La nit del 26 d'agost de 1805, aprofitant que era nit fosca i que la majoria dels homes de Formentera -entre ells el pare i el germà de la protagonista de la història-es trobaven ocupats en l'extracció de la sal, un jove de la Mola, de 18 anys, Vicent Ferrer Sala fill de Josep, va aprofitar per robar a Maria Mayans Serra, de la mateixa edat, filla de Francesc i Margalida, i ho va fer acompanyat de tres amics: Josep Cardona Simonet, de 21 anys, Josep Ferrer fill de Vicent Sala, de 19 anys i Miquel Juan Campanitx.
Tot i que el 1699 un ban del governador de les Pitiüses prohibia treure les al·lotes de ca seua, les fuites i els raptes de joves pels seus pretendents va ser un fet molt freqüent durant segles. En el ban es feia al·lusió a la freqüència del costum i amenaçava amb penes de presó, multes -més altes si es feia de nits- i a anys a galeres si s'empraven armes per materialitzar l'acció. Fracassà perquè a vegades es produïen les fuites i segrestos per desobeir l'autoritat o la decisió paterna, però en altres es feia justament amb la complicitat d'algun familiar. El ban, tot i estar signat pel representant del rei a les Illes, estava escrit en català com també ho estaven algunes cartes reials signades per reis de Castella: «Que attes a la frequencia ... en la present Ylla de que no duptan Las donzellas, y altras fillas de família que estan baix Lo govern y Custodia de sos pares tant de nits com de dia publica o amagadament de propia autoritat anarsen de las Cassas de sos pares o de altra part acompañadas de sos enamorats o de altras perçonas instigadas per aquells a fi y efecte de contractar matrimoni contra la Voluntat de sos Pares...».
La nit del segrest segons els protagonistes
Mateo Valdemoros, ministre de la Reial Audiència de Mallorca i assessor togat de les Pitiüses, es va assabentar dels fets dos dies després i ho va fer a la reial casa de ses Salines a Formentera. Segons va manifestar «...habiendo pasado a presenciar la fabrica de Sales en cumplim(ien)to de su obligacion en el instante de arribar se le ha dado cuenta por el Bayle de S(a)n Fran(cis)co Xavier, de que en la noche del 26 del mismo se havia cometido el escandaloso atentado de robar con violencia a Maria Mayans hija de Fran(cis)co Mayans de Vicente, haviendolo executado a viva fuerza, y con Armas, sin embargo de haverse opuesto la Madre de la robada...».
Josep Cardona, un dels joves, va declarar que, trobant-se tots quatre a ses Salines, Vicent els va demanar si volien acompanyar-lo a fer la vetllada a una casa i cap allà que se n'anaren. En el camí Vicent els va dir si volien anar a robar la filla de Mayans i també digueren que sí. És evident que la cosa s'havia pensat amb antelació aprofitant que a les cases no hi eren els homes per ser a ses Salines però no podien demostrar premeditació.
Arribaren tots quatre, i Vicent Ferrer i Josep Cardona -que justament estava compromès amb la germana de Maria- varen entrar al porxo. Mentrestant, Miquel Juan i Josep Ferrer varen quedar fora. A la casa, s'hi trobaven la mare, Margalida Serra, amb les filles, Catalina de 20 anys i Maria. La petita ja dormia perquè era mitjanit.
Mentre Vicent i Maria conversaven, Josep es va atracar al llum d'oli per encendre la seua pipa i 'sense voler' el va apagar. La mare va manar a la filla Catalina que anàs a la cuina per tornar-lo encendre, moment que Vicent aprofità per agafar Maria d'un braç per emportar-se-la. Com Maria es resistia, Josep la va agafar per l'altre braç. En això que la mare se n'adonà i agafà la filla pel vestit i aquí entrà en acció Miquel Juan que va fer que Margalida amollàs la filla i entre els quatre se la varen endur.
