A les Pitiüses va dirigir les obres del primer dels nostres fars contemporanis, el de l'illa des Penjats, i a partir d'un pla de senyalització marítima de 1847 va projectar els de sa Conillera, es Botafoc, s'illa des Porcs (també anomenat, en nom seu, d'en Pou) o de la Mola. Va ser el responsable de les obres d'ampliació del port d'Eivissa (també ho havia set del de Palma). I no es va limitar a obres marítimes: també va ser el responsable del projecte original de la carretera de Vila a Sant Antoni (l'original, no la que tenim ara; segur que ell no es va imaginar mai que fes falta un túnel absurd a Sant Rafel, probablement perquè no necessitava multiplicar el cost de l'obra).
En fi, que en Pou va ser un gran home. Però, com tothom, no era infal·lible. I almenys una vegada sabem que no va encertar, amb l'agreujant que no va voler fer cas a qui li deia que s'estava equivocant. És el què li va passar amb el far de la punta Grossa, a sa Cala de Sant Vicent.
El nostre gran investigador Pere Vilàs va publicar, ja deu fer prop de 30 anys, la seua documentada obra Senyals lluminosos de les Pitiüses. Història i evolució, en la que explica com Pou va defensar que el far s'havia de fer en aquell punt esquerp, aïllat i que presentava un munt de dificultats per a l'obra en contra de l'opinió d'altra gent, menys documentada, que pensava que s'havia de fer a Tagomago. Entre ells els pescadors i altra gent de per allí. Sempre he imaginat la conversa entre els de sa Cala i el mateix Pou o els seus ajudants, amb els caleros argumentant de forma contundent, com s'ha de fer en correcte eivissenc: «I no trobau que podria ser que aniria una mica millor posar sa llum a una altra banda?». Els enginyers, tècnics i lletrats diversos no varen voler escoltar gaire i la nostra gent no devia estar per discutir gaire, així que ho deixaren estar. Segur que algú va deixar anar en veu baixa una altra de les nostres sentències implacables: «Ja vendràs a les meues».
La qüestió és que després de molts esforços i moltes penalitats (llegiu Vilàs) aconseguiren construir un far sobre aquella penya impossible i nou anys (!!) després de fer el projecte, el 1867, el far era recepcionat i estava a punt per començar a fer llum. I no només el far: encara es va haver de fer un camí a mitja altitud del penyasegat per poder-hi arribar.
Una vegada instal·lada la família de farers i posada la llum en marxa les evidències varen caure pel seu propi pes: el far allí no era útil, enviava les naus de cap a Tagomago. Ben aviat es va haver de començar a redactar el projecte de fer un far nou a aquesta illa, que ja no va redactar en Pou.
Finalment, el far de Tagomago es va posar en marxa l'any 1914, i l'any 1916 es va apagar definitivament el far de punta Grossa. Segur que aquell dia algun pescador de sa Cala va arronsar les espatlles i va dir, altra vegada en veu baixa: «Ximateix! Mirau que els hi vàrem dir... i ells caparruts. Bon Jesús: tants estudis per ser tan àsens!».
No deixeu rastre
Més de cent anys d’abandonament i l’acció de l’erosió fan que recórrer avui el camí de més de dos quilòmetres fins a l’antic far sigui tota una aventura, en alguns punts difícil, amb un cert perill i no apta per a gent amb vertigen. Però el destí és fabulós. Les runes s’alcen sobre una gegantina proa sobre la mar, a més de 40 metres d’altitud, amb penyasegats verticals per tots els costats, amb esculls al davant. De l’edifici encara en queden les parets i la torre, senyal que l’obra, tot i les dificultats, va estar ben feta. Com a far va ser útil molt poc temps, però ens ha quedat una fita fantàstica sobre el territori.
