquet, etc.

L'Ajuntament d'Eivissa es va plantejar el designar els carrers amb noms que semblaven més propis d'una gran ciutat i, tal vegada a imitació d'aquestes urbs, a les darreries del segle XIX fou quan es produí el gran canvi en el nomenclàtor de la ciutat.

L'octubre 1887, quan era l'alcalde Federico Lavilla y González-Turija, el consistori va rebre un escrit del Governador Civil, que en aquell moment era un desconegut Arturo de Madrid-Dávila, que donava trasllat a un altre del director general d'Administració Local en el qual ordenava que fossin retolats els carrers i places i numerades les cases i altres edificis. S'acordà nomenar una comissió formada pels regidors Bartomeu Vicent Ramon i Tur, Eusebi Calbet Ramon, Miquel Fornés i Manté i Marià Viñas Planells.

Federico Lavilla era alcalde d'aquell mateix any de 1887 i ho fou fins a 1890. Una segona vegada ocupà l'alcaldia el 1891. Era originari de Granada i tenia el càrrec de comissari de guerra. Aquesta ocupació tenia com a principal funció el pagament dels cossos de l'exèrcit. Arribà desterrat a Eivissa per haver intervengut en un duel; aquí es casà amb Leocàdia Jové i intervengué en diverses iniciatives empresarials, com per exemple, posar en funcionament les mines de s'Argentera, cosa que li causà grans pèrdues econòmiques a ell i a altres eivissencs inversors.

Aquesta comissió degué fer els treballs oportuns i tal vegada va recollir informacions diverses; no ho sabem molt bé, però en la sessió plenària del 8 de desembre de 1887, presentaren la primera proposta de llistat de carrers i places que havien de rebre o canviar de nom.

Els carrers del Poble Nou

Feia pocs anys que s'havia urbanitzat el sector de ciutat que es coneixia com el Poble Nou, que abraçava des del carrer de Guillem de Montgrí, al del Comte del Rosselló, carrers que coincidien amb les dues estacades que tancaven la Marina d'Eivissa i que des de 1860 anava agafant fisonomia. Aquesta zona quedava limitada al sud pel baluard de Sant Joan de la murada i, pel nord, amb la mar.

El primer carrer de la llista que proposaven era carrer de Montegrino (després es posà correctament), que havia de designar el carrer que fins a aquell moment es coneixia com carrer Reial, en la justificació de mèrits deien que li donaven el nom «en honor de Guillem de Mongriu (sic), promotor de la conquista d'Eivissa i que va llegar les salines al municipi». Amb els anys, Isidor Macabich va fer veure a l'Ajuntament que calia escriure Montgrí i d'aquesta manera, el carrer de Guillem de Montgrí s'ha mantengut al llarg dels anys.

La paral·lela a Montgrí, cap a ponent, li mantengueren el nom que ja tenia: d'Isabel II. El carrer va mantenir el nom fins a la II República, que li fou canviat pel de Fermín Galán, en honor d'aquest capità que s'aixecà contra la dictadura de Primo de Rivera. En plena Guerra Civil el carrer fou batejat amb el nom de carrer de José Antonio, nom que va mantenir fins a 1981, quan el carrer del Bisbe Cardona canvià d'ubicació en la Marina i ocupà aquest indret.

El carrer que popularment es coneixia com de s'Estacada, que era l'inici de la carretera de Sant Joan, acordaren dedicar-lo al Comte de Rosselló. Macabich fa fer constar que li semblava que el nom correcte del carrer havia de ser de Nuno Sanç, ja que es volia fer referencia al comte del Rosselló, Nuno Sanç, que participà en la conquista de les Pitiüses juntament amb Guillem de Montgrí, ja que comtes del Rosselló n'hi hagué molts.

El carrer dedicat a Hanníbal

El mateix acord municipal deia que «el carrer que comença a la Font pública i acaba a s'Alamera, es dirà d'Anníbal, en honor del gran capità nascut a l'illa de sa Conillera d'aquest arxipèlag, segons refereixen diversos historiadors». Cal entendre que s'Alamera es referia en aquell moment al territori a ponent de la segona Estacada. Cal dir que des de la publicació el 1858 de la Història d'Eivissa de Claessens de Longte es repeteix l'errada del naixement del general cartaginès a les illes Pitiüses. Aquest ignorat escriptor donava per cert el naixement d'Anníbal a sa Conillera. L'errada ve de l'autèntic lloc de naixement d'Annibal Barca, que algunes cròniques llatines deien que havia nascut a Insula Cunicularia, illa de Conills o Conillera, però ignoraven que hi ha una illa Conillera davant de Cartago i una altra, entre moltes, a l'arxipèlag de Cabrera. Però com diuen els italians, se non è vero, è ben trovato. Marí Cardona, amb la seua prudència ancestral diu que «mai no s'ha mudat el nom del carrer del famós general, record constant del temps que Eivissa i Formentera varen pertànyer a l'àrea cartaginesa».

També a un altre il·lustre personatge pensaren dedicar el carrer paral·lel a l'anterior, Eustaquio de Azara, «en honor del segon bisbe d'Eivissa que fomentà en gran mesura la instrucció pública, la indústria i l'agricultura en aquesta illa a final del segle passat». Crida l'atenció que no pensassin en Abad y Lasierra, primer bisbe i que posà en funcionament el nou bisbat.