Fora ja de les cases, havent caminat uns set tornalls (com explica el Diccionari Alcover-Moll, un tornall és una mesura de superfície agrària que equival a un quadrat de 30 passes per cada costat): « ... andarian como unos siete tornais de tierra llevandola con violencia, peró luego advirtio que ya iba por su gusto, però no sabe porque pues iba bastante detras el declarante...».
Caminaren fins al molí de ses Roques o molí d'en Bet -construït a final del segle XVIII apareix mencionat en el document en diverses ocasions i amb els dos noms- i allí els tres amics es varen separar de la parella continuant cap a ses Salines mentre Vicent i Maria seguien camí a la Mola. Es varen quedar al bosc i varen passar la nit baix un pi. En fer-se de dia s'amagaren dins una cova de la zona i allí passaren el dia mentre Vicent intentava persuadir l'al·lota que no declaràs en contra d'ell perquè el càstig seria major i ella s'exposava a perdre la reputació, tot i que no pensava fer-li cap mal. Uns al·lots robaven una al·lota i qui podia perdre la reputació era ella.
En aquestes que es va sentir un xiulo, Vicent va sortir de la cova i va tornar amb menjar que segons la versió de Maria li havia portat el germà, que tenia només dotze anys i ja treballava a ses Salines. En la seua declaració, Jaume negaria haver portat res a Vicent. La seua coartada és que es trobava treballant a l'Estany.
Per la seua part, Josep Ferrer fill de Vicent Sala va assegurar que «...la Maria no salió violentada segun lo que el vió, ni tampoco hizo reclamacion alguna, si unicamente manifestó una simple ternura que duró corto tiempo, á vista de la lastimosa despedida que le dava la Madre...».
La mare de l'al·lota
Margalida Serra de Francina tenia 58 anys. Segons ella, Miquel, per impedir que aturàs el rapte, la va tirar enterra però es va aixecar i va anar a buscar un garrot per defensar l'honra de la filla:«... levantandose, tomó un palo del Leñero que hay enfrente las casas, y sacudió, sin saber á quien, bien que notó que cayo en tierra, á este tiempo, y mientras los dichos Ferrer y Cardona se llevavan arrastrando de los Brazos á la Maria, se la presentaron delante dos hombres con armas, que le parecieron Escopetas ... y aquellos con fuertes amenazas que la hacian con dichas armas apuntandoselas, la impidieron continuar el estorbo del rapto ... no conoció á ninguno de ellos, bien que le parece que concurria el Padre de dicho Vicente Ferrer ...».
Mentre se l'emportaven, Margalida no va sentir la filla queixar-se ni cridar per la qual cosa suposà que s'hauria desmaiat perquè si no « ... habria resistido como resistió lo que pudo, quando la tomaron cada uno de los referidos p(o)r el brazo; ... y temerosa que si les hiva en su alcanze executasen con ella mayor exceso, se entró dentro la casa...».Catalina, l'altre filla, va ratificar la declaració de la mare afegint que va demanar a la mare que entràs dins la casa per evitar mals majors.
Detenció dels encausats
L'agutzil Joan Roig Pou va ser l'encarregat de capturar Vicent Ferrer el 29 d'agost i Josep Cardona el 31. Josep Ferrer es va presentar voluntàriament davant la règia cort i va ingressar a les reials presons el 13 de setembre. Miquel Juan continuava desaparegut tot i els escrits dirigits als tres batles de Formentera amenaçant amb multes de 50 lliures si no l'entregaven. El 25 de setembre el jutge va dictar una nova interlocutòria emplaçant-los perquè es presentàs davant seu o a les reials presons en un termini de nou dies.
El capellà de la Mola entra en escena
Després de peticions dels seus habitants, promeses i retards, l'església de la Mola s'havia aixecat en els primers anys de la dècada dels 80 del segle XVIII i era parròquia des de 1785. Feia per tant tan sols dues dècades que els vesins tenien el seu propi temple i casa per al capellà i no havien de baixar a missa a Sant Francesc Xavier.
