Amb els peus a la terra

Punta Grossa, un far poc útil

Emili Pou i Bonet (Palma, 1830-1888) va ser quasi sense dubte el gran enginyer de totes les illes Balears de la segona meitat del segle XIX

L'antic far de punta Grossa i, al fons, el de Tagomago.

L'antic far de punta Grossa i, al fons, el de Tagomago. / Juanjo Costa

Josep Antoni Prats | Eivissa

A les Pitiüses va dirigir les obres del primer dels nostres fars contemporanis, el de l'illa des Penjats, i a partir d'un pla de senyalització marítima de 1847 va projectar els de sa Conillera, es Botafoc, s'illa des Porcs (també anomenat, en nom seu, d'en Pou) o de la Mola. Va ser el responsable de les obres d'ampliació del port d'Eivissa (també ho havia set del de Palma). I no es va limitar a obres marítimes: també va ser el responsable del projecte original de la carretera de Vila a Sant Antoni (l'original, no la que tenim ara; segur que ell no es va imaginar mai que fes falta un túnel absurd a Sant Rafel, probablement perquè no necessitava multiplicar el cost de l'obra).

En fi, que en Pou va ser un gran home. Però, com tothom, no era infal·lible. I almenys una vegada sabem que no va encertar, amb l'agreujant que no va voler fer cas a qui li deia que s'estava equivocant. És el què li va passar amb el far de la punta Grossa, a sa Cala de Sant Vicent.

El nostre gran investigador Pere Vilàs va publicar, ja deu fer prop de 30 anys, la seua documentada obra Senyals lluminosos de les Pitiüses. Història i evolució, en la que explica com Pou va defensar que el far s'havia de fer en aquell punt esquerp, aïllat i que presentava un munt de dificultats per a l'obra en contra de l'opinió d'altra gent, menys documentada, que pensava que s'havia de fer a Tagomago. Entre ells els pescadors i altra gent de per allí. Sempre he imaginat la conversa entre els de sa Cala i el mateix Pou o els seus ajudants, amb els caleros argumentant de forma contundent, com s'ha de fer en correcte eivissenc: «I no trobau que podria ser que aniria una mica millor posar sa llum a una altra banda?». Els enginyers, tècnics i lletrats diversos no varen voler escoltar gaire i la nostra gent no devia estar per discutir gaire, així que ho deixaren estar. Segur que algú va deixar anar en veu baixa una altra de les nostres sentències implacables: «Ja vendràs a les meues».

La qüestió és que després de molts esforços i moltes penalitats (llegiu Vilàs) aconseguiren construir un far sobre aquella penya impossible i nou anys (!!) després de fer el projecte, el 1867, el far era recepcionat i estava a punt per començar a fer llum. I no només el far: encara es va haver de fer un camí a mitja altitud del penyasegat per poder-hi arribar.

Una vegada instal·lada la família de farers i posada la llum en marxa les evidències varen caure pel seu propi pes: el far allí no era útil, enviava les naus de cap a Tagomago. Ben aviat es va haver de començar a redactar el projecte de fer un far nou a aquesta illa, que ja no va redactar en Pou.

Finalment, el far de Tagomago es va posar en marxa l'any 1914, i l'any 1916 es va apagar definitivament el far de punta Grossa. Segur que aquell dia algun pescador de sa Cala va arronsar les espatlles i va dir, altra vegada en veu baixa: «Ximateix! Mirau que els hi vàrem dir... i ells caparruts. Bon Jesús: tants estudis per ser tan àsens!».

No deixeu rastre

Més de cent anys d’abandonament i l’acció de l’erosió fan que recórrer avui el camí de més de dos quilòmetres fins a l’antic far sigui tota una aventura, en alguns punts difícil, amb un cert perill i no apta per a gent amb vertigen. Però el destí és fabulós. Les runes s’alcen sobre una gegantina proa sobre la mar, a més de 40 metres d’altitud, amb penyasegats verticals per tots els costats, amb esculls al davant. De l’edifici encara en queden les parets i la torre, senyal que l’obra, tot i les dificultats, va estar ben feta. Com a far va ser útil molt poc temps, però ens ha quedat una fita fantàstica sobre el territori.

Tracking Pixel Contents