Altres carrers del Poble Nou tengueren els noms de Príncep d'Astúries, de Riambau o de Tamarit (avui del Bisbe Torres).

En aquell moment també s'acordà canviar el nom a la plaça del Moll, pel de Marí Riquer: «La plaça del Moll, limitada per la mançana de cases limítrofes amb a la capitania de port i per la fonda, es designarà plaça del Marí Riquer en honor del nostre paisà, terror dels pirates que infectaven el Mediterrani a començament d'aquest segle».

Carrers amb nom depolítics

La plaça que anteriorment es deia des Carbó, darrere de la Peixateria, fou batejada amb el nom d'Alfons XII, que avui encara conserva. El carrer conegut com Ample, passà a denominar-se d'Amadeu I; avui de Manuel Sorà.

El carrer denominat del Nord, passà a dir-se d'Olózaga; actualment és el carrer de Barcelona, al barri de la Marina. Aquest militar liberal sense cap relació amb Eivissa, va tenir un carrer a petició dels seus correligionaris eivissencs, que volgueren perpetuar la seua memòria per haver pres part en la revolució de 1868, la Gloriosa, contra la monarquia borbònica i fou partidari d'Amadeu de Saboia.

El carrer conegut amb el nom d'Antoni Palau, va mantenir el seu el nom. El carrer de Pelaires o dels Paraires (persones que treballen la llana), passà a dir-se de Castelar, en honor d'aquest gran orador que arribà a president del govern d'Espanya. A un altre polític i també destacat orador, Agustín de Argüelles li dedicaren el carrer denominat de la Rampa, que no era altre que el popular Rastrillo, que dona accés a Dalt Vila. El temps ha esborrat el seu nom oficial.

També dedicaren un carrer al general Joan Prim i Prats, que avui es diu d'Antoni Marí Ribas, que surt del carrer Castelar i desemboca al carrer de la Creu. Volgueren dedicar un carrer a aquest militar i polític liberal, que avalà l'arribada a Espanya d'Amadeu de Saboia i que morí en atemptat el 1870.

Per acabar aquest repàs als carrers dedicats a polítics, cap apuntar que el popular carrer de la Bomba, que discorria paral·lel a les andanes del Port fins a la torre de Mar, fou batejar amb el nom de Cipriano Garijo, diputat a corts per Eivissa durant algunes legislatures del pas del segle XIX al XX i que fou el gran promotor de les obres del port d'Eivissa, obres que inaugurà personalment el 1881, tirant al mar la primera pedra. El nom popular de la Bomba es referia a un enginy que hi havia instal·lat per treure l'aigua, ja que es trobava per sota del nivell de la mar.

Altres noms de carrers

Hi ha noms de carrers que han perdut totalment a què o a qui fan referència. Així, el gener de 1896 va morir Vicent Soler i Sala, popular fuster del moment, que quan morí era regidor encarregat del cementeri i a ell es devien les parets que tancaven el recinte mortuori. Als cinc dies de la seua mort, es reunia el plenari de l'Ajuntament i a més de mostrar el seu condol per la pèrdua del company, decidiren dedicar-li en carrer, també dit de la Bomba, que anava de les andanes del Port al carrer d'Enmig. Avui encara té el nom, però ningú sap a qui està dedicat. Trobaríem altres casos, que en un moment d'emoció, s'acorden noms de carrers, que al poc temps ningú recorda. Un cas més recent és el cas del carrer d'Antoni Sendic, que molts pocs sabrien identificar com el benemèrit capatàs de la brigada municipal d'obres en els anys seixanta i setanta del segle passat. No vull dir que no se'l mereixin, però caldria alguna petita explicació.

El 1920 l'Ajuntament acordà designar amb els noms de Joan Roman i d'Ignasi Riquer dos carrers de Dalt Vila; el primer havia de substituir l'antiga denominació de carrer de les Monges i el segon, de Sant Domingo. Després de posades les plaques en solemne acte. Als pocs dies Vicenta Ferrer i Carles Roman enviaven des de Madrid, una carta d'agraïment cap a l'Ajuntament per haver dedicat el carrer al seu espòs i pare, mort deu anys abans. Rafela Oliver va mostrar el seu agraïment en visita a l'alcalde.El 1922 un grup d'eivissencs encapçalats per Antoni Juan Ferrer demanaren a l'Ajuntament que es dedicàs un carrer a Joan Torres Guasch, secretari del Centre Balear de l'Havana. Aquell any va retornar a Eivissa després de més de vint anys d'absència; feia poc que s'havia inaugurat a Cuba la Quinta de Salut La Balear. Se li feren diferents homenatges i s'acordà demanar un carrer amb el seu nom. Com que l'Ajuntament semblava remís, la colla d'amics proposaren pagar les làpides de cada extrem del carrer i així, el carrer de sa Xeringa, que desemboca davant l'església de Sant Elm, canvià el nom de carrer de Progrés que li havien posat el 1887 i passà a dir-se de Joan Torres Guasch, fins a 1981, que recuperà el nom popular de sa Xeringa.

Com veim, els noms dels carrers no són eterns i al llarg del temps va patint diversos canvis, segons gustos, modes, fílies, fòbies... però que sempre mostren els tarannà del poble.