Recuperant la història, en tornar a fer-se de nits, Vicent i Maria varen marxar cap a l'església de la Mola per presentar-se davant el capellà -es podia tractar de Vicent Coll o Francesc Tur segons el llibre Preveres de les Pitiüses, de Joan Planells Ripoll Murtera- com era habitual quan es produïa una fuita o un segrest amb intenció de casar-se. Maria, com l'havia manat Vicent, va dir que havia fugit per pròpia voluntat i sense violència. El capellà els va contestar que calia marxar cap a Eivissa per presentar-se davant el vicari capitular. Dit i fet: la parella, el capella i el pare de Vicent s'embarcaren en un llaüt i partiren. Aleshores la diòcesi tenia oficialment un bisbe. Era Blas Jacobo Beltrán, preconitzat aquell mateix any tot i que, tal com ens conta l'enyorat Joan Marí Cardona a l'Enciclopèdia, no va prendre possessió del càrrec fins a l'any següent, el 1806.
Allí es va dictaminar en un primer moment que la jove fos dipositada a la casa de l'escrivà Roc Sentí, però el 3 de setembre el tribunal va decidir que quedàs a la casa del lletrat Nicolau Cundaro. Era el procediment habitual mentre s'aclaria una fuita o un segrest.El 13 de setembre, l'assessor interí va manar que l'al·lota fos entregada a son pare a fi d'evitar la despesa de tenir-la dipositada, obligant-lo a presentar-la quan així ho disposàs el tribunal. També havia de pagar els aliments de la filla mentre va estar dipositada.
Declaració de l'acusat de robar a Maria
Vicent Ferrer era nascut i vesí de la Mola. Quan li varen preguntar per què trobava que estava pres va respondre que presumia que era per haver fugit amb Maria Mayans. No va dir que per haver-la robat. Segons ell, Maria i ell festejaven amb la intenció de casar-se amb l'aprovació familiar fins que un germà de Maria va voler desfer el compromís i va convèncer els pares i per això varen acordar fugir: «... el declarante, y la Maria se amavan, y estavan conformes el verificar la huida de la Casa de sus Padres: En estas circunstancias, y haviendo visto el declarante al Padre, y hermano de la Maria ocupados en el Estanque, determinó hir aquella Noche, á ver si se queria huir con el...». Però es va trobar amb l'oposició ferma de na Margalida: « ... la Madre, que notando la falta de la hija salió corriendo, y la agarró de la saya, p(ar)a impedir q(u)e se la llevasen...».
Vicent va reconèixer que tenia una escopeta a l'Estany, tot i que sense carregar segons ell, i que abans d'entrar a la casa de Maria l'havia entregat a Miquel Juan. Va negar que ningú els portàs menjar a la cova sinó que va ser ell que poc després de migdia va anar a ca seua a buscar-ne deixant Maria a la cova.
Intervé la Comandància de Marina
Com el pare de Vicent, Josep Ferrer Sala, era subdelegat de matrícules de la Mola i per tal motiu tant ell mateix com la seua família eren aforats, això és que es trobaven sota el fur de la Marina, Antoni de Palacios y Jáuregui, capità de fragata de la Reial Armada i Comandant Militar de Marina de les Balears, va reclamar l'1 d'octubre per escrit a l'assessor togat que el cas passàs a la seua jurisdicció. Valdemoros li contestà deu dies després que tot i que no dubtava de la seua paraula, ho havia d'acreditar. Afegí que Miquel Juan era desertor i encara no s'havia presentat a la presó.
El mateix dia 11, Palacios enviava un nou ofici a Valdemoros adjuntant un certificat signat per ell mateix, assegurant que Josep Ferrer era subdelegat de matrícules de la Mola des del 31 de març de 1802 i aclarint que el fur militar era extensiu a la dona, fills, família i criats. Dos dies després Valdemoro va signar l'auto perquè Vicent Ferrer fos posat a disposició del Comandant de Marina. Ja només podrien jutjar Josep Cardona i Josep Ferrer, que el desembre, quan ja portaven quasi quatre mesos tancats varen ser condemnats en primera instància a sis mesos de presó i a treballar en obres públiques, pena que el promotor fiscal va considerar molt baixa i hi va apel·lar. Contarem el desenllaç la pròxima setmana.
